No sense una certa dosi de romanticisme, per a Peris Albentosa, la festa no era només un seguici de ritus externs repetitius sinó que cal entendre-la com un conjunt de rituals dotats dun potent sentit col·lectiu, que buscaven reforçar, amb lexcusa de rememorar un passat mític, la cohesió de la comunitat. Les festes creaven sentiments de solidaritat, segurament al voltant de la religiositat compartida i del veïnatge, i potser encara lluny de la visió contemporània que ens permet ja analitzar-la amb ulls de patrimoni col·lectiu i diferenciador davant lalteritat homogènia.
Però també trobem altres relacions que ens permeten parlar del paper de la sociabilitat immanent a la festa popular, ja que aquests esdeveniments festius anuals promovien i albiraven vincles tan importants com lemparellament dels joves o la promesa dunes futures noces. En aquest sentit, en poemes i descripcions literàries de la festa no falten les referències a la funció social que exercia també la participació en els balls de la processó. Així mateix, lescriptor Llorenç Millo, en un poema que escriví el 1948 sobre les festes de lAlcúdia, es detingué en el privilegi que devia ser per a un jove alcudià formar part del ball de Dansadors en la següent estrofa: «Els dansadors tan famosos, per la seua antiga dansa, tan elegant, tan guerrera, tan simbòlica, tan clàssica. Al colp complicat del pal i al joc graciós de la planxa, mentre passen i repassen, braç en alt i altre a lespatla, la sang rebull a les venes i el cor del qui els mira balla al ritme triomfal i alegre de tabalet i dolçaina. Ai! Qui fóra dansador de vint anys i amb nóvia guapa!».
Fora de la funció més visceral i emotiva del fenomen festiu, val a dir que també les festes del final del segle XIX i principi del segle XX arribaren a tindre un impacte econòmic gràcies al que hui podríem anomenar com a prototurisme. En moltes ressenyes periodístiques es parlava del gran nombre de forasters vinguts dels pobles veïns i de familiars i coneguts procedents de la ciutat de València. La repercussió social i econòmica que aquesta presència nombrosa de visitants tenia a la localitat resultava dallò més ressenyable. De fet, era tal lafluència que fins i tot, en aquells pobles on es disposava de servei de ferrocarrils, lempresa posava a disposició dels visitants trens especials. De les repercussions econòmiques ens parlava un cronista en una carta al director de Las Provincias datada el 16 de setembre de 1868: «La concurrencia la comprenderà V. Con decirle que en ese día fueron muertas y se consumieron 113 reses y 30 cerdos, que una sola panadería amasó 20 sacos de harina, y que en una sola tienda se vendieron 40 y pico varchillas de arroz».36
Era comú, com encara ho és hui amb molta menor mesura que els senyorets ubicats a la capital tornaren al poble per a celebrar amb la família i els amics les festes majors, així com per a altres festivitats menys singulars que omplien el calendari als pobles de la Ribera, tals com el Nadal, la Setmana Santa, o les festes de carrer o de barri. I aquest fet suposava un revulsiu per al poble que aprofitava locasió per a mostrar-se amb les seues millors gales davant els forasters.
Però dentre totes les celebracions festívoles locals que tenien lloc al llarg de lany, cal destacar, sense cap mena de dubte, aquelles de caràcter patronal a les quals Insa servia els seus fons de manera més exhaustiva. I és precisament en aquesta tipologia festiva que centrarem la investigació del present treball. Així mateix, per imperatiu metodològic, un dels aspectes més rellevants que cal analitzar serà la seua trajectòria històrica fonamentalment dins de larc cronològic que abasta lactivitat econòmica daquell negoci familiar, atenent a les transformacions a les quals es veieren sotmeses en paral·lel amb els canvis soferts per les societats que les gene-raren, tot observant-hi mutacions, pèrdues o inclusions de nous elements, en constant contrast amb les notícies reflectides en la premsa del moment, així com amb la documentació gràfica o impresa sobre les festes a les diferents poblacions. Val a dir que daquelles festes patronals riberenques per a les quals treballà la roberia Insa, un bon nombre daquestes eren fixes en el calendari, és a dir, sempre queien el mateix dia de lany exceptuant alguns casos extraordinaris, com ara el trasllat a setmanes posteriors a causa duna mala pluja o per a afavorir la collita de larròs. Altres festes, en canvi, eren mòbils i seguien el calendari lunar, de la mateixa manera que la Pasqua i el Corpus, com és el cas de les festes de Cullera. Sense oblidar-nos de les poblacions que celebraven generalment festes de gràcia als seus sants patrons en dates variables, majoritàriament durant la tardor, en acabar les tasques del camp. I aquesta circumstància moltes vegades condicionava la major o menor presència duns o altres elements, tot tenint en compte si es coincidia en dates amb altres celebracions importants, o si només es proveïa roba per a una població determinada. Amb el temps, però, les festes han acabat consolidant-se en dates fixes que, bé han respectat el dia de celebració del calendari, o bé han acabat quallant en lèpoca de lany aproximada en què, per conveniència, sestaven celebrant, com ara Carlet, que festeja el seu patró sant Bernat no el 23 de juliol sinó entre la primera i la segona setmana de setembre.
