El mes de juny, un dia destiu canicular, lEileen posa a la seva filla un vestit que li acaba de fer, de cotó blau clar amb unes mànigues molt curtes amb volants. Cap a dos quarts de quatre, assegut al teclat del piano, el senyor Vaessen comprova loïda absoluta de la seva alumna i també la seva capacitat de reconèixer els intervals sense veurels tocar: tercera, quinta, quarta... Dreta a la seva esquerra, la nena ho fa de meravella. Llavors ell diu: Ara, Lili Rose, a partir del do 3, pots cantar-me una sisena? Just quan la seva veu comprova el do agut i quan la gola i les cordes vocals busquen lobertura precisa que cal per produir el la per sobre, el senyor Vaessen, amb la mà dreta al teclat, fa lliscar lesquerra per sota del seu vestit.
El temps satura. El cos de la Lili Rose es torna de pedra. El la agut que tan graciosament havia alliberat en laire sinter-romp, ocellet obstruït a la seva gola. Després dacaronar-li la ronyonada i les natges menudes, la mà del senyor Vaessen baixa entre les seves primes cuixes lleugerament apartades i li acaricia la petita protuberància del sexe a través de les calces de cotó blanc, unes daquelles que lEileen li compra tres a un dòlar al Woolworth del centre, i que té cura de rentar només amb altres peces de roba blanques, perquè si es renten amb roba de color (fins i tot de colors clars, insisteix), es tornen grises o roses i no es poden recuperar mai ni fent servir lleixiu! LEileen explica aquestes coses a la Lili Rose molt seriosa perquè, encara que ella té una feina a fora, ve duna llarga ascendència de mestresses de casa devotes i apassionades i vol que la seva filla domini a la perfecció les regles de lart domèstic.
Però quan el senyor Vaessen lestira cap a ell murmurant Quina nena més bufona, que bonica que ets, lencanteri es desfà de cop i volta. Desempallegant-sen, agafa la cartera, surt de lhabitació, es llança cap a lescala i no para de córrer fins que és davant de casa. Allà, diu a la seva mare que ja no vol formar part del cor de lesglésia ni fer classes de cant. Per moltes preguntes que li fa lEileen, la nena no en dirà mai més ni una paraula.
«Què ha passat exactament i què vol dir, això?». Hi pensa contínuament. Sap que els homes poden estar excitats. És com lelectricitat, com quan prems un interruptor i sencén una bombeta? El seu cos ha excitat el senyor Vaessen. Sha encès una flama en el seu cos. En canvi, a ella el seu tacte lha deixada glaçada. Li ha petrificat el cos.
La veu dins el seu cap li diu que vagi amb molt de compte. Li diu que shaurà de vigilar de prop dara endavant. La Lili Rose comença a amoïnar-se pel seu aspecte i a comparar-se amb les altres noies. Per ara no té pits, però algunes nenes de la seva classe, un any o dos més grans que ella, ja en tenen. Al vestidor, abans o després de la classe de gimnàstica, la Lili Rose les observa damagat preguntant-se si, més endavant, ella també tindrà els pits que tremolaran quan camini o que li botaran quan corri. Espera que no.
Es posa a fullejar números antics dElle. Els pren a la seva mare en petites piles de tres o quatre, els amaga sota el llit i, quan ha acabat els deures, safarta danuncis i de consells de bellesa.
