Fins no fa molts anys i mig oculta entre graffittis a sprai, la seua porta de fusta massissa convidava a tocar lanella per endinsar-se en un univers que es perfilava alié al pas del temps. A linterior, la frescor del pati i els gruixuts graons del vestíbul ens introduïen en un taller amb sòl de fang roig que semblava tret duna estampa del mil nou-cents, indiferent a tots els canvis que han acabat impersonalitzant i desmembrant finalment el barri del Carme. Aquesta roberia, ubicada al núm. 48 del carrer de Baix, ha abastit de vestits i complements a nombroses representacions teatrals, de sarsuela, òpera, cinema, carnestoltes, festes patronals, falles i processons fins a lúltima dècada del segle XX,1 i fins al 2013 encara proveïa els vora quatre-cents vestits que integren la processó del Corpus de la ciutat de València, així com ornaments per a actes oficials i protocol·laris. La seua custodiadora, Carmen Ferrés Garcia doña Carmen Insa, com la coneixien a la ciutat ens rebia diàriament darrere de limponent taulell de fusta, educada, servicial i atenta, o agulla en mà a la sala de costura que donava al carrer, davant els amplíssims i alts finestrals que grataven el sostre de revoltons, incansable i il·lusionada entre teixits, patrons de paper i amb el riquíssim testimoni que suposaven els seus nítids records, articulats amb senzilla i ferma intel·ligència, en un passeig fluït pels seus llavors vora huitanta-nou anys al servei daquest establiment familiar. En cada anècdota, la seua veu, acompanyada duna memòria prodigiosa, ens ajudava a anar filant el grapat dinformació que els llibres de registre del negoci encara conserven amb un minuciós detallisme i que quasi gràficament arrepleguen bona part de la història de les nostres festes.2
1.1. La importància de lestudi de la indumentària festiva
La dilatada trajectòria dInsa com a establiment subministrador de la roba que ha conformat, almenys en lideari col·lectiu, la imatge que tenim de les festes valencianes, com ara la del Corpus Christi de València i un bon grapat de festes patronals, fa que el seu estudi assolisca una importància cabdal a lhora dhistoriar-les, més encara si tenim en compte que moltes daquestes han acabat perdudes en la nit dels temps, mentre altres han estat revitalitzades en els últims trenta anys a la llum duna visió general favorable a la consideració patrimonial dels béns etnogràfics.
És al caliu daquest redescobriment i exaltació festiva, atribuïts per autors com Gaspar Mairal3 a la conjuntura social dels primers anys de la transició democràtica, que surt la necessitat també política de construir una identitat ferma arrelada a un espai amb història, i assistim a una explosió editorial de títols relacionats amb les festes i les tradicions dels pobles que es perllongarà per tota la dècada dels noranta fins a lactualitat. Si bé és cert que ja des dels anys vint i trenta del segle XX alguns erudits havien fet un pas endavant en la consideració del folklore com un ens patrimonial des de làmbit intel·lectual, com ara Maximilià Thous, Carreras Candi, Eduardo López-Chávarri, Eduardo Martínez Torner i, també durant els anys quaranta i cinquanta Francisco Almela y Vives, no fou fins als anys huitanta i noranta que el folklore prengué carta de naturalesa com a patrimoni etnològic, fora ja dels servilismes a la litúrgia, el regionalisme o les ideologies centralistes destat daltres temps. Amb publicacions com La processó valenciana del Corpus, on Manuel Sanchis Guarner4 analitzava les làmines de Bernat Tarín i Juaneda del 1913, o des de compilacions de caire enciclopèdic, com el Calendari de festes de la Comunitat Valenciana,5 La música popular en la tradició valenciana6 o el volum dedicat a la cultura popular dins de la col·lecció Història de la Ribera,7 en làmbit més netament comarcal, fins a publicacions molt més concretes en el terreny de la historiografia de lart, com el Barroco efímero en Valencia8 o La fiesta barroca. El reino de Valencia (1599-1802),9 per no citar el copiosíssim volum de títols publicats localment a les diverses poblacions del País Valencià relatius a les processons, la música, les danses, la indumentària o lorigen de les llegendes i mites fundacionals que acompanyen les seues imatges patronals o els municipis en qüestió, es fixen per escrit uns coneixements que, fins al moment semblaven no meréixer encara la dignitat del paper i que restaven només callats en el record o en les possibilitats de la memòria oral.
No obstant això, podem dir que, fent un succint estat de la qüestió, trobem dos vessants clarament diferenciats en els estudis que dalguna manera sacosten al fenomen festiu:
Duna banda estan aquells que des de la historiografia analitzen les festes com a expressió dramàtica, o com aglutinant representatiu de les capes altes de la societat del Barroc, amb el corresponent deteniment en la presència gremial, ciutadana o eclesiàstica, i en definitiva, en els aspectes purament històrics i artístics daquestes manifestacions, mentre aquells elements pròpiament efímers en tant que subs-crits a la immediatesa de linstant com les danses o els personatges bíblics que componen els seguicis queden relegats a un segon plànol per folklòrics en el sentit dindoctes, davall la genèrica referència de danzas o dancetas. Tant el magnífic estudi que Pilar Pedraza dedicà a larquitectura efímera de la València barroca, com els dos volums que Henri Mérimée10 consagrà a lanàlisi de lart dramàtic a València, malgrat perfilar perfectament el panorama festiu i representatiu del Barroc, no entren en la descripció detallada de cadascun dels elements que configuren aquestes manifestacions. Tampoc no és la seua intenció, però amb aquesta desatenció ens priven deines interpretatives que ens permetrien esbrinar quins aspectes, diguem-ne tradicionals o folklòrics, de les processons valencianes es mantenen intactes, quins han desaparegut o han evolucionat i de quina forma ho han fet.
