En aquest cas, lavenç cap a lautonomia del País Valencià passa per la consecució de la ruptura i no la ruptura per lautonomia. La inversió dels termes pot col·locar les instàncies unitàries que ho facin al marge de la realitat política del moment i dificultar la cristal·lització del pacte per la ruptura i, contra la seua voluntat, facilitar la tasca dels qui esgrimeixen objectius avui maximalistes per negociar no la ruptura, sinó la reforma, en millors condicions.
1 Amb caràcter general, sobre la transició valenciana, vegeu V. Rodríguez-Flo-res Parra (coord.), El 9 dOctubre de 1977. El País Valencià quaranta anys després, Afers, 88, 2017; J. Martí Castelló, Socialistes dun país imaginat. Una història del Partit Socialista del País Valencià (1974-1978), València, 2017; J. Millás, Crónicas de la transición valenciana (1972-1985), València, 2015; V. Flor (coord.), De país a comunitat. Valencianisme polític i regionalisme, Afers, 79, 2014; F. Archilés (coord.), Transició política i qüestió nacional al País Valencià, Afers, 67, 2010; B. Sanz i J. M. Felip, 1962-1982. La construcción política de la Comunidad Valenciana, Valencia, 2006; B. Sanz i F. Romeu (eds.), Memoria histórica de la transición y la democracia valenciana, Valencia, 2006; i J. Sanz, La cara secreta de la política valenciana. De la predemocracia al estatuto de Benicàssim, València, 1982 (reeditat en 2018 per la Institució Alfons el Magnànim).
2 Llei 41/1975, de 19 de novembre, de Bases del Estatuto de Régimen Local (BOE de 21-11-1975) i Decret 3230/1975, de 5 de desembre, por el que se convocan elecciones para proveer los cargos de Presidentes de Diputaciones y Cabildos Insulares y de Alcaldes, de acuerdo con el nuevo Estatuto de Régimen Local (BOE de 10-12-1975). A la ciutat de València, la Junta Democràtica del País Valencià no, en canvi, el Consell Democràtic del País Valencià va donar suport a la candidatura del democristià Serafín Ríos Mingarro. Lalcalde Miguel Ramón Izquierdo va resultar reelegit per vint vots front als dos obtinguts per Ríos i lúnic suport aconseguit per Daniel González Tregón. Triunfo, 24-1-1976, pp. 12-13 i Hoja del Lunes, 26-1-1976, p. 10.
Annex
Per lautonomia del País Valencià 156
La discrepància expressada per nosaltres gira entorn de lacceptació per part de lAssemblea de Catalunya de la formulació específica segons la qual la lluita per lautonomia del País Valencià ha dexpressar-se forçosament amb la formació, al moment de la ruptura democràtica, dun govern provisional de la Generalitat valenciana.
Aquest compromís, sostingut amb conseqüència solidària en cas de ser adoptat, portaria de fet lAssemblea de Catalunya a considerar que no hi ha ruptura democràtica a nivell destat sense govern autonòmic del País Valencià.
No creiem que una anàlisi seriosa de la correlació de forces que es manifesta en el marc polític actual permeti exigir com element irrenunciable de la ruptura lesmentada condició. Més encara si tenim en compte que, tot i valorar els importants avenços que shan produït en el grau de consciència del problema dintre del poble valencià, lexigència duna expressió institucional concreta no ha passat per lexperiència històrica duna confirmació lliurement i voluntàriament expressada a través dun pronunciament democràtic, necessàriament precedit dun període en el qual la informació pugui ser divulgada sense cap entrebanc.
Fer de reivindicacions genèricament justes condicions conjunturals irrenunciables pot ésser una política de testimoni, però no una eina per modificar la realitat. Més aviat pot resultar contraproduent de cara a lobjectiu proposat.
