APÈNDIX
(Pergamí conservat a lArxiu Capitular de la catedral de Càller)
Noverint universi quod die lune qua computabatur quatordecimo kalendas iunii anno Domini millesimo trescentesimo tricesimo septimo24 fuit scripta et registrata in libro preconitzationum curie vicarii Castri Callari quedam preconitzatio sub forma seguenti:
Ara ojats: Per manament del Veguer, que tot hom qui haja o cuyt haver alcun dret o alguna demanda, per deute o per fermança o per altra manera, en tres libres censals qui són sobre una casa qui és de la muller den Bernat Cerni,25 la qual és en lo Carrer Napoletà,26 que, dins .XXX. jorns primers vinens, haja vengut dir e maniffestar son dret davant lo dit Veguer. En altra manera, passats los dits .XXX. dics, no·n respondria hom res a nengú.
Signum Jacobí de Ulmo, auctoritate illustrissimi domini regis Aragonum notarii publici per totam dominationem suam regentisque scribaniam curie vicarii castelli Callari, qui hec scribi fecit et clausit quinto kalendas septembris anno Domini .M.CCC. tricesimo septimo.27
* Aquest treball formà part del llibre A più voci. Omaggio a Dario Puccini, coordinat per Nicola Bottiglieri i Gianna Carla Marras i publicat a Milà el 1993 per AllInsegna del Pesce dOro, de Vanni Scheiwiller (pp. 91-95).
1. E. Toda, Bibliografía española de Cerdeña, Madrid, 1890, p. 13.
2. M. L. Wagner, La lingua sarda. Storia, spiritu, forma, Berna, A. Francke, 1951, p. 183.
3. Jordi Carbonell, «La lingua e la letteratura», dins Jordi Carbonell i Francesco Manconi (eds.), I catalani in Sardegna, Milà, Silvana, 1984, p. 94 (edició catalana simultània, Barcelona, Enciclopèdia Catalana).
4. Antonio Sanna, Introduzione agli studi di linguistica sarda, Càller, 1957; Joaquín Arce, España en Cerdeña, Madrid, CSIC, 1960 (trad. it., Càller, TEA, 1982); Eduardo Blasco Ferrer, Storia linguistica della Sardegna, Tübingen, Niemeyer, 1984; Matteo Porru, Breve storia della lingua sarda, Càller, Castello, 1991.
5. La crida fou publicada parcialment i amb algun error de transcripció pel mateix Eduard Toda, op. cit., p. 13, nota 1. Una fotografia en format reduït nha aparegut a I catalani in Sardegna, cit., p. 102.
6. Bruno Anatra, «Sardenya i la Corona dAragó a lEdat moderna», dins Els catalans a Sardenya, cit., p. 59 (aquest paràgraf fon omès a ledició italiana simultània per problemes de compaginació). Veg. també Alberto Boscolo, Catalani nel Medioevo, Bolonya, Cappelli, 1986.
7. Carbonell, «La lingua e la letteratura»..., op. cit., p. 96.
8. Veg., per exemple, Pasquale Tola, Codex diplomaticus Sardiniae, I, Augusta Taurinorum [Torí], 1861, pp. 698 i passim; Francesco Cesare Casula, Carte reali diplomatiche di Alfonso III il Benigno riguardanti lItalia (1327-1336), Pàdua, CEDAM, 1970, pp. 82-84. També Ferran Soldevila, Les quatre grans cròniques, Barcelona, Selecta, l 971, pp. 1175 i passim.
9. Han estat publicades per Michele Pinna, «Le ordinazioni del castello di Cagliari del s. XIV», Archivio Storico Sardo, XVII (1929), pp. 12-71.
10. Per a la conquesta catalana de Sardenya continua essent fonamental el treball dA. Arribas Palau, La conquista de Cerdeña por Jaime I de Aragón, Barcelona, 1952. Per al conjunt del període, veg., entre molta bibliografia, I catalani in Sardegna, cit., i John Day et al., «Il Medioevo dai giudicati agli aragonesi», Storia dei sardi e della Sardegna, vol. II, Milà, Jaka Book, 1988.