Tanmateix, i dins daquestes mateixes festes patronals, val a dir que, a banda del component religiós majoritari, només eliminat o minvat en temps de la Primera i Segona República però que generalment anà parell en sumptuositat amb lexacerbat catolicisme propi de lúltim terç del segle XIX, no faltaven en la programació els actes cívics, com ara fires, competicions, cercaviles, etc. que eren els més ressaltats pels corresponsals que en feien les valoracions pertinents a la premsa de la vespra o de lendemà. Com diu Peris Albentosa,37 atés el caràcter públic de les festes, la litúrgia catòlica postridentina que encara es mantenia sortia de lesglésia i ocupava places i carrers, tot destacant el moment culminant del ritual religiós amb la tradicional processó pels carrers principals de la població, els anomenats carrers de Volta General, els quals eren engalanats per a locasió, ja fóra enramant litinerari amb murta, bastint bells arcs de triomf en alguns punts destacats, encalçant les façanes de les cases o estenent els millors cobertors en els balcons. La majoria de les processons patronals a final del XIX i principi del XX encara incorporaven abundant repertori lúdic, com ara música, danses i representacions teatrals o misteris, que en alguns moments arribaven, fins i tot, a escapar del decòrum propi de la solemnitat processional, però que, encara en el límit entre allò religiós i allò profà, tenien clara cabuda en els seguicis rituals.
Era també habitual que dies després de les festes majors, els veïns dalguns carrers o els festers o els membres dalguna confraria commemoraren també festes en honor a algun patró local secundari, aprofitant el mateix clima de celebració. A lAlcúdia, per exemple, les festes majors de setembre es dedicaven a la Mare de Déu de lOreto, però també a la Divina Aurora fins a ben entrat el segle XX i als Sants de la Pedra, de la mateixa manera que en Guadassuar les festes del Crist van acompanyades de les festes a la Misericòrdia, a la Mare de Déu dAgost i Sant Roc i culminen en les tradicionals danses durant lúltima setmana dagost.
Daltra banda, algunes festes anaven acompanyades de fira o porrat, amb diverses parades de menjar i datraccions, més propi dels segles XIX i XX, com fou el cas de les fires de Guadassuar, Cullera, Alginet, lAlcúdia o Benifaió, tot destacant en alguns casos la importància del Real de la Fira com a espai festiu que en alguns pobles sapellava popularment com el passeig, on es representaven serenates nocturnes i on les parades de la fira, la inauguració de la il·luminació elèctrica o les cavalcades que es feien per a inaugurar-la, eren esdeveniments joiosament anunciats als programes de festes.
Els bous eren també un dels plats forts daquelles festes, i a la seua celebració els corresponsals dels diaris valencians hi dedicaven una bona part de les seues cròniques, ja fóra per a criticar tals actes que consideraven impropis duna societat moderna, ja a final del segle XIX, com per a constatar el seu auge durant les primeres dècades del segle XX.38
En escorcollar les cròniques recollides als diaris valencians de lèpoca, principalment a Las Provincias, però també a El Mercantil Valenciano, El Diario de Valencia o, en algunes ocasions, fins i tot, al diari El Pueblo, podem descobrir com no sempre els actes tradicionals i festius que a nosaltres ara ens interessen pel seu caràcter de patrimoni cultural immaterial eren llavors tan apreciables. Així, per exemple, el firmant de la crònica de les festes de Carcaixent de lany 1883 sesplaiava daquesta manera en parlar daquells elements que ara considerem tan importants: « paso por alto el hablar á V. de las serenatas, castillos pirotécnicos, carreras de caballos, representaciones alegóricas, bailes tradicionales y otros espectáculos y diversiones sui generis, porque, conocidas del público, son poco más o menos de la misma especie en todos tiempos y lugares».39 El que més interessava als corresponsals daquells moments era, per descomptat, les funcions religioses del dia gran, a les quals dedicaven una bona part de les línies dedicades a les festes patronals, tot ponderant leloqüència de lelegant orador o la magnífica interpretació de la missa de Rossini per part de lorquestra, prova evident de com era dacendrat el sentiment religiós que els envaïa llavors.
En les darreres dècades, en canvi, assistim complaguts a un procés dinamitzador que fomenta la recuperació de moltes tradicions i manifestacions culturals populars, com és el cas de les danses rituals i processionals. A casos paradigmàtics com els dAlgemesí, Elx, el Corpus de València o Morella, sels han unit darrerament a la Ribera els de lAlcúdia, Alzira, Cullera, Carcaixent o Sueca, els quals han donat un important impuls a la seua festa amb la dignificació i rehabilitació de diferents actes, elements tradicionals i danses antigues que contribueixen a donar un major esplendor i potenciabilitat cultural i turística a un patrimoni cultural immaterial des de fa massa dècades oblidat.