A la Biblioteca Universitària de Sàsser es conserven documents notarials datats a Càller (1667, 1686, 1703) íntegrament en català. Al protocol del notari Salvador Usay Apiettu, de Sàsser, que es troba en aquesta mateixa biblioteca, es conserven inserits documents notarials en català estesos a diverses poblacions; a Càller pels notaris Luciferu Usay (1704), A. I. Balia (1712, 1713, 1714), S. Urru (1714), L. Deidda (1714), G. Carta (1715) i M. A. Todde (1712); a Oristany per Ignasi Dessy (1704) i H. A. Obino (1704); a Orani, prop de Nuoro, per J. F. Zonquello Anjoy (1714); a lAlguer pels notaris M. A. Spano (1699), D. Pinna Capay (1715) i A. Gerin (1721). Els documents del mateix protocol redactats pel notari de Sàsser són predominantment en català fins al 1695 i, a partir de lany següent, predominen radicalment els escrits en espanyol (nhi ha també en sard i en llatí): sembla com si en aquesta data el notari hagués rebut instruccions, car de fet no torna a redactar en català més que un perdó dinjúries (1700) dun carnisser de Tempio, la capital de la Gal·lura, i el document dun escrivà de Castellaragonès (1702), ambdós residents a Sàsser.
La dispersió geogràfica dels exemples adduïts il·lustra lamplitud de làrea dús de la llengua en aquest espai.
Lús entre els artesans
Entre la població catalana que sestablí a Sardenya, al costat dels comerciants i els mercaders, ocupen un lloc important els menestrals. Com a conseqüència daquest fet, la terminologia sarda sobre els diversos oficis és plena de catalanismes. No és estrany, doncs, que el català fos la llengua dels capítols dels gremis, que foren organitzats sobre el patró dels barcelonins, valencians i mallorquins. Així, conservem textos en català dels capítols de nombroses associacions artesanes de Càller, dEsglésies, de Sàsser, dOristany i de lAlguer dels segles XV al XVIII que donen testimoniatge de les múltiples activitats i de lextensió geogràfica de la presència dels menestrals.
Lús privat
Si de lús públic passem a lús privat, la presència del català a la correspondència ocupa un lloc semblant si ens atenem a les poques dades que hem pogut recollir.
Els comerciants catalans que es trobaven a lilla, lògicament, empraven llur llengua en la correspondència familiar. Aguiló publicà unes lletres de Mallorca a Càller dun tal Pere Freixa a son fill Bartomeu.
Però la correspondència privada i dafers entre sards també era en català, almenys en alguns casos. En aquest idioma és la correspondència privada i el testament de Montserrat Rosselló, lhumanista callerès tan rellevant, que visqué a cavall del segle XVI i el XVII. Romero Frías, que nha publicat una mostra, fa veure la qualitat de la llengua de les lletres de Rosselló i del notari Aleix Hordà, els quals sadrecen, respectivament, a persones residents a Musei, prop dEsglésies, i a Tuili, a la Marmil·la, al centre de lilla. Lescrivà de Tuili, que respon a Hordà, escriu en una llengua amb algunes deficiències evidentment no lusava habitualment, però dun nivell acceptable.
Els usuaris de la llengua
És interessant danalitzar els cognoms dels usuaris de la llengua catalana perquè poden il·lustrar sobre el seu grau de penetració social.
Entre els signants de la Crida manada publicar el 1672 pels consellers de Càller «sobre lo Bollo de las robes» hi trobem, al costat dun Josep Carnicer, consellers anomenats Sahoni, Lecca, Quessa i Del Vechio (aquest darrer tenia Antiogu per nom de pila). Els síndics de la Vilanova que signen les obres del campanar de Sant Jaume es diuen Murja, Azori, Manno, Dessí, Vaca, Marini.
Dins el món eclesiàstic hi ha anotacions en català de bisbes castellans en ocasió de la visita pastoral a parròquies rurals. En aquestes darreres, els sacerdots solen tenir, com és natural, cognom sard. En un altre lloc jo mateix ho subratllava: als anomenats «apèndicis» de Càller els signants dels registres es deien Puddu, Carta, Capay; a Sórgono, Murru, Arberi, Urru, Murta. Els signants dels inventaris de la parròquia de Sínnai els anys 1599 i següents es deien Antiogu Atzeni i Antiogu Pisu. I així podríem augmentar la llista indefinidament.
Ja hem vist lenumeració de notaris: la major part tenen cognoms sards o no catalans.
Entre els artesans, la majoria dels qui apareixen als capítols escrits en català com a detentors de càrrecs a les confraries o almoines tenen cognoms autòctons: Maronju, Murja, Pitau, Carta, Solinas, Usala, Xillara, Xirronis (usem la grafia catalana de lèpoca). També els tenen molts consellers i regidors que «han fet y ordenat los capítols y ordinacions»: Manca, Pilu, Columbu.
Lescrivà de Tuili que hem citat més amunt es deia Corona. El carnisser de Tempio i lescrivà de Castellaragonès (avui Castelsardo) que provoquen lús del català per part del notari Usay de Sàsser el 1700 i el 1702 també tenien cognoms sards.
Devia ésser lamplitud social del coneixement de la llengua allò que feia que instruccions rebudes del rei en espanyol fossin traduïdes al català per a llur transformació en crides. Fins i tot quan lespanyol penetra en determinats espais de ladministració civil o religiosa, els catalanismes de lèxic i de grafia són els mateixos que trobem als Països Catalans en produir-shi fets paral·lels.
