Per tot açò parlem de cultura festiva, en la mesura que constitueix un producte específic però no exclusiu de la cultura popular en termes amplis. I és que el concepte cultura popular resulta, en certa forma, controvertit, doncs encara que sempre habitualment amaga una certa ambigüitat i indefinició pel que fa al propi mot popular mateix, en la mesura que esta expressió pot presentar algunes connotacions populistes o demagògiques, sobretot si és utilitzada per part duna institució pública. A més a més, existeix una raó de molt més pes per a preferir el concepte de cultura festiva al de cultura popular, i és que la cultura festiva valenciana, si bé inclou duna manera majoritària manifestacions molt variades, riques i significatives de la cultura popular o de les classes populars, també inclou manifestacions de lalta cultura o cultura culta, com ocorre amb expressions musicals (composicions), plàstiques (imagineria processional o devocional, pintures, altars...), arquitectòniques (esglésies, temples, fortaleses, palaus...) o literàries (poemes, drames, narracions...). I molt especialment en la indumentària, on es barregen influències aristocràtiques i del món rural, les modes burgeses amb els costums del poble pla urbà, allò sagrat i allò secular. Una barreja que és possible captar en el llibre dOreto i Enric, en la mesura que les festes de la Ribera expressen eixes diverses tensions, que subjauen més enllà de lepidermis de lobjecte folklorístic. De fet, la cultura festiva inclou, a més, tant elements històrics, artístics i etnològics reconeguts social i institucionalment com a patrimoni cultural, com també elements vius, innovadors, creatius emanats del dinamisme cultural de la modernitat.
El llibre de Trescolí i Olivares mostra, dins daquestes coordenades, els processos de revitalització festiva, que és com parlar de la reinvenció o readaptació de tradicions. I sobretot mostra que en realitat la festa es converteix en una espècie de condensador patrimonial, doncs a més de ser aquesta mateixa una manifestació del patrimoni cultural (el patrimoni festiu), funciona com redimensionalitzador del patrimoni no estrictament festiu. La festa apareix com una celebració ritual, reflexiva i vivencial del patrimoni, aspecte aquest que li confereix potencialitat i atractiu com a possible recurs turístic. Així, doncs, la relació entre festa i patrimoni exemplifica el creixent fenomen de la patrimonialització de la cultura, al mateix temps que il·lustra la modernització mateix de la festa. En el cas espanyol, la transició de la dictadura a la democràcia i el desenvolupament dun nou marc autonòmic, van conformar un context ideal per a la reivindicació i revitalització dels patrimonis culturals populars i festius que fins avui havien sigut esbiaixats o tractats com a meres curiositats folklòriques. En aquest context, els nous gestors culturals i encarregats de la política cultural van començar a desplegar tot un reconeixement institucional que es va plasmar en el reconeixement ple tant del patrimoni etnològic com de la cultura festiva i el patrimoni festiu en particular.
En última instància, el llibre de Trescolí i Olivares planteja un altre tema de fons: que la participació dels agents socials i el caràcter intensament viscut de la festa fa que aquesta, en tant que dinàmic condensador patrimonial, es presente com una celebració transcendent del patrimoni, el qual es transforma en patrimoni viscut pel subjecte celebrant festiu. En aquest sentit la festa expressa la reflexivitat ritual del patrimoni que, com la festa mateix, apareix en estat fluid, canviant i expansiu. Així, i en la mesura que la festa es transforma, i la indumentària festiva també ho fa en el context de les festes on sexpressa, es produeix una contínua reelaboració i actualització de la tradició, en gran part destinada al consum turístic o a la reafirmació identitària, la qual cosa al seu torn implica la plasticitat i redefinició del patrimoni. Com ja sha apuntat, la festa es converteix en un condensador i activador del patrimoni, que daquesta manera pot ser interioritzat pels subjectes socials, ja que el fenomen festiu mateix funciona a manera de litúrgia de la identitat col·lectiva, afirmació del singular, simulacre de la comunitat remota, i resposta reflexiva als riscos inherents als desenvolupaments de la modernitat globalitzada. Lobra que Oreto Trescolí i Enric Olivares ens han regalat, amb un treball intens, meticulós i generós, parla de tot açò i evoca alguna cosa més, un valor que traspua el llibre i que ens parla de lestima per la cultura pròpia, la fidelitat a unes arrels i el compromís amb la seua transmissió a les noves generacions.
Gil-Manuel Hernández MartíUniversitat de València
Malgrat la creixent efervescència de les manifestacions festives valencianes a la llum dels recents reconeixements dalgunes daquestes com a patrimoni immaterial de la humanitat per part de la Unesco, són relativament pocs els estudis sistematitzats i rigorosos que han abordat el tema de la festa valenciana des duna perspectiva historicista, crítica i global, més enllà dels múltiples articles i publicacions que parcialment shan dedicat a lestudi de les diferents festivitats, amb una vocació netament localista que, en certa manera, ha obstaculitzat sovint una visió de conjunt del fenomen festiu valencià com una manifestació cultural efímera cabdal en el coneixement de la tradició i la història que ha senyat la identitat del poble valencià. Centrat en la perspectiva de les roberies que durant els dos darrers segles han vestit la festa, el present treball reivindica el paper de la Casa Insa de València com a revulsiu i impulsor duna estètica que ha acabat inspirant i en molts casos fins i tot determinant la imatge dels seguicis processionals i festius valencians fins a lactualitat.
