Els esdeveniments es precipitaren i els últims dies del mes de novembre i els primers de desembre de 1976 van ser densos en decisions polítiques de llarg abast. Una vegada obtingut el recolzament a lesquema reformista, el govern autoritzà la celebració del XXVII Congrés del PSOE.129 Es tractava del primer que se celebrava a Espanya des de la fi de la guerra civil. El rei Joan Carles va rebre en audiència les principals autoritats civils canàries.130 El valencià José Miguel Ortí Bordás sotssecretari de governació pronuncià una conferència en la qual alertava contra els qui pretenien «frenar el pacto» i instaurar un «pluralismo descontrolado y explosivo».131 Aquella mateixa vesprada els monarques aterraven a València. La visita oficial anava a prolongar-se durant quatre jornades especialment significatives.
Lendemà, 1 de desembre, es va celebrar en la seu madrilenya del PSP una altra cimera de loposició democràtica. La sessió va començar amb un succint informe de lEquipo Demócrata Cristiano sobre la reunió mantinguda amb Suárez, els detalls de la qual les parts van acordar no difondre. Seguidament es va tractar la legalització del PCE i la conveniència que estiguera present en la comissió negociadora. Al no aconseguir-se un acord, lassemblea va nomenar una comissió amb lencàrrec de definir una estructura satisfactòria de lòrgan negociador.132 En conéixer-se els criteris de conformació de la referida comissió, es van alçar les protestes de les instàncies unitàries valenciana i canària, així com la de les organitzacions declaradament rupturistes PTE, MC i ORT.133 Finalment, la representació canària va acceptar la seua exclusió. No, en canvi, els representants de la Taula, Josep Lluís Albiñana PSOE, Josep Sos Sancho PCV i Josep Guía PSAN. Tampoc, els membres dels citats grups de lesquerra marxista.134 De res li va valdre a la Taula la seua sol·licitud expressa de formar part de lens negociador.135 Per la seua banda, el diari Avui qualificava dexcel·lent la representació de les «principals nacionalitats», minimitzava el cas de la Taula com un «problema diferent», afirmava sense ser cert que lens unitari «renuncia a un representant propi dins la comissió a fi de no bloquejar o retardar la seua formació» i anunciava que aquest «ratificarà probablement avui tot allò acordat, car se senten representats per la resta de representants de les altres nacionalitats».136 Pocs dies abans, Amadeu Fabregat en una columna marcadament displicent havia deixat escrit que «València no és res».137
El mateix dia en què sacordava lexclusió de la Taula de la comissió negociadora de la reforma política, el monarca signava el reial decret de cessió gratuïta del vell llit del Túria a lAjuntament de València.138 El president de la Diputació Provincial Ignacio Carrau Leonarte demanava la instauració dun règim especial «que reconega una personalitat administrativa i política a la Diputació de la nostra Generalitat».139 I el vicepresident de la Cambra de Comerç de València Julio Díezreclamava lestatut dautonomia. Exactament quaranta anys abans, amb ocasió de la sessió de les Corts de la II República, reunides a València l1 de desembre de 1936, estava previst que saprovara el projecte destatut dautonomia de la regió valenciana. No va ser així, sense que transcendiren les raons del canvi sobtat en lordre del dia.140
Exclosa la Taula de la comissió negociadora i conclosa la visita règia, es va constituir el Partit Comunista del País Valencià.141 Aquesta filiació ja no tindria operativitat constituent. Les nacionalitats havien estat definides i llur capacitat negociadora havia sigut reconeguda. Triomfava largument que identificava els territoris amb una major consciència de classe amb els territoris amb una major consciència nacional. Al marge quedava la Taula i amb ella la regió valenciana. Emèrit Bono qui acabava de guanyar una plaça de professor agregat dEconomia Política exposava les idees del PCE al respecte. La instauració del socialisme havia de ser necessàriament progressiva i requeria de la superació duna sèrie detapes. Primer, calia aconseguir el reconeixement dels drets polítics; després, els socials i solament en últim termini podia plantejar-se un canvi de lestructura territorial de lEstat. Lestatut valencià no era prioritari. La seua finalitat principal consistia en combatre la concentració espacial de la riquesa.
En absència de representants valencians, la Comissió dels Nou va iniciar els treballs preparatoris de les properes eleccions generals.142 Segons afirmà Vicent Ventura, «de la ruptura més o menys total sha passat a lacceptació de les regles de joc imposades pel govern passant per damunt de la negociació, que mai no sha arribat a encetar». En la seua opinió, pel que fa als valencians, calia resistir i ser tenaç: «ningú deu acceptar que el cor dels Països Catalans sia a Barcelona. Ara com ara, ja es veu que no hi és a la Rambla; és al sud del Sénia, que és on més falta ens fa».143 La Taula va organitzar diversos actes en favor de labstenció de cara al referèndum de la reforma política que van ser durament reprimits per la policia.144 Però, els resultats de la campanya abstencionista foren tan pobres com a la resta de lEstat.145 Una vegada coneguts, la Plataforma dOrganismes Democràtics no es reuní per falta de quòrum.146 Això sí, una representació valenciana atorgà una roda de premsa a Madrid. Alfons Cucó PSPV denuncià la injustícia comesa amb el País Valencià, el qual havia experimentat digué una intensa maduració en la seua consciència col·lectiva. I Vicent Ruiz Monrabal UDPV criticà la comissió negociadora, la qual afirmà «no representa el País Valencià ni ideològicament parlant ni territorialment parlant».147 Aquest acte de protesta va coincidir amb un homenatge a Joan Fuster, celebrat en lInstituto Nacional de Enseñanza Media de Sueca. Alfons Cucó destacà la «lucidesa i la perseverança» de lassagista. Ernest Lluch subratllà que Fuster havia aportat al «valencianisme sentimental un model explicatiu del desenvolupament econòmic del País Valencià, la certesa del qual ha estat comprovada dissortadament». Per la seua banda, Joaquim Molas comparà la poesia de Fuster amb la daltres «catalans perifèrics» com ara Vicent Andrés Estellés. Enviaren escrits dadhesió Antonio Buero Vallejo, Enrique Tierno Galván i Josep Melià. Parlaren els representants dUDPV, PSPV, PCV, PCPV, MCPV, PSAN, JSAN i del PDPV. També Manuel Broseta i Vicent Ventura. Javier Paniagua director de linstitut anuncià el canvi de nom del centre, el qual per acord unànime del claustre de professors, passaria a denominar-se «Joan Fuster». Tancà lacte lhomenatjat qui va declarar que havia dedicat tota la seua vida a una idea clara: la defensa de la cultura catalana.148
[] el País Valencià no és una nacionalitat per al PCE, malgrat que pot arribar a ésser-ho amb el temps [] I la raó fonamental daquesta creença és el fet que el País Valencià no ha arribat encara a la plena maduresa de la seua consciència nacional.
