1.2. Els orígens dun negoci familiar
Fou precisament en començar aquest període, cap al 1850, que Miguel Insa Pareja, xiquet oriünd dOntinyent, fou enviat pels seus pares a treballar a la roberia que Juan María Gimeno i Mateu regentava, seguint lofici familiar, a la ciutat de València, al carrer de Baix de lAlfondech, núm. 14. Allí Micalet com lanomenaven els seus coneguts treballava com a ajudant fins que el 1866 el propietari del negoci va decidir traspassar-lo. Com que Insa no tenia suficients diners per pagar-ne ladquisició, va estar amortitzant les despeses amb el seu jornal. Potser per això, a partir de 1866 trobem al seu arxiu dos llibres diferents per a anotar les processons un que duria encara lantic propietari i un altre que controlaria Insa, entenem que per a comptabilitzar millor el seu treball i poder pagar el que li restava del traspàs. Així fins que, el 14 de setembre de 1876, tot coincidint amb el lloguer duns angelets per a Xest, segons ens contava la seua besnéta, el negoci quedava definitivament en mans del nou regent.
Miguel Insa Pareja, fundador de la roberia Insa.
Miguel Insa Pastor.
Juan Ferrés Insa.
Començava daquesta manera la història dun negoci familiar dedicat a la confecció i el lloguer de roba amb gran solera a València. Amb tot, la roberia encara romandria ubicada a lestabliment de Gimeno fins al 1889, en què es traslladaria al seu definitiu domicili, la vella casona del segle XVI, llavors un immoble que havia estat abans fàbrica de ventalls propietat de la vídua i els fills de J. Vicente Tello, amb els quals signarien el contracte de lloguer trimestral. Curiosament aquest contracte, que ubica la casa al carrer de lArbre núm. 62, encara es conserva, amb data del 16 doctubre de 1889 i per un import que ascendia a 40625 pessetes.
Miguel Insa Pareja tingué amb la seua dona, Teresa Pastor, dues filles i un fill: Mercedes, Teresa àvia de Carmen Ferrés i Miguel. Aquest últim fou qui continuà el negoci fins que morí el 1961. Tenia llavors noranta anys. Molt meticulós i ordenat en la feina, contava la neboda que recorria tot València si feia falta per recuperar unes calces que no li havien tornat. També el recordava com un home humil, però molt treballador i jovial, i un bon amant del teatre, passió que lacompanyaria al llarg de tota la seua vida. Com que no tingué fills, el negoci hagué de passar als seus nebots, però només Juan Ferrés Insa, fill de Teresa Insa Pastor i José María Ferrés Alcaide, es va fer avant amb el projecte.
Home molt emprenedor, ambiciós i amb bona vista per als negocis, Juanito com el coneixien els seus sen va fer càrrec juntament amb la seua dona, Josefa García Juste, qui a més socupà de confeccionar bona part dels vestits que servia la casa. Va saber derivar la dedicació del taller des de la roba de processons encara en auge durant el primer terç del segle XX fins a la indumentària per al cinema i els ornaments, segons els temps i en funció de les necessitats que ell intuïa en la València de la República i la postguerra. De fet, la mateixa proclamació de la II República el 14 dabril del 1931 el va sorprendre a Cullera,12 preparant la indumentària de la processó i la cavalcada de les festes a la Mare de Déu del Castell, així com els carros triomfals que hi participaven. I heus ací la seua enorme versatilitat que, allotjat a les Escoles, va haver dimprovisar amb el material del qual disposava es conserva la llista de roba llogada daquell any unes representacions acords amb la ideologia de lestrenat règim republicà i va enginyar una carrossa presidida per una fotografia en gran de Blasco Ibáñez.
