33 MONFERRER, Àlvar, Les festes de folls, Gen. Val., València, 1996.
34 PERIS, T., op. cit., 2005, pàg. 219.
35 SARRIÓ, Eduard, El capbreu dAlbalat de la Ribera de 1636, Aj. Albalat de la Ribera, Albalat de la Ribera, 1998, pàg. 42.
36 Las Provincias, dimecres, 16 de setembre de 1868.
37 PERIS, T., op. cit., 2005, pàg. 221.
38 CISCAR PALLARÉS, Eugenio, Vida diaria y mentalidades en el campo valenciano. La Valldigna. Siglos XVI-XVIII, ed. Del Senia al Segura, València, 2002.
39 Las Provincias, divendres, 19 doctubre de 1883.
40 ATIENZA PEÑARROCHA, Antonio, «Les danses processonals a la Ribera», en III Jornades dEstudis de Cullera, Aj. Cullera, 2000, pàg. 151-152.
41 Alguns dels articles de Joan Fuster que hem pogut consultar relatius al folklore riberenc són: FUSTER, Joan, «Tradición mariana en Sueca» en Víspera. Revista de las fiestas valencianas, 7, València, 1947, pàg. 5 (signat sota el pseudònim T. Blanch); FUSTER, J., «Belleza y decadencia de las antiguas danzas procesionales» en Suplemento Valencia, Levante, 10 doctubre de 1956; FUSTER, J., «Sueca, 8 de septiembre» en Levante, 7 de setembre de 1957; FUSTER, J., «Per què, precisament, en setembre», en Programa oficial de fiestas, Sueca, 1959, i FUSTER, J., Elogi del meu poble, 3a edició, a cura dAntoni Furió, Llibreria Sant Pere, Sueca, 2006.
42 VENTURA, Vicent, Política per a un país, Tres i Quatre, València, 1977.
43 MERTON, Robert K., Teoría y estructura sociales, 3a edició, Fondo de Cultura Económica, México, 1995 (1a edició en anglés el 1949, 1a edició en castellà el 1964).
44 MARTÍ, J., op. cit., 1996.
45 Recordem que en alguna ocasió han estat premiades les invencions incorporades als seguicis processionals. És el cas, citat anteriorment, de loficial del gremi de Botoners i Cordoners de València que el 1746 ensenyà un ball de Tornejants amb motiu de la proclamació de Ferran VI. Fou tanta la destresa i habilitat mostrades en el ball que aquest oficial fou ascendit al grau de mestre.
45 Recordem que en alguna ocasió han estat premiades les invencions incorporades als seguicis processionals. És el cas, citat anteriorment, de loficial del gremi de Botoners i Cordoners de València que el 1746 ensenyà un ball de Tornejants amb motiu de la proclamació de Ferran VI. Fou tanta la destresa i habilitat mostrades en el ball que aquest oficial fou ascendit al grau de mestre.
46 En relació al caràcter precari daquestes manifestacions folklòriques podem aportar el lament expressat pel cronista Francesc Giner Perepérez al seu llibre, quan parla dels balls rituals de Cullera: «De todos estos bailes si llegué a algún conocimiento, fue gracias a un folklorista innato, el modesto y ya malogrado Vicente Martí Olivert, quien salvó y guardó en su privilegiada memoria los pasos de baile y su música. En su vejez, llegamos aún a tiempo para que don Salvador Pedrós Renard grabase en cinta magnetofónica todas estas tonadas, dando lugar a que don Bernabé Sanchis Porta hiciera la trascripción pautada. Lo que ya no llegamos a salvar fueron los pasos de danza, ya que para ello se requiere un método de trascripción sólo al alcance de especialista en coreografía. La única persona que en Cullera hubo entonces que pudiera pautarlos no lo quiso hacer y todos estos bailes, después de conservarlos durante más de cincuenta años el Só Vicent Martí (a) Copet, se han perdido para siempre». La transcripció daquestes músiques es troben publicades al seu llibre: GINER PEREPÉREZ, Francisco, La Mare de Déu del Castell de Cullera, estudio histórico, Ayto. de Cullera, Cullera, 1976.
