A més de la qüestió onomàstica, lautor reclama uns altres símbols referencials per als valencians. Dacord amb la fórmula històrica ciutat e regne considera que la senyera coronada és pròpia de tot el territori valencià, no sols del cap i casal. També li dóna rellevància simbòlica al Monestir del Puig o, si encara existira, al Palau Reial de València.
Llengua
No és este el lloc per a analitzar els aspectes més purament lingüístics i filològics molt rellevants de lobra adlertiana, sinó per a explicar la gran importància que la llengua té per a lautor com a tret característic però no definitori de la valencianitat. Adlert seguix una tradició valenciana, que, a pesar didentificar-se majoritàriament amb la llengua pròpia privativa dels valencians, ha sabut conjugar tres llengües principals en una sola cultura: «En la cultura del poble valencià es dona, en laspecte llingüistic, una tricotomia dels idiomes valencià, llati i castellà. [] la llengua castellana en la que han escrit [Guillem de Castro, Azorín, Miró, Blasco Ibáñez] si no es la llengua valenciana, si que es una llengua valenciana tambe, perque es la llengua dels valencians de quasi el quaranta per cent del territori valencià.»46
Així, en un article publicat en 1963 critica, sense nomenar-les, les naixents tesis fusterianes que a partir de consideracions lingüístiques pretenen lexclusió de les àrees valencianes castellanòfones, defenent la valencianitat dels «xurros».47 Adlert no dubta, per tant, de la legitimitat de lús del castellà entre valencians encara que haja sigut sempre defensor de loficialització i normalització social del valencià.48
Per altra banda, no deixa de ser contradictori que accepte que dos llengües siguen compatibles amb una sola identitat nacional és a dir, rebutge lequivalència essencialista entre llengua i nació mentres que, com analitzarem més avant, sent la necessitat de proclamar una llengua valenciana diferent de la catalana per a preservar la identitat dels valencians.
Lacció i lactitud valencianistes
Actitud política del patriota
Encara que és possible rastrejar lactitud del nostre autor per tota la seua obra, sens dubte és en el llibre De la meua Catacumba (1984), recull de pensaments breus que anava arreplegant de tant en tant, la font més rica per a acostar-nos a la manera dactuar que proposa, els vicis del valencianisme que critica i les possibles solucions a estratègies provadament incorrectes. Sense ser exhaustius, seguixen algunes destes consideracions.
Per a Adlert el valencianisme patriotisme és acció. No concep una altra possibilitat. Rebutja que siga vàlid quedar-se en casa repetint-se que sés valencianiste sense fer res més que exaltar-se i plorar quan toca anar a un acte més o menys festiu o emotiu. Afirma que no es pot guanyar res estant a la defensiva, però sap que tal compromís actiu no és confortable, sinó que exigix sacrifici. Per això és conscient de les flaqueses dels valencianistes, critica la perea i el deixament i alaba la constància, que per a ell és una heroïcitat. No perd de vista tampoc lexistència delements que, darrere duna cara amable, en realitat només volen impedir la consecució dels objectius valencianistes. Lacció adlertiana es basa en el diàleg i el respecte als altres des de la fermesa en les pròpies conviccions. Lautor rebutja la violència per ser contrària al seu sincer sentit de la justícia49 i de lètica cristiana,50 encara que sense renunciar al dret a la llegítima defensa.51 És per això que critica a qui es comporta agressivament en el camp de la política i, a més, considera ineludible evitar els excessos dels correligionaris massa exaltats i corregir-los quan calga.52
Cientifisme i intel·lectualitat
En els últims anys de sa vida Adlert es veu decebut per la utilització de lautoritat moral que la ciència i els científics els universitaristenen en la societat per a justificar posicions ideològiques que, per ser-ho, són científicament discutibles: «Es una perversio insolita i contra natura servir-se de la ciencia i de la cultura en contra de la Patria.»53 Per a lautor, durant la «Batalla de València» es donen casos dintel·lectuals que, bé per deficiències metodològiques, bé per raons doctrinàries, amaguen o deformen fets i dades històrics. En un article publicat en la revista Murta, Adlert serigix com a autoritat de referència.54 Ací es nota la ingenuïtat epistemològica adlertiana, que creu en una veritat única i completa i que la ciència ha de descriure fidedignament, quan la sociologia i la filosofia de la ciència han assumit de fa temps lenorme importància que els factors extracientífics socials, culturals, econòmics, polítics, religiosos, i un llarg etc. tenen en la producció científica, per no parlar de levidència que la pàtria no és un fet natural, sinó un constructe social i, en conseqüència, subjecte al canvi. En tot cas, Adlert no desconfia de la ciència o de la intellectualitat en general, sinó que rebutja les pràctiques vicioses que les aparten de lobjectivitat. Ben al contrari, lautor insistix repetidament en la necessitat de difondre la memòria històrica i en la lluita contra la incultura en el si del valencianisme.