Home molt emprenedor, ambiciós i amb bona vista per als negocis, Juanito com el coneixien els seus sen va fer càrrec juntament amb la seua dona, Josefa García Juste, qui a més socupà de confeccionar bona part dels vestits que servia la casa. Va saber derivar la dedicació del taller des de la roba de processons encara en auge durant el primer terç del segle XX fins a la indumentària per al cinema i els ornaments, segons els temps i en funció de les necessitats que ell intuïa en la València de la República i la postguerra. De fet, la mateixa proclamació de la II República el 14 dabril del 1931 el va sorprendre a Cullera,12 preparant la indumentària de la processó i la cavalcada de les festes a la Mare de Déu del Castell, així com els carros triomfals que hi participaven. I heus ací la seua enorme versatilitat que, allotjat a les Escoles, va haver dimprovisar amb el material del qual disposava es conserva la llista de roba llogada daquell any unes representacions acords amb la ideologia de lestrenat règim republicà i va enginyar una carrossa presidida per una fotografia en gran de Blasco Ibáñez.
Després de Juan Ferrés, va heretar el negoci fins al 2009 la seua filla Carmen Ferrés García, fent-se càrrec del taller de costura ja després de guerra i continuant la tradició familiar amb lajuda de la seua germana, i posteriorment dels seus nebots. De sa mare va aprendre, de ben menuda, lart del fil i lagulla, però no sols això, també li va contagiar lentusiasme per la sarsuela i els seus vestits. Amb obres com Don Gil de Alcalá, Luisa Fernanda o Doña Francisquita sintroduí en el negoci familiar en els anys trenta. En aquell moment la feina era complicada, ja que eren lúnica roberia que quedava a València i totes les companyies sadreçaven a ells. Es duien a terme representacions de sarsuela i teatre a El Micalet, al Patronat, al Principal on fins i tot, en temps de guerra, serviren el vestuari per a Fuenteovejuna i Son mis amores reales i a lApolo, entre altres. Però no només a València sinó també a molts pobles de la contrada. En una mateixa setmana sescenificaven dues Rosas del Azafrán o tres o quatre Gavilanes, pel que era necessari confeccionar per duplicat i, fins i tot, per triplicat un mateix vestuari, fet que complicava i molt dur un inventari de roba cada volta més complex. En els anys quaranta i cinquanta es feia molt de teatre a València. La Casa Insa servia a les companyies de Milagros LealSalvador Soler Marí, Ismael MerloMaría Luisa Colomina i, sobretot, Enrique Rambal.13 També es feia cinema, i la Casa Insa treballà per a alguns estudis cinematogràfics com CEA o Cifesa. Seua era la roba dalgunes pel·lícules com El Huésped del Sevillano, Pequeñeces, La Gitanilla o La última falla.
En minvar en les dècades següents les representacions teatrals, els negocis de la Casa Insa derivaren cap a les disfresses i el vestit tradicional de valenciana, on doña Carmen es va donar a conéixer com una gran indumentarista, tot i que el seu caràcter extremadament humil feia que sempre rebutgés tal consideració. De les seues mans han eixit destacats vestits de valenciana tant per a importants membres de laristocràcia14 com per a gent menys coneguda i, des de 1949 fins als anys setanta, els de les Falleres Majors de València. És precisament en les dècades dels seixanta i setanta que assoleix un important prestigi segons recordava, solia fer uns cent vestits per temporada i així fins al 1993 en què féu el seu últim vestit per a la Fallera Major de la ciutat. Aquesta dedicació ha estat la seua gran passió, més que la indumentària per a les festes o per al teatre, fins al punt que un dia son pare li digué, no sense certa ironia: «Em fastidies amb les llauraoretes», ja que li dedicava molt més temps a la confecció de vestits de valenciana que als ornaments i abillaments teatrals i festius que havien estat fins al moment lespecialitat del negoci familiar.
