En el cas dels partits de centredreta amb representació parlamentària, el Partit Popular, força política hegemònic en les últimes dècades, va practicar des del govern un discurs valencianista de caire regionalista que va assolir prou dèxit social. El problema deste discurs, des de la perspectiva del valencianisme dialògic, és que finalment sempre acabava buscant rèdit electoral en lanticatalanisme. La voluntat del PP no era tant la de compartir uns referents comuns, com la dapro-piar-sels i fer destos elements una lectura parcial que passava per la desqualificació sistemàtica dels adversaris com a catalanistes, com a mals valencians (en eixa línia anava la Llei de Senyes dIdentitat).
Respecte a Ciudadanos es tracta dun partit que encara no ha adquirit un perfil propi a la Comunitat Valenciana. Les crisis de lideratge, lescissió patida tant a les Corts Valencianes com en algunes agrupacions locals, i les divergències estratègiques entre el grup parlamentari valencià i el grup municipal del Cap i Casal, fan difícil definir esta força política en clau valenciana. Sovint ha defugit de fer front comú amb el PP. També ha dubtat a lhora de practicar un cert regionalisme reivindicatiu en matèria dinfraestructures, encara que, a lhora de la veritat, ha reculat per no molestar el discurs despanyolisme unitarista del partit. Pel que fa a la llengua, més que qüestionar la seua unitat ha mostrat una actitud contrària davant els diferents projectes de normalització presentats pel Govern. La ubicació en molts aspectes a la dreta del Partit Popular arran de la crisi catalana lallunyen encara més de qualsevol mínim acostament al valencianisme de diàleg.
Lúltim dels punts que caldria avaluar per a verificar la recepció del valencianisme de diàleg és el relatiu a la reconciliació entre la raó i el sentiment. Potser siga en este aspecte on més shaja avançat. I en eixe sentit és ben important consignar la importància que lAlcaldia de València estiga en mans de Compromís. La influència del Cap i Casal es deixa sentir amb força en tot el País Valencià. El fet de governar la ciutat ha propiciat un avanç ben significatiu respecte a la imatge del nacionalisme valencià que ha deixat de ser associada a lescepticisme iconoclasta. En efecte, la gestió dàrees com la de Cultura Festiva ha fet véncer molts dels prejuís que des de lanticatalanisme es llançaven contra els nacionalistes; prejuís arrelats en aquelles actituds de menyspreu cap a les manifestacions de caràcter popular freqüents entre els cercles de la intel·liguèntsia nacionalista durant el tardofranquisme. Linterés per les manifestacions populars no evita que hi haja friccions entre el govern local i, per exemple, les Falles; però el que resta evident és que les festes, amb la seua càrrega emotiva i simbòlica, interessen al valencianisme governant.
Si en làmbit festiu els progressos han sigut notables (Declaració de les Falles com a bé immaterial de la humanitat, restauració de béns de la Processó de Corpus, projecció de la Setmana Santa Marinera, declaració com a Bé dInterés Cultural de la Processó del 9 doctubre), en altres esferes també hi ha hagut gestos a destacar. Així, per exemple, en làmbit de les relacions amb lEsglésia va ser molt positiva lacollida per part de lAjuntament de València de la Trobada Internacional de Jóvens de Taizé o la participació del regidor de Cultura Festiva com a pregoner de la Setmana Santa Marinera. Com a dèficits no imputables en este cas a Compromís la moció innecessària de laïcisme impulsada pel grup de València en Comú.
Futur del valencianisme de diàleg
El valencianisme de diàleg prosperarà en la mesura que el cos social assumisca uns elements comuns compartits per tots els ciutadans del país. En este sentit, crec que cal posar lèmfasi en la dimensió institucional de la Comunitat Valenciana, especialment en lEstatut dAutonomia, perquè aporta un conjunt de referents fonamentals per a bastir un sentiment de poble.
Futur del valencianisme de diàleg
El valencianisme de diàleg prosperarà en la mesura que el cos social assumisca uns elements comuns compartits per tots els ciutadans del país. En este sentit, crec que cal posar lèmfasi en la dimensió institucional de la Comunitat Valenciana, especialment en lEstatut dAutonomia, perquè aporta un conjunt de referents fonamentals per a bastir un sentiment de poble.
Potser resulte una miqueta fred apel·lar a lorde institucional, però este té uns avantatges evidents per la seua rellevància. LEstatut és fruït dun pacte polític bilateral entre el parlament valencià i el parlament espanyol; no és només una llei orgànica sinó que forma part del bloc de constitucionalitat. És una llei qualificada a partir de la qual emana tot lentramat polític i jurídic de lautogovern valencià. El problema principal, al meu parer, és que sovint els grups polítics, la ciutadania i, fins i tot, les institucions, ignoren o es neguen a assumir els conceptes fonamentals de la nostra norma institucional bàsica, lEstatut dAutonomia de la Comunitat Valenciana.
