Amb independència dels problemes comentats daccessibilitat a la seua obra i de les peculiaritats estilístiques del discurs de Miquel Adlert, el fet és que fou el cap més clar del valencianisme de la Transició que volia enllaçar amb els antecedents anteriors a la Guerra Civil i un teoritzador fonamental del patriotisme valencià, si bé amb la innovació relativa de reclamar una llengua valenciana diferent de la catalana. La seua convicció nacionalista per un costat i antipancatalanista per un altre li crearen adversaris fins i tot entre els qui, a priori, podrien considerar-se «dels seus» a sovint, els més acarnissats. Allò que començà com un cisma entre valencianismes va ser aprofitat per certs elements procedents del franquisme tardà vinculats a la dreta valenciana, que aconseguiren una mobilització popular sense precedents en el que es coneix com a «Batalla de València». No és objecte deste estudi abordar el fenomen del blaverisme, un moviment populiste que controlaren en tot moment les forces vives per a evitar que poguera esdevindre un moviment nacionaliste estructurat i coherent. Però sí que interessa destacar que els qui controlaven el blaverisme posaren especial esment en marginar tant com pogueren els intel·lectuals valencianistes més rigorosos i compromesos, entre ells Miquel Adlert, que era particularment incòmode des del punt de vista destes forces vives per la seua trajectòria nacionalista, la seua capacitat de treball callat que deixava en evidència els nombrosos oportunistes que shi apuntaren, la seua coherència racional i el seu innegable compromís patriòtic.
En efecte, ha sigut notòria la marginació sistemàtica que patí Adlert des dallò que podríem anomenar valencianisme particulariste «oficial» o, per a ser més precisos, «institucional», situació de la qual lautor es queixa amargament al final de la seua vida.8 Resulta paradoxal que lautor que havia legitimat i raonat la reacció contra el pancatalanisme i havia assentat les bases ideològiques i lingüístiques del valencianisme particulariste de la Transició ençà haguera de publicar pel seu compte, com hem dit, bona part de la seua obra en els últims anys de sa vida9 o que li vetaren lentrada en lAcadèmia de Cultura Valenciana.10
Amb independència dels problemes comentats daccessibilitat a la seua obra i de les peculiaritats estilístiques del discurs de Miquel Adlert, el fet és que fou el cap més clar del valencianisme de la Transició que volia enllaçar amb els antecedents anteriors a la Guerra Civil i un teoritzador fonamental del patriotisme valencià, si bé amb la innovació relativa de reclamar una llengua valenciana diferent de la catalana. La seua convicció nacionalista per un costat i antipancatalanista per un altre li crearen adversaris fins i tot entre els qui, a priori, podrien considerar-se «dels seus» a sovint, els més acarnissats. Allò que començà com un cisma entre valencianismes va ser aprofitat per certs elements procedents del franquisme tardà vinculats a la dreta valenciana, que aconseguiren una mobilització popular sense precedents en el que es coneix com a «Batalla de València». No és objecte deste estudi abordar el fenomen del blaverisme, un moviment populiste que controlaren en tot moment les forces vives per a evitar que poguera esdevindre un moviment nacionaliste estructurat i coherent. Però sí que interessa destacar que els qui controlaven el blaverisme posaren especial esment en marginar tant com pogueren els intel·lectuals valencianistes més rigorosos i compromesos, entre ells Miquel Adlert, que era particularment incòmode des del punt de vista destes forces vives per la seua trajectòria nacionalista, la seua capacitat de treball callat que deixava en evidència els nombrosos oportunistes que shi apuntaren, la seua coherència racional i el seu innegable compromís patriòtic.
En efecte, ha sigut notòria la marginació sistemàtica que patí Adlert des dallò que podríem anomenar valencianisme particulariste «oficial» o, per a ser més precisos, «institucional», situació de la qual lautor es queixa amargament al final de la seua vida.8 Resulta paradoxal que lautor que havia legitimat i raonat la reacció contra el pancatalanisme i havia assentat les bases ideològiques i lingüístiques del valencianisme particulariste de la Transició ençà haguera de publicar pel seu compte, com hem dit, bona part de la seua obra en els últims anys de sa vida9 o que li vetaren lentrada en lAcadèmia de Cultura Valenciana.10
A laltra banda de lespectre, Adlert resultava massa dretà i massa religiós per a poder ser acceptat en els cercles desquerres. Per exemple, en larticle «Explicació política» (Murta,11 octubre de 1982), Adlert queda en evidència alertant dels perills del marxisme que atribuïa erròniament a lesquerra valenciana i espanyola del moment quan sintuïa la victòria per majoria absoluta del PSOE.12
Per altra part, patí també el rebuig daquells valencianistes evolucionats cap a lesquerra, el laïcisme i el pancatalanisme que havia protegit i tutelat durant el franquisme al voltant de leditorial Torre,13 els quals no pogueren acceptar el canvi radical en qüestió de llengua que féu i promogué Adlert. És més, alguns autors han arribat a suggerir que el trencament dels qui havien mantingut la flama del valencianisme durant lèpoca franquista es devia a motius personals.14 Tal interpretació implica ignorar els debats al voltant del nom de la llengua, del nom del país, del model de llengua literària i del grau de «concessions» a les variants valencianes que calia o convenia fer, que coneixem a partir de la correspondència privada entre Sanchis Guarner i Fuster15i que esclatà públicament per primera vegada en el debat mantingut en la revista Serra dOr entre 1960 i 1961 sobre el camí que havia de prendre el valencianisme i que acabà en ruptura.16
Fonaments del pensament adlertià