Cientifisme i intel·lectualitat
En els últims anys de sa vida Adlert es veu decebut per la utilització de lautoritat moral que la ciència i els científics els universitaristenen en la societat per a justificar posicions ideològiques que, per ser-ho, són científicament discutibles: «Es una perversio insolita i contra natura servir-se de la ciencia i de la cultura en contra de la Patria.»53 Per a lautor, durant la «Batalla de València» es donen casos dintel·lectuals que, bé per deficiències metodològiques, bé per raons doctrinàries, amaguen o deformen fets i dades històrics. En un article publicat en la revista Murta, Adlert serigix com a autoritat de referència.54 Ací es nota la ingenuïtat epistemològica adlertiana, que creu en una veritat única i completa i que la ciència ha de descriure fidedignament, quan la sociologia i la filosofia de la ciència han assumit de fa temps lenorme importància que els factors extracientífics socials, culturals, econòmics, polítics, religiosos, i un llarg etc. tenen en la producció científica, per no parlar de levidència que la pàtria no és un fet natural, sinó un constructe social i, en conseqüència, subjecte al canvi. En tot cas, Adlert no desconfia de la ciència o de la intellectualitat en general, sinó que rebutja les pràctiques vicioses que les aparten de lobjectivitat. Ben al contrari, lautor insistix repetidament en la necessitat de difondre la memòria històrica i en la lluita contra la incultura en el si del valencianisme.
Les relacions entre València i Catalunya
i el gir a lantipancatalanisme
Com hem dit adés, en els anys quaranta i primers cinquanta del segle XX el cercle dAdlert inclou jóvens valencianistes que posteriorment seran grans referents del valencianisme catalanòfil quan no obertament pancatalanista (el mateix Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Alfons Cucó, Francesc de P. Burguera, Enric Valor, etc.). Per a Adlert, llengua i política van unides i, junt al seu amic Xavier Casp, manté uns vincles estrets amb els intel·lectuals compromesos de Catalunya i les Illes Balears. De fet, des de lEditorial Torre usa i propugna una llengua de compromís que evita les formes patrimonials del valencià, català i balear donant preferència a aquelles formes lingüístiques comunes encara que puguen semblar arcaïtzants o alienes en algun dels territoris. És tracta duna admirable aposta federal per a refer lantiga koiné literària amb un model lingüístic que siga de tots sense ser de ningú, que resulta inviable per la negativa dels escriptors catalans a fer les concessions que els corresponen.55 En un viatge a Barcelona amb Casp en juny de 1951 Adlert sesglaia de levolució que està experimentant el catalanisme.56 Durant el franquisme el catalanisme somnia el futur, i en eixe futur ideal les fronteres entre catalanisme estricte i pancatalanisme es fan difuses. El nacionalisme català adopta el model del nacionalisme alemany en què la llengua és lexpressió de la nació subjacent, i abraça una visió cada vegada més centralista i uniformista a imitació dels nacionalismes espanyol i francés, en els quals les diferències regionals són percebudes com una amenaça potencial al projecte nacional. En conseqüència, esta ideologia propugnarà una llengua nacional catalana, desitjablement uniforme que, encara que partix de la llengua medieval i, per tant, dels clàssics valencians, es basa en el català central, modalitat lingüística a què les altres shaurien de subordinar per a quedar relegades al que, eufemísticament, es dirà àmbit restringit.
En els anys posteriors Adlert observa de la mà de Joan Fuster els postulats i les estratègies del pancatalanisme vist des de València. Per a aconseguir lassimilació cultural i la integració política en Catalunya, Fuster adopta una postura hipercrítica i iconoclasta que ataca les bases de la identitat «regional» valenciana que shavia anat conformant des de la Renaixença, critica la presumpta incapacitat de la ciutat de València per a exercir de capital del país paper que, en conseqüència, li pertocaria assumir a Barcelona, qualifica de rural i endarrerit el territori valencià, desacredita les elits valencianes i, en resum, tracta dargumentar que la valencianitat com shavia entés anteriorment era inviable i que, en tot cas, només podria arribar a la plenitud a través de la catalanitat. Per a arribar a eixe objectiu caldria promoure una erosió permanent dels elements onomàstics i simbòlics que reforcen la percepció dels valencians com a poble diferenciat respecte als catalans. La radicalitat de les propostes de Fuster origina com a primera resposta col·lectiva la carta «Sobre el fet diferencial valencià» (Serra dOr, 6, Barcelona, juny de 1961) firmada, entre altres, per Vicent i Xavier Casp, Jaume Bru i Vidal, Alfons Cucó i el mateix Miquel Adlert. En larticle es reclama lús de «Comunitat Catalànica» front a «Països Catalans», «València» front a «País Valencià», i es protesta per la tendència de Fuster a minimitzar la personalitat històrica valenciana i tractar-la com una mera regió dins de lespai català. La polèmica continua dos anys més tard en ocasió de la publicació del llibre El País Valenciano en què Adlert i altres escriptors del grup de Torre senten la necessitat de desmarcar-se de la ideologia que Fuster «representa y defiende en Valencia» («Para evitar confusiones», Las Provincias, València, 6-2-1963, p. 11). A més, en el llibre Nosaltres, els valencians (1962), la identificació que fa Fuster entre catalanitat i llengua el du a afirmar que hi ha una dualitat insoluble amb les comarques castellanoparlants.57 Adlert lacusa de pretendre fragmentar València i assimilar el territori valencianòfon a Catalunya o, en el millor dels casos, convertir els habitants de les zones castellanòfones en ciutadans de segona, i denuncia la inviabilitat geopolítica dels postulats pancatalanistes que, senso estricto, impliquen deixar València reduïda a una estreta franja de 20 km a laltura de Morvedre (Sagunt) i perdre vora el 40 per cent del territori.58