11. F. Loddo Canepa, «Note sulle condizioni economiche e giuridiche degli abitanti di Cagliari dal secolo XI al XIX», Studi Sardi, X-XI (1952), p. 259.
12. Sobre la població fortificada de Bonaire, veg. Loddo Canepa, op. cit., pp. 261-262; sobre el santuari de Bonaire, veg. Maria Mercè Costa, El Santuari de Bonaire, Càller, Ettore Gasperini, s.d.
13. Crònica de Ramon Muntaner, dins Ferran Soldevila, op. cit., pp. 930-931.
14. Loddo Canepa, op. cit., p. 262.
15. Idem, p. 259.
16. Idem, pp. 263 i 266.
17. Veg. sobre cl repoblament P. de Bofarull, Repartimientos de los reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña, «Colección de Documcntos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón», II, Barcelona, 1856, Loddo Canepa, op. cit., pp. 259-273; Rafael Conde y Delgado de Molina, A. M. Aragó Cabanas, Castell de Càller. Cagliari catalogo-aragonese, Càller, CNR, Centro di studi sui rapporti italo-iberici, 1984.
18. Conde-Aragó, op. cit., pp. 15-23.
19. Ibidem.
20. Loddo Canepa, op. cit., pp. 263 i 272-273.
5
LA LLENGUA I LA LITERATURA
MEDIEVAL I MODERNA
1. El contacte lingüístic i cultural
La introducció duna llengua exògena és un testimoniatge de dominació del grup que parla aquesta darrera. Quan Michelangelo Pira parla d«una quasi constant presència dalmenys dues llengües» a Sardenya al·ludeix a la presència quasi constant a lilla dalmenys un dominador. Potser cap altre fet no justifica tant que parlem de «dominació catalana» i no de «dominació aragonesa» com la constatació que, durant el període que comença el 1323 amb la desembarcada de les tropes de linfant Alfons a la Palma de Solç (Sulcis), la llengua introduïda a Sardenya pels nous dominadors és el català i no pas laragonès. Amb aquell desembarcament, fet «ab just títol de la Santa Esgleya de Roma» limperialisme català cerca de justificar-se jurídicament, com tots els imperialismes fan shi inicia la introducció de la llengua catalana i de la literatura escrita en aquesta llengua.
És simptomàtic que la galera en què linfant embarcà portés el nom de «Santa Eulàlia», segons conta la Crònica de Pere el Cerimoniós: el culte barceloní a la santa fou traslladat a lilla i encara avui existeix a Càller lesglésia que duu el seu nom, construïda el segle XIV segons els cànons del gòtic català. Daleshores ençà, noms de sants o dadvocacions marianes populars a Catalunya són usats pel poble sard, a vegades en una forma derivada de la catalana: Aleixi (Aleix), Bardili (Baldiri), Brai (Blai), Bartumeu (Bartomeu), etc. Encara més, alguns daquests sants o advocacions entren a formar part de la devoció i fins de la toponímia sarda major o menor: Montserrat, la Mercè, Sant Jordi, Santa Maria del Mar, etc. I fins Sant Salvador dHorta, de Santa Coloma de Farners que algú ha volgut fer «patró» de la llengua catalana perquè, segons la llegenda, feia parlar els muts en català (no coneixia altra llengua), que morí a Càller el 1567, fou sepultat en aquesta ciutat i hi té el seu santuari a lesglésia de Santa Rosalia.
Altrament, sense més paral·lel que en la llengua italiana, en català els principals noms de lloc de lilla tenen una forma diferent de la sarda. Ja la Crònica de Pere el Cerimoniós, escrita el segle de la conquesta, nesmenta molts, que després es consolidaren: Oristany, Vila dEsglésies, Càller, Quart, Sàsser, lAlguer.
