Una vegada vista lactitud del PP respecte a lAVL, caldria analitzar quina és la situació actual en la que es troba la institució normativa amb el canvi de govern i larribada a lexecutiu de la coalició socialista-valencianista.
En principi, podríem deduir que la situació és positiva i hi ha símptomes que permeten fer esta lectura; tanmateix, això no fa sinó reflectir, al meu parer, una impressió superficial que amaga alguns problemes que cal consignar.
En primer lloc, cal deixar ben clar que el nou govern manté una actitud molt més favorable respecte a lús social del valencià i, en eixe sentit, coincidix plenament amb la voluntat de promocionar la llengua que ha defensat sempre lAVL. És ben cert també que el nou govern no vol modificar lestatus institucional de lAVL tal com ho intentà fer el PP. Ara bé, també cal consignar que, a pesar de les mostres públiques de reconeixement del nou Govern envers lAVL, hi ha alguns fets que reflectixen una certa falta de consideració de lexecutiu cap a la institució. Vegem-ne alguns dells:
Entre les competències atribuïdes a lAVL figura la demetre informe sobre els projectes normatius que afecten la llengua. En exercici desta funció, la institució ha expressat el seu parer respecte als textos jurídics que li ha remés el Govern.20 En alguna ocasió, com en linforme de lAVL sobre el Decret de regulació dels criteris i procediment per al canvi de denominació dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana, la receptivitat ha sigut màxima; tanmateix, en altres casos, especialment en làmbit de la Conselleria dEducació, no ha estat així: si llegim els informes de la institució lingüística oficial i els confrontem amb els textos aprovats pel Govern podrem comprovar que sovint el criteri de lAVL no ha sigut pres en compte en matèries tan importants com puga ser la normativa reguladora de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, el Decret dusos lingüístics o el Decret de plurilingüisme. Lànim dels informes de lAVL no era altre que el de tractar de millorar la redacció dels projectes normatius per tal dassegurar lèxit de les propostes valencianitzadores i evitar al màxim els previsibles problemes polítics i jurídics que es derivarien dun context jurisprudencial ben advers per a la llengua, tal com després, desgraciadament, sha demostrat. És evident que lactitud del Govern valencià és legítima: lexecutiu pot desatendre les propostes i suggeriments dels informes de lAVL sobre les lleis, decrets i òrdens, perquè no són informes vinculants. Poder-ho fer, ho pot fer. Però això, vulguem o no, afeblix lautoritat de lAVL. I, per tant, afeblix també lesperit del valencianisme de diàleg.21
Un altre aspecte que afecta la llengua i que seria convenient preservar és el de donar el màxim destabilitat a la política lingüística evitant suprimir iniciatives interessants pel fet que procedisquen de lanterior etapa política. És el cas, per exemple, de lAgència de Promoció del Valencià, destinada a coordinar accions de foment en làmbit municipal, que ha patit una paralització total de la seua activitat amb larribada del nou Govern. En sentit contrari, cal aplaudir la continuïtat que se li ha donat a la col·laboració entre lAVL i lInstitut Valencià de Cultura (anteriorment CulturArts) per a incentivar el valencià en les representacions del Circuït Teatral, en la cançó i en el cinema.22
En qualsevol cas, a pesar dels greus enfrontaments de lAVL amb el govern popular i a pesar de les discrepàncies puntuals amb lactual govern, el fet important és que la qüestió lingüística ha estat dipositada en mans duna institució independent del poder polític i blindada per lEstatut. Els governs van i vénen, lAcadèmia Valenciana de la Llengua, tanmateix, roman.
La recepció del valencianisme de diàleg en els partits polítics
Després desta menció explícita a la qüestió lingüística i a lAVL, voldria parar latenció en el grau dincidència del valencianisme de diàleg en els partits amb representació a la Comunitat Valenciana.
En la meua aportació al llibre Document 88, titulada «Cap a la construcció dun nou valencianisme», vaig tractar de sintetitzar en tres punts les noves propostes nascudes al recer de la Tercera via. Em centrava en tres aspectes que considerava fonamentals per a eixamplar la penetració del valencianisme en el cos social. Neren els següents: la reivindicació dun marc nacional valencià, la transversalitat política del valencianisme i la reconciliació entre la raó i el sentiment.
Pel que fa a la reivindicació dun marc nacional valencià, explicitada per De impura natione i ratificada per Document 88, cal indicar que la publicació de lassaig de Joan Francesc Mira, Sobre la nació dels valencians (1997), ajudà a véncer part de les reticències inicials dels nuclis nacionalistes més identificats amb la proposta política de Països Catalans. Que un referent intel·lectual com Joan Francesc Mira reflexionara i parlara obertament sobre la viabilitat duna nació dels valencians contribuí, sens dubte, a lèxit daquells plantejaments que deu anys abans havia proclamat la Tercera via.
