2. La llengua i el seu ús
La presència catalana en terra sarda no comportà solament laportació dalguns elements estrangers a lonomàstica autòctona i la formació dalgun nucli isolat de catalanoparlants com lAlguer. Contra les afirmacions dalguns estudiosos, com M. L. Wagner, la llengua catalana anà penetrant per tota la geografia i per tot el teixit social fins a esdevenir la llengua de ladministració civil i eclesiàstica, parlada i entesa per sectors molt amplis de la població, sobretot però no exclusivamenta les ciutats. Sense un contacte secular estret hom no podria explicar que alguns dels catalanismes del sard parlat avui, com exposa Michel Contini, siguin considerats erradament mots genuïns de la llengua sarda davant els italianismes, precisament en pobles de linterior com Nughedu o Ittireddu.
Lús del català, sempre al costat del sard, fou més gran a les ciutats que no pas als nuclis rurals i més intens a la plana del Campidà, al sud, que no pas al nord i a les zones de linterior. Però, com veurem tot seguit, sanà estenent pertot arreu, potser a partir de Càller, i arribà als diversos nivells socials, no pas com a llengua pròpia tot i que alguns sectors ladoptaren, sinó com a llengua superposada que ocupà una part important de lespai dús de la llengua escrita. Mots molt importants en la vida familiar són manllevats al català. I un dels noms de lloc illencs més coneguts de Sardenya, fins i tot fora lilla, el de laeroport de la capital (Elmas), prové dun nom de lloc català (lo Mas / el Mas), com demostra la documentació antiga i la mateixa tradició local.
Lús del català, sempre al costat del sard, fou més gran a les ciutats que no pas als nuclis rurals i més intens a la plana del Campidà, al sud, que no pas al nord i a les zones de linterior. Però, com veurem tot seguit, sanà estenent pertot arreu, potser a partir de Càller, i arribà als diversos nivells socials, no pas com a llengua pròpia tot i que alguns sectors ladoptaren, sinó com a llengua superposada que ocupà una part important de lespai dús de la llengua escrita. Mots molt importants en la vida familiar són manllevats al català. I un dels noms de lloc illencs més coneguts de Sardenya, fins i tot fora lilla, el de laeroport de la capital (Elmas), prové dun nom de lloc català (lo Mas / el Mas), com demostra la documentació antiga i la mateixa tradició local.
Lús en les estructures polítiques
Com a llengua del «poder», el català fou usat des dun bon començament per les institucions polítiques, tant en la legislació com en les relacions amb els súbdits. Les actes dels parlaments sards (les corts) des del reunit per Pere el Cerimoniós el 1355 si en podem dir parlamentfins al darrer, de 1698-1699, són totes redactades en català. Així mateix ho són els privilegis i altres disposicions reials: la de Ferran el Catòlic sobre lorganització de larxiu reial «com se fa en Mallorques, en Barcelona, en València e altres regnes e terres nostres»; les crides manades publicar pel virrei i altres autoritats, fins i tot quan eren rebudes del rei en espanyol durant els regnats dels Habsburg; les comunicacions de les autoritats reials a les municipals. Així, molts dels texts impresos en català els segles XVI i XVII són crides dels virreis. També són en aquesta llengua els reculls legislatius (capítols de cort) de Francesc Bellid (1572), de Pere Joan Arquer (1591) i de Joan Dexart (1641, 1645, 1725).
El document públic més antic que coneixem és el pregó del veguer de Càller del 1337. La normativa i ladministració municipals són aviat en català, sobretot a Càller i a lAlguer. Les Ordinacions de la ciutat de Càller tenen una primera redacció del segle XIV, una altra del segle XV i, més endavant, «foren recopilades y cuernades [...] en lo present añy 1603 per orde dels magnífichs [...] consellers». Encara tenim les Ordenacions de la il·lustre y magnífica ciutat de Càller del 1670, copiades i impreses el 1713.
Al Llibre groch (segles XV i XVI) i els dos volums, A i B, del Llibre vermell (segles XVI i XVII) del comú de Càller hom usa la mateixa llengua. La retrobem als cartularis reials de lAlguer, dArborea i de Sàsser. Lusen tant el síndic de Càller com el de Sàsser en les al·legacions sobre la impremta sasseresa a mitjan segle XVII, publicades per Toda. Les deliberacions municipals, igual que els parlaments, empren la llengua catalana. També és la llengua del dret feudal: els Capítols de gràcies atorgats pel marquès de Quirra els seus vassalls de lOllastre són impresos encara el 1738, en ple període savoià.
Una clara mostra de lús institucional la trobem en la petició de lestament militar al parlament reunit a Càller per Álvaro de Madrigal lany 1565:
per quant en lo present Regne, hi ha algunes ciutats, com és la vila dEsglésies, y Bosa, que tenen Capítol de Breu, ab lo qual se regexen y son en llengua Pisana, ò Italiana; y per lo semblant la Ciutat de Sàsser, té alguns capítols en llengua Genovesa ò Italiana; y per quant se veu no convé ni és just, que lleys del Regne stiguen en llengua straña, que sia provehit y decretat que dits Capítols sien traduhits en llengua Sardesca, ò Cathalana, no mudada la substància dels altres, y que los de llengua Italiana sien abolits, talment, que no reste memòria de aquells.
