Miguel Insa Pastor atenent un personatge del Corpus. Foto: Luis Vidal Corella.
Separats principalment en llibres de teatre i llibres de processons, glossen per anys i per pobles o particulars tota la roba llogada al negoci, tot especificant, en la majoria docasions, el preu de cada peça, així com la suma del total, a més del nom i ladreça de qui sen feia càrrec. De la importància de la informació que calia fer constar als quaderns de registre exposava el 1859 el propietari Juan María Gimeno la següent advertència:
Por amigo que sea el que entre a alquilar trajes, se apunta en el libro diario el nombre, apellidos, calle, nº de casa, y nº de trajes con explicación de prendas por muchas razones. Primera: por sucederse necesitar alguna prenda para el teatro y como que es una función pública no se le puede engañar a éste, y si puede sustituirse en cualquier cosa a los aficionados. Si el individuo que entra a alquilar es de fuera de los pueblos de la provincia, se necesita una persona que responda y al mismo tiempo que firme una obligación del nº de trajes que lleva, con explicación de las prendas para, en el caso de faltar alguna, reponerlas o abonar su valor.
El haberme sucedido muchísimos casos me ha enseñado a no fiarme de las buenas razones, procurando, si es posible, cobrar antes de todo, incluso por amigo que sea.22
Cal assenyalar, a més, com lenumeració de la roba als llibres dels primers anys, és a dir, aquells escrits encara per Juan María Gimeno i Miguel Insa Pareja, i després per Miguel Insa Pastor, sestén notablement en la descripció del vestit indicat per a cada personatge: nombre de peces, colors i, fins i tot, materials que les componen. També, i de manera anecdòtica, sincloïa algun comentari sobre lestat de les peces de roba en ser tornades, sobre el pagament i la devolució o no daquestes i, fins i tot, del tractament rebut pels operaris del negoci als pobles. En canvi, les anotacions a les llistes dels anys vint i trenta del segle XX, probablement escrites per Juan Ferrés Insa i els seus operaris, resulten prou més escarides i se centren més en allò que interessa al negoci: quantitat de vestits i preus, anotats de manera succinta en la seua majoria i amb inclusió de pocs comentaris anecdòtics. Hi ha casos en què es limiten només a apuntar el nombre de peces.
Però açò no només podem atribuir-ho al caràcter o hàbits de lescrivent. Potser lextensió i quasi literaturització daquelles notes de lloguer caldria relacionar-ho amb lesplendor que en la segona meitat del segle XIX adquirien un tipus de processons i cavalcades historiades, hereves de la tradició barroca, que sols en comptades ocasions tornaran a repetir-se al llarg del segle XX. Daltra banda, i deixant a part les qüestions cal·ligràfiques dels documents, direm també que, tot i que en la portada sol especificar-se lespecialitat del llibre, en alguns volums és comú trobar reunides en les mateixes pàgines referències a roba de teatre, comèdies, carnestoltes i processons, cronològicament ordenades per mesos i anys.
En altres casos podem trobar la mateixa llista de lloguer en llibres diferents. Així ocorre almenys en tres llibres que abracen, dalt o baix, la mateixa cronologia. Entre les dècades dels seixanta i huitanta del segle XIX trobem un llibre de 1867-1876, un altre de 1866-1883 i un tercer de 1872-1883. La hipòtesi dadjudicar a cada operari un llibre diferent ens ve molt bé per a explicar el període en què Miguel Insa Pareja, treballant encara per a Gimeno, havia de pagar amb el seu jornal les despeses del negoci abans de fer-sen propietari definitivament el 1876. És per això que pensem que el llibre de 1867-1876 correspondria a Gimeno mentre que el de 1866-1883 podria ser el de les anotacions de Micalet. Ara bé, queda per atribuir el tercer daquests llibres, el qual apareix sense signar i amb cap altra referència que done llum sobre el redactor. Podria ser el quadern dalgun altre operari que treballara per a Gimeno primer i després per a Insa just en els anys en què es fa el traspàs?
Amb una sistematització no sempre rigorosa, però amb gran ordre per a la seua època, lencàrrec senllestia, segons ens contava Carmen Ferrés, en el moment de la petició de les peces, indicant-se en el registre la relació de tot allò que semportaven i el corresponent preu de cada roba. En tornar-la, es comprovava lestat i safegia als peus de la susdita nota la informació pertinent, el que explica que trobem a voltes algun registre que utilitza dos temps verbals diferents: passat i futur.
Aquests encàrrecs podien ser rebuts per carta a partir de 1923, més o menys, ja ho podien fer mitjançant el telèfon o personalment a través dels dipositaris de la festa, els ordinaris, els directors de les companyies de teatre o els particulars. La roba es duia amb carrets de mà o amb unes caixes especials de fusta les dels anys vint encara es conserven quan es tractava denviar-la per tren als pobles. Amb aquestes viatjaven un o dos operaris que ajudaven a vestir els figurants i que, a més, en el cas dalgunes festes, eren contractats sovint per a fer de geganters. En moltes ocasions, passaven una o dues nits hostatjats al poble en qüestió i de com eren tractats, tant positivament com negativament, donen compte alguns comentaris inserits a les llistes del lloguer.23
Quan era la gent del poble la que acudia a Casa Insa per a replegar la roba contractada, ho feia normalment amb carro i haca. Aquest fet, recordava doña Carmen, esdevenia ja un autèntic dia de festa pel rebombori i alegria que suposava per a aquella gent desplaçar-se a la capital. Però eren més nombroses les ocasions en què lencarregat de traslladar eixa roba era lordinari mateix, qui sovint triava sense massa criteri les peces que eixirien en aquelles processons i manifestacions festívoles.
