Des desta experiència històrica, els valencians tenim una especial sensibilitat envers les institucions polítiques que presenten fórmules flexibles darticulació dels diferents espais territorials, ja que, per a nosaltres són una garantia de respecte a la diferència de cada poble, i alhora, asseguren lobertura i la interdependència entre les diferents comunitats humanes mitjançant instruments democràtics de participació.
Des desta experiència històrica, els valencians tenim una especial sensibilitat envers les institucions polítiques que presenten fórmules flexibles darticulació dels diferents espais territorials, ja que, per a nosaltres són una garantia de respecte a la diferència de cada poble, i alhora, asseguren lobertura i la interdependència entre les diferents comunitats humanes mitjançant instruments democràtics de participació.
Els fragments reproduïts sinserixen plenament en la tradició del valencianisme de diàleg que sempre ha apostat per estes estructures policèntriques que tant sadiuen a la nostra història. La Declaració Valencianista de 1918 reconeixia «la compatibilitat de lEstat Valencià i la seua convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins duna Federació Espanyola o Ibèrica» (base tercera). Així mateix, en la base huitena habilitava la possibilitat de «mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convenient, conservant íntegra la seua personalitat».
Anys després, Joaquim Reig reivindicava larticulació del País Valencià en diferents espais territorials en Concepte doctrinal de valencianisme:
El valencianisme propugna la formació de comunitats lliures cada volta majors. Refeta la unitat del País Valencià, aspira a la integració duna sincera Confederació amb Catalunya i Mallorca, sense minva, ans per a estímul i consagració de la personalitat valenciana; en marxa eixa comunitat, vol possibilitar lImperi occità Imperi, però no en el vell sentit de la paraula establint contacte amb totes les terres dOc. Per este costat satenem al ritme cívic i cultural i quan pensem en leconòmic, escoltem ademés [sic] les veus de la geografia i de la història, pensem en la Gran Ibèria que comprenga tots els pobles hispànics, com fa segles pressentia Camoens. [] És esta trajectòria doctrinal la que noblement ens inquieta i agullona quan algú ens parla dels Estats Units dEuropa.
Bona part dels noms més significatius del valencianisme com Antoni Senent, Nicolau Primitiu, Martí Domínguez o Vicent Venturahan apostat sovint per una integració en espais com Occitània, Ibèria o Europa. Cal recordar també el Missatge per a una Europa Unida subscrit el 10 de gener de 1931 i impulsat per notables valencianistes com Romà Perpinyà, Ignasi Villalonga o Joaquim Reig.30
També trobem moltes reflexions contemporànies que sinscriuen en esta línia. Voldria subratllar, per exemple, la reflexió del professor de la Universitat dAlacant, José María Tortosa, que en la seua obra Política lingüística y lenguas minoritarias proposa conjuminar la realitat plurilingüe de lEstat espanyol amb una voluntat inequívoca de convivència.31 Una altra reflexió ben interessant per a superar lestatalisme i la noció de sobirania que li és inherent és la que formula el professor August Monzon en el seu article «Liberalisme, comunitarisme, personalisme».32
Per a finalitzar este article, i aportar idees cara al futur, vull reproduir un fragment de lexcel·lent treball del professor Joan Alfred Martínez Seguí titulat Valors per a un republicanisme cívic valencià. Idees per a lacció del valencianisme amb el qual em trobe plenament identificat. En la part final deste estudi lautor esbossa una estratègia basada en els punts següents:
Deixar arrere els plantejaments nacionals del fusterianisme clàssic de caràcter pancatalanista, ja depurats en gran mesura pel valencianisme sociopolític gràcies a laportació de Joan Francesc Mira i de les terceres vies, i heretar del discurs fusterià, amb una nova perspectiva policèntrica o federalista, sobretot lesperit democratitzador en clau moderna i la defensa de la unitat lingüística, cultural, despai de comunicació i dinteressos socioeconòmics entre els diferents territoris de parla valenciana-catalana a leix mediterrani.
Un valencianisme dialògic, que parteix de la contribució de les terceres vies, hauria dafirmar el poble valencià com a subjecte sociopolític bàsic de lacció política i de la identitat pròpia. I, a més, des de paràmetres federalistes, hauria de bregar per assolir labsorció transformadora del model dominant destatutisme formal. Així, shauria dacceptar la unió del patriotisme valencià amb un «patriotisme constitucional», entés, no com a «gàbia de ferro jurídica» en mans dels poders centrals de lEstat en contra dels nacionalismes perifèrics, sinó com a marc institucional flexible que permeta al poble valencià una inserció federal dins dEspanya i dEuropa.
Tot lanterior hauria de servir per a erosionar i, en últim terme, transformar, tant com es puga, el regionalisme hegemònic en ver «patriotisme valencià». És a dir, més en concret, hauria de servir per a contrarestar i laminar al màxim la influència del blaverisme anticatalanista a manera de versió del nacionalisme espanyolista a València, escindint-lo de lautonomisme estatutista estricte que li dóna legitimitat i desemmascarant clarament la seua autèntica essència antivalencianista i uniformitzadora en clau castellana.33
Quan estic enllestint estes línies (abril del 2018) shan precipitat els esdeveniments a Catalunya. Algunes de les previsions més negatives que apuntava lany 2013 en el meu article «La independència de Catalunya: danys col·laterals al País Valencià»34 ja shan desfermat. Ignore si es podrà restaurar la cordura i la negociació entre el Govern espanyol i el Govern català o si empitjorarà encara més la situació. En qualsevol cas, la urgència de replantejar lestructura territorial de lEstat espanyol està damunt la taula. El Govern valencià ja sha afanyat a reivindicar la necessitat davançar en una línia federalitzant35 i el consens social davant de determinades qüestions com el sistema de finançament o el corredor mediterrani semblen adquirir cada vegada més pes. La necessitat daprofundir en la línia dun valencianisme de diàleg pot reportar nous consensos que permeten reforçar el nostre autogovern.