El virrei escollí la traducció al català i el rei Felip II confirmà lelecció el 22 de juny de 1565.
Lús en les estructures eclesiàstiques
Al costat de les estructures polítiques funcionaven les estructures organitzatives de lEsglésia catòlica, que, en determinats aspectes, neren un complement. Duna banda, el llatí era la llengua del culte, com a tot arreu. De laltra, el sard era usat almenys per a lensenyament de la Doctrina Cristiana. Ho testimonia, per exemple, lordinari dAntoni Atzori (Rituale administrandi baptismum arque alia sacramenta) imprès a Càller el 1622 durant lepiscopat de Francisco de Esquivel: escrit en català incloses les instruccions als sacerdots, llevat de les parts que el ritual exigia en llatí, duu al final Sa doctrina christiana a sa lingua Sardisca «perquè la tenga cadahun curat en llengua Sardesca de la província de Càller pera poderla enseñar més fàcilment».
En canvi, en els altres aspectes de la vida eclesiàstica i sobretot en lorganització administrativa, el català fou usat quasi exclusivament fins a la segona meitat del segle XVII. Els quinque librorum (registres de baptisme, confirmació, matrimoni, defuncions i altres) són portats en català no solament a les parròquies de les ciutats més catalanitzades (Càller, lAlguer, Oristany), sinó també en pobles de linterior de lilla, com Sórgono, Sorradile, Macomer, Mandas, Muravera. Cal tenir present que els quinque librorum, reorganitzats a partir del Concili de Trento (1545-1563), han estat pràcticament els únics registres de tot el moviment demogràfic als països catòlics fins que, en una època molt recent, els estats moderns han organitzat el registre civil. També els altres de ladministració eclesiàstica són escrits en català en aquesta època: els llibres dactes i de comptes, els inventaris de les parròquies, és a dir tots els instruments administratius. Ho són així mateix molts documents relacionats amb la funció religiosa de què resta constatació escrita: seminaris, sínodes, processos de beatificació o santificació. Citem com a exemples les actes de les reunions capitulars callereses, el Llibre y comptes de la administració «esguardants al Il·lustre capítol y comunitat de la seu de Càller», els inventaris de lesglésia parroquial de Sínnai «sots invocasió de santa Bàrbara» de 1599 i següents.
La documentació conservada a la Biblioteca Universitària de Sàsser, en el fons anomenat «Soppresse Corporazioni Religiose», ens dóna una idea de la situació lingüística als convents daquesta ciutat. Als de fundació antiga Santa Clara, Santa Maria de Betlem, Santa Elisabet, Sant Pere de Silkis, Servites hom tendeix a usar el català, al costat del llatí i del sard, fins a la darreria del segle XVII; a partir de la darrera dècada del segle XVII, va penetrant lespanyol, que simposa en el segle XVIII. Al convent de Sant Francesc, de lAlguer, en canvi, predomina clarament el català, gairebé en forma exclusiva, fins a la fi del segle XVIII, amb escassa presència de llatí i molt escassa de sard: hom passa directament a litalià en el segle XIX.
Encara més: moltes de les esglésies sardes construïdes durant la dominació catalana tenen inscripcions en la llengua dels conqueridors. Citem com a exemple significatiu la que es troba al campanar de la parròquia de Sant Jaume, a la Vilanova de Càller.
Lús en els documents notarials
Un espai important de lús públic de la llengua és el que ocupen els documents notarials. I també un dels que més de temps es mantenen. Gabriella Olla Repeto ha publicat diversos documents (1430-1433) del notari Pere Baster estesos al Castell de Càller, a la Llàpola, a Estampatx i a la Vilanova, en llatí i en català.
Lús en els documents notarials
Un espai important de lús públic de la llengua és el que ocupen els documents notarials. I també un dels que més de temps es mantenen. Gabriella Olla Repeto ha publicat diversos documents (1430-1433) del notari Pere Baster estesos al Castell de Càller, a la Llàpola, a Estampatx i a la Vilanova, en llatí i en català.
Marina Romero Frías ha estudiat alguns protocols dels notaris calleresos Alexi Gabriel Hordà i Antiogu Gurdo durant el període 1598-1615. Hi ha trobat un predomini absolut del català tant en contractes entre atorgants un dels quals, almenys, procedia dalgun dels Països Catalans, com en contractes entre atorgants exclusivament dorigen sard, castellà o altre. I això en totes les classes socials que hi compareixen: nobles, clergues, comerciants, professionals, artesans, pagesos. Aquest mateix resultat lha donat lanàlisi dels protocols dels notaris calleresos Joan Carnicer (1498-1508), Antoni Carta (1702-1703) i Joan Lucíferu de Melas, que actua de 1702 a 1715. Encara el 1727 el notari de Càller Salvador Jagaluny i Porcella, que no pot signar perquè la mà li tremola, dicta en català el testament al seu confessor Joan Serra, que lescriu i el signa, juntament amb Nicolau Abram i Lacerna Steria: quan la dominació catalana ja havia finit, a lhora de la mort, el notari Jagaluny, de cognom no pas català, dictava el seu testament al confessor, davant dos testimonis: tots quatre evidentment parlaven aquesta llengua. També la devia parlar, o almenys entendre, el notari que després la va autenticar, i que signava «Ludovicus Loi, Publicus Notarius».