A pesar desta divisió en el valencianisme, el fusterianisme sexpandix i triomfa entre els jóvens universitaris progressistes antifranquistes. Amb larribada dels primers aires de llibertat política, es fan públics i notoris els plantejaments deixe valencianisme fortament catalaniste, que trenca amb el valencianisme anterior i que acaba provocant una forta contestació social. És en esta època quan Adlert consuma el trencament amb la seua trajectòria prèvia, que passa a considerar un error.59 La mobilització popular i populista que té lloc en els anys primerencs de la Transició política espanyola té molt de reaccionària, en el sentit que soposa a allò que interpreta com a amenaça contra la cosmovisió del valencianisme tradicional regionaliste que és el que la societat valenciana de lèpoca troba natural principalment el nom i model de la llengua, la bandera, el nom del territori i germanor però distinció amb Catalunya. Els interessos polítics i els mitjans de comunicació contribuïren a engrandir el conflicte i a presentar una societat dividida per qüestions identitàries, amb conseqüències directes sobre el procés autonòmic valencià, la pèrdua de pes polític relatiu dels valencians en el marc espanyol i la instauració dun recel anticatalà de fons que ha dificultat enormement les relacions entre València i Catalunya.
Conclusions
Miquel Adlert és un patriota que promou un nacionalisme integrador estrictament valencià a partir de la identitat territorial, la recuperació de la memòria històrica basada en les institucions forals del regne de València i la idealització de la història política de caràcter pactiste dels valencians. Reivindica lonomàstica i el símbols tradicionals privatius i la recuperació de la llengua valenciana, primer amb criteris convergents amb els catalans i al final de la seua trajectòria amb criteris estrictament particularistes, entrant en contradicció amb el fet de considerar la llengua com a tret característic però no definitori de la valencianitat. De mentalitat cristiana i jurídica, defén la lluita contra la incultura i el respecte als discrepants des de la fermesa de les conviccions pròpies com a via per a tornar al poble valencià lorgull perdut i la plena consciència nacional. Llevat dels seus postulats lingüístics més tardans i de la falta de separació ocasional entre largumentari polític i el sentiment religiós, el seu pensament manté molts aspectes vigents i és un referent teòric fonamental per a entendre els valencianismes actuals. Recuperar la seua figura és un acte de justícia que pot ajudar en el procés de reconciliació cívica que necessitem encara hui els valencians.
1 Miquel Adlert, Sobre dos temes jurídics, edició de lautor, València, 1982, pp. 19-20.
2 Amb el títol El pensament valencianiste de Miquel Adlert (1998), leditorial lOronella reedità: En defensa de la llengua valenciana (1977), lobra primordial del seu gir ideològic; De la meua catacumba (1984) i Del periodisme meu (1984). Esta última obra és en realitat un recull de diversos articles que sestenen cronològicament des de 1935 fins a 1983.
3 Miquel Adlert, El pensament valencianiste de Miquel Adlert, LOronella, València, 1998, p. 39. Lobra no sarribà a publicar.
4 Ibid., pp. 62-33.
5 «¡Senyor, Deu de les nacions!: Per les vostres infinites bondat i misericordia, digneu-vos concedir-nos que lancora de lEsperança, que tan generosament nos haveu otorgat per a que nos conforte el mantindre-nos en la fe en la Patria Valenciana, siga nunci de la pronta obtenció de la palma de la Victoria que faça fructificar en Valencia a lolivera de la Pau.» Ibid., p. 211. A lobra De la meua catacumba podem trobar «Aixi com Deu nos dona nostre pa de cada dia, donem a la Patria Valenciana, com canta lhimne de la Mare de Deu dels Desamparats, nostre patriotisme de cada dia, que patriotisme es amor []», ibid., p. 164.
6 Com ara: «El valencianisme patriotic es lEvangeli de la politica valenciana», ibid., p. 165.
7 En efecte, com reconeix Aureli López; «la seua formació i preparació es fan visibles en cada articul si sabem adaptar-nos als fets i a lany en que foren escrits.» Aureli López, «Introduccio. Del periodisme meu», a El pensament valencianiste de Miquel Adlert, op. cit., p. 213.
8 «¡Pero son tantes les ilusions que mhan trepijat aixi com les marginacions que mhan fet, inclus els que no devien dhaver-ho fet i dels que yo no podia mai, no ya esperar sino ni tan sols imaginar com a desbocada fantasia!» Miquel Adlert, Sobre dos temes jurídics, op. cit., p. 9.
9 Leditorial Del Cenia al Segura, que comptava amb Xavier Casp com a assessor literari i que havia publicat En defensa de la llengua valenciana, només li reedità la novel·la llarga I la pau (1953, 1983). Paraval li publica lestudi Lespirit jurídic del Rei Don Jaume (1980) i li reedità la novel·la El dia torna (1954, 1981). Adlert es reedita o publica tretze obres pel seu compte.
10 El Centre de Cultura Valenciana, fundat per la Diputació de València en 1915, passà a denominar-se Acadèmia de Cultura Valenciana en 1978 (se li concedí el títol de Real en 1991). Adlert participava com a col·laborador en la Secció de Llengua i Literatura Valencianes, la qual prengué el seu llibre En defensa de la llengua valenciana com a base de la proposta ortogràfica, gramatical i lèxica que serà coneguda com a Normes del Puig. En lobra Sobre dos temes jurídics lautor atribuïx a Vicent Simó Santonja que arribà a ser degà de la institució el vet a la seua entrada com a membre de ple dret de lAcadèmia. Miquel Adlert, Sobre dos temes jurídics, op. cit., pp. 15-17.
