El vestuario como negocio tan complicado como el que más, digo respecto al mío, es necesario que todos los días se estudie sobre los trajes y que en las listas de funciones en las manos pueda la persona que lo maneje discernir mucho, muchísimo. Y más de cuatro veces, habiendo yo nacido en el ramo de Ropería, he gastado el dinero muy mal, se debe tener presente que el dinero que se invierte en trajes es lo mismo que si se arrojara a la calle, pero aquí va el ingenio del hombre, que muchísimas prendas de las que tengo en el almacén las ha pagado alguna quidam, porque en negocio de trajes, si no pagan de primeras alquiladas, no pagan un 40%, no se puede trabajar. Muchas veces me han pagado a mí los trajes por el todo.
Aquesta advertència la faria seua posteriorment Miguel Insa Pareja i els seus continuadors, tot constituint-se en una màxima de la Casa el fet que quan es confeccionava una peça nova, si en el primer lloguer no es cobrava la meitat del seu preu, aleshores no es feia un bon negoci.
1.4. El fons dindumentària per als seguicis processionals
Com hem dit anteriorment, el conjunt de robes i daltres efectes que conformava originalment el fons de la Casa Insa procedia dels béns traspassats per Juan María Gimeno i Salvadora Cucarella. Linventari dels vestits que procedien del primer, probablement alguns encara del taller de son pare, també rober, i que passaren a formar part dInsa, data del 1865: una llista amb pràcticament la mateixa nomenclatura en la indumentària que la que emprarà Insa més dun segle endavant.
Posteriorment aquest fons es va enriquir amb els Efectos, ropas, armas y demás que Salvadora Cucarella y Puch traspassava en favor dInsa pels mateixos anys el llibre on figuren encara es conserva, però malauradament no està datat. Dentre els efectes adquirits podem assenyalar quantitat de dalmàtiques, túniques, vestits de moros, moixigangues, valencians i valencianes, momos, pastors, Cabuts, santes i Cirialots, entre altres.
I és que, com comentava Carmen Ferrés, mentre la roba de teatre sideava completament al taller familiar, amb lajuda i la inspiració de figurins i gravats de recreacions històriques, els models de roba processional, tot i que selaboraven en gran part ex novo a la Casa, procedien daquelles roberies anteriors que, a la seua vegada, prenien com a referència les peces utilitzades històricament al Corpus, establint-se tot un repertori clàssic dindumentària per a Santetes, Apòstols, Misteris o Locos. Aquest podria relacionar-se, almenys visualment, amb les il·lustracions de lÀlbum del Corpus, realitzades per Tarín i Juaneda el 1913, o les del Rotllo del Corpus de lAjuntament (ca. 1825) tot salvant, clar està, el marge de fidelitat a la realitat que aquestes pogueren mostrar. I fins i tot, encara que de manera molt indirecta, amb les imatges representades als llenços de José Camarón el 1790 al monestir del Puig, sobre el trasllat de la imatge de la Mare de Déu a València el 1588; al llenç anònim del segle XVIII, a la capella del Crist de lesglésia de lantic convent del Pilar, on es representa el trasllat del Crist del Salvador el 1549 amb motiu de lampliació del temple; als frescos de Bartolomé Matarana en una de les capelles de lesglésia del Patriarca, on es reprodueix la processó feta a València el 1602 per rebre una relíquia de sant Vicent Ferrer, o al doble retaule pintat per Joan de Joanes a mitjan segle XVI per al Gremi de Pelaires, conservat a lesglésia de Sant Nicolau, on es representa la processó al Monte Gargano, totes citades per Catalá Gorgues,30 per no mencionar lamplíssima bibliografia sobre relacions de festes dels segles XVI, XVII i XVIII que glossa, per exemple, Carreres Zacarés,31 i que dalguna manera podrien haver-se configurat com a models llunyans per a les seues invencions.
LArca de lAliança a la processó del Corpus de València, cap a 1950.
De fet, algunes daquestes descripcions detallen pormenoritzadament cadascuna de les parts que componien els vestits. És el cas del ball de Tornejants format pel patge de gineta, tornejants, padrins i patges de vares que presentà el Gremi de Guanters de València en la processó de 1738 i que apareix en la Quinta Centuria de Joseph Ortí y Mayor, publicada el 1740. En aquesta sevoca la indumentària que més dun segle després serviria Insa als Tornejants de Sueca, Silla, Benifaió o lAlcúdia. Però, aquesta influència no només quedava reflectida en la roba servida per aquesta roberia, sinó que va restar dalguna manera convencionalitzada en limaginari visual col·lectiu. Tenim el cas dels Tornejants dAlgemesí que, tot i no haver llogat la seua roba a Insa, presenta encara una estètica molt semblant a la ressenyada en aquelles narracions.
Moltes de les altres danses processionals que han perviscut fins als nostres dies també han mantingut un mateix referent visual en la seua indumentària al llarg dels diferents segles dexistència, malgrat el seu caràcter efímer. Una excepció que confirmaria aquesta regla seria, en tot cas, la del ball de Nanos o Cabuts que, si bé fa dècades es vestien els balladors amb teles de cotó de diferents colors, com encara ocorre per exemple a lAlcúdia o a Alzira, en lactualitat han estat substituïdes en la majoria de manifestacions per vestits de llauradores i llauradors.
