Fins als anys setanta del segle XX la informació que ens aporten els Llibres de Processons és riquíssima i, si bé, per sí mateixa, no pot abastar la totalitat del fenomen festiu valencià, sí que es tracta almenys dun instrument fonamental, a completar amb altres fonts i reculls bibliogràfics, que ens documenta amb gran precisió la presència, evolució, i en alguns casos desaparició, de molts dels elements folklòrics figures bíbliques, històriques i al·legòriques, Misteris i Martiris, carros triomfals i danses aglutinats en les dues manifestacions celebratives per a les quals Insa treballava principalment: la Processó i la Cavalcada.
Les cosidores de la Casa Insa en plena feina, cap a 1900. Col. Díaz Prósper.
Aquesta segona, que tingué el seu últim moment desplendor al final del XIX i principi del XX, i que també era coneguda com la Degolla, se celebrava generalment la vespra del dia gran. Era un esdeveniment lúdic que fonamentava la seua configuració típica i convencionalitzada en la del Corpus Christi de València, tot i que cada poble va adaptar els seus elements integradors als gustos, interessos o disponibilitats econòmiques de cada moment. Sota aquest terme genèric es pot trobar una certa varietat tipològica que deriva en les anomenades cavalcades artístiques, al·legòriques o històriques aquestes últimes incloïen personatges coneguts de la història local, valenciana o espanyola, com ara el rei Jaume I, els Reis Catòlics o Cristòfol Colom. També cal assenyalar com algunes daquestes a principi del segle XX esdevingueren autèntiques batalles de flors per influència de la del cap i casal, llavors una de les manifestacions lúdiques amb més renom del calendari festiu valencià.
Aquestes cavalcades solien comptar generalment amb un o dos carros triomfals dels quatre o cinc que Insa conservava al pati, els quals eren capitanejats per una reina de la festa, luxosament vestida, acompanyada de dues cambreres. En aquests també podien figurar alguns xiquets vestits dàngels i alguns homes disfressats dindis per a conduir-los. De la mateixa manera solien incloure en el seguici al capellà de les Roques, o convidador de la festa, vestit amb indumentària cerimonial i muntat a cavall, al qual acompanyaven dos momos i dos xiquets amb banderes, figures totes elles procedents del Corpus valencià. No podien faltar tampoc les Banderoles, reis darmes abillats amb les dalmàtiques quadribarrades, barba postissa i corona de llautó, que enarboraven les banderes de la ciutat, encara que alguns pobles tenien les seues pròpies. En aquest seguici profà també podien incloures alguns personatges bíblics de sabor molt popular, com els tres Reis Mags seguits de tres criats, o els protagonistes de la Fugida a Egipte, més coneguts com La Burreta. Animaven la carrera algunes comparses, com les dels folls o les de moixigangues, variades i tradicionals danses rituals que obrien els seguicis i que també ballaven a la processó i, per descomptat, els Nanos i Gegants, tots ells acompanyats per botargues que, estrafolàriament vestits, demanaven la voluntat als assistents. Lelement regional tampoc no faltava en aquestes celebracions i, per a moltes daquests es llogaven vestits de llauradors i llauradores que després lluïen muntats sobre engalanades gropes.
Molts daquests personatges, no cal dir-ho, podien figurar tanmateix en les Processons, la majoria de les quals comptaven amb un seguici prou convencional, tot i el caràcter efímer dalguns dels seus elements, que podem descriure resumidament de la següent manera: Apòstols, Patriarques (Josué, Moisés, Noé, els Exploradors Caleb i Josué, coneguts popularment com La Parreta, els portadors de lArca, Abraham, Isaac, David, Aaron, Salomó i Melquisedec eren alguns dels vestits més llogats), les dotze Tribus (Rubén, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Isacar, Zabuló, Josep i Benjamí), Profetes (Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel), Matrones (Judith, Esther, Débora, Abigail, Ruth, Maria la dAaron...) i Cirialots eren els personatges més comuns que encapçalaven la representació bíblica, amb la qual es mostrava la història de la Salvació a través dun vertader catecisme vivent que tractava destablir una clara correspondència entre els passatges i personatges de lAntic Testament amb els del Nou, tal com ja feia la literatura exegètica medieval.
Alguns caps dHolofernes i Sísara per a les Matrones. Revista Estampa, núm. 349, 1934.
Amb ells figuraven també els Martiris i Misteris, representacions teatrals breus interpretades generalment per xiquets i xiquetes, sent els de santa Bàrbara, la Casta Susanna, sant Bernat i les germanes i el dAdam i Eva els més demandats a la roberia.
Així mateix, desfilaven també un bon nombre de sants i santes del devocionari popular local, com ara sant Vicent Ferrer, sant Miquel Arcàngel, sant Martí i el pobre, sant Joan Baptista, sant Antoni Abat i el dimoni o sant Jaume acompanyat duns morets, i les santetes Úrsula, Llúcia, Caterina, Filomena, Isabel, Rita, Magdalena, més la Puríssima, la Dolorosa i la Samaritana.
Alguns caps dHolofernes i Sísara per a les Matrones. Revista Estampa, núm. 349, 1934.
