Les quatre Matrones o dones fortes de lAntic Testament a la processó del Corpus de València. 1944.
Evidentment, a mesura que surten noves necessitats en la societat valenciana els gremis existents hauran de fer-los front, tot adaptant-hi les seues produccions o bé ampliant la seua oferta. És potser el que ocorre quan, a partir dels segles XVI i XVII comencen a proliferar les celebracions per naixements, proclamacions, coronacions o visites dels monarques, així com canonitzacions i rogatives diverses a lespectacle festiu de la València barroca. I els robers, tal vegada aleshores, comencen la cursa per laprovisionament de robes, carros i artefactes per a lorganització dels nombrosos seguicis que esdevenen a la ciutat. El 1767, a la processó del primer centenari de la construcció de la Capella de la Mare de Déu dels Desemparats, el mateix gremi de robers, un dels més antics de la ciutat, presentava un «Gran Turco y representaciones de cuatro de los continentes» i, a la processó del 1662 que relatava Valda, presentava un carro finament decorat protagonitzat per sant Joan, titular de la seua parròquia, en la visió apocalíptica de la Dona vestida de sol perseguida per la bèstia. Davant del carro figurava una dansa composta per «verdaderos Gitanos, y Gitanas, que haziendo primorosas bueltas, y mudanças, dio al concurso mucho entretenimiento».
Amb privilegis reials ja des del 1275, aquest gremi, com és lògic en una trajectòria semblant, passaria per una àmplia diversificació al llarg del temps per a arribar en lúltim terç del segle XIX a significar un tipus de negoci ben concret dedicat al lloguer de roba de processons, màscares o teatre, no sempre inclusivament17. De fet, Insa fou un dels pocs establiments que abastava tots aquests vessants, i molts més que aniria assolint amb els anys, com per exemple, la roba per al cinema, les valencianes, els ornaments o les disfresses.18
A través dels llibres de lloguer de la Casa Insa podem constatar també el funcionament de roberies anteriors, com ara la de Juan María Gimeno i la de Salvadora Cucarella, ambdues de mitjan del segle XIX. El mateix Gimeno, en alguna ocasió, comentava haver-se format com a rober amb son pare,19 fet que pot retrotraure aquest ofici familiar fins a les primeres dècades de segle. El seu negoci degué ser important en el seu moment, ja que en la dècada de 1870, alguns anys després dhaver estat adquirit per Insa, als diaris encara sanomena la roberia de la Vídua de Gimeno suposem que es referiria a la vídua de Bautista Gimeno (¿? 1859) i mare de Juan María Gimeno, ja que aquest encara apareix signant el traspàs del negoci a Miguel Insa el 1876, i el mateix Insa lanomena a les notes de lloguer, com ara la de 1872 per a la processó de Carcaixent, on especifica que aquesta vestia abans la comparsa del Triomf de lAve Maria amb roba de moros, però que la que ell els estava servint llavors açò és roba a lantiga i dItàlia també els agradava.
Juntament amb aquestes dues roberies, en els mateixos llibres de lloguer en són citades altres: la duna tal Montora, que el 1872 li proporciona a Insa rodelles i espases de guerrers per a les mateixes festes de Carcaixent; la de Ramon Monzó, ubicada al carrer de Soguers, la qual a principi del segle XX encara llogava Gegants per al Corpus i servia roba per a teatre i processons; i la de Pasqual Isla, al carrer dEscolano.
Aquesta darrera roberia era prou més menuda que Insa i tan sols va romandre oberta fins a la Guerra Civil. Molt aficionat als bous, segons ens contava doña Carmen, el seu propietari acudia a la plaça acompanyat per la seua dona i el seu fill Alfredo que després seria també joier per si es descosia algun vestit de torero i sen podien aprofitar els ornaments per al negoci. No van treballar mai la roba de teatre i quant a la indumentària per a processons, tot i que en algunes ocasions van col·laborar colze a colze amb Insa, sabem que servien principalment a les dAlgemesí. Per exemple, en la relació de comptes de les despeses originades per la processó de la Mare de Déu de la Salut del 1906 figura la casa Isla com a subministradora dels abillaments.20
Altres robers daquell moment dels qui tenia notícia doña Carmen eren Salvador Peris, ubicat al carrer de Gibraltar, i el seu fill Juan, al carrer Pizarro, els quals també havien treballat des de 1870 roba de teatre, tot mantenint una bona relació amb Insa. Castellote, al carrer de la Carda, era un altre rober, ja del segle XX, qui també treballava processons però no teatre i que després de guerra aspirà a quedar-se amb el lloguer dels vestits del Corpus, el qual finalment va assumir Insa. Per últim, si retrocedim en el temps fins al principi del segle XIX, per exemple, i ja fora de larc cronològic que abasta la Casa Insa, trobarem altres referències que documenten aquest tipus de negoci. Sense anar més lluny, el 1826 a Carlet es paguen tres-cents vint reals a Josef Balija de València pel lloguer de les robes per a la processó.21
En tots aquests casos, es tracta de tallers que confeccionaven la roba i la llogaven, i que després la mantenien i reformaven quan es feia malbé. Treballaven pràcticament de sol a sol, ocupats en les tasques datenció al públic i també en les delaboració de la roba. El treball de costura a Insa, recordava doña Carmen, es feia generalment en estiu perquè hi havia menys feina i feia calor. Tenien contractades diverses dones que sencarregaven de cosir, totes elles a les ordres de sa mare, Josefa Garcia qui, havent aprés a cosir al taller duna costurera francesa ubicada al carrer del Micalet, es feia càrrec de dissenyar i tallar cada peça. Era al fons, sobre una taula gran feta pel seu marit amb larmadura duna caixa de cotxe Citroën duta del port, on es tallaven les teles que després serien confeccionades al saló principal, a la claror del sol davant els enormes finestrals que donaven al carrer o davall la subtil llum de gas en les últimes hores del dia.