Dins seu saboquen paraules i imatges. Les models són princeses modernes perfectes: altes i esveltes, modestament proveïdes de pit i cuixes. Amb el perfil girat cap a la càmera, caminen gronxant suaument braços i cames. La càmera capta la frescor de la seva mirada i la gràcia dels seus moviments. Les faldilles de llana, tweed o pell baixen fins per sota el genoll. Rebaixes de Nadal, rebaixes destiu: barretets, capells tambourin, capellines. Les pestanyes es poden allargar amb rímel preferentment waterproof, per evitar que sescorri en cas de pluja o de plors. Al braç: bosses de pell de totes les mides i de totes les formes, amb cadenes daurades, corretges, tancadors, butxaques, cremalleres. Als peus: botes, escarpins, talons dagulla, botins, botes fins als genolls, fins a les cuixes. Moda femenina. Accessoris. Boines sobre cabells caoba. Dones que segueixen el marit caçador a través de la verdejant landa escocesa. Kilts que es balancegen. Dones a cavall, dones amb palafrener. Dones amb els llavis brillants color perla i amb les parpelles ombrejades de color fum. La paraula perla. La paraula fum.
Cada paraula de cada anunci per a la Lili Rose és poesia. Li agrada llegir-ne els preus, sempre rebaixats (només 12,99 $ en lloc de 19,99 $!). Els abrics de pell costen centenars de dòlars; són preciosos també perquè són inaccessibles. Es deleix pels abrics de visó, jerseis de caixmir, mocadors de seda. Passant les pàgines de paper setinat, frega la galta contra aquesta idea de suavitat. La paraula càlida visó lomple totalment dalegria, igual que la paraula llisa caixmir i la paraula suau seda. Cap ésser humà ha colpit tant la Lili Rose com la paraula caixmir. Lanvin, Chanel: associacions franceses delegància i glamur. Tot el que és glamurós ve de França, incloent-hi la paraula glamur.
Sempassa a grans glopades les dones sensuals i exuberants, en contempla els sostenidors fins a marejar-se, observa els motius de les randes a través de les quals sendevina la corba suau dels seus pits, en memoritza els pentinats, les ungles llargues amb manicura perfecta, els panxells esvelts amb mitges de niló. Als homes no els dedica ni un instant ni quan, brandant un diamant immens, es llancen a la falda de les dones per demanar-los que es casin amb ells. Només li interessa la bellesa muda i cara de les models. Galtes amb coloret, mans untades de crema hidratant. La Lili Rose satipa danuncis com altres satipen de bombons: compulsivament. Es torna insaciable.
LEileen està amoïnada per aquest comportament nou de la seva filla, que interpreta erròniament com una explosió narcisista precoç de la pubertat.
Mira-la, diu a en David un vespre que, al passadís, la Lili Rose sempolaina dreta davant del mirall. Està obsessionada per les vores, les mitges, els cabells, les ungles... Laltre dia em va demanar que li comprés una faixa i uns sostenidors als nou anys! Com és possible?
Preocupat pel mercat immobiliari i per algunes conquestes femenines menors, en David no shavia adonat de res.
Sinteressa pel seu aspecte, diu ell, és una cosa molt natural. Tu com tho vas fer, per atrapar-me, eh? Ungles pintades i llavis nacrats, sabates de taló..., què et recorda, tot això?
David, per lamor de Déu!, que té nou anys! Una faixa... però quin acudit, si no té res per aguantar ni contenir!
Per què no pot jugar a princeses? Totes les nenes petites ho fan, no? Igual que els nens petits juguen a soldats.
LONG ISLAND, 1996
Per marcar el segon aniversari de la mort den Pavel, els Rabenstein, normalment poc atents a les festes jueves, decideixen fer un séder de Péssah a casa de la Jenka a lEast Hampton. La Claire, la criada haitiana, que viu a dues hores de metro dallà, a Rego Park, aquell matí arriba més aviat que de costum per parar la taula festiva. Al cap de taula, seguint les instruccions de la Jenka, hi col·loca un cobert per al patriarca absent. I al centre: un bol daigua salada, un plat de pa matsà i una tasseta de julivert.
Tu, Shayna, que ara tens quatre anys, no pots evitar observar nerviosa la teva àvia de mirada penetrant, amb el mentó flàccid, les galtes arrugades, el nas de ganxo i duna edat inconcebible. Veus que les mans li tremolen i que estreny fort el tovalló de lli per immobilitzar-les. Et dius que si mai tentrebanques parlant, aquesta àvia-esparver sabraonarà damunt teu, tatraparà amb les seves terribles urpes i se tempassarà com si fossis un ratolí de camp.