1 August Monzon, «Valencianisme dialògic i canvi generacional», a Manuel Lanusse, Joan A. Martínez, August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, PUV, València, 2010, 2a edició, pp. 429-434. En este article lautor reflexiona a partir dun altre treball seu elaborat en lany 1989, «Societat valenciana i qüestió nacional: a propòsit de De impura natione» (Afers. Fulls de recerca i pensament, núm. 8, 1988-1989, pp. 409-423), estudi que, al meu parer, és el més rigorós que sha fet sobre el llibre de Damià Mollà i Eduard Mira.
2 Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione. El valencianisme, un joc de poder, Tres i Quatre, València, 1986.
El valencianisme de Miquel Adlert Noguerol (1911-1988)
Àngel Calpe Climent
Acadèmia Valenciana de la Llengua
Miquel Adlert Noguerol (Paterna, 1911 - València, 1988) pot ser considerat un dels teòrics més influents del valencianisme a pesar que la seua figura siga relativament desconeguda o que sel cite en ocasions duna manera superficial. Això no obstant, la seua obra i la seua biografia, han sigut determinants en levolució del valencianisme de postguerra i en laparició del valencianisme autoctoniste o particulariste que soposà a les propostes fusterianes durant la Transició.
Una obra teòrica relativament desconeguda
Cal destacar que no és fàcil accedir als texts de lautor. Adlert entra en contacte amb el valencianisme ben jove, als catorze anys, i sincorpora al partit dretà i catòlic Acció Nacionalista Valenciana en 1934, amb vint-i-tres. Però no és fins a la postguerra que comença a publicar narrativa quan funda lEditorial Torre amb Xavier Casp. Encara que codirigix les edicions, només hi publica dos obres seues (i una tercera en una altra editora, totes de narrativa) a pesar de tindre nombrosos originals (una trentena segons confessa), que en bona part quedaren inèdits. Lautor es justifica dient que mai ha volgut fer valencianisme «personal» ni «personaliste» i que en les èpoques més dures del franquisme era preferible donar a conéixer lobra poètica de Casp, a qui admirava, i animar i editar nous valors literaris per a evitar la falta de continuïtat de la cultura valenciana en valencià.1 Caldrà esperar a la Transició per tal que Adlert, que consuma un gir radical en la seua concepció del valencianisme, del valencià i de com sha descriure este, comence a traure a la llum les seues reflexions teòriques i passe a reeditar les seues obres literàries adaptades als nous criteris lingüístics que propugna. En tot cas, les tirades foren curtes i en molts casos a expenses de lautor, cosa que fa que els seus llibres siguen difícils de trobar inclús en el mercat de segona mà o en les biblioteques. No ha sigut fins a la reedició en 1998 de tres de les seues obres més representatives que les generacions més actuals han pogut accedir directament als seus texts, encara que siga parcialment.2
Per altra banda, trobem a faltar una reelaboració global del pensament adlertià feta pel propi autor. Únicament en lobra En defensa de la llengua valenciana se nesbossa un panorama general, si bé amb un clar predomini de les qüestions lingüístiques que justifica lautor per la peculiar situació del valencianisme coetani a laparició del llibre. El mateix Adlert emplaça els lectors en el pròleg a una obra inèdita que diu estar redactant, Retorn a la fidelitat valenciana, en la qual vol explicar amb més extensió les seues idees així com donar-ne més detalls històrics i lingüístics.3 Lautor se sent amb lobligació moral de divulgar el valencianisme con ell lentén i alguns punts significatius de la història valenciana prou desconeguts per al gran públic. Per això Adlert diu fugir del cientifisme i el rigor acadèmic per a acostar el seu pensament al poble,4 la qual cosa li ha valgut, en certs àmbits, crítiques superficials al seu treball.
Però, probablement, estes crítiques estiguen més relacionades amb algunes característiques de lestil i del llenguatge adlertià que no amb el seu caràcter divulgatiu. En efecte, en ocasions lautor sona conservador, beat i passat de moda. Les constants mencions al patriotisme evocaven en la Transició un llenguatge propi del franquisme, el qual shavia apropiat de tal manera de la simbologia patriòtica espanyola que per a molta gent i molts polítics, com encara hui, patriotisme espanyol i franquisme anaven units. Com vorem, Adlert preferix el concepte de patriotisme al de nacionalisme perquè el primer naix de la vinculació emocional amb la terra pròpia, no implica sentiment de superioritat respecte a uns altres pobles ni necessita teorització, encara que ell era un nacionaliste racional i convençut i podria haver usat sense càrrec de consciència una terminologia més homologable amb la que circulava en la política espanyola del moment. Fins i tot les continues referències al «poble» en compte de la «societat» allunyen lautor de les modes i formes de lèpoca. A açò safig el catolicisme militant dAdlert que apareix ara i adés en els seus texts duna manera ben palesa. Esta característica el distancia de corrents europeus com la democràcia cristiana, que tot i defendre polítiques pròpies del cristianisme social respecta escrupolosament la separació entre lesfera política i làmbit religiós. Per contra, per a Adlert el catolicisme no pot ser separat de lacció política nacionalista, de manera que per a ell és perfectament vàlid concloure De la meua catacumba amb una pregària,5 o establir símils entre térmens polítics i religiosos.6 A més del problema destil, en ocasions soblida que reculls com Del periodisme meu, que abracen articles escrits des de lèpoca republicana, requerixen coneiximents històrics previs per part del lector per a contextualitzar-los i entendrels amb plenitud.7