Lestudi acurat de tots i cadascun dels llibres de registre de lloguer de la Casa Insa, així com el testimoni directe de la seua darrera propietària, Carmen Ferrés García, que va regentar el negoci familiar fins a la seua adquisició per part de la Diputació de València en lany 2009 i que definitivament tancava les seues portes al carrer de Baix de la ciutat el 2013, així com les corresponents referències en la premsa de lèpoca i el seguiment dels diferents monogràfics locals sobre festes, esdevenen una font de primer ordre per a analitzar i posar en comú els coneixements dispersos que es tenen sobre els elements i danses rituals conservades i aquelles de les quals es té ja només constància documental i que necessàriament han dentendres com una part primordial en el coneixement i posada en valor del patrimoni immaterial valencià.
En aquest treball sanalitzen totes i cadascuna de les festes històriques de la Ribera del Xúquer, amb suficient volum i entitat com per a meréixer una publicació monogràfica, ja que juntament amb les del cap i casal, arribaren a condensar bona part de les iniciatives rituals en seguicis processionals religiosos i també de tipus civil o àulic almenys des de lèpoca del barroc. Ciutats i viles com Alzira, Sueca, Algemesí, lAlcúdia, Carcaixent, Cullera, Albalat o Polinyà, entre daltres, figuren en els arxius de la Casa Insa com a focus dirradiació de les inquietuds folklòriques que han acabat cristalitzant com a model de la vehiculació popular i festiva a partir de les concepcions culturals populars i cultes que arribaven des de la ciutat de València.
Lestudi, que en aquest volum se centra en la comarca que va capitalitzar durant els segles XIX i XX el fenomen festiu valencià, vol estendres en posteriors publicacions i en un format semblant, a lanàlisi individual o agrupat dels seguicis processionals daltres comarques valencianes com ara lHorta, València ciutat, Camp de Túria i Camp de Morvedre, la Costera i la Canal de Navarrés, la Safor i la Vall dAlbaida i les comarques dinterior.
Quin o quins són els orígens dels diferents elements rituals i folklórics que hui en dia formen part dels principals seguicis processionals i festius de la Ribera? Existeix algun paral·lelisme o filiació directa entre cadascuna de les danses que els componen? Quines han estat les principals desaparicions i pervivències que shi han donat al llarg de la història?
Lanàlisi pormenoritzada de les festes de les diverses poblacions riberenques registrades als arxius de la Casa Insa ens farà reflexionar sobre la importància i sobre la repercussió daquesta riquesa patrimonial i folklòrica que a dia de hui necessita un coneixement precís i exhaustiu com a pas previ per a la seua revalorització i difusió, ja que no es conserva allò que no sestima, i no sestima allò que no es coneix.
Aquest treball, però, no haguera estat possible sense lajuda de moltes persones, tant per la informació facilitada com per les seues inestimables aportacions. És per això que volem expressar el nostre més sincer agraïment a Joan Ramon Giménez i Úbeda, Pere Hernandis, Marisa Trescolí, per les fotografies antigues i contemporànies de la festa dAlbalat; a Josep A. Domingo, Vicent Niclòs, Andrés Felici, David Pous, per les interessants notícies i revisions al voltant de la festa dAlgemesí, a Lutxo Palop, per les notes sobre la restauració de les danses a Alginet; al grup Dansaires del Tramusser dAlmussafes; a Alfred Morell i Lupe Canet, per les fotografies i dades aportades sobre la processó a la Mare de Déu del Lluch; a Aurelià Lairón i Salva Vercher, per les notícies facilitades des de lArxiu Municipal dAlzira; a Francesc Beltrán, per la seua col·laboració en lestudi sobre les festes de Benifaió; a Xavier Rausell, qui ens ha aportat bones dades sobre les danses rituals carcaixentines; a lassociació cultural La Lluna de Catadau; a Fernando Chofre i lassociació cultural La Penyeta de Cullera, per les meravelloses fotografies antigues daquesta població; a Enric Mut, qui ens ha facilitat algunes imatges històriques de les festes guadassuarenques; a Daniel Vera, per la valuosa informació que ens ha fet arribar per a conéixer millor les festes de Sueca; a Salvador Ferrís, per les seues fotografies dAlbalat i Sueca; a Ximo Martínez per lexquisida i acurada revisió ortogràfica; a Esther Alba i Gil-Manuel Hernández, al qui agraïm la seua desinteressada col·laboració; a Francesc Tamarit i Jorge Hermosilla, pel seu recolzament a aquest projecte i, molt especialment, a doña Carmen Insa, autèntica ànima daquest treball.
Oreto Trescolí BordesEnric Olivares Torres
Envoltada per edificis de nova construcció i amb un trànsit excessiu de cotxes davant la seua portalada principal, allà al fons, on el carrer sembla fer un delicat gir cap a la plaça de lArbre antiga plaça de lAlber, en una cantonada, i imponent per la seua arquitectura més que cinc-centenària dobra i pedra, just en una antiga casona on la tradició ubica lhabitatge del pintor Joan de Joanes, llegim encara el rètol que enquadra el xamfrà i que resa: Insa.