La receptivitat per part del nacionalisme polític a lassumpció del marc nacional valencià es va produir amb la creació del Bloc Nacionalista Valencià lany 1998, quan els seus estatuts23 van proclamar:
Els objectius del BLOC són els següents: a) Lassoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat duna associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història.
Conforme assenyala Amadeu Mezquida:
Amb aquest redactat, sassentaren les bases dun primer consens polític amb vocació majoritària sobre el què de la cosa. Hi trobem els mínims de tota o de molta de la tradició valencianista que fins a eixa data havia reflexionat sobre la qüestió. «Sobirania nacional del poble valencià», és a dir, el País Valencià com a nació política; «plena sobirania» i «Constitució valenciana», és a dir, lobjectiu últim de la consecució dun estat propi mitjançant lexercici de la sobirania plena; «possibilitat duna associació política amb els països», és a dir, una porta oberta al vincle polític federació, confederació, lliure associació, etc. amb la resta de pobles de lethnos o comunitat cultural catalana.24
Ladhesió del Bloc Nacionalista Valencià al marc nacional valencià és explícita, encara que existisquen nuclis de militants que sidentifiquen amb el projecte nacional de Països Catalans. Que el partit nacionalista valencià de referència assumisca sense embuts la nació valenciana és un èxit indubtable del valencianisme de diàleg. Però també caldrà veure el grau de transversalitat que ha assolit esta proposta en altres forces polítiques.
Ladhesió del Bloc Nacionalista Valencià al marc nacional valencià és explícita, encara que existisquen nuclis de militants que sidentifiquen amb el projecte nacional de Països Catalans. Que el partit nacionalista valencià de referència assumisca sense embuts la nació valenciana és un èxit indubtable del valencianisme de diàleg. Però també caldrà veure el grau de transversalitat que ha assolit esta proposta en altres forces polítiques.
Joan Francesc Mira assenyalava que els nacionalismes clàssics «es presenten i es mostren, més com a expressió dels interessos i de les necessitats morals de tot el poble-nació (necessitats de llibertat, unitat, autenticitat, dignitat) que com a interessos materials dun sector o classe».25 En eixa línia de reflexió, la tradició del valencianisme dialògic que hem repassat en estes planes és susceptible de ser assumida per un ample espectre ideològic. Podem afirmar que existix un marc teòric, unes propostes obertes, amb una certa solidesa, que permeten assumir un discurs nacionalista o, si més no, valencianista, sense que este haja de passar necessàriament per un determinat sedàs ideològic desquerra. Diguem que existix un marc conceptual valencianista susceptible de ser assumit per enfocaments liberals, conservadors, socialdemòcrates, socialcristians, ecologistes, socialistes, etcètera.
Ara bé, una cosa és que existisca eixa possibilitat, i una altra és que, efectivament, sidentifiquen amb aquest marc teòric gent de diferent procedència ideològica. Com hem dit adés, els plantejaments del valencianisme de diàleg han amerat bona part del discurs del Bloc Nacionalista Valencià. Però el Bloc forma part, a hores dara, de la coalició Compromís, en la qual si més no a nivell de missatge electoral el valencianisme és fa més difús (de fet, hi ha líders com Mónica Oltra, que no sidentifiquen amb el nacionalisme, i altres membres de la coalició sidentifiquen principalment amb lecologisme, la lluita contra la corrupció o alguna altra de les banderes de referència de Compromís). En qualsevol cas, atés que el gros de la militància de Compromís pertany al Bloc i que el valencianisme, encara que no figure com lelement principal didentitat sí que està present en la ideologia de la coalició, podem considerar que Compromís recull els plantejaments del valencianisme de diàleg.
Aquesta sensibilitat valencianista també ha estat present històricament en determinades agrupacions locals i comarcals socialistes i en algunes personalitats significatives del Partit Socialista del País Valencià com ara el conseller dHisenda, Vicent Soler26 o el president de la Generalitat Ximo Puig. El Govern de coalició entre els socialistes i Compromís ha afavorit el perfil valencianista del PSPV, encara que resta pendent una reflexió interna seriosa al voltant de la qüestió nacional valenciana al si deste partit.
Pel que fa a tot el que envolta Podemos i les confluències en les quals sinserix, com ara València en Comú o Guanyar Alacant, és difícil esbossar el perfil duna força política nova i de caràcter assembleari. El recolzament parlamentari al Govern socialista-valencianista a través del Pacte del Botànic i el posicionament dels responsables estatals a favor de lEspanya plurinacional permeten albirar una actitud oberta respecte al valencianisme que, encara que potser no siga didentificació, sí que es pot qualificar si més no damistosa.27