El 1996 Carmen Ferrés es jubilava i, tot i continuar al capdavant de la Casa, el negoci quedà en mans dels seus nebots, centrant-se ara en el lloguer delements dornament per a actes protocol·laris i oficials línia de treball ja encetada per Juan Ferrés el 1937, en què el govern de la República es traslladà a València i se li encomanà la decoració de la Llotja amb cortines i tapissos, disfresses, proveïdes per Madive, de Barcelona, i ja no elaborades a la Casa, i indumentària festiva per a importants celebracions com ara el Corpus de València o els Miracles de sant Vicent sent aquestes peces encara les antigues originals de la Casa.
Un negoci, Insa, que va saber perviure al llarg de més dun segle gràcies a la versatilitat dels seus propietaris, hàbils i incansables treballadors que van entendre, en cada moment, quines eren les necessitats que calia anar cobrint, amb una concepció tenaç, humil i ferma de la feina de rober, i que a través dels seus llibres de lloguer ens ajuda a desxifrar el significat i levolució de les festes des de 1850 fins a lactualitat.
Doña Carmen Insa llegava el 2009 el fons Insa al Museu dEtnologia de la Diputació de València i li fou concedida el 2011 la Medalla al Mèrit Cultural per aquesta donació que passava així a ser patrimoni de tots els valencians, amb més de 2000 peces de roba que donaven compte de lesplendor de la festa valenciana i el teatre en els dos darrers segles.15
Carmen Ferrés García, última regent de la roberia Insa. Foto: J. Monzó, 1995.
1.3. Lofici de rober
La Real Academia Española de la Lengua defineix el terme roberia amb les següents accepcions: «Ofici de rober/ Establiment on es ven roba feta/ Habitació on es guarda i es disposa la roba dels individus duna col·lectivitat/ Ofici de guardar la roba i tindren cura». De totes, només la primera pot relacionar-se amb la tasca desenvolupada per la Casa Insa i altres negocis semblants, ja que cap de les altres tres fa referència al fet de confeccionar roba per a representacions i llogar-la en ocasions especials. De la segona accepció, tenim constància que a València era coneguda la roberia de les Malaenes a la Baixada de Sant Francesc, la qual sanunciava encara el 1893 com a «Ropas usadas, junto al Convento de las Magdalenas» i que no gaudia de massa bona premsa. De fet el seu nom, les Malaenes, va passar despectivament a la parla popular en fer al·lusió a algú que anava mal vestit. Però potser es tractava despecialitzacions prou tardanes, ja que el gremi de robers de València, en les seues ordenances del 1732 satribuïa des del segle XVI la compra-venda de roba usada en Encants i Almonedes, així com el seu lloguer, i també la confecció de peces com camises, corbatins, bates, etc., tot entrant en col·lisió sovint amb el gremi de sastres, tal com es declara en una Reial Sentència del 1652.16
Les quatre Matrones o dones fortes de lAntic Testament a la processó del Corpus de València. 1944.
Evidentment, a mesura que surten noves necessitats en la societat valenciana els gremis existents hauran de fer-los front, tot adaptant-hi les seues produccions o bé ampliant la seua oferta. És potser el que ocorre quan, a partir dels segles XVI i XVII comencen a proliferar les celebracions per naixements, proclamacions, coronacions o visites dels monarques, així com canonitzacions i rogatives diverses a lespectacle festiu de la València barroca. I els robers, tal vegada aleshores, comencen la cursa per laprovisionament de robes, carros i artefactes per a lorganització dels nombrosos seguicis que esdevenen a la ciutat. El 1767, a la processó del primer centenari de la construcció de la Capella de la Mare de Déu dels Desemparats, el mateix gremi de robers, un dels més antics de la ciutat, presentava un «Gran Turco y representaciones de cuatro de los continentes» i, a la processó del 1662 que relatava Valda, presentava un carro finament decorat protagonitzat per sant Joan, titular de la seua parròquia, en la visió apocalíptica de la Dona vestida de sol perseguida per la bèstia. Davant del carro figurava una dansa composta per «verdaderos Gitanos, y Gitanas, que haziendo primorosas bueltas, y mudanças, dio al concurso mucho entretenimiento».