Igual de nombroses foren les manifestacions de Nanos i Gegants a les cavalcades valencianes en general, i riberenques en particular, localitzant-se de manera extensa en pràcticament totes les poblacions que llogaven roba per a festes a Casa Insa.
Altres danses les robes de les quals han estat llogades per Insa a les poblacions riberenques, aquestes amb menor nombre i algunes pràcticament de manera tangencial, han estat la dansa de Vilatans i Vilatanes, caracteritzada pel fet de ser interpretades sovint amb lacompanyament de postisses o sonalles: Carcaixent (1872), Alzira (1892), Castelló de la Ribera (1899), Sueca (1866-1868), Torís (1866), Alginet (1857-1858) i Alberic (1872); la dansa de Mariners: Alzira (1892, 1899), Carcaixent (1872), Castelló de la Ribera (1889, 1899), la Pobla Llarga (1915) i Polinyà (1897-1898); la dansa de Grecs, també de vegades citada com de Morets: a lAlcúdia (1874-1957), Sueca (1898), Alginet (1858) i Carcaixent (1874); la dansa de Turcs o de Moros: a Algemesí (1866), Alginet (1858), Alzira (1863), Carlet (1880), Cullera (1891-1914) i Sueca (1894).
Finalment, podem mencionar algunes altres danses encara menys prodigades i que de manera puntual foren llogades, com la dansa de Pelegrines, a Carcaixent (1872) i Albalat (1866); danses de Xinesos, Aragonesos, Catalans, Volants, a lAntiga, de Micos, de Vells o les Quatre Parts del Món, aquesta última localitzada a Carcaixent (1872-1882).
Hui per hui, la voluntat denllaçar-se amb aquells temps remots abocats espontàniament a la vida tradicional com a brollador directe de la història pròpia ja massa diluïda en altres costums lúdics i rituals més privatius de la modernitat, esdevé una màxima comuna en la consolidació daquelles senyes didentitat local tan reclamades pels nostres pobles en un context que es construeix paradoxalment globalitzador.
Si per a créixer i estimar-se com a poble cal conservar la memòria del passat, i per a conservar aquesta cal conéixer-la, el nostre treball no deixa de ser un recorregut parcial per tot el que va suposar la brillantor més que centenària del nostre patrimoni cultural immaterial. En silenci resten encara, a lespera de nous estudis esclaridors, lorigen de cadascun dels balls i altres elements de la festa, els seus anònims organitzadors, els membres de les comparses, els mestres dels balls, així com les mudances apreses i les variants musicals de les tocates de dolçaina, les imatges patronals que les acompanyaven, els records i les anècdotes, moltes daquestes de segur custodiades per la memòria oral col·lectiva, adormides en el desig de retornar a la curiositat i al coneixement. Tot a punt... perquè desperte.
Carmen Insa junt amb els Gegants. Revista Sociedad. Foto: Isabel de Quintanilla.
Carmen Insa mostrant alguns dels vestits antics de la roberia. Revista Sociedad. Foto: Isabel de Quintanilla.
Carmen Insa amb les aureoles dels Apòstols. Revista Sociedad. Foto: Isabel de Quintanilla.
1 En un directori comercial de 1945, publicat per Anuarios Bailly-Bailliere y Riera, sanuncia la roberia de Miguel Insa amb la següent referència: «Ropería de Miguel Insa. Completo surtido en trajes para festividades religiosas, procesiones y cabalgatas. Incomparable surtido de ropería para teatros y películas. Proveedores de las casas Cifesa y Ulargui Films. Establecimiento de primer orden, antiguo y acreditado. Calle Baja 56».
2 Una aproximació a la roberia Casa Insa de València, recollida en aquesta introducció es pot trobar a TRESCOLÍ BORDES, Oreto i OLIVARES TORRES, Enric, «Les festes vestides. El paper de la Casa Insa en les tradicions valencianes», en Revista Valenciana dEtnologia, núm. 5, 2010, pàg. 167-187.
3 MAIRAL, Gaspar, «Antropología de las ciudades históricas», en Revista de Antropología Social, núm. 10, 2001, pàg. 9-15.
4 SANCHIS GUARNER, Manuel, La processó valenciana del Corpus / làmines de Fra Bernat Tarín i Juaneda (1913), Vicent Garcia, València, 1978.
5 ARIÑO VILLARROYA, Antonio i SALAVERT FABIANI, Vicent Lluís (dirs.), Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana, Fundació Bancaixa, València, 1999-2002.
6 PARDO PARDO, Fermín i JESÚS-MARÍA, José Ángel, La música popular en la tradició valenciana, Institut Valencià de la Música, València, 2001.
7 PERIS ALBENTOSA, Tomàs, Història de la Ribera. De vespres de les Germanies fins a la Crisi de lAntic Règim [segles XVI-XVIII]. La cultura popular, vol. IV, Bromera, Alzira, 2005.
8 PEDRAZA, Pilar, Barroco efímero en Valencia, Aj. València, València, 1982.
9 MÍNGUEZ, Víctor, GONZÁLEZ, Pablo, RODRÍGUEZ, Inmaculada, La fiesta barroca. El reino de Valencia (1599-1802), Universitat Jaume I, Castelló, 2010.
10 MÉRIMÉE, Henri, El arte dramático en Valencia, 2 vols., Institució Alfons el Magnànim, València, 1985.
11 MARTÍ I PÉREZ, Josep, El folklorismo. Uso y abuso de la tradición, Ronsel ed., Barcelona, 1996.
12 TRESCOLÍ BORDES, Oreto i OLIVARES TORRES, Enric, «Les festes patronals de Cullera a través dels arxius de la Casa Insa», en VIII Jornades dEstudis de Cullera, Aj. Cullera, Cullera, 2009, pàg. 211-249.
