Per fi heu passat la prova. A laltra banda de la taula, la mare et felicita amb un immens i càlid somriure, Shayna..., però, girant ostensiblement la mirada, aixeques cap al pare uns ulls adoradors. La Lili Rose es posa dreta tan de sobte que està a punt de tombar la cadira.
Què, ens en fumem un abans del tiberi, Jerry?, diu ella, fent que sil·lumini la cara den Jeremy, que senfosqueixi la den Joel i que es posi vermella de ràbia la de la Jenka.
LHERVé I JO FEM SERVIR OUAGA DE BASE MENTRE ESPEREM PER MARXAR LA SETMANA QUE VE CAP A MALI, SOTA LAUSPICI DEL TURING PROJECT, PLANTAR DEU MIL ARBUSTOS A LA REGIÓ DE MOPTI. REFORESTACIÓ. VAL MÉS GERMINAR QUE GEMEGAR, EM VA DIR LHERVÉ AHIR AL MATÍ MENTRE ESTÀVEM ESTIRATS DE COSTAT AL LLIT ESTRET DESPRÉS DE LAMOR, I VAIG ESCLATAR A RIURE. VAL MÉS FEIXA QUE QUEIXA, VAIG REPLICAR JO, I VAM RIURE TAN FORT QUE VAM HAVER DE TORNAR A COMENÇAR LES CARÍCIES DES DE ZERO.
Què, ens en fumem un abans del tiberi, Jerry?, diu ella, fent que sil·lumini la cara den Jeremy, que senfosqueixi la den Joel i que es posi vermella de ràbia la de la Jenka.
LHERVé I JO FEM SERVIR OUAGA DE BASE MENTRE ESPEREM PER MARXAR LA SETMANA QUE VE CAP A MALI, SOTA LAUSPICI DEL TURING PROJECT, PLANTAR DEU MIL ARBUSTOS A LA REGIÓ DE MOPTI. REFORESTACIÓ. VAL MÉS GERMINAR QUE GEMEGAR, EM VA DIR LHERVÉ AHIR AL MATÍ MENTRE ESTÀVEM ESTIRATS DE COSTAT AL LLIT ESTRET DESPRÉS DE LAMOR, I VAIG ESCLATAR A RIURE. VAL MÉS FEIXA QUE QUEIXA, VAIG REPLICAR JO, I VAM RIURE TAN FORT QUE VAM HAVER DE TORNAR A COMENÇAR LES CARÍCIES DES DE ZERO.
BRONX, 1952
En Joel també, als dotze anys i mig, comença els preparatius per al seu bar mitsvà. El tutor que li assigna la sinagoga de lavinguda Marion és un noi jove amb el nas ple de grans, els cabells greixosos, les dents podrides i una halitosi severa. En Joel aprèn a articular llargues frases en hebreu sense respirar pel nas. Les paraules li ballen als llavis. El tutor, sorprès per la pronúncia impecable, assenteix amb el cap i li fa reverències.
Per fi arriba el gran dia. En Joel se sent a punt. Té ganes que la Jenka estigui més orgullosa dell que den Jeremy. La sinagoga és plena a vessar, els seus pares estan asseguts a primera fila, el seu germà providencialment absent i ell, Joel Rabenstein, és el centre datenció. Alt i majestuós en el seu vestit daurat, el rabí obre amb solemnitat el recambró de fusta que conté el Séfer Torà i desenrotlla el pergamí per a ell sol. Tot és com ha de ser, tret que... En Joel té molèsties a la panxa. Se li recargolen els budells. Quan aixeca el cap, els seus ulls troben els del rabí i la mirada del sant home senfonsa dins seu fins a les profunditats.
En Joel comença a cantar els versos en hebreu. Ho ha memoritzat tot perfectament, però, cosa estranya, mentre la seva veu desgrana els passatges de Reis 18, lescena que descriu comença a viure dins seu; és com si les paraules engendressin la realitat a mesura que són dites. En Joel es troba entre els profetes que, al mont Carmel, dubten entre dos déus. Els veu saltar a laltar i posar-se a cridar. Quan Baal, el fals déu, no respon, es claven espases i llances a la carn, fent brollar la seva pròpia sang. En Joel continua articulant el text, però cada vegada té més mal de panxa perquè està trasbalsat pel que mostren les seves paraules: fulles afilades que penetren el cos dels toros i el dels homes, la sang que raja, els homes que tallen els toros a trossos i els cremen a laltar, el foc del Senyor que cau, consumeix la carn i asseca laigua fins a lúltima gota.
