A nivell de reflexió, De Impura natione va suscitar la publicació de lobra Document 88,16 el subtítol de la qual era prou significatiu Destinat (sobretot) a nacionalistes. Este llibre, elaborat per diferents membres de la tertúlia de lHotel Inglés, obtingué també prou de ressò mediàtic i és considerat per alguns com el tàndem que complementa De Impura natione i enceta lanomenada Tercera via. En eixa mateixa línia de reflexió crítica hi ha hagut molts estudis sectorials en làmbit de la lingüística, la història de la literatura, la història social i política, la qüestió identitària o la geografia econòmica que han enriquit les perspectives del pensament valencianista.17
LAcadèmia Valenciana de la Llengua
La incidència en el camp intel·lectual ha estat ben fèrtil, però no podem oblidar que totes estes reflexions tenen una voluntat política explícita. Per tant, cal verificar el grau dincidència política que ha tingut el valencianisme dialògic. En este sentit, potser lèxit més gran que ha assolit siga la creació de lAcadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i la seua consagració i blindatge com a institució de la Generalitat en lEstatut dAutonomia de la Comunitat Valenciana.
La institució va nàixer en un context singular marcat per larribada al poder del Partit Popular a nivell autonòmic i estatal: Eduardo Zaplana assumí la Presidència de la Generalitat lany 1995 després de tres legislatures socialistes i José María Aznar esdevingué president del Govern espanyol el 1996 després de quatre governs socialistes. Dos són els factors que afavoriren la creació de lAVL: un de caràcter intern i un altre de caràcter extern. Internament, quan el president Zaplana arribà a la Presidència de la Generalitat necessitava superar lactitud hostil cap a la llengua que havia mantingut el seu partit en loposició i administrar amb el menor número de problemes àrees de govern delicades com lensenyança. En eixe sentit, fou ben significativa la designació com a conseller dEducació de Fernando Villalonga, una persona de tradició familiar valencianista que no sidentificava amb el secessionisme lingüístic tradicionalment sustentat pel PP.
El factor extern que propicià la superació del conflicte lingüístic fou el pacte de legislatura entre el PP i CiU signat lany 1996 a lHotel Majestic de Barcelona. Per virtut deste acord, la unitat de la llengua no havia de ser qüestionada. En paraules extretes del preàmbul de la Llei de Creació de lAVL, calia «que la qüestió de la nostra llengua pròpia siga sostreta a partir dara al debat partidista quotidià i esdevinga així lobjecte dun debat seré entre els partits per tal darribar als consensos més amples possibles». El fragment il·lustra a la perfecció lesperit que inspirà la creació de lAVL. Cal aplaudir lhabilitat del president Zaplana per a dur avant este projecte amb loposició dels seus socis de govern (Unió Valenciana). Lhostilitat dels regionalistes, partidaris del secessionisme lingüístic, va anar acompanyada, paradoxalment, del rebuig que suscitava la nova institució en molts cercles unitaristes. Si els primers recelaven duna entitat que intuïen que acabaria consagrant la unitat de la llengua, els segons sospitaven tot el contrari: que el particularisme lingüístic de lAVL conduiria irremeiablement a la separació del valencià i el català.
El fet és que, amb lAVL, els valencians disposem des de lany 2001 duna institució lingüística oficial pròpia. Labsència fins aquell moment duna entitat ad hoc no significava que els valencians no disposàrem dun referent normatiu, encara que no oficial: les Normes ortogràfiques del valencià, signades a Castelló el 21 de desembre de 1932 per les personalitats i les entitats més significatives del valencianisme. La Llei de Creació de lAVL reconeix la seua importància històrica i assenyala que la funció normativa de lAcadèmia es farà des de «la normativització consolidada a partir de les denominades Normes de Castelló». Les primeres decisions de lAVL, per tant, no feren sinó continuar el camí iniciat en els anys 30 del passat segle; un camí que, des de la singularitat pròpia de la llengua valenciana, fa valdre el policentrisme convergent que el professor Sanchis Guarner propugnava per a la llengua que compartim amb Catalunya i les Illes Balears. Una bona mostra deixa línia de treball la tenim en la Gramàtica normativa valenciana i el Diccionari normatiu valencià (DNV), que han suposat un gran esforç de recuperació de les estructures lingüístiques i del ric cabal lèxic valencià a partir dels parlars tradicionals i de la llengua clàssica.
El valencianisme de diàleg hui
Fet este brevíssim repàs històric als precedents més remots del valencianisme de diàleg, podem indicar que la publicació lany 1986 de De impura natione va tindre, i té encara, una incidència notable tant a nivell de reflexió, com a nivell polític i social.
A nivell de reflexió, De Impura natione va suscitar la publicació de lobra Document 88,16 el subtítol de la qual era prou significatiu Destinat (sobretot) a nacionalistes. Este llibre, elaborat per diferents membres de la tertúlia de lHotel Inglés, obtingué també prou de ressò mediàtic i és considerat per alguns com el tàndem que complementa De Impura natione i enceta lanomenada Tercera via. En eixa mateixa línia de reflexió crítica hi ha hagut molts estudis sectorials en làmbit de la lingüística, la història de la literatura, la història social i política, la qüestió identitària o la geografia econòmica que han enriquit les perspectives del pensament valencianista.17
LAcadèmia Valenciana de la Llengua
La incidència en el camp intel·lectual ha estat ben fèrtil, però no podem oblidar que totes estes reflexions tenen una voluntat política explícita. Per tant, cal verificar el grau dincidència política que ha tingut el valencianisme dialògic. En este sentit, potser lèxit més gran que ha assolit siga la creació de lAcadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i la seua consagració i blindatge com a institució de la Generalitat en lEstatut dAutonomia de la Comunitat Valenciana.