El PCE pensa que els objectius de la Taula pel que fa a lautonomia del País Valencià es poden aconseguir millor mitjançant la «ruptura pactada». Què vol dir això? Doncs vol dir que loposició democràtica pacta amb un sector important del franquisme un procés constituent. [] LEstatut i la Generalitat segueixen essent els objectius del PCE al País Valencià, només que, degut a la nova correlació de forces la «ruptura pactada», doncs ha calgut modificar la manera darribar-hi. I la modificació rau en el fet que en lloc désser el Govern Provisional del País Valencià seria el Govern de coalició de Madrid que engegaria el procés constituent valencià.154
Per la seua banda, Manuel Broseta afirmà que sempre havia defensat la impossibilitat de sincronitzar democràcia i autonomia, atesos els problemes insalvables que aquesta pretensió comportava. En primer lloc, perquè complicava la creació dun estat democràtic, cas de generalitzar-se com es temia a Madrid i Barcelona la voluntat autonomista. També, a causa de la insuficient consciència nacional valenciana. A la seua manera de veure, lúnica alternativa passava per pactar amb totes les forces democràtiques lestabliment dun marc estatutari inicial de mínims, que permetera de divulgar les característiques de lautonomia i els seus avantatges, en vistes a una futura consulta electoral sobre lestatut.155
Conclusió
Lintent de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià de participar activament en el procés de reforma política espanyola va quedar frustrat. En 1976, les forces democràtiques valencianes havien estat les úniques en articular un únic ens autònom dacció política coordinada. La generalització a nivell estatal i regional i la sincronia de manera simultània i no progressiva de la ruptura democràtica i de la conformació de governs provisionals van constituir una demanda de la Taula, constant i polèmica. Des daquesta òptica ha de llegir-se la reclamació duna Generalitat i dun estatut dautonomia provisionals, des del moment del trencament amb lautoritarisme franquista.
Així mateix, lopció estratègica per una negociació dàmplia base política i territorial, a escala estatal, responia al substrat autogestionari de bona part de les organitzacions de la Taula, que va ser percebuda com un dels artífex principals de lefímera Plataforma dOrganismes Democràtics.
Com hem vist, tota una altra dinàmica acabà imposant-se. El reconeixement de la legitimitat del segon govern de la monarquia el reformisme i la restricció pactista els moderats esdevingueren, amb el suport actiu del PCE i dels nacionalistes catalans, bascos i gallecs, els elements clau del nou equilibri polític, el qual amb continus ajustosha perviscut hegemònic pràcticament fins lactualitat. Lorigen de la postergació constituent valenciana cal cercar-lo en aquelles desateses reclamacions plantejades lany 1976.
Annex
Per lautonomia del País Valencià 156
La discrepància expressada per nosaltres gira entorn de lacceptació per part de lAssemblea de Catalunya de la formulació específica segons la qual la lluita per lautonomia del País Valencià ha dexpressar-se forçosament amb la formació, al moment de la ruptura democràtica, dun govern provisional de la Generalitat valenciana.
Aquest compromís, sostingut amb conseqüència solidària en cas de ser adoptat, portaria de fet lAssemblea de Catalunya a considerar que no hi ha ruptura democràtica a nivell destat sense govern autonòmic del País Valencià.
No creiem que una anàlisi seriosa de la correlació de forces que es manifesta en el marc polític actual permeti exigir com element irrenunciable de la ruptura lesmentada condició. Més encara si tenim en compte que, tot i valorar els importants avenços que shan produït en el grau de consciència del problema dintre del poble valencià, lexigència duna expressió institucional concreta no ha passat per lexperiència històrica duna confirmació lliurement i voluntàriament expressada a través dun pronunciament democràtic, necessàriament precedit dun període en el qual la informació pugui ser divulgada sense cap entrebanc.
Fer de reivindicacions genèricament justes condicions conjunturals irrenunciables pot ésser una política de testimoni, però no una eina per modificar la realitat. Més aviat pot resultar contraproduent de cara a lobjectiu proposat.
Hom pot preguntar-se qui ajuda més a les forces valencianes i a la Taula a avançar cap a lautonomia efectiva: aquells que aplaudeixen posicions maximalistes que poden ser avui un entrebanc en la consecució de la ruptura pactada, o aquells que, com els comunistes catalans, afavorim posicions de serenitat i realisme que poden donar a la pròpia Taula del País Valencià una capacitat negociadora més gran i més madura i assegurar millor la pròpia presencia valenciana en tot el procés unitari cap a la democràcia i cap a la conquesta de lautonomia.