La influència cristiana
Hem comentat anteriorment el component religiós que de tant en tant sura en els escrits adlertians. Certament, el caràcter de catòlic convençut i practicant de lautor determina decisivament el seu pensament. Des deste posicionament exalta virtuts com la discreció i la humilitat que exercirà durant tota sa vida i de les quals donà bon exemple, lesperit de sacrifici i la bona voluntat, la fidelitat pròpia dels fidels catòlics, lamor caritat i el sentit de la justícia en oposició a traïció, que no ve només de la seua formació jurídica sinó també de la creença en la veritat absoluta en sentit cristià i en la justícia divina que modula i corregix la humana. Paral·lelament, troba una sèrie de vicis o pecats que critica durament des de la seua superioritat moral, com ara la mentira i lorgull vanitat. Tota esta percepció de la realitat a través de la moralitat cristiana es transmetrà constantment a les obres dAdlert.
La teorització nacional valencianista de Miquel Adlert
Havent viscut i patit la Segona República, la Guerra Civil i la Postguerra, no pot estranyar que, per a Adlert, el nacionalisme valencià haja de ser contrari a la temptació totalitària i excloent. Esta posició és ben primerenca i ja critica la violència i el feixisme en un article escrit un any abans de lesclat de la Guerra Civil, amerat, com no podia ser duna altra manera en ell, dun profund cristianisme.26 Però esta postura de respecte als altres no vol dir de cap manera falta de convicció per a defendre les pròpies idees ni que estes no siguen elaborades i raonades. De fet, és el racionalisme de lautor el que limpulsa a documentar i teoritzar sobre els diversos aspectes que abraça la seua visió de València i el valencianisme.
Patriotisme i nacionalisme
El patriotisme la Pàtria és el nucli bàsic del pensament adlertià i la raó de ser del seu valencianisme.27 És ha de ser previ al nacionalisme. Si est últim naix de la ideologia, el patriotisme naix del sentiment damor a la Pàtria, a la pròpia terra.28 El seu caràcter sentimental i emotiu permet considerar el patriotisme, quan és autèntic al màxim, una fe.29 Recordem que la fe, des duna perspectiva cristiana, és una gràcia que suposa el cim del compromís personal i que, establint el paral·lelisme, permet entendre lesperit de sacrifici dels patriotes i la fidelitat que mantenen a la Pàtria per damunt de consideracions ideològiques.30 No obstant, Adlert és realiste i sap que a sovint la gent renuncia al seu compromís per les circumstàncies adverses o, simplement per comoditat. Sap que la valencianitat no és una condició inamovible sinó més bé fràgil i trencadissa.31
En tot cas, lapel·lació al mòbil sentimental no ens ha de fer creure que lautor es queda en laspecte més folklòric i superficial. Ell mateix critica el que podríem dir valencianisme de botifarreta en faves, de paella diumengera, de traca i fum, etc., expressions totes elles que al·ludixen a la trivialitat de certa emotivitat costumista valenciana. Per contra, a més de la identificació primària amb els costums populars també important, defén lorgull de poble que els valencians poden retrobar en pouar en la seua història, la seua llengua i literatura i les gestes del seu passat.
En tot cas, lapel·lació al mòbil sentimental no ens ha de fer creure que lautor es queda en laspecte més folklòric i superficial. Ell mateix critica el que podríem dir valencianisme de botifarreta en faves, de paella diumengera, de traca i fum, etc., expressions totes elles que al·ludixen a la trivialitat de certa emotivitat costumista valenciana. Per contra, a més de la identificació primària amb els costums populars també important, defén lorgull de poble que els valencians poden retrobar en pouar en la seua història, la seua llengua i literatura i les gestes del seu passat.