47 HOBSBAWM, Eric i RANGER, Terence (eds.), The Invention of Tradition, Canto, Cambridge University Press, Cambridge, 2000 (1a edició 1983).
48 ATIENZA, A., op. cit., 2000, pàg. 152 i 154.
49 ATIENZA, A., op. cit., 2000, pàg. 155.
50 ARIÑO VILLARROYA, Antonio, El Corpus Republicano, Aj. València, València, 1998.
51 Las Provincias, dimarts 28 de setembre de 1880.
52 N., «Fiestas en Alzira», en Las Provincias, dimarts, 28 doctubre de 1892.
53 LLORENTE FALCÓ, Teodoro, Memorias de un setentón, de mi Valencia de otros tiempos, Federico Doménech, València, 2001, pàg. 159-160.
54 Cal diferenciar la dansa de la Carxofa de la coneguda Carxofa, on un xiquet vestit dàngel surt de linterior per cantar un motet en honor del sant patró de la localitat.
55 Segons Atienza Peñarrocha, aquesta dansa també rep el nom de Ball de Gitanetes a les comarques dels Ports (Morella), Culla i la Vall dAyora. A Teresa de Cofrentes es conserva un ball de Gitanetes conegut com Danza de Labrar el Palo. ATIENZA, A., op. cit., 1995, pàg. 164.
2.1. Les festes de gràcia en honor al Santíssim Crist de les Campanes
La celebració més important i de major tradició històrica a Albalat és la dedicada al Crist de les Campanes, la qual té lloc des de ja fa més dun segle cada 17 dagost. Abans, però, tenia caràcter mòbil i es realitzava als mesos de tardor. El seu cas resulta un exemple representatiu dels processos devolució i canvi que es donen dins de làmbit festiu valencià, tant pel que fa a les dates de celebració com pel que significa lefimeritat o continuïtat dels diversos elements que lhan integrat pensem en les antigues danses rituals que hi participaven al segle XIX o en els personatges bíblics que encara hui en dia concorren.
La processó dedicada al seu patró acull en lactualitat, tal com ha ocorregut de manera no sempre contínua en segles precedents, un seguici de figures bíbliques que representen la història de la Salvació a través dun vertader catecisme vivent. Aquest està integrat per alguns personatges de lAntic Testament, com ara Adam i Eva, els patriarques, els jutges, els reis i profetes majors, i daltres del Nou, com són els Apòstols i els Quatre Evangelistes, tots ells acompanyats dels sants patrons de la localitat, els quals precedeixen la imatge del Crist de les Campanes conduïda per la seua guàrdia i portadors. Juntament amb aquest bell conjunt plàstic i ballant davant la creu processional, cal destacar també la participació intermitent els darrers anys dels Gegants i la dansa de Cabuts, interpretada pel Grup de Danses El Segreny dAlbalat així com de la Colla de tabal i dolçaina La Llocà.
Però aquesta processó tan extraordinària, que destaca entre totes les que en lactualitat es fan a la comarca de la Ribera per ser la que compta amb un major nombre de personatges bíblics, no sempre ha tingut lloc com el dit el 17 dagost.
Al llarg del segle XVIII se celebraven festes de gràcia, movibles en el calendari, en les quals el veïnat agraïa els seus patrons pels favors dispensats, tot coincidint en el temps amb la collita de larròs, conreu majoritari al terme i ocupació principal de bona part del veïnat. Una primera notícia documentada referida a festes de gràcia dedicades al Crist ens situa a final de setembre de 1793: «en atención a las muchas lluvias y avenidas del Río, y nos ha guardado el arros».1
Aquestes celebracions litúrgiques es dedicaven als patrons tutelars de la vila: el Crist de les Campanes, sant Roc i els Sants de la Pedra, en agraïment per haver-los lliurat de les desgràcies meteorològiques riuades, tempestes o pedregades, epidèmiques o bé per haver-los proporcionat bones collites, i estaven acompanyades dactes tan tradicionals i habituals com misses, processons, cavalcades i castells de focs dartifici, programació molt comuna, daltra banda, a la major part de les festes majors de lèpoca.