Als anys trenta lactivitat a la Casa Insa era molt intensa.
El brodat es feia a mà, sobre un teler i amb el dibuix marcat prèviament amb pols, mitjançat el procediment de lestergit més tard es farien a màquina per Campoy, i quan es feia decoració retallada les vores sencerillaven perquè no es desfilaren. La màquina de cosir Singer que encara presidia fa uns anys el taller era també propietat de Josefa Garcia, un regal que li va fer sa mare quan només comptava amb dotze anys i començava a aprendre a cosir. Treballaven amb unes mesures estàndard que, segons ens informava doña Carmen, han quedat hui en dia obsoletes, massa menudes per a les talles mitjanes actuals, molt més grans que les de llavors.
La neteja de la roba es duia a terme en el pati, sempre amb aigua freda, tot i que comptaven amb un paeller i una caldera per a escalfar laigua i rentar les peces en casos dexcessiva brutícia. Recordava doña Carmen com en temps de guerra la roba es fregava a mà amb terreta, ja que no hi havia pastilles de sabó, pujant-la després amb una corriola fins al porxe i allí mateix, o al terrat, sestenia. La planxa, que encara era de carbó, es trobava també al porxe, on senllestia la roba i es baixava ja a punt per a servir-la novament.
En el cas de lloguers massius, com ara la roba per a processons com la del Corpus, on els encarregats de representar els personatges bíblics eren normalment gent pagada, del carrer, i en molts casos captaires, era un costum de la roberia el fet descaldar la roba amb aigua calenta i cendra a mode de lleixiu en unes gran calderes que estaven al pati, per tal de garantir unes mínimes condicions higièniques en les peces llogades.
En el cas de lloguers massius, com ara la roba per a processons com la del Corpus, on els encarregats de representar els personatges bíblics eren normalment gent pagada, del carrer, i en molts casos captaires, era un costum de la roberia el fet descaldar la roba amb aigua calenta i cendra a mode de lleixiu en unes gran calderes que estaven al pati, per tal de garantir unes mínimes condicions higièniques en les peces llogades.
Latenció al públic estava a càrrec dels homes la costura semblava una feina més decorosa per a les dones i es feia al mostrador principal, amb uns horaris amplíssims, des de les nou del matí fins a la una del migdia i des de les tres fins a les set de la vesprada. Però quan sacostava el període de Carnestoltes, festa amb un gran arrelament popular a la València daquell temps, lestabliment romania obert tota la nit i deixava tanmateix disfresses per a màscares a altres plantes baixes del barri perquè en subministraren a canvi dun honorari. Encara en els anys trenta del segle XX, doña Carmen recordava com els xiquets, normalment abillats amb roba de dimoniet, deixaven tan sols el seu pitet com a penyora, i semportaven la disfressa per jugar al carrer. No es tractava de cap novetat, sinó tot el contrari. Ja Gimeno en el seu moment havia tingut en compte aquests costums, reflectits en les notes de 1859 dirigides als que tractaren el vestuari:
Negocio del carnaval
Antes de principiar los bayles de máscaras en los Salones N.N. (nuestro negocio) debe procurar el que maneje el vestuario tener arreglados los trajes de limpiar camisetas, repasar los dominos, && teniendo de antemano algunos amigos de los que yo he encontrado en mi vida pocos o ninguno para que se busquen patios para la colocación de la ropa, cuando más casas se pongan más partido se saca a estos SS. Se les da la 5ª parte del producto total respondiendo ellos si se extravía alguna prenda.
Primero según el nº de casas se tenga así debe hacerse el surtido procurando atenerse a los libros que en ellos se encontrará la manera como se debe repartir y calcular como se debe alquilar procurando siempre sacar todo el partido posible y cuando se conozca que no puede sacarse más, no siendo un escándalo, se debe alquilar como se pueda, en la temporada se saca algún partido.
Aquest tipus danotacions es feien necessàries davant la complexitat de la feina diària i el gran nombre de peces que havien de gestionar, açò és, confecció, lloguer, neteja i emmagatzematge, tant per a ocasions importants, com ara Carnestoltes, festes locals i representacions teatrals, com per al lloguer ocasional de disfresses i altres robes a particulars. Tal volum de treball requeria una minuciosa tasca de registre duta a terme pels successius administradors del vestuari que ha quedat perfectament reflectida als llibres de lloguer. Afortunadament tenim constància de totes aquestes notes i relacions gràcies als vora huitanta volums manuscrits que, des de 1854 fins a la dècada dels setanta del segle XX, shan conservat a larxiu particular de la Casa Insa. Daquests destaquem els més antics, un llibre que pertany a la roberia de Salvadora Cucarella, que abasta els anys 1857 a 1866 i tres de la roberia de Gimeno, que van des de 1854 fins a 1876. Tots plegats passaren a engrossir, juntament amb el vestuari traspassat, el fons Insa, els llibres del qual apareixen datats a partir de 1866.