Passades les estones de més feina, de vegades lElwood desafiava els rentaplats a fer una cursa deixugar plats, i ells feien el numeret bonhomiós de quedar ben decebuts davant la seva superioritat. Els agradava veure el seu somriure, la seva singular alegria cada cop que guanyava. Després el personal va canviar. Els hotels nous del centre es van endur treballadors, els cuiners anaven i venien, uns quants cambrers no van tornar quan la cuina va reobrir després de recuperar-se duna inundació. Amb el canvi de personal, les curses de lElwood van passar de ser una novetat simpàtica a una entabanada maliciosa: els rentaplats més nous estaven avisats que el net duna de la neteja et feia la feina si li deies que era un joc. Qui era aquell nano seriós que feia el dropo per allà mentre la resta es fotia un fart de treballar, i a qui el senyor Parker donava copets al cap com si fos un coi de cadellet, amb el nas enganxat al còmic com si se les mamés dolces? Els homes nous de la cuina donarien unes altres lliçons al jovenet. Lliçons que havien après sobre el món. LElwood no era conscient que la premissa de la competició havia canviat. Quan llançava un repte, tothom de la cuina procurava que no se li escapés el riure.
Tenia dotze anys quan va aparèixer lenciclopèdia. Un dels ajudants de cambrer va entrar a la cuina arrossegant una pila de caixes i va cridar a tothom. LElwood shi va afegir: era una enciclopèdia de diversos volums que un viatjant shavia descuidat a lhabitació. Corrien llegendes sobre els objectes de valor que els blancs rics es deixaven a lhotel, però no era habitual que el botí arribés a baix, als dominis del personal. En Barney, el cuiner, va obrir la caixa de dalt de tot i en va treure un volum enquadernat en cuiro de lEnciclopèdia Universal Fisher, lAa-Be. Lhi va passar a lElwood, que es va sorprendre que pesés tant, un totxo de vores vermelles a les pàgines. El va fullejar, es va fixar en les paraules diminutes aede, Arquimedes, argonauta i es va imaginar al sofà de casa copiant les paraules que li agradaven. Paraules que semblaven interessants sobre el paper o que sonaven interessants en la pronúncia que nimaginava.
En Cory, lajudant de cambrer, va dir que regalava la troballa a qui la volgués, que ell no sabia llegir i de moment no tenia previst aprendren. LElwood es va oferir. Tenint en compte la personalitat de la cuina, costava de creure que algú més la volgués. Aleshores, en Pete, un dels rentaplats nous, va dir que se la juguessin a una cursa.
En Pete era un texà matusser que feia dos mesos que treballava a lhotel. Lhavien contractat per netejar taules, però després duns quants incidents lhavien traslladat a la cuina. Anava mirant enrere quan treballava, com si tingués por que lobservessin, i no parlava gaire, però tenia un riure ronc que va fer que, amb el temps, els altres li dirigissin les bromes. En Pete es va eixugar les mans amb els pantalons i va dir:
Abans del sopar tenim temps, si thi veus amb cor.
La cuina en va fer tota una competició. La més gran de totes. Algú va treure un cronòmetre i el va passar a en Len, el cambrer de cabells grisos que feia més de vint anys que treballava a lhotel. Era molt meticulós respecte del seu uniforme negre, i afirmava que sempre era lhome més ben vestit del menjador, que eclipsava els clients blancs. Amb la seva atenció pel detall, seria un àrbitre escrupolós. Van fer dues piles de cinquanta plats, després de remullar-los bé amb la supervisió de lElwood i en Pete. Dos ajudants de cambrer van fer dassistents en el duel, preparats per passar draps secs quan ells en demanessin. A la porta de la cuina shi va col·locar un vigilant per si venia cap responsable.
Tot i que no solia fer el fatxenda, lElwood, que en quatre anys no havia perdut mai una competició deixugar plats, duia la confiança gravada a la cara. En Pete sel veia concentrat. LElwood no percebia el texà com una amenaça, perquè lhavia guanyat en altres curses, i en Pete, en general, era un bon perdedor.
En Len va fer el compte enrere i van començar. LElwood seguia el mètode que havia anat perfeccionant amb els anys, mecànic i delicat. No li relliscava mai cap plat moll ni nhavia esberlat cap per haver-lo deixat sobre el marbre massa de pressa. Mentre els homes de la cuina els animaven, lElwood es va posar nerviós veient com creixia la pila de plats eixuts den Pete. El texà li duia avantatge, exhibia uns recursos desconeguts. Els espectadors sexclamaven sorpresos. LElwood es va afanyar, empaitant la imatge de lenciclopèdia a la sala de casa.
En Len va dir:
Prou!
LElwood va guanyar per un plat. Els homes, cridant i rient, es van intercanviar unes mirades que ell interpretaria més tard.
En Harold, un dels ajudants de cambrer, li va donar un cop a lesquena:
Tu estàs fet per rentar plats, geni.
La cuina va riure.
LElwood va tornar el volum Aa-Be a la caixa. Era un premi de luxe.
Te lhas guanyat va dir en Pete. Espero que et facin molt de servei.
LElwood va demanar al responsable de la neteja que digués a la seva àvia que se nanava a casa. Es moria de ganes de veure la cara que faria quan veiés lenciclopèdia a la prestatgeria, elegant i distingida. Tot encorbat, va arrossegar les caixes fins a la parada de lautobús de Tennessee Street. Veurel des de laltra vorera aquell noiet seriós que esbufegava mentre carregava el coneixement universal era presenciar una escena que bé podria haver il·lustrat Norman Rockwell, si lElwood hagués tingut la pell blanca.