Hom pot preguntar-se qui ajuda més a les forces valencianes i a la Taula a avançar cap a lautonomia efectiva: aquells que aplaudeixen posicions maximalistes que poden ser avui un entrebanc en la consecució de la ruptura pactada, o aquells que, com els comunistes catalans, afavorim posicions de serenitat i realisme que poden donar a la pròpia Taula del País Valencià una capacitat negociadora més gran i més madura i assegurar millor la pròpia presencia valenciana en tot el procés unitari cap a la democràcia i cap a la conquesta de lautonomia.
En aquest cas, lavenç cap a lautonomia del País Valencià passa per la consecució de la ruptura i no la ruptura per lautonomia. La inversió dels termes pot col·locar les instàncies unitàries que ho facin al marge de la realitat política del moment i dificultar la cristal·lització del pacte per la ruptura i, contra la seua voluntat, facilitar la tasca dels qui esgrimeixen objectius avui maximalistes per negociar no la ruptura, sinó la reforma, en millors condicions.
1 Amb caràcter general, sobre la transició valenciana, vegeu V. Rodríguez-Flo-res Parra (coord.), El 9 dOctubre de 1977. El País Valencià quaranta anys després, Afers, 88, 2017; J. Martí Castelló, Socialistes dun país imaginat. Una història del Partit Socialista del País Valencià (1974-1978), València, 2017; J. Millás, Crónicas de la transición valenciana (1972-1985), València, 2015; V. Flor (coord.), De país a comunitat. Valencianisme polític i regionalisme, Afers, 79, 2014; F. Archilés (coord.), Transició política i qüestió nacional al País Valencià, Afers, 67, 2010; B. Sanz i J. M. Felip, 1962-1982. La construcción política de la Comunidad Valenciana, Valencia, 2006; B. Sanz i F. Romeu (eds.), Memoria histórica de la transición y la democracia valenciana, Valencia, 2006; i J. Sanz, La cara secreta de la política valenciana. De la predemocracia al estatuto de Benicàssim, València, 1982 (reeditat en 2018 per la Institució Alfons el Magnànim).
2 Llei 41/1975, de 19 de novembre, de Bases del Estatuto de Régimen Local (BOE de 21-11-1975) i Decret 3230/1975, de 5 de desembre, por el que se convocan elecciones para proveer los cargos de Presidentes de Diputaciones y Cabildos Insulares y de Alcaldes, de acuerdo con el nuevo Estatuto de Régimen Local (BOE de 10-12-1975). A la ciutat de València, la Junta Democràtica del País Valencià no, en canvi, el Consell Democràtic del País Valencià va donar suport a la candidatura del democristià Serafín Ríos Mingarro. Lalcalde Miguel Ramón Izquierdo va resultar reelegit per vint vots front als dos obtinguts per Ríos i lúnic suport aconseguit per Daniel González Tregón. Triunfo, 24-1-1976, pp. 12-13 i Hoja del Lunes, 26-1-1976, p. 10.
3 Decret 111/1976, de 27 de gener, por el que se prorroga la actual Legislatura de las Cortes Españolas (BOE de 29-1-1976).
4 C. Iglesias Selgas, La vía española a la democracia, Madrid, 1968.
5 ABC Sevilla, 29-1-1976, p. 6. A conseqüència daquesta voluntat descentralitzadora, es crearen les comissions destudi dels règims administratius especials del País Basc i Catalunya. Vegeu Orde de 3 de desembre de 1975, por la que se fija la composición de la Comisión para el estudio de la implantación de un régimen administrativo especial para las provincias de Vizcaya y Guipúzcoa (BOE de 10-12-1975); Orde por la que se modifica la del 3 último, que fija la composición de la Comisión para el estudio de la implantación de un régimen administrativo especial para las provincias de Vizcaya y Guipúzcoa (BOE de 23-2-1976); i Decret 405/1976, de 20 de febrer, por el que se crea una Comisión para el estudio de un régimen especial de las cuatro provincias catalanas (BOE de 9-3-1976). Més endavant, es digué que amb aquell discurs el president Arias «signà la seua sentència de mort política». Vegeu P. Calvo Hernando, Juan Carlos, escucha. Primer balance de la España sin Franco, Madrid, 1976, p. 83.