Durant la primera meitat del segle XIX, allò habitual era que les festes es perllongaren durant tres o quatre dies oscil·lant entre els mesos doctubre i novembre, dacord amb la conveniència dels treballs del camp. Un document municipal de principi de segle XIX, transcrit per Pere Hernandis, ens informa de la seua celebració fins i tot en dates tan tardanes com els darrers dies de desembre i els primers de gener:
Juntos y congregados los señores componentes del ayuntamiento de esta dicha villa, unánimemente y conformes resolvieron que se celebren las funciones de gracia de este modo: el día treinta de los corrientes [mes de desembre] la festividad de los santos de la Piedra, el treintayuno la del señor san Roque, el día primero de enero del viniente año la del santíssimo Christo de las Campanas, y el día dos de los propios la de las benditas Almas del purgatorio, tributando gracias al Omnipotente por los beneficios que tiene dispensados a esta villa y sus moradores, para que se digne continuarlo por su gran bondad y misericordia.2
Aquell any resultà abundant en notícies relatives a la qüestió. A més dalgunes cartes enviades pel rector, Jacinto Aranda, i larquebisbat de València, donant el vistiplau a tan solemne acte, hi trobem un acord de lAjuntament en el qual a més duns ordenaments relatius a la decència que havien dobservar els seus veïns, tant en la neteja de les cases per on passava la processó com en la discreció dels mateixos assistents, es feia manament de lordre de lesmentat seguici processional:
Hirá delante la cruz de la parroquia y acólitos, según estilo, luego seguirá el estandarte de la cofradía del señor san Josef, tras éste hirá el de nuestra señora del Rosario, luego seguirá el del santíssimo Sacramento, después hirá la imagen de nuestro abogado san Roque con dos achas encendidas, después la de san Sebastián, después la de los santos de la Piedra, después la de nuestra Señora del Rosario, después seguirán sesenta achas encendidas, que de prevención se han conducido de la ciudad de Valencia, luego seguirán quatro blandones puestos por los mozos del Rosario, dos por [], luego hirá la santa imagen conducida por dos sacerdotes con dalmáticas, otro de capa, acompañada con las quatro linternas buenas de los mozos del Rosario, conducidas las dos por los mismos obreros del señor san Pedro y las otras dos por dos individuos que deveran buscar, se llebará de prevención un taburito, o tarima, para que quando quieran descansar la santa imagen los que la lleven, no toque en tierra la cruz, descansándose en dicho mueble que será llevado por quatro niños vestidos de ángel, luego seguirá la presidencia de nuestro señor cura párroco, y luego seguirá el palio de retén, conducido por los señores del ayuntamiento 3
Estendards, imatges en andes, ciris i més ciris eren alguns dels elements que més es tenien en compte. Però, a banda de lestricte protocol de la desfilada, res no sens diu encara al voltant de danses o personatges bíblics, tan sols els quatre vestits dàngels utilitzats pels xiquets que conduïen la tarima. Linterés per les funcions religioses, com eren les misses solemnes, els predicadors contractats per al sermó i, per descomptat, les processons com a colofó a les festes, ens parlen de les inclinacions i sensibilitats dels riberencs daleshores. No obstant aquesta escarida menció, i per a interés del present estudi, descobrim que poques dècades després, en la mateixa processó del Crist, ja hi participaven algunes danses processionals i figures bíbliques en forma prou semblant a la que presentarien en molts altres pobles riberencs, tot dotant de major lluïment aquestes celebracions.