Lescola St. Hildas & St. Huguess pot ser ecumènica: als passadissos de lentitat, és evident que tothom creu en Déu. Quan comences primària quatre anys després de la teva inscripció precoç, resulta que lofici matinal a la capella és obligatori. Això fa empipar en Joel, però la Lili Rose creu que seria un error canviar-te ara descola: necessites continuïtat. O sigui que taconsellen que aprofitis aquell moment per fer revisió, pensar en una altra cosa o fins i tot llegir discretament, com vulguis.
Que siguis una descreguda durant lofici, passa; però en fer-te gran cada vegada et fa patir més ser lúnic alumne de lescola que no celebra ni Nadal ni Roix ha-Xanà, ni Pasqua ni Yom Kippur. Acabes queixant-ten a en Joel i la Lili Rose.
Per què els ateus no tenen mai res a celebrar?
Es miren, desconcertats, en parlen i decideixen fer una petita concessió. Després de fer-te entendre bé que no creuen més en els fantasmes, els trols, les bruixes o els homes llop que en els troncs ardents, els peixos multiplicats o la gent que ressuscita després de la mort, et donen permís per celebrar Halloween.
Així, cada any a partir dels teus set anys, la Lili Rose et compra una disfressa a la botiga del cap del carrer. Preocupada per evitar els estereotips de gènere com ara princesa, nina Barbie o alguna altra fada, tria disfresses que tu trobes dallò més frustrants: granota, gat, guineu. Tot seguit et frustra encara més acompanyant-te a fer la ruta dels caramels només per dins del vostre edifici, és clar. Quan protestes, texplica que les nenes marrons i les dones beix que es passegen per Morningside Heights en caure la nit corren el perill que els robin, les apunyalin o pitjor.
Trobes poc engrescador resseguir els passadissos lúgubres de Butler Hall al costat de la mare i trucar a les portes fent veure que ets un capgròs pigallat i pelut. La majoria de la gent ni es dignen a respondre, daltres enganxen lull a lespiell i sen tornen cap dins; fins i tot els qui obren la porta deixen la cadena posada i et passen llaminadures barates per lescletxa entreoberta.
De tornada a casa, explotes entre sanglots.
Per calmar-te, la Lili Rose texplica que tothom està angoixat perquè Rudy Giuliani, lalcalde de Nova York, acaba de buidar els refugis dels sensesostre, i, doncs, ara vaguen per la ciutat a milers pidolant una mica de menjar, diners o ajuda. I ens fan por, afegeix, perquè les males condicions de vida que tenen els han afectat la salut mental.
Sanglotes sense consol.
Però no thi facis mala sang, reina meva, diu la Lili Rose. Hi ha problemes que no són fàcils de resoldre, ni tan sols per als grans!
VULL DONAR-ME A LHERVÉ. MENCANTA AQUEST TIO, MENCANTA VIATJAR AMB ELL. DIU QUE NECESSITO POSAR-ME A LES MANS DALGÚ I QUE VOL QUE AQUESTES MANS SIGUIN LES SEVES. OK, VULL POSAR-ME A LES SEVES MANS. MAGRADA MIRAR-LI ELS DITS LLARGS I FORTS, TANT SI ESTAN OCUPATS GRAPEJANT-ME ELS PITS COM OFERINT ELS PRIMERS AUXILIS A LA VÍCTIMA DUNA INUNDACIÓ. ENS VAM CONÈIXER AMB PROU FEINES FA SIS MESOS, PERÒ TENIM GANES DE PENCAR JUNTS TOTA LA VIDA. MESTIMA, ENS ESTIMEM AMB BOGERIA, POTSER UN DIA TINDRÉ UN FILL SEU, PERÒ ABANS DE PENSAR EN UN EMBARÀS HE DE TROBAR LA MANERA DE POSAR UNA MICA DORDRE EN EL MERDER DE LA MEVA VIDA.