A la dreta de la Jenka hi ha el teu pare, lhome més guapo del món, avui vestit amb uns pantalons gris pissarra i un jersei de caixmir negre. En Joel ja no porta ulleres, perquè fa poc li han fet una operació de làser per corregir-li la miopia. Per això, malgrat els cabells grisencs i els solcs entre les celles, no sembla que tingui ledat que té.
A lesquerra de la Jenka hi ha el seu altre fill, el teu oncle Jeremy. Tot i que és calb, que sempre està sobreexcitat i suant, te lestimes perquè no es descuida mai de dur-te caramels. És més gran que el teu pare, i gai. De moment es queixa de la cadena infernal de túnels i peatges que acaba de travessar. El seu company Arnold sha declarat «al·lèrgic a les bajanades religioses» i en Jeremy ha hagut de fer sol les tres hores de carretera entre Hoboken i East Hampton.
Al costat den Jeremy shi ha assegut la teva mare. És el seu primer séder i tu tadones que està molt nerviosa. El seu cos no es mou, però els ulls li voletegen com si un pardal atrapat dins el seu crani fes batre les ales contra el vidre.
Tu també estàs nerviosa, Shayna. Ets la més jove de la colla i et toca a tu fer les quatre famoses preguntes de la cerimònia de Ma nishtana. Com que sabies que hauries de passar aquesta prova i volies que la teva mare en quedés molt impressionada, en Joel ha dedicat una estona cada vespre de la setmana a repassar les preguntes amb tu fins que te les has apreses de memòria.
Ara, fent un senyal amb el cap i clavant-te un copet de colze en Joel et dona el tret de sortida. Agafes aire, però quan intentes parlar de la boca només et surt un esgüell de ratolí. Tescures la gola i repeteixes la pregunta que dona nom a la cerimònia i lobre: «En què és diferent de les altres, aquesta nit?».
Perfecte, reina, diu la gran urpa den Joel damunt la teva maneta menuda. Bravo. Som-hi, vinga, tu pots amb les preguntes.
Enganxant-te a la calidesa del teu pare, dius: «Car totes les nits mengem pa amb llevat o pa àzim; per què aquesta nit només mengem àzim?».
En Joel tha explicat que al séder de Péssah es menja pa sense llevat per recordar que durant la llarga travessia del desert del Sinaí per fugir de lesclavatge, els jueus no tenien llevat.
«Car cada nit mengem tota mena dherbes; per què aquesta nit només mengem herbes amargues?...», julivert, en aquest cas, et va informar en Joel. No suportes el julivert i esperes que no tobliguin a menjar-ne.
«Car totes les nits», continues amb coratge i obstinació, la veu una mica menys tremolosa ara que arribes al final, «no suquem res ni una vegada, per què hem de sucar aquesta nit dues vegades?». En Joel et va explicar que cadascun de vosaltres havíeu de sucar un bri de julivert en aigua salada i sacsejar-lo tot seguit, en record de les llàgrimes salades que van vessar els jueus en lèpoca de lesclavatge a Egipte.
Ara tafanyes a fer lúltima pregunta, la que parla destirar-se. «Car totes les nits mengem asseguts o estirats; per què, aquesta nit, mengem estirats?». Tesperaves que tots els convidats sescarxofarien als coixins que hi havia escampats pertot arreu al saló de la Jenka, però en lloc descarxofar-se estan asseguts drets com un pal, solemnes... Tots tret del pobre oncle Jeremy, que pica de peus a la cadira llançant miradetes a la Lili Rose. Saps que necessita nicotina i es pregunta quan es podrà esquitllar al jardí a fumar amb la seva cunyada.