La institució va nàixer en un context singular marcat per larribada al poder del Partit Popular a nivell autonòmic i estatal: Eduardo Zaplana assumí la Presidència de la Generalitat lany 1995 després de tres legislatures socialistes i José María Aznar esdevingué president del Govern espanyol el 1996 després de quatre governs socialistes. Dos són els factors que afavoriren la creació de lAVL: un de caràcter intern i un altre de caràcter extern. Internament, quan el president Zaplana arribà a la Presidència de la Generalitat necessitava superar lactitud hostil cap a la llengua que havia mantingut el seu partit en loposició i administrar amb el menor número de problemes àrees de govern delicades com lensenyança. En eixe sentit, fou ben significativa la designació com a conseller dEducació de Fernando Villalonga, una persona de tradició familiar valencianista que no sidentificava amb el secessionisme lingüístic tradicionalment sustentat pel PP.
El factor extern que propicià la superació del conflicte lingüístic fou el pacte de legislatura entre el PP i CiU signat lany 1996 a lHotel Majestic de Barcelona. Per virtut deste acord, la unitat de la llengua no havia de ser qüestionada. En paraules extretes del preàmbul de la Llei de Creació de lAVL, calia «que la qüestió de la nostra llengua pròpia siga sostreta a partir dara al debat partidista quotidià i esdevinga així lobjecte dun debat seré entre els partits per tal darribar als consensos més amples possibles». El fragment il·lustra a la perfecció lesperit que inspirà la creació de lAVL. Cal aplaudir lhabilitat del president Zaplana per a dur avant este projecte amb loposició dels seus socis de govern (Unió Valenciana). Lhostilitat dels regionalistes, partidaris del secessionisme lingüístic, va anar acompanyada, paradoxalment, del rebuig que suscitava la nova institució en molts cercles unitaristes. Si els primers recelaven duna entitat que intuïen que acabaria consagrant la unitat de la llengua, els segons sospitaven tot el contrari: que el particularisme lingüístic de lAVL conduiria irremeiablement a la separació del valencià i el català.
El fet és que, amb lAVL, els valencians disposem des de lany 2001 duna institució lingüística oficial pròpia. Labsència fins aquell moment duna entitat ad hoc no significava que els valencians no disposàrem dun referent normatiu, encara que no oficial: les Normes ortogràfiques del valencià, signades a Castelló el 21 de desembre de 1932 per les personalitats i les entitats més significatives del valencianisme. La Llei de Creació de lAVL reconeix la seua importància històrica i assenyala que la funció normativa de lAcadèmia es farà des de «la normativització consolidada a partir de les denominades Normes de Castelló». Les primeres decisions de lAVL, per tant, no feren sinó continuar el camí iniciat en els anys 30 del passat segle; un camí que, des de la singularitat pròpia de la llengua valenciana, fa valdre el policentrisme convergent que el professor Sanchis Guarner propugnava per a la llengua que compartim amb Catalunya i les Illes Balears. Una bona mostra deixa línia de treball la tenim en la Gramàtica normativa valenciana i el Diccionari normatiu valencià (DNV), que han suposat un gran esforç de recuperació de les estructures lingüístiques i del ric cabal lèxic valencià a partir dels parlars tradicionals i de la llengua clàssica.
LAVL, contràriament al que algunes veus proclamaven, no ha consagrat el secessionisme, sinó que ha assegurat la unitat de la llengua. Només cal consultar la definició de valencià del DNV que no fa sinó condensar i explicitar, de manera per a mi especialment brillant, el dictamen que lAVL va aprovar lany 2005.18
Desgraciadament, el que es podria considerar una qüestió tancada la definició i normativització del valencià, resta encara oberta: el Partit Popular, a pesar de ser el principal promotor de la creació de lAVL, mai ha acabat de confiar en la institució. Des que esta es va constituir lany 2001 fins el 2015, darrer any de govern popular, els enfrontaments entre lexecutiu i lAcadèmia han sigut constants.19 A pesar de les pressions governamentals, la institució ha mantingut sempre el seu criteri i ha preservat la seua independència. Això ha concitat ladhesió de bona part daquell públic unitarista que inicialment era contrari a lAVL.
Este qüestionament permanent de la institució per part del PP tant en el govern com en loposició és, sens dubte, negatiu per al valencianisme de diàleg. Els populars no acaben de deslligar-se dun secessionisme lingüístic que en molts casos no fa sinó amagar una actitud contrària a lús social del valencià. Esta és la postura habitual dels òrgans centrals del PP de la Comunitat Valenciana, encara que dubte que siga assumida per tot el cos social que dóna suport al PP. Hi ha indicis que apunten a una certa distorsió en esta qüestió entre els dirigents centrals de València i la resta del cos social del partit. Territorialment, per exemple, els representants polítics populars de la província de Castelló no han tingut cap inconvenient en col·laborar amb lAVL: lAjuntament i la Diputació castellonencs, governats pels populars, han tingut contínuament gestos dacollida cap a la institució normativa valenciana tant en els successius aniversaris de les Normes de Castelló de 1932 com, per exemple, en ledició de lEscriptor de lAny dedicada a Carles Salvador lany 2015. També caldria interrogar-se sobre si els milers de pares votants del PP que duen els seus fills a les línies en valencià compartixen lanticatalanisme dels líders autonòmics populars. Un canvi dactitud per part dels màxims responsables del Partit Popular seria decisiu per a consolidar la llengua i la institució normativa oficial. Tanmateix, el clima polític suscitat per la crisi catalana opera, desgraciadament, en sentit contrari.