Altres danses ens són més conegudes i, fins i tot, algunes han arribat amb el mateix nom als nostres dies gràcies a la seua popularitat i arrelament a moltes contrades del territori, com ara el ball de Cintes o Vetes, el ball dArets o Arquets, la dansa de Pelegrines o el ball de la Carxofa o Magrana. No falten els cavallets de cartró i els vestits de moros i cristians per a la cèlebre dansa de Cavallets, ni tampoc els vestits exòtics o regionals per a les danses de Xinesos, Gitanos, Escocesos, Amazones, Aragonesos, Catalans, Andalusos, Llauradores i Llauradors o Vilatans, així com altres danses molt més efímeres que es muntaven tan sols per a un any en concret i que demostren el nivell dinventiva, originalitat i capacitat de coordinació demostrada per alguns mestres de ball, com és el cas del dolçainer Marzal de Gandia, qui durant els darrers anys del segle XIX sencarregà de lorganització de les seues festes patronals, incorporant danses tan insòlites com la de la Paella, la dels Pallassos, Vells, Contrabandistes o Estudiants. La dansa de la Moma, en la qual es representa la victòria de la Virtut sobre els Vicis, també es pot trobar en alguna anotació, així com diferents danses de xiquets o xiquetes i danses de gremis, com les que es llogaven per a Alzira en la segona meitat del segle XIX, sense especificar-ne el nom. Però les danses més nombroses abillades amb indumentària confeccionada a la Casa Insa eren, sense cap mena de dubte, les de Pastorets i Pastoretes, les quals poden trobar-se en pràcticament la majoria de pobles que llogaven la roba de les seues festes en aquest establiment centenari.
I quines eren aquestes celebracions per a les quals Insa treballà de manera més regular des dels seus inicis? Doncs pràcticament totes aquelles que integren el calendari festiu valencià. Si fem una breu ullada als llibres de lloguer, trobarem que per al gener se subministraven els abillaments per a la cavalcada de Reis de pobles com Benissanó, Burjassot, Castelló de la Plana, Godella, Real de Montroi, Titaguas, Vila-real, Xirivella o per al Cercle de Belles Arts de València, també per a les festes de Sant Antoni Abat de Canals i Sant Vicent Màrtir de Guadassuar. Al febrer, el volum de disfresses per a les Carnestoltes de València i Sueca era dallò més destacat i, a partir dels anys trenta del segle XX la indumentària valenciana per a les Falles gaudí duna atenció especial a la roberia. Seguia en el calendari la celebració de la Setmana Santa i es llogava roba tan per a alguns personatges que eixien a les processons com per als protagonistes de les dramatitzacions de la Passió que es feien en molts pobles. Tampoc no faltaven els abillaments per a les representacions dels Miracles de sant Vicent, que no només es feien a València sinó també a Algemesí, Almàssera, Meliana, Montserrat, Oliva, Picanya o Xirivella. Després de Pasqua, també es llogava roba per a les Festes de la Mare de Déu de la Soledat de Xest i la Mare de Déu del Castell de Cullera, i per a Sant Jordi se subministraven peces per a les festes de Moros i Cristians dAlcoi. En maig es treballava per a les festes de la Santa Creu del Grau de València i de Llombai, les del mes de Maria a Llíria, la Puríssima de Benissa i la Mare de Déu dels Desemparats a Gandia, entre altres. Un dels plats forts, per descomptat, era la celebració del Corpus Christi, no tan sols a València, de la qual sha encarregat Insa fins al 2012, sinó també a Albalat dels Sorells, Alboraia, Albuixech, Alfafar, Alzira, Benimàmet, Campanar, Llíria, Manises, Massanassa, Mislata, Pobla de Farnals, Russafa, Sagunt, Sedaví, Silla, Sueca, Torrent i Xàtiva.
En juny llogaven la roba de les festes de Sant Joan de Massanassa, Sant Pere de Catarroja, la Pobla Llarga i Torrent, i en juliol la de les festes del Carme al barri del mateix nom de València, les del Cor de Jesús a Albaida, el Crist de la Sang a Tavernes de la Valldigna, Sant Antoni al barri del Raval de Catarroja i les de les Santes Justa i Rufina de Manises. Per descomptat, també en aquest mes treballaven per a la Cavalcada de la Batalla de Flors de València, i en arribar agost, proveïen de roba a moltes festes patronals, entre aquestes les dels Cristos dAlboraia, Alcàsser, Aldaia, Benifaraig, Carcaixent, Guadassuar, Mislata, Paterna, Polinyà, Ribarroja, Silla i Sueca, també les de la Mare de Déu dAgost dAlboraia, Benimàmet, El Grau o Russafa, les de Sant Roc de Burjassot, Sant Bertomeu a Alfara del Patriarca, el Remei de Llíria, la Puríssima de Massanassa i els Desemparats de Tavernes Blanques. Setembre, en canvi, és el mes maredeuer per excel·lència i al llarg daquest eren molts els pobles per als quals es treballava, destacant Alaquàs, Alfafar, Algemesí, El Puig, lAlcúdia, Massanassa, Moncada, Picassent, Puçol, Sueca, Xirivella i Xiva, encara que també sencomanaven vestits per al Crist de Meliana i de Quart de Poblet i per a les festes de Sant Miquel dAlfara del Patriarca, Catarroja i Llíria.