BRONX, 1952-1958
Durant els dos anys següents, el cos den Joel comença a reaccionar a la bellesa femenina amb un seguit de reaccions en cadena que lincomoden profundament, de tant com entren en conflicte amb el que ell considera el seu jo. Havent memoritzat els sis-cents tretze manaments tal com els va ordenar Maimònides, entén per què les dones són considerades impures i tan sovint assimilades a la mort, a la baixesa i a lanimalitat: perquè si no hi hagués res que ens en distragués, ens hi llançaríem a sobre a cada moment. En Joel veu les coses des duna perspectiva més racional que religiosa, per això la masturbació no li sembla tant una pèrdua de semença sinó més aviat una pèrdua denergia. I, potser per aquesta raó, decideix fer el que sigui per evitar la temptació.
Però, ai!, per la ciutat de Nova York hi pul·lulen temptacions de tota mena: noies i ombres de noies, riallades, dones joves de totes les mides, colors i formes, pits sinuosos, cuixes, galtes, clatells i panxells femenins, la meravella duna llengua llepant un gelat, uns llavis carnosos lun sobre laltre per escampar el pintallavis, talons dagulla que martellegen orgullosos la vorera, cartells de cinema que lloen els encants de Jean Harlow, dAva Gardner i sobretot de la riallera Marilyn, fràgil i irresistible...
Progressivament, en Joel posa en pràctica una tècnica en tres etapes: 1) Mirar fixament la persona o lobjecte del teu desig roent; 2) transformar aquest color vermellós en semàfor vermell; 3) frenar i girar.
Perfecciona la tècnica amb molta paciència: al cap duns mesos ja en nota els beneficis i en menys dun any la domina a la perfecció. Segons ell, és lúnic noi capaç de tallar darrel les ereccions. Nestà orgullós, és gairebé un presumptuós. Sí: en Joel Rabenstein sap apagar el desig, ni més ni menys, és espatarrant! El seu cos, a diferència del de la majoria de joves, lobeeix al peu de la lletra. Per això, com els hindús que practiquen el brahmaxari, disposa de grans quantitats denergia suplementària per als seus estudis. I sen serveix amb encert. Quan Hugh Hefner publica el primer número de Playboy el desembre del 1953, els amics den Joel shi tornen addictes dun dia per laltre. Ell, girant-se tranquil·lament, sabsorbeix en lectures dantropologia cultural: Ruth Benedict, Margaret Mead, Franz Boas. Desitja afartar-se només de llibres. Passa tot el temps lliure a la secció de Kingsbridge de la biblioteca pública de Nova York.
De què van, tots aquests llibres?, li pregunta la Jenka. Danimals, murmura en Joel.
Ah, molt bé, així que de cop i volta els animals tencanten. Què tenen, els animals?
Oh! Em faig moltes preguntes sobre els animals.
Obsessionat pel patiment que infligeixen els humans a les altres espècies, copia llargs passatges dels llibres que agafa en préstec, i els continua amb els seus propis pensaments, comentaris o preguntes. Omple amb la seva lletra grossa i regular un bloc de notes groc rere laltre. Després dhaver copiat els primers capítols del Gènesi, en els quals Déu concedeix a lhome el dret danomenar i dominar els animals de la terra, del mar i del cel, encercla aquestes citacions amb signes dexclamació.
«Mal començament», gargoteja al marge. «Imbecil·litats totals. Parlant clar, Déu no existeix fora dels cervells humans. És bàsicament la projecció dels nostres propis defectes. Lhem fet a imatge nostra: colèric i egoista, irritable i incoherent».
Estudia les diferents maneres en què, al llarg dels segles, els homes (gairebé mai les dones) han degollat els animals i nhan tallat els cadàvers a trossos. Compulsa no només les lleis de la carnisseria caixer i halal, sinó també les de les corrides de toros i les del sacrifici vudú.
De vegades, quan en Joel no és a casa, la Jenka fulleja els blocs de notes del seu escriptori i llegeix els seus escrits.