11 Revista mensual valencianista fundada i gestionada per Carles Sentí Esteve, Miquel Adlert i Xavier Casp. Comptà amb 62 números, íntegrament en valencià, publicats entre maig de 1978 i novembre de 1983.
12 El PSOE havia renunciat al marxisme com a ideologia oficial del partit tres anys abans, en el seu Congrés Extraordinari de lany 1979 celebrat a Madrid.
13 Editorial fundada i dirigida per Xavier Casp i Miquel Adlert (1943-1966) que publicà obres de Xavier Casp, Miquel Adlert, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Vicent Casp, Joan Fuster, Emili Beüt, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Joan Valls i Jordà, Josep Iborra, Francesc de P. Burguera, Alfons Cucó, etc.
14 Com ara Francesc de Paula Burguera, «La irresponsabilidad de Casp y Adlert», El País, 29-03-2015; disponible en Internet: https://elpais.com/diario/2005/03/29/cvalenciana/1112123887_850215.html
15 Tractat parcialment per Antoni Ferrando, «Estudi preliminar», a Manuel Sanchis Guarner, Gramàtica valenciana, Altafulla, Barcelona, p. XXVI i ss.
16 Ferran Archiles, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Afers, Catarroja, 2012, p. 426.
1976. Lexclusió valenciana de la reforma política espanyola
Ramon Aznar i Garcia
Universidad Internacional de Valencia-VIU
Introducció
A la mort del general Franco tres opcions competien al tauler polític espanyol; a saber: continuïtat, reformisme i ruptura. Els esdeveniments ocorreguts lany 1976 en els quals es centra aquest article van resultar decisius en la decantació de lopció que acabaria sent hegemònica: el reformisme. Les forces polítiques de loposició democràtica valenciana tractaren dinfluir, unitàriament, en aquella pugna dinteressos. Com veurem, el resultat fou decebedor.1 Siniciava així una convulsa transició política ordida amb sonores distincions constituents les tres nacionalitats i, més avant, amb sorolloses querelles estatutàries. A conseqüència daquelles decisions, la integració politicoconstitucional de lautonomia valenciana va quedar lluny de resultar òptima.
La coordinació dels demòcrates
El 25 de gener de 1976 es van celebrar a més de quatre mil municipis espanyols les primeres eleccions municipals indirectes de segon grau des de la II República.2 Als pocs dies, el govern decretà la pròrroga de les corts franquistes, les quals anaven a continuar legislant fins lestiu de lany següent.3 En seu parlamentària, el president Arias Navarro propugnà una democràcia «española, no copiada, desarrollada por nosotros mismos, a partir de nuestras necesidades, experiencias y modo de ser»; és a dir, levolució reglada del règim i una via espanyola a la democràcia.4 També, la necessitat que «todas las regiones de España dispongan de una organización institucional».5 De resultes daquesta voluntat descentralitzadora, els polítics valencians més destacats del règim es reuniren a Madrid en la Casa Regional de Valencia «como respuesta de colaboración de las demandas del gobierno» i amb el propòsit de tractar «la posible elaboración de un Estatuto Regional».6 Aquella iniciativa ben prompte es traslladà al plànol institucional i així, l1 dabril, diversos procuradors en corts valencians sol·licitaren formalment al govern l«autonomía económica, administrativa y cultural de la región valenciana».7 Per descomptat, també loposició es movia en un sentit autonomista i la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic del País Valencià iniciaren una campanya en favor de lestatut dautonomia, en el context de la qual es redactaren els avantprojectes destatut dElx i del Consell.8 Aleshores, el govern designà Mariano Nicolás García governador civil de València.9 Mentrestant, la Junta Democrática de España i la Plataforma de Convergencia Democrática els principals organismes unitaris doposició dàmbit estatal acordaren constituir Coordinación Democrática.10 Sorgia així la idea de ruptura pactada.11
Quan les incipients organitzacions polítiques valencianes cooperaven per tal dinfluir en lescenari estatal, Joan Fuster, que havia esdevingut un intel·lectual de referència per a bona part de lesquerra local, publicava Un país sense política (reflexions valencianes). Lassagista fent ús duna hermenèutica marcadament iconoclasta considerava palmària la despersonalització col·lectiva dels valencians, als quals ridiculitzava considerant-los «una societat arcaica amb televisors». Des del seu punt de vista, lúnic referent vàlid shi trobava a Catalunya.12 Amadeu Fabregat, qui ressenyà el llibre i estava al corrent del conflicte que originà làcida crítica fusteriana, es va referir a la «processó de les frustracions col·lectives», destacadament «la catalanitat discutida i indiscutible dels valencians».13 Una altra novetat editorial La via valenciana dErnest Lluch sostenia, en canvi, que «aquest ha estat un país amb política, política duna burgesia sòlida i coherent». La discrepància entre ambdós autors coexistia, això sí, amb una coincidència fonamental: la comparació dels processos sociohistòrics valencià i català, i laccentuació de les carències valencianes reals o suposades.14 Fruit daquesta òptica foren certes consideracions que Lluch realitzà arran de la presentació del seu llibre: «sí, aquí la gent és menys seriosa que a daltres bandes. No diguem ja al Principat! També crida més i es vesteix fins i tot duna altra manera. Àdhuc els polítics són diferents, com bé dius: són més joves i no tenen al darrera una gran tradició política, malgrat que en un any sha fet un gran avenç en aquesta qüestió».15