Duna altra banda, trobem els treballs etnològics, més apropiats per a aquesta comesa, sovint eclipsats per falta de visió històrica pel romanticisme daquells folkloristes de vocació potser més literària que no pas historiogràfica amb un enfocament sovint reduccionista capficat en la sempreviva inclinació adamita darribar a explicar i a comprendre els inicis més remots dallò que a dia de hui perviu als diferents seguicis festius. Largument que els condueix, a aquests últims, a recercar en les bases de lantropologia el vertader o almenys el primigeni significat de les danses i escenificacions processionals actuals és tan real o tan fictici com la seua capacitat devocació poètica els permet, ja que només una certa intuïció juntament amb labsurda màxima que recolza el valor de les coses en funció de la seua antiguitat, es presenten com a documentació justificativa dallò que relaten. I perfectament veuen enfrontaments darrel preromana en els actuals balls de bastons, tradicions morisques en les torres humanes o càntics pagans a la primavera en les danses darquets.
Duna altra banda, trobem els treballs etnològics, més apropiats per a aquesta comesa, sovint eclipsats per falta de visió històrica pel romanticisme daquells folkloristes de vocació potser més literària que no pas historiogràfica amb un enfocament sovint reduccionista capficat en la sempreviva inclinació adamita darribar a explicar i a comprendre els inicis més remots dallò que a dia de hui perviu als diferents seguicis festius. Largument que els condueix, a aquests últims, a recercar en les bases de lantropologia el vertader o almenys el primigeni significat de les danses i escenificacions processionals actuals és tan real o tan fictici com la seua capacitat devocació poètica els permet, ja que només una certa intuïció juntament amb labsurda màxima que recolza el valor de les coses en funció de la seua antiguitat, es presenten com a documentació justificativa dallò que relaten. I perfectament veuen enfrontaments darrel preromana en els actuals balls de bastons, tradicions morisques en les torres humanes o càntics pagans a la primavera en les danses darquets.
Si, com pensem, el folklorisme,11 amb la resta de recuperacions, són construccions fetes al present amb una forta càrrega ideològica que condiciona tant els records com els oblits sobre els quals saixeca una tradició, quan analitzem les danses i, en conjunt, els seguicis processionals, no els hi podem adjudicar un únic significat, ja que, cada època, cada circumstància per on han passat, els ha aportat matisos o bé els ha alterat per complet, fins al punt potser més extrem i paradigmàtic dintegrar en les celebracions religioses manifestacions coreogràfiques o musicals de caràcter més aviat bròfec i carnestolenc com les comparses de folls o les moixigangues.
El folklore, o millor, el folklorisme, des del seu naixement a les acaballes del segle XIX, sensu estricto entés com a voluntat dun col·lectiu de representar-se a si mateix amb les senyes que lidentifiquen i el lliguen al seu passat com a poble ha transcorregut per etapes de major i menor èmfasi en les poblacions que lacullen, però sempre i combregant amb allò que afirmava Martí i Pérez que tota recuperació du parella una ideologia ha sabut motlurar-se segons el sol que més escalfava, des de la visió pietosa, conservadora i monàrquica que, consegüentment comportaria el voluntari desmembrament en temps de la República, a la visió regionalista integradora dins de lideari del règim franquista amb Secció Femenina, per passar a una altra visió, no menys alimentada políticament, com és la de les llibertats democràtiques i la reivindicació duna identitat independent i autònoma del conjunt de lestat que es fomentarà a partir dels anys huitanta, tot continuant amb una semblant adaptabilitat, en sentit quasi darwinià, que es manté fins al moment, amb diferents vessants i matisos, volent donar resposta a la recerca dun patrimoni identificatiu o al pur desig despectacle. Per tant, reduir la seua generosa trajectòria a les tòpiques explicacions ancestrals del cicle agrari, per exemple, ens resulta insuficient.
En qualsevol cas, en una i en altra tendència la folklorística i la historiogràfica, per dir-ho dalguna manera sobvia, per abundància o per defecte i sempre per falta de col·laboració entre les dues, la relativa modernitat de les festes actuals.
Lestandardització dels seguicis processionals en la segona meitat del segle XIX pot ser analitzada a través dels documents proporcionats pels fons de la roberia Insa de València, transmissora i regidora també durant bona part de la seua història del model per antonomàsia de la indumentària festiva tradicional.
Aquest període de màxim apogeu, que podem situar entre el 1850 i el 1930, ho és no sols des del punt de vista qualitatiu no oblidem que els llibres de festes al segle XVII constitueixen un gènere literari autònom justament per la seua excel·lència i repercussió sinó també quantitatiu i definidor de moltes manifestacions folklòriques valencianes. En aquest aspecte, hem de tindre en compte que és precisament en aquest marc cronològic que es produeix la definitiva sistematització duns seguicis processionals, en principi espontanis i canviants, que es fossilitzen sota un cànon clarament ritualitzat, en la majoria de casos de la mà del fort impuls de fervor marià que suposà la declaració del dogma de la Immaculada Concepció el 1854.