El cas de les prohibicions a la participació de les danses tradicionals en les processons patronals ve de molt antic. Ja al segle XVIII es publicaren prohibicions per a la celebració de manifestacions musicals o coreogràfiques en les processons, tot i que, com afirma Atienza Peñarrocha49, aquestes interdiccions no eren noves, sinó que més aviat tenien ja rància tradició. Al segle XVIII la causa, o una de les causes, era el pensament il·lustrat. Al XIX, la intel·lectualitat progressista que considerava aquestes mostres de cultura popular com a signes de primitivisme, un pensament que arribà fins i tot a les primeries del segle XX. En aquest sentit, resulta interessant la crítica ferotge llançada per Blasco Ibáñez cap a aquestes manifestacions festives valencianes, en concret el Corpus de València i els Miracles de san Vicent, en les pàgines de la seua coneguda obra Arroz y Tartana: «La muchedumbre permanecía embobada».50
Tornant a les prohibicions, Atienza Peñarrocha citava com a exemple les promulgades a Sueca, estudiades en el seu temps per Andrés de Sales Ferri Chulio. Així, el 1801 ja hi hagué una temptativa de controlar leixida dels dansants, pretextant que desdeien el culte i la grandesa de la processó, tot incitant a la rialla. El 1863 hi hagué un altre intent en va, ara lexcusa era lexcés de despeses derivades de la festa i la necessitat de retallar-les. El 1913 hi hagué una altra temptativa sense èxit, tot i que finalment fou la proclamació de la II República la que les prohibí, no tornant a eixir amb posterioritat a lestabliment de la Dictadura sinó en comptades ocasions 1948 i anys 60 que no arribaren a quallar.
Tornant a les prohibicions, Atienza Peñarrocha citava com a exemple les promulgades a Sueca, estudiades en el seu temps per Andrés de Sales Ferri Chulio. Així, el 1801 ja hi hagué una temptativa de controlar leixida dels dansants, pretextant que desdeien el culte i la grandesa de la processó, tot incitant a la rialla. El 1863 hi hagué un altre intent en va, ara lexcusa era lexcés de despeses derivades de la festa i la necessitat de retallar-les. El 1913 hi hagué una altra temptativa sense èxit, tot i que finalment fou la proclamació de la II República la que les prohibí, no tornant a eixir amb posterioritat a lestabliment de la Dictadura sinó en comptades ocasions 1948 i anys 60 que no arribaren a quallar.
Targeta del negoci de Juan Ferrés Insa del anys seixanta.
1.8. Danses rituals de la Ribera localitzades als arxius dInsa
La diferent nomenclatura o la varietat en lús duna indumentària per a una mateixa dansa sembla que ha estat una tònica habitual en el cas daquest patrimoni immaterial. Així i tot, al llarg de les pàgines dedicades als lloguers de roba per part de la Casa Insa per a les processons de la Ribera hi podem trobar un bon nombre de danses rituals que ens permet conéixer com de ric era aquell patrimoni i la lamentable pèrdua produïda pel pas del temps.
Una de les danses més nostrades i que en les darreres dècades ha gaudit duna inaudita revitalització és la de la Moixiganga, que a Algemesí de manera particular i, per influència daquesta, en alguns pobles de la contornada, ha rebut el nom de Muixeranga. En aquestes, un nombre indeterminat dintegrants alcen torres humanes, desenvolupen figures plàstiques que remeten a imatges profanes o religioses, i sovint obrin la marxa de la processó. En moltes, la torre es bastida després dinterpretar una dansa. Amb la mateixa intencionalitat i funcions podem citar les anomenades comparses de Locos o Folls tal com apareixen citades a lOlleria i, ocasionalment, a Alzira, Carcaixent, Sueca i Riola. A lAlcúdia, per la seua banda, es coneix amb el nom dels Negrets, com també han estat coneguts en algun moment a Alzira i Carcaixent. La seua indumentària solia estar composta per bruses o jaquetes i pantalons de tela basta i forta de dos colors o més i disposició a ratlles o quadres, el que normalment sidentifica com a vestits de botargues.
En el cas dels Locos, amb aquesta nomenclatura són citats a Alzira (1866-1904) «vestidos pobre y suciamente de botarga, y enmascarados, se permiten libertades y burlas, que suelen ser de mal gusto»,51 o clowns, «comparsa de clowns divirtiendo al público con sus mogigangas»52 que obrien la marxa de la processó i apartaven al públic del carrer, i potser en algunes ocasions realitzaven espectacles pantomímics semblants als dels Pegadors de la Degolla. Com a Locos també els trobarem mencionats en alguna ocasió a Benifaió (1869-1878), Carcaixent (1872, 1900), lAlcúdia (1874-1881), Cullera (1865, 1891), Castelló de la Ribera (1899), Manuel (1858), Polinyà (1874-1904) i Sueca (1866-1918).
Cas curiós és el dels anomenats Don Elásticos, figures pantomímiques procedents de lespectacle de les moixigangues i precedents del que es coneix com a toreig còmic, molt conegut a principi de segle XX. No era una dansa pròpiament dita, sinó unes figures elàstiques i acrobàtiques que potser ballarien al so de la dolçaina i el tabal, la funció dels quals era moure el públic a la rialla. La seua inspiració estigué en el número de Don Elástico y su compañía, espectacle en què uns ninots de pal, portats per un individu, sallargaven o es reduïen per a fer la lídia còmica.53
La dels Tornejants és una dansa ritual valenciana que simula un enfrontament incruent en què els dansadors utilitzen una vareta fina de faig a manera darma que fan vibrar i enlairen amb coreografies de gran habilitat. Tot i que curiosament a Algemesí, on aquesta hi ha estat present en els darrers segles, mai no sha llogat la seua indumentària a Insa. A la històrica roberia hi trobem, en canvi, el lloguer daquesta roba per a les poblacions dAlginet (1858, 1868), Alzira (1868), Almussafes (1880-1883), Benifaió (1857-1878), Carcaixent (1899), Cullera (1864, 1891), lAlcúdia (1860-1900), Sollana (1939) i Sueca (1866-1918).