13 Sobre la trajectòria i relació amb la Casa Insa de lactor i empresari teatral Enrique Rambal, vegeu FERRER GIMENO, Francisca, Enrique Rambal y el melodrama de la primera mitad del siglo XX, tesi doctoral dirigida per J. L. Sirera Turó, Univ. València, València, 2008.
13 Sobre la trajectòria i relació amb la Casa Insa de lactor i empresari teatral Enrique Rambal, vegeu FERRER GIMENO, Francisca, Enrique Rambal y el melodrama de la primera mitad del siglo XX, tesi doctoral dirigida per J. L. Sirera Turó, Univ. València, València, 2008.
14 En dues ocasions es traslladà Carmen Insa al palau de Llíria a Madrid el 1964 per tal de confeccionar el vestit de valenciana de la duquessa dAlba, quan fou fallera major de la falla Plaça del Mercat i durant la setmana de falles, tal com ella recorda, cada dia anava a vestir-la a lhotel Astoria. També de la seua mà eixí el vestit de Carmen Martínez-Bordíu, que fou fallera major infantil el 1960, per a la qual cosa shagué de traslladar al palau dEl Pardo dues vegades per tal de prendre-li mida, acompanyada per Salvador Cerveró, que era el president de la Junta Central Fallera, i lalcalde Rincón de Arellano, així com per Vicente Ros Belda, creador de les falles infantils. Ha vestit de valenciana també Sonsoles Suárez, filla de laleshores president del govern, així com la senyora de Fernández Luna, la Sra. de Calvo Sotelo, Consuelito Cánovas i moltes més dones de laristocràcia valenciana, de les famílies Casanova, Noguera, o Maria Julia Gómez-Torrez, a través de la qual li arribà lencàrrec de confeccionar els vestits per a les dues germanes del rei don Joan Carles, les infantes Pilar i Margarita de Borbó, un Óvalos i un Alcázar de Garín, com un regal que els havien denviar a Estoril.
15 Sobre el procés de desmuntatge i trasllat dels fons de la Casa Insa al Museu Valencià dEtnologia, vegeu GUALLART DE SAN FELIU, Flaminia i CALABUIG I SORLÍ, Salvador, «La roberia Casa Insa», en Revista Valenciana dEtnologia, núm. 5, 2010, pàg. 189-200.
16 Real Sentencia dada en la Real Audiencia de Valencia, entre el oficio de Sastres, y Roperos: En que se declara, que la posesión de hacer unos mismos Maestros Roperos ropas de nuevo, y de viejo, es injusta y nula, 10 de desembre de 1652, Biblioteca de la Universitat de València, Mss. 953(99).
17 En una guia comercial de 1903 es menciona la Gran Sastrería de Teatros Carmen Peris e Hijos, fundada el 1870 i situada al carrer Trànsits, 12. Convé no oblidar que en el darrer terç del segle XIX en foren moltíssims els teatres en actiu a la ciutat de València. El 1892 es comptabilitzaven els següents: Principal, Princesa, Apolo, Russafa, Pizarro, Tívoli, San Vicente, Marina, Cid, Parcent, Familiar, Casino Nacional, Casino Instructivo, Ateneo Casino Obrero, Casino Recreativo, i els aleshores recentment desapareguts del Peral i la Sociedad Familiar El Laurel de Apolo.
18 Per a fer-nos una idea de lenorme quantitat de festivitats que abastava la roberia a principi del segle XX, mireu BODRIA I ROIG, Joseph, Festes de carrer (recorts de mes de cinquant'añs en arrere), Imprenta de Pau, Torrijos y Compañía, València, 1906.
19 El 1852 es documenta a Carlet el pagament de dos-cents quaranta reals a Bautista Gimeno pels vestits de les Matrones. És possible que aquest Bautista Gimeno fóra el pare de Juan María Gimeno, que ens apareix als arxius dInsa. AMCAR, Llibres de comptes de festes. 1852. Carpeta 04/14.
20 AMALG, Cuenta justificativa de los productos y gastos originados en la cleebración de las fiestas dedicadas a Nuestra Señora de la Salud, en el expresado año de 1906, rendidas por D. Bruno Baldoví Trull en nombre y representación de su difunto padre, D. Juan Bautista Baldoví Badía, depositario que fue de la expresadas fiestas. Caixa 543.
21 AMCAR, Llibres de comptes de festes. 1826. Carpeta 04/3.
22 Llibre titulat Notas que podrán interesar al que maneje el vestuario, 1859. BMVE, Arxiu de la Casa Insa.
23 Resulta anecdòtic el cas dels operaris que anaven a Silla per a la processó i semportaven la cadira per a dormir i la palangana per a llavar-se.
24 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1918-1925. Any 1921.
25 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883. Any 1879.
26 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883. Any 1881.
27 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1867-1876. Any 1867. Llibre de comptes que pertany a Juan Bautista Gimeno.
28 La sorra és la part baixa del carro, que també saprofitava per a carregar mercaderies.
29 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883.Any 1876.
30 CATALÀ GORGUES, Miguel Ángel, El Rollo de la procesión del Corpus, Aj. València, València, 2003, pàg. 13-14.
31 CARRERES ZACARÉS, Salvador, Ensayo de una bibliografia de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo Reino, València, 1925.
32 THOUS ORTS, Maximilià, «La Muixaranga», en Valencia Atracción, 1934, núm. 92, pàg. 52-54; VIDAL CORELLA, Vicente, Valencia antigua y pintoresca, Círculo de Bellas Artes, València, 1971, pàg. 125-130.