A casa, va enretirar els Hardy Boys i els Tom Swift de la prestatgeria verda de la sala i va obrir les caixes. Es va aturar a Ga, encuriosit per veure com havien tractat galàxia els senyors intel·ligents de Fisher. Les pàgines estaven en blanc. Totes. Tots els volums daquella primera caixa estaven en blanc, excepte el que havia vist a la cuina. Va obrir les altres dues caixes mentre notava com se li anava escalfant la cara. Els llibres eren tots buits.
Quan va arribar, làvia va brandar el cap i li va dir que potser eren defectuosos, o exemplars de mentida que el venedor ensenyava als clients com a mostra, perquè veiessin com quedaria el conjunt a casa seva. Aquella nit, al llit, els pensaments li brunzien i feien tic-tac com un mecanisme. Va caure que lajudant de cambrer, que tots els homes de la cuina, ja sabien que els llibres estaven en blanc. I que havien fet comèdia.
Igualment va deixar lenciclopèdia a la prestatgeria. Impressionava, fins i tot quan les cobertes es van començar a pelar amb la humitat. El cuiro també era fals.
Igualment va deixar lenciclopèdia a la prestatgeria. Impressionava, fins i tot quan les cobertes es van començar a pelar amb la humitat. El cuiro també era fals.
La tarda següent va ser lúltima que va passar a la cuina. Tothom parava massa atenció a la cara que feia. En Cory ho va provar amb un «Què et van semblar els llibres?», esperant una reacció. A laigüera en Pete feia un somriure que semblava que lhi haguessin esculpit amb un ganivet. Ho sabien. Làvia va estar dacord que ja era prou gran per quedar-se sol a casa. Al llarg de lèpoca de linstitut, va estar donant voltes a la idea que els rentaplats sempre lhavien deixat guanyar. I pensar que nestava tan orgullós, de la seva habilitat, per simple i poca-solta que fos. No va arribar mai a cap conclusió fins que va entrar a la Nickel, cosa que va fer inqüestionable la realitat daquelles competicions.
CAPÍTOL DOS
Dir adeu a la cuina significava dir adeu al seu joc personal, el que feia ell sol: sempre que sobria la porta del menjador, apostava a veure si hi havia clients negres. Segons la sentència del cas Brown contra el Consell dEducació, les escoles havien de dessegregar: només era qüestió de temps que caiguessin tots els murs invisibles. La nit que la ràdio va anunciar la decisió del Tribunal Suprem, làvia va xisclar com si li haguessin tirat sopa calenta a la falda. Després es va asserenar i es va allisar el vestit.
Jim Crow1 no sesfumarà així com així va dir. El molt malparit.
Lendemà de la sentència va sortir el sol i tot estava com sempre. LElwood va preguntar a la seva àvia quan començarien a haver-nhi, de clients negres al Richmond, i ella li va contestar que una cosa és dir a algú que faci el que toca fer i una altra de molt diferent que ho faci. Per demostrar-lhi va enumerar alguns comportaments dell mateix i lElwood va assentir: potser sí. Tard o dhora, però, la porta sobriria i revelaria un rostre fosc un refinat home de negocis que fos a Tallahassee per feina, o una senyora sofisticada que hagués vingut a fer turisme gaudint dels olorosos plats que feien els cuiners. Nestava segur. Va començar el joc quan tenia nou anys, i tres anys després les úniques persones de color que veia al menjador portaven plats o begudes o una escombra. Només va deixar de jugar-hi quan les tardes al Richmond es van acabar. No va quedar mai clar si en aquell joc el seu oponent era la seva pròpia insensatesa o la tossuda constància del món.
El senyor Parker no era lúnic que veia que lElwood seria un bon empleat. Sempre hi havia homes blancs que li oferien feina, perquè reconeixien la seva naturalesa diligent i el seu caràcter estable, o si més no admetien que es comportava duna manera diferent dels altres nois de color de la seva edat, i això ho consideraven diligència. El senyor Marconi, el propietari de la tabaqueria de Macomb Street, havia observat lElwood dençà que era un nadó i xisclava dins dun cotxet sorollós mig rovellat. La mare de lElwood era una dona esvelta dulls foscos i cansats que no movia mai un dit per calmar la criatura. Comprava revistes de cinema a cabassos i desapareixia carrer enllà, amb el nen que no parava de cridar.
El senyor Marconi abandonava el seu lloc a la caixa tan poc com podia. Rabassut i suós, amb un tupè baix i un bigotet negre, al vespre ja anava inevitablement malgirbat. Només entrar a la botiga lambient es notava impregnat del tònic capil·lar que feia servir, que durant les tardes caloroses anava deixant un rastre aromàtic. Des de la seva cadira, el senyor Marconi contemplava com lElwood es feia gran, seguia el seu propi sol i sallunyava dels nens del barri, que feien gresca i rebombori pels passadissos de la botiga i es ficaven caramels Red Hots dins del peto quan es pensaven que no mirava. Ell ho veia tot, no deia res.
LElwood pertanyia a la segona generació de clients seus de Frenchtown. El senyor Marconi havia obert el negoci mesos després que shi establís la base militar el 1942. Els soldats negres agafaven lautobús al campament Gordon Johnston o a laeroport militar de Dale Mabry, armaven un merder de cal déu a Frenchtown tot el cap de setmana i després sen tornaven a entrenar-se per a la guerra. Tenia parents que havien obert negocis al centre que rutllaven, però un blanc que hi entengués, en leconomia de la segregació, podia fer-hi molts calés. La botiga den Marconi era a unes quantes portes de lHotel Bluebell. El Tip Top Bar i la sala de billar Marybelle eren a la cantonada. Feia bon negoci amb diversos tipus de tabac i llaunes de profilàctics Romeos.