Si el patriotisme és el nucli, el nacionalisme és lexpressió que cal donar-li:
El nacionalisme es la proyeccio politica del patriotisme, el qual no es sino un sentiment damor a la Patria, la qual es la suma de tot allo que el patriota pot dir que es lo seu. Igualment que la Patria, te sa proyeccio politica en la nacio, la plenitut de la qual es la nacionalitat, que es constituix en subjecte del dret a lestat. I, com tot subjecte assistit dun dret, [la nacionalitat] està dotada de lacció que pot eixercir en demanda de reclamació de lefectivitat de son dret. Eixercici dacció que constituix el nacionalisme.32
Adlert no té cap dubte que València és una nacionalitat,33 encara que defenga una adaptació del nacionalisme a la conjuntura del seu temps i modere en última instància les seues reivindicacions.34 Com a juriste, distingix perfectament entre posseir un dret i renunciar al seu exercici.35 Esta posició li permet no demanar un estat propi per a València circumstancialment sense renunciar per això al dret que esta té com a nacionalitat a decidir lliurement el seu futur polític.
Valencianitat, dret i institucions forals
¿En què consistix la valencianitat? Com hem vist, Adlert va més allà de les manifestacions folklòriques més o menys superficials. De fet, poques vegades en parla. Ell va als trets definitoris del poble valencià com a nacionalitat històrica diferenciada amb set segles de vicissituds. Per a lautor, el fet nuclear de la personalitat valenciana es la transformació o refundació del Regne de València com a estat diferenciat dins de la Corona dAragó, en rang igual al del propi Aragó i per davant del Comtat de Barcelona.36 La base deixa diferència és un ordenament jurídic privatiu, els Furs de la Ciutat i Regne de València, distints dels Furs aragonesos o dels Usatges i Costums catalans. És per això que per a Adlert la llengua, sent molt important, no és el factor definitori primordial de la valencianitat: «La valencianitat te una determinació no filologica sino juridica: la constitucio, pel Rey [sic] Don Jaume, del Regne de Valencia independent dArago i de Catalunya, én llegislació i organisació pròpies.»37
En efecte, Jaume I decidix que les noves terres conquistades constituïsquen un nou territori que mantinga lequilibri dins de la seua Corona. En 1240 atorga el nucli duns Furs (els coneguts com a Furs Vells) creats ex-novo i inspirats en el Dret romà. En ells es delimita el Regne i es garantix la seua integritat territorial, constituint així lacta fundacional del Regne de València cristià.38 Per això Adlert considera que, quan els reis juraven els Furs, juraven respectar la integritat territorial de lestat valencià, la qual cosa explicaria fetes com la de Vinatea que comentarem més avant. És important fer notar que els Furs Vells satorgaren inicialment a la Ciutat i algunes viles i llocs amb la intenció que es territorialitzaren, és a dir, per a que sestengueren a tot el Regne. I com hi havia prou de viles que shavien repoblat a Fur aragonés i alguna a Costum català i fins a Fur morisc, sestablí una pugna entre els nobles que perdien privilegis amb els Furs de València i el Rei i les autoritats de la Ciutat. En paraules dAdlert, «La historia de la lluita del Dret valencià contra el Dret aragones, es la guerra de la independencia valenciana.»39 En concloure lextensió dels Furs, el Regne de València tindrà una unitat i una cohesió estatal que no tindrà, per exemple, Catalunya, així com una legislació pròpia i única, moneda pròpia, etc. Per altra banda, lextensió progressiva dels Furs de la Ciutat al restant del Regne il·lustren un fet cabdal que soblida a sovint: que la València medieval sorganitzava com una ciutat-estat dací la denominació clàssica Ciutat e Regne de València, a semblança dalguns estats italians com Gènova, Venècia, Florència, etc.