Els testimonis coetanis
Diversos escriptors coetanis es fan ressò de la divulgació del català a Sardenya. Cristòfor Despuig, a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), una de les obres de més qualitat de la literatura catalana cinccentista, afirmava:
Y en Serdenya [...] tenen també la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de la illa retenen encara la llengua antiga del regne; però los cavallers y les persones de primor y finalment tots los que negosien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana.
Segons el callerès Segimon Arquer (1523-1571), en la seva Sardinia brevis historia et descriptio, a les ciutats parlaven català, i a la ruralia, sard. El valencià G. Escolano escriu (Década, 1610) que la llengua llemosina és a dir, el català es parla a Catalunya, València, les Balears i Sardenya. El 1611 Martín Carrillo, visitador reial, sostenia que a les ciutats principals parlaven i entenien el català i el castellà, però que tothom entenia la llengua sarda i als poblets no nentenien daltra. A mitjan segle XVIII, Joan Gaspar Roig i Jalpí, en el Llibre dels feyts darmes de Catalunya, falsament atribuït a Bernat Boades (rector de Blanes entre 1410 i 1444), en parlar de lestabliment dels catalans a Sardenya, diu que en aquesta illa «pàrlan la llengua catalana molt polidament, així com fos a Catalunya». Ja en el segle XVIII, Francesc Roca, al pròleg del Tresor pera als vius y almoyner del purgatori (Vic, 1752), versió del llibre escrit en llatí per Jaume Baron, afirma haver-lo traduït «en llengua catalana perquè [...] puga també desde Barcelona enriquir de béns espirituals lo present Principat de Catalunya y los Regnes de Mallorca, Manorca, Iviça y Serdenya». Ja incorporada Sardenya als dominis de la casa de Savoia, Antoni de Bastero publicà a la Crusca provenzale (1724) un passaport en català estès a Càller el 1718. Lany 1863 Milà i Fontanals escrivia que «en 1780 encara hi havia notaris que feyan els instruments en català».
Batllori i Turtas shan referit a les instruccions reials per a la introducció de lespanyol des del segle XVI. En una altra banda he apuntat que hi ha traces que aquesta penetració causà malfiances. També en causà la introducció de litalià el segle XVIII. Todde féu conèixer un Lamento del Regno que recull un seguit de protestes dels tres estaments sards contra la política piemontesa. Els eclesiàstics es queixen, entre altres coses, del fet que «i Vescovi Piemontesi hanno introdotto el predicar in italiano». Lestament militar lamenta: «Sonosi tolte le arme, i privilegi, le leggi, la lingua, lUniversità, e la moneta dAragona con disonore de la Spagna, con detrimento di tutti i particolari». La lingua dAragona no pot ésser altra que el català, és evident. Molt entrat el segle XVIII, doncs, sen mantenia més que el simple record. En canvi, Ignazio Pillito escrivia a Milà i Fontanals el 1868 que la llengua catalana a Sardenya només era coneguda a la ciutat de lAlguer, on sempre la parla tothom. En cent cinquanta anys, doncs, la llengua que durant quatre segles havia estat usada públicament a lilla, havia desaparegut, tret del reducte alguerès.
Els trets característics
El català escrit a Sardenya participa de les característiques generals de la llengua de ladministració a tots els Països Catalans, que en general era força uniforme.
Hi trobem algun sardisme lèxic, del tipus massayu «pagès». Algunes confusions gràfiques denoten una fonètica sarda: així, apareixen formes com axí en lloc dací, porçada en lloc de porxada, i altres de semblants, que deixen traspuar la confusió entre el so sibilant alveolar sord [s] escrit s/ss o bé c davant vocal anterior) i el so palatal corresponent [S] (escrit, x, ix), confusió que apareix en algun dialecte sard. Hi apareix també una certa abundor doclusives dobles i sembla insinuar-shi una tendència al tancament vocàlic. Altrament, algunes de les confusions gràfiques entre a/e àtones (i també, en menor grau, o/u) donen la raó a Milà i Fontanals, el qual opinava que el català parlat a Sardenya pertanyia al grup oriental de leix Barcelona-Palma. Lalguerès actual ho confirma. Tanmateix, manquen estudis sobre el tema que permetin de precisar més sobre les característiques del català de lilla.
3. Els escriptors catalans de Sardenya
Un contacte de quatre segles i unes relacions polítiques i econòmiques de tipus colonial però no sempre hostils havien de promoure la presència a lilla, per raons diverses, descriptors significats.
El rei Pere el Cerimoniós compongué lany 1355 a Càller un sirventès, estimulat «per lo bon ayre e la noblea desta illa de Sardenya». A lArchivio di Stato de la mateixa ciutat es conserva el manuscrit més antic de les Ordinacions daquest rei. Daltres escriptors catalans medievals visqueren a Sardenya un temps més o menys llarg. Bernat Descoll, el principal redactor de la Crònica del rei Pere, hi dugué a terme missions importants entre 1333 i 1344 i fou molt probablement, com ha assenyalat Boscolo, qui redactà les àgils pàgines de la Crònica referents a la conquesta del 1323 i a lexpedició del Cerimoniós del 1355. El poeta Jordi de Sant Jordi fou armat cavaller a Sardenya per Alfons el Magnànim (1420), en ocasió de la campanya decisiva daquest rei a lilla, en la qual també participaren Ausiàs March i Andreu Febrer. Joan Toralles, ciutadà de Vic, escrigué una crònica menor sobre Sardenya a la primera meitat del segle XV.