Malauradament, algunes daquelles peces no es tornaven o ho feien en molt mal estat, fet que, com ja hem indicat abans, era motiu de comentaris per part del propietari de la roberia. Un de tants és el que trobem, per exemple, al Llibre de Processons dels anys 1918-1925, on després dindicar-se la relació de vestits llogats per a les festes dAlzira del 1921 safig el següent: «la ropa tardó á devolverla 8 días y mandé 2 telegramas y vino la ropa floreada, algunos trajes, y mojados de sudor otros, de modo que al año que viene si no va uno de casa no se alquila la ropa».24 També resulta esclaridor el que diu sobre allò ocorregut als vestits i la necessitat de cobrar-los per endavant, advertides les dificultats per cobrar a posteriori, tal com li va passar en Albalat el 1879: «30 trages de Mojiganga y del Niño y 2 Botargas, después de ajustados los 30 trages á 4 r. y los 2 Botargas y del Niño y no pagarlo, aún me quitaron 10 reales, pues cuando se los quitan no aprovechan de sucios y hechos a pedazos. Además, se necesita hacerlos pagar delante, porque luego no quieren pagar, y no hubiésemos cobrado si el Alcalde no les hubiera amenazado».25
Tanmateix, les dificultats de lencarregat de la Casa que anava a les poblacions a vestir les comparses no eren menors, i en són nombroses les situacions viscudes per aquests herois que de vegades havien de treballar en un terreny diguem-ne hostil, tal com li va ocórrer a un treballador dInsa a les festes del Crist de Polinyà un 6 dagost de 1881: «Se llevaron la ropa la víspera y cuando llegó el hombre que fue a vestir el día de la fiesta habían quitado los cerrojos de los cajones y habían sacado toda la ropa y se habían servido de ello. En el ajuste de un día se sirvieron dos».26
La cura dels vestits era fonamental en un negoci com aquest, i el seu deteriorament o la seua pèrdua suposava un maldecap afegit, com queda constatat en aquesta anotació relativa a les festes a la Mare de Déu de Sales de Sueca, el 8 de setembre de 1867: «Se olvidaron las caretas de los Torneantes y me costaron 27 reales. Los Caballetes me los estropearon muchísimo».27 Traslladar aquelles quantitats de roba des de València fins a les poblacions veïnes a final del segle XIX era realment un exercici de logística que havia destar perfectament calculat per tal devitar pèrdues econòmiques innecessàries. Algunes daquestes previsions han quedat enregistrades als llibres de lloguer, permetent fer-nos una idea de com era el treball diari a la roberia. Dels preparatius duna festa, resulta il·lustrativa aquesta anotació per a les festes de Sueca del 1876: «De la conducción cargué 240 r. y me costó 200 r., y me propuso el carretero que el año que viene lo cargará con un carro y me costaría unos 6 o 7 duros, y es cosa que puede ser poniéndole una poca de sorra28 al carro y si el camino está pesado 2 animales. Se necesita que el carro de la ropa llegue lo más tarde al anochecer para descargar en casa de la Vila, pues más tarde se dispara un castillo y hay que esperar al otro día, y hace falta para la repartición de los bailes que los quieren a punto de día. Le alquilé 1 traje de Santa al secretario y no se lo conté, otro a Félix, el que me ayuda en carnaval y tampoco se lo conté ».29
Consideracions daquest tipus demostren que es tractava dun negoci difícil, que havia de saber fer front a totes aquestes contrarietats, traient-los, a més resquitx econòmic. Encara que sempre tenien preferència els lloguers per a representacions teatrals de grans companyies, tot deixant els exemplars de menor qualitat per a lloguers de roba per a processons als pobles, sabedors com eren del que suposava treballar amb una roba confeccionada generalment amb molta qualitat, que havia de ser usada per un gran públic no sempre conscienciat en tindre cura del seu manteniment, la Casa Insa degué aprendre a obtindre guanys fins i tot malgrat les pèrdues i desperfectes a què sexposaven les seues robes.
La dansa dels Cabuts assajant al pati de la Casa Insa, cap a 1920.
Potser el model marcat per Gimeno a la seua roberia exercí el magisteri en ladministració del lloguer per a Insa. Així quedava palés en les seues Notas indispensables para el que administre el vestuario y, separándose de ellas, no tiene más remedio que hacer un mal papel en sociedad, es decir, quebrar o sentarse en el medio que llaman en mi tierra, don extraiem les següents recomanacions, en aquest cas per a la roba de teatre, però que es poden aplicar a la resta del negoci:
El principal vestuario mío es para teatros, pero hoy día 10 enero 1859 me encuentro sin escritura, como el primer día que entró mi padre QEPD a servir de trajes el Teatro Principal, y mi opinión ha sido y será que por ningún concepto se firme escritura alguna con obligaciones de servir en trajes la escena por no estar sujetos a la voluntad de los directores, que el día que se tiene una cuestión con ellos concluyen con los efectos de uno y la vida que es lo más amable.