Lestructura de ciutat-estat es fa palesa en uns fets tan significatius com lactuació de lheroi civil valencià Francesc de Vinatea front a Alfons II (1333). Com és sabut, el rei volgué fer donació de diverses viles situades al llarg i ample del Regne al fill de la seua dona Elionor de Castella, cometent així un contrafur. Els representants de les viles afectades acudiren a les autoritats del cap i casal del Regne per tal que les defengueren de la segregació. Així, els Jurats de la Ciutat triaren entre ells a Vinatea com a portaveu del Regne i este es presentà davant dAlfons II. Recolzat en el Dret, el morellà no dubtà en arriscar la vida per a exigir amb cortesia i fermesa al rei que respectara les lleis i que mantinguera la integritat territorial del Regne de València, demanda que fon sàviament atesa. Per a Adlert, els valencians comptem amb un heroi civil i civilitzat que protagonitza un dels primers triomfs a Europa del constitucionalisme, sense escampament de sang ni ús de la violència, amb la força de la raó i de la intimidació.40 Lautor relativitza les amenaces al rei, que no deixà dactuar coaccionat, un fet que matisa la idealització que es fa a sovint del pactisme en la nostra historiografia.
El fet de Vinatea permet a Adlert reivindicar la tradició política valenciana de caràcter pactiste i basat en el respecte al Dret, tan diferent de la vigent a Castella. La importància del dret torna a manifestar-se en un esdeveniment de tanta transcendència com va ser el compromís de Casp (1412). En el llibre El compromis de Casp, qüestio juridica Adlert argumenta que lelecció de lhereu de Martí lHumà es féu per criteris estrictament jurídics i no polítics41 com apunta generalment la historiografia catalana, que veu en la decisió dels jutges un intent conscient demparentar les monarquies hispàniques i és a més una de les mostres més clares de la personalitat nacional pròpia de València com a membre entre iguals dins de la Corona dAragó. De fet, un conflicte que afectava tots els estats de la Corona es resolgué entre ells «segons normes i procediments del Dret Internacional daquella epoca.»42 També en este cas Adlert «oblida» o desconeix que hi havia tropes castellanes en la frontera que reforçaren la posició del pretendent de la casa dAntequera. El pactisme, matisat pels fets una vegada més.
Cal tindre present que Adlert reivindica les institucions forals més com a font de memòria històrica i com a motiu dorgull nacional que com a elements que es puguen incorporar tal com eren a la legislació actual. És conscient que levolució dels temps nha fet moltes obsoletes. La seua importància, en realitat, radica en el fet que, gràcies a eixes institucions i als Furs que les fonamentaven, el Regne de València gojà duna autonomia política sobre la qual es basaren la prosperitat dels seus habitants i la creació de la consciència de poble. Dací els reiterats intents que haurien fet aquells que no volen una València forta en fer oblidar o menysprear les referides institucions.
En consonància amb la reivindicació de les institucions forals està la defensa del nom València44 com el que correspon a la nostra nacionalitat, si bé reclama també lús potestatiu de Regne de València per la necessitat de reafirmar la consciència històrica a la qual lautor dóna tanta transcendència. La qüestió del nom de la Pàtria és tan rellevant per a Adlert que li dedica un capítol sencer dins del llibre En defensa de la llengua valenciana. Cal fer notar que lautor preferix les denominacions anteriors en compte de les de Nació, Nacionalitat o Estat45 i que, en tot cas, rebutja País Valencià per considerar-la despersonalitzadora i políticament malintencionada. Per a Adlert, la denominació País Valencià relega a loblit les institucions antigues i el passat com a regne independent, a més dafeblir la percepció de la capitalitat del cap i casal, dos punts que lautor considera fonamental reivindicar per a aconseguir la recuperació de la consciència nacional valenciana. Per altra banda, Adlert estima que si el catalanisme aposta decididament per País Valencià és perquè així «rebaixa» lestatus de València entre els altres pretesos Països Catalans i aconseguix invertir lorde jeràrquic tradicional atés que, protocol·làriament, un regne te preeminència front a un principat o a un comtat, com queda palés en lenumeració tradicional dels títols dels reis de les Espanyes en la qual el regne de València (i els dAragó, Nàpols, Sicília, Mallorques, etc) apareix primer que el comtat de Barcelona, sense que es faça cap menció al principat de Catalunya.