6 Assistiren a la reunió José María Adán García, Jesús Aparicio Bernal, José Báguena Candela, Tomás Bonilla San Rafael, Roberto Brocal Olmos, Vicente Ferrer Mondina, José García Caro, Francisco Martínez Estenaga, Fernando Mateu de Ros, Francisco Oliver Quirant, Enrique Oltra Moltó, José Miguel Ortí Bordás, Miguel Ramón Izquierdo, Marcos Rico Gutiérrez, Adolfo Rincón de Arellano, José Silvestre Andrés, Gabriel Solé Villalonga, Pedro Zaragoza Orts, Ignacio Carrau Leonarte, Manuel Monzón Meseguer, Julio de Miguel Martínez de Bujanda i Vicente Mortes Alfonso. ABC, 31-1-1976, pp. 5 i 20. Sobre aquesta iniciativa, vegeu J. M. Felip, «1975-1976. Los años previos a la Transición democrática valenciana», a B. Sanz i F. Romeu (eds.), Memoria histórica de la transición, op. cit., pp. 132-135; del mateix autor, «El Estatut de los reformistas azules del franquismo», El País, 12-11-2003.
Salvador Enguix Oliver
Universitat de València - La Vanguardia
Presentació
El periodisme és, abans de res, un exercici dobservació i interpretació dels fets, dels esdeveniments. Per aquest motiu, les reflexions que segueixen no pretenen presentar-se exclusivament com a conclusions acadèmiques o assagístiques, sinó com a anotacions duna realitat observada en lecosistema polític del País Valencià, especialment des de lany 2011 fins a lactualitat. En concret, presentem un text fitat al succeït en lesquerra valenciana, on shan instal·lat amb força els valors del relat valencianista duna manera mai coneguda amb anterioritat; aquests valors es veuen traslladats, en lògica, al relat principal de lactual executiu valencià, conformat per laliança del PSPV i Compromís, amb el suport parlamentari de Podem. Sobre aquest tema, cal afirmar que el valencianisme polític impregna tota lacció del Consell, en idees, en programa polític i en la gestió, amb evidents clarobscurs, amb èxit i alguns fracassos. Però és indubtable que el canvi polític esdevingut lany 2015 ha suposat no solament un gir radical en les prioritats de ladministració valenciana en tot el concernent al clàssic relat de lesquerra social respecte al que executava la dreta del PP, sinó, i especialment, a limpuls dun discurs valencianista que ha emmarcat (en el sentit de George Lakoff) les principals reivindicacions daquesta legislatura.
Els anys previs al Pacte del Botànic
Que sobserve ara aquesta realitat no és fruit de la casualitat. El valencianisme polític porta anys treballant per aconseguir aquests objectius, especialment en dos àmbits que cal destacar: en la reflexió política, amb la generació dun think tank com la Fundació Nexe, creat a partir de lAssociació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc; i en lestratègia comunicativa, amb lencertat aprofitament de les noves formes de comunicació política adaptades al paradigma digital, al nou sistema de distribució de missatges en xarxa.1
Òbviament, existeixen altres factors determinants lanàlisi dels quals excediria els objectius daquest treball, com la notorietat aconseguida per alguns dels seus líders, o la feblesa de les altres opcions de lesquerra valenciana per a concretar un discurs identificable més enllà dels principis clàssics de la socialdemocràcia. Però mentre la socialdemocràcia valenciana ha estat sotmesa als durs enfrontaments orgànics, durant més de vint anys,2 el valencianisme polític ha sabut debatre i oferir una resposta política a lhegemonia del PP valencià i, al temps, ha sabut aprofitar les noves formes de comunicació que permet lecosistema digital per aconseguir una evident notorietat en la societat valenciana, especialment entre lelectorat més jove.