La dansa de Bastons, de Pals i Planxes, dIndis o Dansadors, com sels coneix a lAlcúdia, és una dansa guerrera formada per huit homes la qual pretén recrear una espècie de lluita. Els balladors realitzen una sèrie devolucions i creuaments al so de la música mentre colpegen de manera rítmica un bastó de fusta (duns seixanta cm) o una planxa metàl·lica, o ambdues coses. Els pobles riberencs que llogaren aquesta indumentària a la Casa Insa foren Albalat de la Ribera (1868-1885), Algemesí (1872-1967), Alberic (1872), Alginet (1868-1872), Alzira (1858-1892), Benifaió (1857-1875), Carcaixent (1872-1900), lAlcúdia (1874-1920), Polinyà (1877-1880), Sollana (1939) i Sueca (1875-1918).
La dansa dEspases, molt semblant a lanterior, tot i que en comptes dun pal utilitzen una espasa, i que a Cullera se la coneix com a dansa de Matxaquins, és una manifestació present al tradicional Ball de Torrent que a la Ribera es representà a pobles com Carcaixent (1872-1900) i Sueca (1866-1926).
La dansa de Porrots, també coneguda com dansa dAlcides, una dansa guerrera de caràcter pantomímic que simula una lluita amb una coreografia elaborada, procedent tanmateix del Ball de Torrent i encara present a la localitat de Silla i històricament a Picassent, es pot trobar a Benifaió (1856-1875) i Alginet (1880-1888).
El conegut com a ball de la Carxofa54 consisteix a trenar unes cintes que pengen dun pal, coronat per una decoració que simula una carxofa, en altres llocs una magrana o simplement un pomell de flors. En alguns llocs aquesta decoració està formada a base de gallons, els quals poden obrir-se i tancar-se, deixant veure la imatge acollida a linterior. Un xicot subjecta el pal, mentre que les balladores trenen i destrenen al seu voltant unes cintes de colors que tenen lligades a la mà en el seu extrem i que pengen de la part superior del pal. És una dansa que trobem al Corpus de València on es coneix precisament amb el nom de la Magrana i que ha estat molt present a la Ribera del Xúquer, on podem documentar el seu lloguer a Algemesí (1866-1908), Alginet (1892-1912), Alzira (1923-1924) i lAlcúdia (1860-1922), on rep el nom de dansa de les Gitanetes.55
Semblant a aquesta en lacció de trenar i destrenar cintes mentre ballen, però sense necessitat dutilitzar un pal és la coneguda dansa de Cintes o de Vetes, localitzada a la Casa Insa en poblacions com Sueca (1924-1926), Cullera (1914, 1931) i lAlcúdia (1892).
La dansa dels Arquets, per la seua banda, es caracteritza perquè els dansadors porten un arquet adornat bé amb paperets de colors o amb flors i garlandes dheura. Molt estesa en lactualitat en un bon nombre de processons riberenques, a Casa Insa es poden trobar lloguers daquesta indumentària a Benifaió (1872-1875), Albalat (1879, 1883), Carcaixent (1872, 1879), Algemesí (1884-1892), Cullera (1864-1891), Sueca (1910, 1917) i Polinyà (1898).
També es prodigà de manera abundant tant a les celebracions patronals com del Corpus Christi la coneguda com dansa dels Cavallets, i que trobem citada als arxius de Casa Insa a poblacions com Albalat (1879), Cullera (1862-1893), Benifaió (1869-1870), Sueca (1866-1868) i Torís (1886).
Semblant a aquesta en lacció de trenar i destrenar cintes mentre ballen, però sense necessitat dutilitzar un pal és la coneguda dansa de Cintes o de Vetes, localitzada a la Casa Insa en poblacions com Sueca (1924-1926), Cullera (1914, 1931) i lAlcúdia (1892).
La dansa dels Arquets, per la seua banda, es caracteritza perquè els dansadors porten un arquet adornat bé amb paperets de colors o amb flors i garlandes dheura. Molt estesa en lactualitat en un bon nombre de processons riberenques, a Casa Insa es poden trobar lloguers daquesta indumentària a Benifaió (1872-1875), Albalat (1879, 1883), Carcaixent (1872, 1879), Algemesí (1884-1892), Cullera (1864-1891), Sueca (1910, 1917) i Polinyà (1898).
També es prodigà de manera abundant tant a les celebracions patronals com del Corpus Christi la coneguda com dansa dels Cavallets, i que trobem citada als arxius de Casa Insa a poblacions com Albalat (1879), Cullera (1862-1893), Benifaió (1869-1870), Sueca (1866-1868) i Torís (1886).
Però potser una de les més conegudes i difoses per tota la nostra geografia és la dansa de Pastorets i Pastoretes. Aquesta danseta podia ser interpretada tant per xiquets i xiquetes, com sols per xiquets o xiquetes. Els intèrprets, generalment menuts, anaven abillats amb vestit de pastorets. A la Ribera es poden documentar a Alberic (1872), Albalat (1866-1883), Algemesí (1896-1908), Alginet (1868-1892), Almussafes (1880-1939), Carcaixent (1872), Cullera (1862-1968), lAlcúdia (1860-1920), Manuel (1860-1861), Montroi (1889), Polinyà (1897-1904), Sollana (1939-1941) i Sueca (1866-1898).