«A tot Europa», llegeix la Jenka un dia, amb les celles arrufades, «van fer pujar els jueus en vagons de bestiar per portar-los a sacrificar. Però abans de tractar els jueus com bestiar, havien tractat les bèsties com bestiar. Amb quin dret oprimim els animals? Després dhaver-los capturat i sotmès, van forçar els africans a treballar de sol a sol. Però abans de reduir els africans a lesclavatge, havien reduït les vaques a lesclavatge. Amb quin dret oprimim els animals? Abraham estava disposat a sacrificar Isaac. En canvi, és poc probable que el pare del boc hagués estat disposat a sacrificar el boc».
Pavel, pots creure que el nostre fill de disset anys escrigui aquestes coses?, diu la Jenka. Què coi és, tot això?
Aquesta nova obsessió den Joel la neguiteja. Hi torna a pensar quan sen va a dormir aquell dia, i les llàgrimes li llisquen dels ulls, regalimant pels cabells fins a les orelles, i dins les orelles.
Pavel, diu, amb la veu pastosa per les llàgrimes, què serà de nosaltres? I del nostre poble, què en serà? Pavel?
El seu marit, però, ha treballat tot el dia i ja ronca.
NASHUA, 1967-1968
Quan la sang comença a rajar de dins de la Lili Rose a ledat de tretze anys, la seva relació amb les dones dElle es transforma. El seu embadaliment es converteix de mica en mica en inquietud. Ara en desitja la gràcia i la bellesa per a ella mateixa: per tal dagradar, no als nois ni als homes, sinó al seu déu. La veu de dins del seu cap, en altres temps benvolent, ara sha tornat des de fa una temporada el jutge sever dun concurs de bellesa. Tres cops al dia ha dafrontar la mirada del déu al mirall i aconseguir-ne laprovació.
El seu cos la decep. Despullada davant del mirall, sobserva amb deteniment les cuixes i les troba massa grosses, sobserva amb deteniment el pit i el troba pla. Ah!, si almenys es pogués posar la carn de les cuixes al pit! Però no hi ha cap manera de convèncer les calories que pugin en lloc de baixar. Desesperada, es rebenta els estalvis i es compra uns sostenidors negres pushup. Un filferro passa per dins la vora de sota les copes i una xarxa metàl·lica empeny els seus pits minúsculs cap amunt, creant una il·lusió descot. Amaga els sostenidors en un racó de la calaixera. A lescola, durant les classes de mates o dhistòria, el seu cervell sexcita només de pensar-hi.
Un dia, lEileen troba els sostenidors ordenant el calaix de la Lili Rose.
David, li diu aquell mateix vespre, això ho hem de parar. La nostra filla perd de vista tots els valors cristians que li he inculcat.
Treu bones notes, objecta en David.
Si badem acabarà com la Lola, embarassada als divuit anys.
A en David lagafa desprevingut. La Lola, que havia deixat lescola als disset anys per agafar una feina de caixera de nit en una estació de servei, havia portat al món el seu primer fill als dinou anys... i, com que la criatura no tenia cap pare en concret, al cap de dos mesos la Lola havia començat a fer cantonades. En David sap pel seu germà que la vida de la Lola és sòrdida. Simagina efluvis de cervesa i descombraries, quartos de bany de rajoles blanques, burilles de cigarreta sucades al cafè i, en les tristes acrobàcies etíliques al seient de davant dels cotxes, sivelles de cinturó i cadenes de rellotges barats picant-li contra les dents.
Quina idea tens?, diu en David arrufant les celles.
Podríem canviar-la descola.
A mig curs de vuitè? Però on lenviaríem?
LEileen esmenta el nom duna escola catòlica privada a uns quants quilòmetres de Nashua. La matrícula és astronòmica..., però, per molt mort que estigui en David Darrington pare, en David Darrington fill continua necessitant demostrar-li el seu èxit.
Entesos, diu finalment. Informa-ten.