És natural, doncs, que les biblioteques sardes siguin riques en manuscrits i edicions dobres catalanes. Dels vint incunables en llengua vulgar que es conserven a la Biblioteca Universitària de Càller, nou són en català (entre ells la Història de la Passió, de Bernat Fenollar i el Segon, el Terç i el Quart del Cartoixà traduïts per Roís de Corella), cinc en italià, cinc en espanyol i un en sard (la Carta de Logu dElionor dArborea, estampada a Barcelona el 1492).
També shi conserven manuscrits lul·lians i edicions dels segles XVI i XVII dAusiàs March, de Ramon Muntaner, de Ramon Llull, dAndreu Sempere i daltres.
4. La impremta
Lúnic incunable conegut imprès a Sardenya és el Speculum Ecclesiae, dHugues de Saint-Cher, en traducció catalana. És significatiu que el llibre fos «stampat en la Ciutat y Castel de Càller per lo honorable en Salvador de Bolonya, mestre de stampa, a requesta de mestre Nicolau dÀgreda, aragonès»: que un aragonès fes imprimir en català, i no en la seva llengua, el llibre que segons les dades que tenim és el primer produït a Sardenya indica no tan sols el lloc que la llengua catalana ocupava a lilla, sinó també el nul paper que hi tenia laragonès. Durant el segle XVI, establerta la impremta a Càller duna manera estable per Nicolau Canyelles, les edicions són nombroses. Ha estat qüestionat per Balsamo que, abans que Canyelles, Stefano Moretto hagués introduït la impremta a Càller: les obres que hom ha atribuït a aquest darrer haurien estat impreses a Lió. Sigui com sigui, tot i que ens trobem a linici de la decadència de la cultura en català, una quarta part de les estampacions sardes cinccentistes són íntegrament en aquesta llengua: constitueixen el segon bloc en importància numèrica, després dels llibres impresos en llatí i un xic davant dels impresos en espanyol.
Durant el segle XVII, malgrat que lús i el coneixement de la llengua eren extensos, només surten en català de les premses sardes dues crides. En canvi és significatiu que, per tal daclarir una expressió llatina, el jurista Joan Alivesi es valgui dun mot català en el títol duna defensa impresa a Càller: «Iuris responsum [...] in causa restitutionis augmenti dotis, seu, ut vulgo dicitur, escreix...».
Durant el segle XVII, malgrat que lús i el coneixement de la llengua eren extensos, només surten en català de les premses sardes dues crides. En canvi és significatiu que, per tal daclarir una expressió llatina, el jurista Joan Alivesi es valgui dun mot català en el títol duna defensa impresa a Càller: «Iuris responsum [...] in causa restitutionis augmenti dotis, seu, ut vulgo dicitur, escreix...».
El segle XVIII encara veu aparèixer algun llibre dinterès legal, però a la centúria següent les tres obres impreses que coneixem ja no afecten més que lAlguer.
La primera primera i lúltima pàgina del primer llibre imprès a Sardenya. És lintitulat Speculum Ecclesiae, imprès en llengua catalana a Càller l1 doctubre de 1493 per limpressor itinerari Salvador de Bolonya per compte de mestre Nicolau dÀgreda, aragonès (Ciutat de Mallorca, Biblioteca Provincial).
5. La literatura
Un període tan llarg dús de la llengua, encara que sovint no fos com a pròpia, havia de donar lloc a un cert conreu literari. A linici tingué lloc un transplantament a Sardenya dobres literàries de tradició popular tal com eren al país dorigen. Amb el temps algunes formes arrelaren tan fortament que shi han conservat fins al temps contemporanis, sia amb la temàtica originària, sia amb una de nova.
La poesia tradicional
La primera etapa de la poesia catalana a Sardenya és constituïda evidentment pel simple trasllat de cançons tal com eren cantades al lloc dorigen. Entre aquestes nhi ha una que sha mantingut al llarg dels segles amb una extraordinària fidelitat: el Cant de la Sibil·la, també anomenat Lo senyal del Judici, cantat la vetlla de Nadal. Era la sibil·la pagana que vaticinava la «bona nova». Cantat en altre temps en la majoria desglésies de Catalunya, del País Valencià, de Mallorca, del Rosselló i de la Cerdanya, probablement també en un nombre no determinat desglésies sardes, ha arribat al segle XX només a Mallorca i a lAlguer. Molt estès en versió llatina a ledat mitjana a Itàlia, a França i a la Península Ibèrica, consta que a Catalunya el Judici signum en llatí era cantat al monestir de Ripoll almenys des del segle X. Traduït més tard al català en conservem un text mallorquí del segle XIV, el Cant de la Sibil·la alguerès segueix pràcticament al peu de la lletra la versió de lordinari de la Seu dUrgell estampat a Lió lany 1545. Aquesta fidelitat a la lletra, per cert més extensa que la de Mallorca, té la contrapartida duna melodia força diferent i una escenificació que substitueix lescolà mallorquí duns dotze anys amb vestit femení per un canonge amb capa blanca, acompanyat de dos acòlits. Molt més fecund ha estat un altre gènere, els goigs. Portat de Catalunya a Sardenya i assumit pel poble sard com a cosa pròpia, fins i tot en el nom (goccius, gosos), és el llegat literari més important dels catalans. Encara avui, igual que als Països Catalans, els goigs són un gènere creatiu en llengua sarda i per aquesta raó han estat objecte dun estudi a part en el present treball.
