Anunci de la roberia Insa de lany 1928.
1.7. La tradició en les danses processionals
La cultura barroca desplegà mitjançant un artificiós retoricisme un munt dal·legories i símbols escenificats a través de les Roques, les invencions, els carros triomfals i daltres artefactes que es treien al carrer els dies de festa convertint aquest en lefímer escenari del Gran Teatre del Món. Les danses processionals eren manifestacions rituals creades per a ser ballades en una processó o desfilada. Les seues arrels les podem trobar a les danses que es feien a les proclamacions, entrades reials, naixements, desposoris dels monarques així com a les diverses festes religioses tant patronals com de qualsevol altre tipus (centenaris, beatificacions, institucions de dogmes, etc.).
Potser en aquelles ciutats valencianes més destacades i, sobretot en aquelles que van tindre representació a les Corts, simportaren per a les seues celebracions les cavalcades, processons i entrades triomfals que la ciutat de València oferia a les visites reials, les festes extraordinàries, canonitzacions, beatificacions i centenaris. Posteriorment, aquelles magnífiques celebracions serien copiades, en una escala menor, a les poblacions veïnes a lhora de donar una major categoria i lluïment a les seues festivitats patronals.
En el cas de les grans ciutats, com ara València, Castelló, Xàtiva o Alzira, les danses rituals tenien una organització gremial. La difusió daquestes, per tant, es produí en un entorn gremial i possiblement els mateixos intèrprets foren membres del mateix gremi, tot i que poguera donar-se el cas que existiren colles de balladors contractades per a ballar en els diversos actes on concorregueren.
El ben cert, però, és que encara està pendent de realitzar un estudi complet sobre la història de les danses processionals al conjunt dels pobles valencians, en la qual es done resposta als seus orígens i a la presència que hagen pogut tindre al llarg dels segles XVIII i XIX, que foren els de major repercussió daquestes manifestacions folklòriques dins de làmbit de la festa valenciana, una tasca que per la seua extensió cronològica i geogràfica excedeix les pretensions daquest treball, tot obligant-nos ara a centrar-nos únicament en la comarca de la Ribera.
En les processons patronals de caràcter local la difusió daquestes podia deures a un mestre de ball, el qual no tan sols se cenyia a una dansa en concret sinó que en podia dur algunes més i, fins i tot, encarregar-se dorganitzar tot el seguici processional. Ell era qui treia les coreografies per a les diverses danses, inventades o preses dun altre lloc. Val a dir que també els dolçainers i tabaleters actuaven sovint com a innovadors i coreògrafs, els quals, amb el seu caràcter itinerant tenien un alt coneixement quant a balls i músiques que perfectament podien incorporar a les processons daquells pobles on eren requerits, convertint-se, per tant, en una de les figures destacades com a coneixedors de les tradicions festives valencianes.
Al parer dAtienza Peñarrocha,40 les funcions que assoleixen aquestes danses en els seguicis processionals en podrien ser tres: enaltiment religiós, és a dir, per fer més lluïda la processó; diversió, amb caràcter merament lúdic, i danivellament o representativitat social, en el qual el ball o bé els balladors pertanyen a un mateix estrat social, família o ofici, funció aquesta última més lligada a temps passats i que ja sha perdut en la societat actual. A aquestes tres funcions, el mateix autor nafegeix dues més assolides a partir dels anys huitanta del segle XX: de representació local, és a dir, aquestes danses passen a formar part dels símbols locals, com en el cas concret dAlgemesí, i de representació cultural autòctona, desenvolupada arran del nou interés per la cultura popular i la recuperació de les tradicions que sha dut a terme tot coincidint amb letapa democràtica encetada llavors.
Giner Pereperes, en un article seu, recordava les paraules de Joan Fuster que, en els seus escrits sobre les tradicions autòctones,41 advertia que el folklore sempre ha estat un fet comarcal. Aquesta afirmació, tot i que correcta, necessita però una matisació, ja que el folklore no és un fet comarcal per sí mateix, sinó una manifestació cultural que els mateixos veïns duna comarca han acabant comarcalitzant. El model processional seguit a la Ribera del Xúquer, per exemple, és també originari i propi daltres pobles i comarques valencianes, com ara lHorta, el que converteix el fet en una qüestió realment supracomarcal. On es troba, per tant, aquesta exclusivitat? Si analitzem les notícies, quasi sempre documentals, de les danses processionals que es donaven en cadascun dels pobles de la Ribera entre els segles XVIII i sobretot XIX, ens adonarem que, tot i que mantenen lesquema bàsic difós i acceptat pel Corpus valencià, per les entrades reials i per les grans celebracions dutes a terme a les viles reials des de ledat moderna, disten prou dels models que reconeixem en lactualitat per a un ball de Vetes, un de Bastons o un ball de Locos. Tal és així que quan consultem les relacions decimonòniques de danses per a les diferents processons de la comarca, sovint ens resulta quasi impossible esbrinar a què es refereixen exactament, ja que ni tan sols el nom del ball ens ha arribat igual que el que hui hi assignem ni amb el mateix significat. El ben cert és que el ventall de dansetes i balls rituals de llavors ha estat molt més ric i variat del que hui creiem. Malauradament, el seu caràcter efímer ha fet que en molts casos aquestes no quallaren i daquestes, en el millor dels casos, no quede més que el nom.