Lapartat primer de larticle 1 de lEstatut fa servir conceptes molts aprofitables a lhora de teixir un mínim comú denominador de valencianitat:
El Poble Valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en lexercici del dret dautogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.
Conceptes com el de Poble Valencià, identitat diferenciada o nacionalitat històrica contenen una potencialitat vertebradora innegable. Respecte al terme nacionalitat històrica, el preàmbul de lEstatut proclama «el reconeixement de la Comunitat Valenciana com a Nacionalitat Històrica per les seues arrels històriques, per la seua personalitat diferenciada, per la seua llengua i cultura i pel seu Dret Civil Foral». És important que parem latenció en cadascun dels elements que propicien el reconeixement del caràcter de nacionalitat històrica:
«Les seues arrels històriques». Convé recordar que lautogovern valencià no respon només a un procés recent de descentralització administrativa de lEstat, sinó que té al seu darrere una llarga història de vora cinc-cents anys com a Regne de València (1239-1707). També cal anotar que les arrels del nostre autogovern actual són preconstitucionals (el règim preautonòmic fou aprovat per Reial Decret 10/1978, de 17 de març, que instituïa el Consell del País Valencià com a òrgan de govern del País Valencià).
«La seua personalitat diferenciada». Es tracta dun concepte jurídic indeterminat que subratlla lexistència de trets propis característics del poble valencià.28
«La seua llengua i cultura». Cal incidir que el possessiu seua remet a la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, que és el valencià, conforme indica lEstatut: «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià» (art. 6.1). Esta menció explícita a la llengua com un dels elements que fonamenta el caràcter de nacionalitat històrica i, per tant, legitima lexercici de lautogovern és molt important. Qualsevol agressió a la llengua, qualsevol polèmica que afeblisca ladhesió al valencià, qualsevol discriminació lingüística lesiona directament un dels fonaments de lautogovern. També cal afegir que qualsevol qüestionament de lautoritat de lAVL, que és la institució encarregada de dictar la normativa lingüística segons lEstatut, no fa sinó debilitar el dret dautogovern dels valencians.
«El seu Dret Civil Foral». La menció al nostre Dret civil foral subratlla la importància que té més enllà del seu aspecte estrictament jurídic. El Dret Civil Foral és un dels fonaments del caràcter de nacionalitat històrica i del nostre autogovern. Tanmateix, dia a dia comprovem com lEstat vulnera sistemàticament les successives lleis de desplegament duna competència estatutària de caràcter exclusiu: larticle 49.1 de lEstatut indica que la Generalitat «té competència exclusiva sobre les matèries següents: 1a. Organització de les seues institucions dautogovern, en el marc deste Estatut. 2a. Conservació, desenrotllament i modificació del Dret Civil Foral Valencià» El Tribunal Constitucional no satrevix a declarar inconstitucional lEstatut i el que fa és, de manera indirecta, impugnar les lleis de desplegament desta competència estatutària que forma part del bloc constitucional.
Lestratègia de futur del valencianisme de diàleg hauria de passar per reivindicar contínuament el respecte a lEstatut dAutonomia, ja que, com hem vist, aporta uns elements molt valuosos a lhora de vertebrar la societat valenciana. Amb esta actitud es posaria al descobert la hipocresia daquells partits estatalistes que somplin la boca del respecte a la legalitat i després vulneren aquelles normes que no són del seu gust o censuren lús dexpressions com nacionalitat històrica o llengua pròpia que són plenament constitucionals.
Per últim, cara al futur, crec que el valencianisme de diàleg no hauria dapostar per la ruptura amb lEstat sinó per la inserció de la reivindicació valencianista en estructures polítiques plurals i respectuoses amb la personalitat de cada poble, adreçant els esforços a reinterpretar i modificar, si sescau, lEstat espanyol i la Unió Europea.
Fa uns anys, a poc de començar el nou segle, la Unió Europea va intentar aprovar un projecte de Constitució i va habilitar un procés participatiu la Convenció en el qual les entitats cíviques, socials i polítiques de qualsevol Estat membre podien aportar les seues propostes i els seus suggeriments. En el cas valencià, només aportaren el seu parer el Govern valencià i lentitat cívica Unió Democràtica del Poble Valencià. Vull fer al·lusió ací a un fragment de la part preliminar del text que redactà esta entitat,29 perquè crec que sadiu molt bé a la idea que vull transmetre ara:
[] sha de tindre present que els valencians hem participat al llarg dels segles en estructures polítiques caracteritzades pel seu esperit plural. Primer, des de 1239, data en què es constituïx el Regne de València, participant com a Regne amb institucions pròpies dins de la Corona dAragó; posteriorment, mantenint la nostra condició fins i tot amb la unificació de les corones hispàniques durant la monarquia dels Àustries. Però des de començaments del XVIII, amb la irrupció de la dinastia dels Borbons, després del conflicte successori per la Corona espanyola i a conseqüència directa del Decret de Nova Planta, les nostres institucions dautogovern desaparegueren, fou prohibit lús de la nostra llengua i tot el nostre Dret civil propi fou substituït pel de Castella []