Conservem una poesia profana medieval, que Toda qualificà d«heroica»: les Cobles de la conquista dels francesos. Poema narratiu anònim del segle XV, dun estrofisme molt proper a lesquema clàssic dels goigs, exposa un fet històric de lany 1412: lassalt de lAlguer per les tropes del vescomte Guillem de Narbona, que els algueresos feren fracassar. Exponent també de la rivalitat històrica entre lAlguer i Sàsser, les Cobles eren cantades cada any el dia de Sant Joan ante Portam Latinam. En presència dels eclesiàstics i de la corporació municipal, els algueresos passejaven en processó alguns estendards presos a lenemic i cremaven, a la plaça Major, un ninot que representava un soldat francès. És en aquest moment que eren cantades les cobles. Malgrat diverses prohibicions dels virreis, les Cobles foren cantades, segons els testimonis citats per Toda, fins lany 1825.
En la forma més tradicional dels goigs foren compostes a lAlguer a linici del segle XIX una sèrie de poesies, dautor desconegut, sobre temes locals. Unes són devotes com les escrites amb motiu de la sequedat de lany 1817: tenen per retronxa «no té esperansa lAlguer, / la vostra pobre Ciutat», «Ambal Rosari, Algueresos, / la gràcia se tengarà» i «Alguer, aquella no sés». Unes altres són satíriques com Lo Sidadu («Si encara no sés trobat / esperansa encara hi ha»), referent a les excavacions del 1820 en cerca dun tresor (en sard sidadu).
Daltres poesies satíriques anònimes o dautor conegut són també en formes tradicionals diverses, entre les quals sobresurten les noves rimades: «Comara mía estimada, / del afecte me en prova / vinch á darvos una nova, / la més certa y la més bona / que fassi alegrar la dòna...» (Lo matrimoni de donya Joaquina), o bé «Algueresos, alegría, / que jas troba lo sidadu: / que nos parli més de aradu, / de rustalla ni marró. / Cada hú com un Baró...» (Cansó del Sidadu, 1820).
La poesia culta
Lalguerès Antoni Lofrasso, escriptor del segle XVI que publicà en llengua castellana Los mil y doscientos consejos y avisos discretos (Barcelona, 1571), inserí en la novel·la pastoral Diez libros de la fortuna de amor (Barcelona, 1573), ultra algunes poesies en sard, alguns versos dAusiàs March en català i un sonet que comença «Lo mariner que en gol fortuna alcanza / e veu sa nao mortalment perillant, / per ser valent patró està constant / en pensar de fortuna aver bonanza». De forts ressons ausias-marquians, aquesta poesia, molt allunyada de la qualitat literària del poeta valencià, es troba dins la línia de les poesies castellanes de Joan Boscà i, com la resta de lobra de Lofrasso, manca dinterès que no sigui el testimonial.
La poesia del segle XVIII, dun to molt semblant al de la que hom escrivia a la resta dels Països Catalans en aquesta època de màxima decadència literària, es refereix a temes circumstancials o religiosos. Els noms del canonge Agustí Siré, del doctor Antiogu Massidda, de Josep Arcayne, dels germans Simon, i dels jesuïtes Lluís Soffi, Maurici Pugioni i Anton Pasqual Rosa no tenen altra significació que la de deixar constància duna continuïtat lingüística. La Invocació als Sants Protectors, que Toda atribueix al pare A. Pasqual Rosa, fou publicada a Càller sense nom dautor, el 1802, amb la indicació «solita cantarse en lu temps de las publicas Missions en la ciudat de Alguer». És el darrer text literari imprès a Càller en català, segons les nostres notícies.
Tenen més interès literari algunes composicions satíriques publicades per Toda, lautor de les quals ens és desconegut. Comprenen, entre daltres, uns sonets i, sobretot, una àgil poesia en cobles formades per quatre o sis versos apariats, el darrer dels quals és la retronxa «Oy, obscur de mi, que muller mhan donat» i on el primer vers duna estrofa sol reprendre el penúltim de la precedent amb alguna modificació: «dessota una llosa seré soterrat» / «dessota una llosa soterrat seré».
Després ja entrem en el període dels «retrobaments».
Les vides de sants
Tenim notícia de la impressió, a mitjan segle XVI, de dues breus narracions hagiogràfiques en prosa: la Vida de Sant Anthiogo i la Vida del benaventurat Sanct Mauro. Aquestes obres, escrites en català sobre dos sants de devoció local, es troben dintre la tradició de la narrativa hagiogràfica catalana quatrecentista, que ens donà peces de tanta qualitat com la Istòria de la gloriosa santa Magdalena de Joan Roís de Corella, però són indubtablement escrites a Sardenya.
La Vida de sant Anthiogo es conserva mercès a ledició que en féu Aguiló lany 1890 a Barcelona damunt una altra del segle XVI, de la qual reprodueix el gravat de la portada. Aquesta darrera edició, que es conservava segons Toda i segons Ciasca a lArxiu Arquebisbal, avui no shi troba. Que lobra és escrita a Sardenya ens ho prova el fet que el seu autor hagi mantingut la forma sarda Antiogu en lloc de la catalana Antic, prou viva encara en el segle XVI. Es tracta duna composició estructurada en grups ternaris (que simbolitzen la Santíssima Trinitat) i grups quinaris (que simbolitzen les cinc nafres de Jesucrist). Escrita amb un lèxic ric, que dóna preferència a les formes cultes llatinitzants, amb frases llatines molt conegudes intercalades i amb una sintaxi que, sense arribar a la complexitat de la «valenciana prosa», hi tendeix, és al meu entendre lobra més reeixida de la literatura sardo-catalana.