Adlert és un patriota valencià amb una visió global de la realitat i del món, que defén una visió des de lésser valencià de tots els aspectes de la societat i que es manifesta políticament com a nacionaliste, tradicionaliste, particulariste i catòlic. La seua formació li permet passar fàcilment del sentiment patriòtic a la teorització racional del nacionalisme valencià, sent així un dels primers teòrics del valencianisme particulariste.17 Com a juriste catòlic, llibertat,18 democràcia, cultura, honestedat i sentits de la justícia i del deure cívic formen una cadena que fonamenta el seu pensament.19 Com a patriota, trobarà en el nacionalisme valencià i en el valencianisme la seua expressió política i vital. En una frase resumix la seua aspiració: «[] simplement, ser un ciutada. He dit aspiració perque he dit ciutada, no subdit.»20
Teorització valencianista
Una de les característiques del valencianisme tradicional ha sigut la falta dun cos teòric elaborat i coherent que fóra conegut i admés per una majoria de valencians i que servira de contrapunt a les propostes fusterianes que el rebatien per regionaliste i folkloritzant. La qüestió lingüística ha complicat encara més el panorama, amb laparició de corrents valencianistes que el reivindiquen tant des del particularisme com des del policentrisme lingüístics. El primer tendix a funcionar per reacció al que fan uns altres. El segon, revisa aspectes parcials del paradigma fusterià però sense atrevir-se a ser coherent amb totes les conseqüències. Però sense teorització i sense confrontació civilitzada didees, els valencianismes estan condemnats a no entendres i a viure pendents de les contingències, incapaços de col·laborar en un marc de futur compartit. ¿Com pot ser possible un projecte de futur comú sense haver consensuat cap a on es va? ¿Com pot ser viable un projecte que no confie en la societat valenciana o que visca de la dialèctica contra uns altres? Adlert era ben conscient deixe problema.21 La Batalla de València mobilitzà multituds però no donà lloc a un valencianisme madur sinó a un populisme fàcilment manipulable.22 La falta dideari o, per a ser més exactes, lextrema simplificació que es va fer del que hi havia,23 originà un predomini dels elements «anti» que no es compensava amb afirmacions constructives en positiu. Adlert lluità amb poc dèxit contra esta situació24 i, de fet, quan el valencianisme polític crescut a lombra de la URV que esdevingué Unió Valenciana tocà poder, este es trobà tan desorientat de quins havien de ser els seus objectius immediats i estratègics que no sabé aprofitar-sen de la situació i acabà per pagar molt car les seues carències ideològiques. Adlert sabia que sense conviccions sòlides i fonamentades no hi havia eixida.25 Però a pesar dels seus esforços no aconseguí que el corrent del valencianisme a què havia donat naixença ni popularment ni la gran majoria dels seus «dirigents» simpregnaren de cultura valencianista, cosa que féu que, a la llarga, acabara desenrotllant un marcat complex dinferioritat intel·lectual encara no superat.
Fonaments del pensament adlertià
Adlert és un patriota valencià amb una visió global de la realitat i del món, que defén una visió des de lésser valencià de tots els aspectes de la societat i que es manifesta políticament com a nacionaliste, tradicionaliste, particulariste i catòlic. La seua formació li permet passar fàcilment del sentiment patriòtic a la teorització racional del nacionalisme valencià, sent així un dels primers teòrics del valencianisme particulariste.17 Com a juriste catòlic, llibertat,18 democràcia, cultura, honestedat i sentits de la justícia i del deure cívic formen una cadena que fonamenta el seu pensament.19 Com a patriota, trobarà en el nacionalisme valencià i en el valencianisme la seua expressió política i vital. En una frase resumix la seua aspiració: «[] simplement, ser un ciutada. He dit aspiració perque he dit ciutada, no subdit.»20
Teorització valencianista
Una de les característiques del valencianisme tradicional ha sigut la falta dun cos teòric elaborat i coherent que fóra conegut i admés per una majoria de valencians i que servira de contrapunt a les propostes fusterianes que el rebatien per regionaliste i folkloritzant. La qüestió lingüística ha complicat encara més el panorama, amb laparició de corrents valencianistes que el reivindiquen tant des del particularisme com des del policentrisme lingüístics. El primer tendix a funcionar per reacció al que fan uns altres. El segon, revisa aspectes parcials del paradigma fusterià però sense atrevir-se a ser coherent amb totes les conseqüències. Però sense teorització i sense confrontació civilitzada didees, els valencianismes estan condemnats a no entendres i a viure pendents de les contingències, incapaços de col·laborar en un marc de futur compartit. ¿Com pot ser possible un projecte de futur comú sense haver consensuat cap a on es va? ¿Com pot ser viable un projecte que no confie en la societat valenciana o que visca de la dialèctica contra uns altres? Adlert era ben conscient deixe problema.21 La Batalla de València mobilitzà multituds però no donà lloc a un valencianisme madur sinó a un populisme fàcilment manipulable.22 La falta dideari o, per a ser més exactes, lextrema simplificació que es va fer del que hi havia,23 originà un predomini dels elements «anti» que no es compensava amb afirmacions constructives en positiu. Adlert lluità amb poc dèxit contra esta situació24 i, de fet, quan el valencianisme polític crescut a lombra de la URV que esdevingué Unió Valenciana tocà poder, este es trobà tan desorientat de quins havien de ser els seus objectius immediats i estratègics que no sabé aprofitar-sen de la situació i acabà per pagar molt car les seues carències ideològiques. Adlert sabia que sense conviccions sòlides i fonamentades no hi havia eixida.25 Però a pesar dels seus esforços no aconseguí que el corrent del valencianisme a què havia donat naixença ni popularment ni la gran majoria dels seus «dirigents» simpregnaren de cultura valencianista, cosa que féu que, a la llarga, acabara desenrotllant un marcat complex dinferioritat intel·lectual encara no superat.