En arribar la tardor ens trobem amb molts pobles que per a vestir les seues festes recorrien així mateix a la roba confeccionada per Insa, festes movibles com les de Sant Josep dAlginet, les del Crist dAlbalat o les de Santa Bàrbara de Benifaió i altres fixes com la de la Mare de Déu dAigües Vives de Carcaixent o la de Sant Francesc de Borja a Gandia. Tanmateix, cal recordar les del Crist de Carpesa, les de Sant Lluc de Xest, la Mare de Déu del Rebollet dOliva, el Remei dAlfara o les dAlbaida, Massamagrell, Mislata, Burjassot o Rafelbunyol. Finalment, les més tardanes en el calendari eren les dedicades el 8 de desembre a la Puríssima a Llíria i Toixa.
Aquestes han estat algunes de les festes vestides per Insa durant quasi cent cinquanta anys, moltes de les quals encara es poden reviure a través de les peces que continuen engalanant la processó del Corpus Christi de València curiosament don provenen la majoria daquestes manifestacions, així com a través de lempremta deixada en els abillaments de nova confecció mantinguts, amb més o menys fidelitat, pels diferents seguicis locals que encara shi conserven. Són també aquelles celebracions que, oblidades ja de la riquesa folklòrica daltres temps, poden ser almenys evocades en tot el seu esplendor a través dels Llibres de Processons de la Casa Insa, una eina que es configura a partir dara com a fonamental per a posteriors treballs que vulguen acostar-se a la realitat de les festes valencianes dels darrers segles.
Personatges per a una representació de la Passió de Setmana Santa de principi de segle XX.
1.6. El món de la festa a la Ribera
Potser un dels aspectes que millor defineixen el caràcter duna col·lectivitat és la manera en què celebren les distintes manifestacions festives tradicionals. Les festes han estat sempre menuts parèntesis en un dur món de fatigues inacabables i penúries sense fi.34 Intercalada en lhabitual calendari laboral, la festa atorgava moments de folgança en els quals tenia cabuda la disbauxa alliberadora. El temps festiu era, àdhuc, un interval sagrat en el qual la protecció divina (Crist, la Mare de Déu o els sants locals) alleugeria el pànic a les calamitats materials. I a la comarca de la Ribera el ben cert és que tradicionalment shan compartit conreus, parla, costums i, com a no, també bona part del repertori folklòric i festiu. Com a mostra res millor que constatar que, tot i que són moltíssims els pobles valencians que llogaven indumentària ritual a Insa per als seus seguicis processionals, és a la Ribera del Xúquer on més daquests seguicis shan mantingut vius i quasi ininterrompudament en el temps. Processons com la dAlgemesí, hui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat, lEntrà de lAlcúdia, o les processons de Sueca, Cullera, Alzira i Carcaixent, entre daltres, figuren entre lelenc de festivitats de major interés etnològic conservades al País Valencià.
Eduard Sarrió resumia la part externa dels actes festius de la Ribera durant el segle XVII indicant que «era sempre el mateix. Lofici o missa major, al matí, i la processó, a poqueta nit, la cantúria amb ministrils i dolçainers, les danses de carrer i processionals, les carreres de joies i els bous embolats o en corda...».35 El mateix podríem dir fins i tot si ens traslladàrem a les darreries del segle XIX o a les primeres dècades del segle XX. Generalment, en totes les relacions festives conservades sincidia especialment en lorador que havia de fer-se càrrec del sermó, en lorquestra que presidia la missa major i en els actes lúdics que acompanyaven els dies de celebració, tot deixant sobreentés entre línies tot el repertori folklòric de les dansetes rituals que sabem que enriquien les cavalcades i processons, però amb poques o cap menció expressa. Aquest marge domissions, nogensmenys, és el que permet que la identificació amb el passat siga contínua i palesa malgrat els inevitables canvis en la percepció i funció de les festes. Sense anar més lluny, el cronista alcudià José Chover Madramany que el 1923 escorcollà larxiu parroquial per a recompondre la història de la construcció del majestuós temple de Sant Andreu, en llegir als documents les referències a lacte de col·locació de la primera pedra del temple, o a les processons per al trasllat del Santíssim a ledifici acabat dinaugurar, no dubtà a identificar les danses que shi mencionaven amb aquelles altres que reconeixia encara en les celebracions patronals del 1923. És la flexibilitat inherent i pragmàtica dels mecanismes identitaris.
No sense una certa dosi de romanticisme, per a Peris Albentosa, la festa no era només un seguici de ritus externs repetitius sinó que cal entendre-la com un conjunt de rituals dotats dun potent sentit col·lectiu, que buscaven reforçar, amb lexcusa de rememorar un passat mític, la cohesió de la comunitat. Les festes creaven sentiments de solidaritat, segurament al voltant de la religiositat compartida i del veïnatge, i potser encara lluny de la visió contemporània que ens permet ja analitzar-la amb ulls de patrimoni col·lectiu i diferenciador davant lalteritat homogènia.
Però també trobem altres relacions que ens permeten parlar del paper de la sociabilitat immanent a la festa popular, ja que aquests esdeveniments festius anuals promovien i albiraven vincles tan importants com lemparellament dels joves o la promesa dunes futures noces. En aquest sentit, en poemes i descripcions literàries de la festa no falten les referències a la funció social que exercia també la participació en els balls de la processó. Així mateix, lescriptor Llorenç Millo, en un poema que escriví el 1948 sobre les festes de lAlcúdia, es detingué en el privilegi que devia ser per a un jove alcudià formar part del ball de Dansadors en la següent estrofa: «Els dansadors tan famosos, per la seua antiga dansa, tan elegant, tan guerrera, tan simbòlica, tan clàssica. Al colp complicat del pal i al joc graciós de la planxa, mentre passen i repassen, braç en alt i altre a lespatla, la sang rebull a les venes i el cor del qui els mira balla al ritme triomfal i alegre de tabalet i dolçaina. Ai! Qui fóra dansador de vint anys i amb nóvia guapa!».