Amb ells figuraven també els Martiris i Misteris, representacions teatrals breus interpretades generalment per xiquets i xiquetes, sent els de santa Bàrbara, la Casta Susanna, sant Bernat i les germanes i el dAdam i Eva els més demandats a la roberia.
Així mateix, desfilaven també un bon nombre de sants i santes del devocionari popular local, com ara sant Vicent Ferrer, sant Miquel Arcàngel, sant Martí i el pobre, sant Joan Baptista, sant Antoni Abat i el dimoni o sant Jaume acompanyat duns morets, i les santetes Úrsula, Llúcia, Caterina, Filomena, Isabel, Rita, Magdalena, més la Puríssima, la Dolorosa i la Samaritana.
Intercalats moltes vegades solien figurar alguns xiquets o xiquetes vestits dangelets, no faltant els Nanos i Gegants, algun carro de triomf, els volants que conduïen landa amb la imatge del sant, el Crist o la Mare de Déu i, de manera destacada fins a les primeres dècades de segle XX, un bon nombre de danses rituals acompanyades pels botargues encarregats de demanar la voluntat, sovint vestits amb la mateixa roba que els dansants i altres vegades abillats a lantiga o amb lestrafolari vestit dels folls.
Aquestes danses tradicionals que, com avançàvem adés, podien eixir tant a la cavalcada com a la processó, compartien totes unes característiques comunes tant pel que fa a la indumentària com a les coreografies i músiques interpretades. A Insa es llogaven vestits per a danses guerreres com el ball de Pals i Planxes, també coneguts com ball de Bastons o dansa dIndis per la seua peculiar indumentària a la romana tocada amb un casc emplomat; el ball de Guerrers o la dansa dEspases, característic per utilitzar aquesta arma en les seues evolucions; el ball de Porrots o dAlcides, de caràcter marcial i amb una plasticitat molt peculiar, i el solemne ball de Tornejants, els quals es distingien per enlairar destrament les seues varetes. També shi adquirien els grotescos vestits de baieta per a les comparses de folls i moixigangues, dues denominacions que en alguns casos indicaven un mateix ball, tot i que no era sempre així, ja que els vestits de Locos també podien funcionar com a botargues o com als Pegadors de la Degolla que iniciaven la comitiva espantant els assistents i obrint pas al seguici.
La indumentària daquestes comparses citades com a moixigangues o folls en la documentació dInsa solia estar composta majoritàriament per bruses o jaquetes estrafolàries i pantalons de tela basta i forta de dos o més colors i disposició a ratlles o quadres el que normalment sidentifica com a vestits de botargues, semblant al dels vestits arlequinats dels folls, amb els dos colors ordinaris de blau i groc i que tan presents estaven a les festes valencianes setcentistes i huitcentistes.33
Aquestes foren les robes que adquirí a mitjan del segle XIX el rober Miguel Insa als anteriors robers, als quals els comprà part del negoci, tal com figurava en linventari del traspàs de Salvadora Cucarella a Miguel Insa i on es detallaven diverses jaquetes i pantalons de la Moixiganga: «31 chaqueta algodón a cuadritos./ 31 pantalón./ 28 chaqueta bayeta verde y encarnada, una de estas con capuchas, las demás con gorros, 6 de estos más flojos./ 26 pantalones de id. 6 de estos más flojos./ 2 arlequines a cuadros con cascabeles, uno de paño y otro de tela claro./ 1 traje niño para el final de la mojiganga, trusa de bayeta, encarnada y amarilla, ropilla de montera».
Per la seua banda, de linventari de robes i efectes que Insa comprà al rober Gimeno el 1872 hi trobem la relació següent: «26 trajes de bayeta de dos colores verde y encarnado, pantalones, chaquetas, capuchas./ 7 trajes arlequín a cuadros, pantalón y chaqueta./ 10 trajes de loco, túnicas y gorro bueno, bolas hojalata».
La roba llogada als pobles estaria subjecta, clar està, a la disponibilitat dexemplars en la roberia per tal de satisfer les necessitats dun nombre variable dintegrants i de diferents edats, a més, en cada comparsa. És per això que, tal vegada, en els casos en què els components de les moixigangues o locos eren xiquets, als quals no els vindria bona la roba de baieta disponible per a adults a la roberia, trobem en les llistes de lloguer lespecificació duna roba distinta, de moret o negret, com si es tractara de danses diferents, fet que podria moure, no debades, a la confusió a lhora destudiar lorigen i evolució del ball.
Tanmateix, als arxius dInsa es pot resseguir el lloguer de danses tan curioses com el ball de Mariners, el ball de Grecs de vegades al·lusiva a balls de bastons, la dansa del Jardí referida a la dansa dels Arquets o les danses de Turcs o de Moros, dinterpretació variable en segons quins llocs. En aquest punt convé matisar que la nomenclatura anotada als registres de lloguer fa referència als noms pels quals es coneixia a la roberia tal indumentària, independentment del ball per al qual sutilitzava finalment en cada processó. Només en alguns casos sexpliciten ambdues informacions i açò permet extraure hipòtesis coherents sobre la identificació de les danses citades als diferents pobles.