En Joel té el cor a la punta dels llavis. El rabí, tornant a enfonsar la mirada en la seva, veu que no hi creu.
Ara ja arriba el final de la cerimònia. El rabí cobreix el cap den Joel amb una tela blanca gruixuda després, posant les mans sobre la tela, es vincla i li diu en veu baixa: «Estreny el cul i continua».
Atònit, sol, invisible, en Joel rugeix amb violència.
Ja sallunyen, el rabí li porta el xofar als llavis i ell hi bufa a dins. En Joel sap que linstrument representa la banya del boc que shavia embrancat al sotabosc. La idea és recordar a Déu el mèrit dAbraham, amb lesperança que Ell perdonarà als homes els seus pecats. «No oblidis!», imploren les notes dor enfilant-se a través de laire cap al Tot Poderós. «Abraham estava disposat a sacrificar el seu fill! Bé mereixem una petita reducció de la pena a canvi, no?».
Al cap dun moment, les notes flotants alenteixen i sapaguen, significant al món que en Joel sha convertit en un home... un home jueu. Veu que la Jenka el mira, radiant, amb els ulls plens de llàgrimes. Però quan la gent saplega al seu voltant per felicitar-lo Mazel tov! Mazel tov! es fa un quàdruple jurament en veu baixa: no dirà mai més cap cosa en la qual no creu, ni menjarà animals, ni portarà la quipà, ni posarà mai els peus en una sinagoga.
La Jenka està horroritzada perquè el seu fill petit de sobte es nega a menjar la seva sopa de pollastre, els seus bagels de salmó fumat i la seva carpa farcida. Vey ist mir! Sospira i sen queixa a en Pavel, però el noi continua intractable. Està tranquil i resolut en la seva decisió de consumir només verdures i productes làctics. Quan els seus pares tenen convidats a sopar, es queda al seu lloc en silenci, pica una mica damanida de col i de pastís de poma i es disculpa educadament. Sortint del menjador sent els adults sospirar i lamentar-se en veu baixa de veurel tan pàl·lid i magre. Com pot ser, no menjar carn?, diuen mentre es tornen a servir una mica més de bou a la Stroganoff de la Jenka. Lhome és carnívor per naturalesa. Caça des de la prehistòria!
BOSTON, 1965
Quan en David Darrignton pare sucumbeix a una cirrosi lany després, els seus quatre fills i les dones respectives comprenen que hauran de passar una estona a linfern. No només hauran dorganitzar les exèquies per al vell ermità, sinó també repartir els seus béns florits, trobar nous propietaris per als seus gossos psicòtics, vendre la seva cabana de troncs i trobar una solució per a la Rose, la mare, el cos i lànima de la qual decauen a correcuita.
Estirada de bocaterrosa davant la llar de foc, la petita Lili Rose fa els deures mentre en David i lEileen discuteixen de tot això a la sala havent sopat.
Ves-hi tu, àngel meu, diu lEileen.
No hi puc anar tot sol. Serà un infern. Sense tu no ho suportaré.
Però qui sestarà amb la Lili Rose?
Sí, ho sé. Hem de col·locar-la en algun lloc.
Potser es podria quedar amb els meus pares a Concord.
Es moriria davorriment...
I si lenviéssim a casa den Jim i la Lucie a Boston? Allà hi ha tota una tropa de cosins més grans que poden estar per ella.
Però amb prou feines els coneix!
Bah, així es coneixeran.
Nestàs segur? No mhavies dit que aquesta branca de la teva família pertany més aviat als... baixos fons?
Merda, Eileen! Pot estar-se uns dies amb aquell coi de cosins germans! No sencomana, la pobresa. Para de jugar als pares pelegrins del Mayflower!
Què vol dir, baixos fons, mama?
I així és com, a ledat de deu anys, la Lili Rose es troba sola en un autobús Greyhound circulant en direcció a Boston.