La dansa dels Nanos al Corpus de València, cap a 1940.
De la procedència de la majoria daquelles indumentàries festives, però, poc sabem. Potser es tractava de models que vertaderament eren fruit de la imaginació del moment i per això sexpliquen tan detalladament, o potser es tractava de models heretats lorigen dels quals fins al moment ens és impossible escorcollar. En aquest sentit, recordem, per exemple, com en la proclamació de Ferran VI a València lany 1746, selogià la inventiva en la interpretació dun ball: «portóse con tan hidalga bizarría este Gremio [el de Cordoners i Botoners], que al Oficial de él que impuso con tan breves días a los Torneantes en la destreza que se experimentó, le satisfacieron cumplidamente el trabajo que en ello tuvo, dándole agradecidos el título apreciable de Maestro». Suposem, per tant, que si loriginalitat i latreviment en el muntatge de danses per a esdeveniments daquesta envergadura era un incentiu, moltes daquestes que finalment han perdurat, o almenys, la seua imatge o derivats, devien haver-se enginyat durant els segles XVI, XVII i XVIII tal vegada volent recrear temps pretèrits des de la seua particular visió al caliu de lentusiasme daquestes celebracions. Tot el contrari del que ocorre al segle XX, on el que més sha valorat ha estat precisament el manteniment inalterable daquestes tradicions, per damunt dels inevitables canvis i evolucions detectats en la indumentària i les coreografies, els quals no arriben mai a afectar lessència dels seus valors identitaris.
No és fàcil establir una única línia en levolució dels abillaments processionals. No ens valen les poètiques interpretacions, generalment fantasioses, que han dut alguns autors a remuntar-se a temps immemorials ibers o romans per explicar el que només tenim documentat a partir de ledat moderna. Desconeixem a ciència certa quin o quins motius portaren a lestandardització dun model concret en la roba de lApostolat en el cas dels mantells romans brodats que lluïen antigament, en lús de la indumentària a la romana cuirassa i faldellí i del casquet amb plomes per a les danses de Pals o del Torneig i dels Volants portadors de landa, en laparició de les faldes de gitanes per als balls dels Arquets, o en la utilització dels pantalons i bruses de baieta pintats a ratlles per a les comparses de folls i les moixiganges.32 Aquesta darrera, almenys, pot tindre un origen documentat, molt més recent, si fem cas a Maximilià Thous quan diu que procedia de la famosa sarsuela Jugar con fuego, composta per Francisco Asenjo Barbieri el 1851, i amb llibret de Ventura de la Vega, on els bojos del manicomi apareixien vestits amb tela revinguda de matalàs a llistes i barret orellut.
En analitzar, però, amb deteniment, la documentació de la Casa Insa, així com la conservada en alguns arxius municipals en la secció de Comptes de festes, ens adonem de la importància que tenien aquests negocis de lloguer com a proveïdors i sovint també com a regidors duna indumentària i duna estètica que ha perdurat en moltes danses rituals, almenys durant tot el segle XIX i bona part del XX. Un fet que potser resulte sorprenent en lactualitat, quan el més recurrent en aquestes manifestacions tradicionals és la confecció exclusiva i particular per a cada element festiu.
No obstant això, no cal anar molt lluny per a comprovar que allò més habitual llavors era el lloguer de robes per a les processons i cavalcades, però també per als quadres de balls populars, per a les Carnestoltes, per a les Falles, representacions teatrals, Moros i Cristians o per a alguns personatges de la Setmana Santa. En el cas de la indumentària de les danses rituals, els canvis en el gust, levolució de la moda i, sobretot, laugment de la capacitat adquisitiva, impulsaren ja en els huitanta del segle XX al vent del desig de recuperació de patrimoni etnogràfic la voluntat de crear una roba pròpia, només usada per al poble o festa en qüestió, en la qual semprara sovint un teixit exclusiu que el distingira dels models usats en poblacions veïnes. Així ocorre, per exemple, amb les dues colles de muixeranguers dAlgemesí, clarament identificables pels colors de la seua roba, o dels Negrets de lAlcúdia, abillats fins als anys setanta amb una indumentària a la morisca llogada a Insa, i que a partir dels huitanta canviaren radicalment per una brusa ampla i uns pantalons llargs fets amb tela de ratlles verdes i blanques transversals encomanada expressament per laleshores regidor de Cultura, Francesc Signes el pare del qual regentava una botiga de teles, com a senya didentitat del ball i també del poble. El mateix cas es pot aplicar a alguns balls recentment recuperats, com els dels Tornejants de Sueca i de lAlcúdia, els quals per a aquesta nova etapa han renunciat a la indumentària original servida dècades enrere per la Casa Insa i han optat per la confecció dun disseny totalment diferent, en el cas de Sueca inspirant-se en els Tornejants dAlgemesí però afegint els colors propis de la seua ciutat, el roig i el groc, i en el cas de lAlcúdia, mantenint una estètica a la romana clàssica amb cuirassa i faldellí i casquet emplomat però substituint lantic color encarnat pel blau i blanc al·lusius a la seua patrona, la Mare de Déu de lOreto.