La conquesta militar i la reorganització política subsegüent anaren seguides dun establiment considerable de població provinent dels diversos Països Catalans. Aquest fet comportà també la introducció de nombrosos noms de llinatges catalans o catalanitzats. Alguns desaparegueren amb el pas del temps: Carròs, Centelles, Cubell, Ripoll, etc. Daltres perviuen: Aymerich, Boïl, Cardona, Melis, Pau, Roig (avui escrit Rojch o bé Roggio), Amat, Garau, Foix (Fois), Eloi (Loi), etc.
El transvasament de població i la durada de la presència catalana a Sardenya deixen un rastre profund. La pervivència de la llengua a lAlguer nés una mostra. Però durant els darrers tres segles se nha anat congriant a la resta de lilla un oblit igualment profund: la divisió del període català en dues fases arbitràries dites aragonesa i espanyola, generalitzada i afavorida per diversos factors, hi ha contribuït. En realitat hi ha hagut quatre segles de dominació catalana. No hi produeix una solució de continuïtat el matrimoni de Ferran i Isabel, anomenats Reis Catòlics. Ni tampoc laccessió de Carles I al tron catalanoaragonès el 1516: ell i els seus successors de la família Habsburg regnaran tant al regne de Castella com a lanomenada Corona dAragó, però els dos regnes restaran estrangers lun a laltre fins després del Tractat dUtrech (1713). A diferència de Sicília, Nàpols i Milà, que Carles I segregà de la confederació lany 1555 i passaren a formar part de lanomenat Consell dItàlia, Sardenya restà dins la corona catalanoaragonesa. Lanomenat Consell dAragó era lòrgan de govern, no pas de lestricte regne aragonès, sinó de tota la confederació, que incloïa el Principat de Catalunya, el regne de València, el regne de Mallorca i el regne de Sardenya. Doncs bé, la veu dels sards en aquest Consell fou vehiculada pels delegats del Principat de Catalunya fins ben entrat el segle XVII. El regne de Mallorca també hi era representat a través del Principat. De fet els catalans veien Sardenya com una continuació colonial, això sí de llur país. Aquesta dependència estreta, més de facto que de iure, de Sardenya respecte a Catalunya no serà interrompuda fins al mateix tractat dUtrech que assenyala la fi daquell estat confederal que els catalans havien començat a crear el segle XII.
Només aquesta continuïtat explica molts dels fenòmens exposats en daltres capítols daquest llibre, i en particular, lexpansió de lús de la llengua catalana a lilla, que assoleix el seu punt màxim en el segle XVI. És veritat que en aquesta darrera centúria comença a introduir-shi la llengua espanyola. També a tots els Països Catalans. També en altres països. És el moment de màxim esplendor de limperi que els Habsburg bastiren a partir del regne de Castella. Pierre Vilar ho ha expressat amb una frase justa: «La Castille, à son moment dapogée, a joué pour la Catalogne le même rôle que pour les autres pays étrangers». Ara, la introducció de la llengua espanyola a Sardenya responia, a diferència de la penetració de la catalana, no pas a la instal·lació de població de parla castellana sinó a les instruccions reials, executades sovint per religiosos en primer lloc per la Inquisició i sobretot pels bisbes. El fenomen saccelera a la segona part del segle XVII. Igual que a Catalunya, que al País Valencià, que a les Balears. I també a Sardenya sembla haver-hi una certa resistència al canvi, fruit probablement de la inèrcia produïda pel costum secular. Tanmateix, com és lògic en un país on no era la llengua pròpia, això no fou obstacle perquè, trencats en el primer Set-cents els llaços polítics que unien lilla a Catalunya, sotmesos els Països Catalans en el territori metropolità a la repressió més dura i sumits en la decadència cultural més profunda, la llengua catalana fos ràpidament substituïda en lús públic per lespanyola al segle XVIII i per la italiana al segle XIX. Resta lAlguer. Resten els goigs. Resten els antropònims i els topònims. No es tracta de reivindicar per als Països Catalans una glòria. Cap dominació no ho és. Es tracta senzillament dil·luminar una part del passat de la història sarda i de la història catalana amb la màxima objectivitat possible.