La seva cosina Lola, de setze anys, la ve a buscar a lestació dautobusos del carrer Tremont, i labraça tot fumant un cigarret i mastegant xiclet.
Hola, guapa. Hòstia, que bufona que ets! Fa un temps genial, què et sembla si anem a peu? Passam la bossa, que te la porto.
La mama mha dit que em quedi a dins de casa, fa la Lili Rose fluixet.
Ah, sí? Mira, tia, tens deu anys o en tens dos? Ta mare podria deixar-te una mica en pau, no? No pateixis, torronet, no et deixaré, et protegiré, no et menjarem... Tot i que series un plat de rei!
Diu la Lola, petant-se de riure del seu acudit.
Aquell divendres, les dues noies, de bracet, sestan més duna hora per baixar Tremont i Columbus fins a Hyde Square. Els carrers bateguen: olors fortes, músiques palpitants que venen dels bars i dels cotxes. Entre la gentada que emplena els carrers, la Lili Rose hi veu pocs individus amb la pell clara. Els seus ulls sobren com taronges a cada segon.
És alta per tenir deu anys. Els homes es giren quan passen les dues beix, les segueixen amb els ulls. Cada vegada que algun home passa fregant la Lola, volent-ho o no, aprofita per dir-li coses a cau dorella i ella esclata a riure.
És alta per tenir deu anys. Els homes es giren quan passen les dues beix, les segueixen amb els ulls. Cada vegada que algun home passa fregant la Lola, volent-ho o no, aprofita per dir-li coses a cau dorella i ella esclata a riure.
Noies! Noies! Noies!, prometen els rètols de neó en les fosques finestres dels bars del carrer Tremont. La sola idea que només per ser noia podria aconseguir una feina ben pagada que la seva mare trobaria immoral i que la posaria en perill, a la Lili Rose el cor li fa un bot. No sap de quin perill es tracta, però li fa lefecte que té relació amb el que el senyor Vaessen li va fer al soterrani de lesglésia.
Quan finalment arriben a Hyde Park, la Lola fa entrar la Lili Rose a la planta baixa duna casa destrossada de dos pisos, i la presenta als seus germans Bob i Steve. Són guapos, virils i més grans: amb vint anys, en Bob és gairebé vell. Els pèls a la barba li creixen tan tofuts que sha dafaitar dos cops al dia. LSteve, de divuit anys, amb els cabells més clars i amb les galtes més llises, és guapo a matar; fins i tot una nena de deu anys se nadona. Però els nois estan massa ocupats a beure cervesa a morro, a arreglar el motor del cotxe i a provar-lo pels carrers del voltant per parar atenció en la seva cosina esprimatxada que ve de pagès. Aquell mes de juliol la ciutat està immersa en la canícula; en aquell piset shi ofeguen. Cada vespre, després dun àpat de macarrons o darròs en plats de plàstic, la Lola senduu la Lili Rose a badar pels carrer del barri.
Durant quinze dies a Hyde Square, mira la tele, juga a cartes amb la Lola, observa en Bob i lSteve aguantant-se la respiració. És el seu primer contacte amb éssers que van flotant dun dia a laltre, sempassen el que troben de menjar, sestan on poden i xerren amb tothom qui topen. Éssers sense estructura ni pla ni projecte, sotragats per coneixences casuals i forces en presència, sense cap altra certesa que lesglésia del diumenge.
Quan torna a Nou Hampshire, la Lili Rose no és del tot la mateixa.
A partir daquest estiu dels seus deu anys, sesforçarà a fer de la seva existència una trama ben ordida, amb el lloc en abscissa i lhora en ordenada, i una activitat constant per evitar caure pels foradets de la xarxa i anar a parar de tomballons en una vida de caos semblant a la dels seus cosins de Boston.
MANHATTAN, 1998
La sents, Shayna, la rivalitat latent que enfronta en Joel i la Lili Rose. És en laire talment lolor de les clavegueres, feble però persistent. Comences a tenir una idea vaga don ve tot això: té relació amb el fet que la Lili Rose no tha portat dins el ventre ni tha parit. Ja fa estona que vas descobrir que per treure-la de polleguera nhi ha prou que us tanqueu en banda tu i el teu pare. «No és culpa meva, et dius, si el papa és més simpàtic que la mama».