Potser davant la inevitable pèrdua delements rituals en les processons a principi del segle XX amb la instauració de la República, la Guerra Civil i el posterior progressisme dels anys seixanta i setanta, només la supervivència del més adaptat quasi en sentit darwinià, ha assegurat el seu èxit. Concretament en el cas de les danses processionals i en la concepció general dels seguicis, Algemesí sha convertit clarament en un referent clau a lhora de restaurar la imatge enyorada en les festes daltres temps. La voluntària identitat comarcal dels anys huitanta, personalitzada en els escrits de Vicent Ventura,42 tal vegada haja contribuït a aquest fet i amb això, la màxima fusteriana de considerar el folklore com un ens comarcal, shaja convertit en una mena de profecia dautocompliment43 amb efectes plenament reals en els últims anys. I no és estrany que la fórmula seguida en la recuperació de danses i balls coneguts només a través del record dels més majors o per referències documentals llunyanes, haja estat, en la nostra comarca, el recurs a la variant algemesinenca o de la ciutat de València, segurament per haver-se conservat en millors condicions i per gaudir dun major impacte mediàtic. El problema esdevé quan sabandonen els models autòctons per tal dadoptar la vistositat i estètica daquestes festes. Ens trobem llavors davant una evident pèrdua de patrimoni etnològic que en tot cas caldria evitar.
És veritat que en molts dels nostres pobles la presència de danses i personatges bíblics en les processons només ha revifat en les últimes dècades, i moltes voltes, a partir del no-res. La simple referència de la participació daquests elements en la festa en segles passats ha estat suficient revulsiu per intentar, amb els mitjans disponibles, recuperar aquella imatge ja perduda, i laplicació tipificada del model imperant ha estat una inevitable constant davant la impossibilitat de retrobar-se amb allò que ja sha perdut. Tant se val, i de la mateixa manera que ocorre amb la llengua, amb lart, o amb qualsevol de les manifestacions humanes, sembla que la sensació de continuïtat, tan necessària per a la construcció didentitats, és flexible i no repara en aquestes minúcies que són els canvis formals, de significat, o fins i tot la desaparició daquests elements en les festes durant llargs períodes de temps.
En la majoria dels casos estudiats, la presència de les danses en les festes patronals presenta una història intermitent i, en altres, fins i tot, breu, on larrelament a la població va resultar escàs fins al punt de no tornar a repetir-se lexperiència. Respecte al caràcter intermitent daquestes manifestacions festives, cal recordar que en moltes ocasions els balls, o les noves coreografies, es muntaven per a un any en concret, i si tenien èxit continuaven; en canvi, en altres ocasions no eixien per la manca dun mestre o de suficients balladors i el ball es perdia. El mateix ocorria amb les músiques, les quals podien tindre una gran difusió i ser reutilitzades en altres balls, i amb la roba, la qual tampoc era fixa, sinó que podia ser utilitzada per a una dansa diferent de qualsevol altre poble, segons el material de la roberia, o a linrevés, una mateixa dansa podia utilitzar al llarg dels anys indumentàries distintes. També val a dir que en aquest context hi havia un gust pel canvi i la novetat, desapareixent-ne unes i incorporant-sen altres, tot i que sempre dins duns patrons ja establerts des dantuvi. En definitiva, una història fràgil i efímera però que en casos concrets també ha sabut adaptar-se als nous gustos, modes, influències socials, culturals i polítiques de cada època.
Com diria Martí i Pérez,44 quan analitzem levolució històrica del folklore, ens adonem que allò vertaderament tradicional és el canvi, això sí, sota una declarada voluntat dimmobilisme que safanya a reconéixer-se en aquells rituals i tradicions considerades ancestrals, per damunt dels canvis que inevitablement el temps depara. A més a més, cal pensar que no sempre la novetat sha vist amb mals ulls.45 Així mateix, veiem en aquestes danses una certa evolució, han canviat els balls, la música i, fins i tot, la indumentària, hi ha hagut moments de crisi i revifament46 i, últimament, un període de replantejament i potenciació que no deixa, però, de ser una evolució més, una adaptació als gustos i voluntats col·lectives actuals, ja que, en paraules de Hobsbawm,47 tota recuperació té un important component inventiu.
Les danses naixen, creixen i desapareixen. Però, per què desapareixen les danses? Segons les teories dAntonio Atienza Peñarrocha,48 quan una danseta, o un conjunt daquestes, deixa de complir les funcions anteriorment esmentades, ja siguen socials, religioses o culturals, aquesta desapareix. També es pot donar el cas que siga el rebuig dalguna institució municipal o religiosa, o de la societat mateixa, la que acabe amb els balls per considerar-los de mal gust, com ocorria a final del segle XIX i principi del segle XX. Casos més moderns potser tenen a veure amb linterés per part de festers o confrares de no interrompre la processó o de no allargar-la en excés. Però també amb el fet de la mancança de balladors o el desinterés daquests en la continuïtat duna tradició. No obstant això, també es poden donar altres casos totalment diferents, com ara que la tradició de les danses no haja desaparegut i lorganització haja estat assumida per les diferents associacions religioses, culturals o folklòriques, com en els casos coneguts dAlgemesí i lAlcúdia; que la tradició shaja interromput durant uns anys o, fins i tot, dècades, i que amb el temps haja estat represa per alguna associació religiosa, cultural o folklòrica, com en el casos de Sueca, Alzira, Carcaixent o Cullera; i per últim, que tot i no haver tradició anterior al poble, se nhagen creat de noves tot agafant els models dels pobles veïns per tal de crear una tradició, tal com es pot veure en lactualitat a les festes de Catadau o al Corpus dAlgemesí.