Acabada la guerra, va desplaçar els cigars al fons de la botiga, va pintar les parets de blanc i hi va afegir prestatges per a revistes, llaminadures i una nevera de refrescos; tot plegat va millorar molt la reputació de lestabliment. I va contractar algú que lajudés. No nhi calia cap, dempleat, però a la seva dona li agradava explicar que en tenia, i ell va pensar que això faria la botiga més accessible a un segment més refinat del Frenchtown negre.
LElwood tenia tretze anys quan en Vincent, el mosso de la botiga des de feia temps, es va allistar a lexèrcit. No és que hagués estat lempleat més atent, però sí que era puntual i anava arreglat, dues qualitats que el senyor Marconi valorava més en els altres que en ell mateix. Lúltim dia den Vincent, lElwood rondava pel prestatge de còmics, com gairebé cada tarda. Tenia el curiós costum de llegir-se el còmic de dalt a baix abans de comprar-lo, i comprava tots els que tocava. El senyor Marconi li va preguntar per què ho feia si els pensava comprar tant si eren bons com si no, i lElwood va dir:
Per assegurar-men.
El botiguer li va preguntar si buscava feina. LElwood va tancar el número de Journey into Mistery i va dir que lhi havia de preguntar a la seva àvia.
La Harriet tenia una llarga llista de normes sobre què era acceptable i què no, i de vegades lúnica manera que tenia lElwood de saber com anava tot plegat era equivocant-se. Va esperar fins havent sopat, quan es van haver acabat el peix arrebossat i les agrelles i làvia es va aixecar per desparar taula. En aquest cas, la dona no hi tenia reserves ocultes, malgrat que el seu oncle Abe fumava cigars i goita com va acabar, malgrat lhistorial de Macomb Street com a laboratori del vici i malgrat el ressentiment que guardava pels maltractaments que havia rebut dun dependent italià, dècades enrere.
No crec que siguin parents va dir mentre seixugava les mans. O en tot cas, cosins llunyans.
Va permetre que lElwood anés a treballar a la botiga en plegar descola i els caps de setmana; donava a casa la meitat de la paga setmanal i laltra meitat lestalviava per als estudis. Lestiu anterior lElwood havia comentat danar a la universitat, com qui no vol la cosa, sense adonar-se de la transcendència daquelles paraules. El cas Brown contra el Consell dEducació havia capgirat el panorama duna manera increïble, però que algú de la família de la Harriet aspirés a fer estudis superiors era un autèntic miracle. Tots els recels que pogués tenir respecte a la tabaqueria es van esfondrar davant daquella idea.
LElwood endreçava els diaris i els còmics als prestatges de reixeta, treia la pols als caramels amb menys sortida i procurava que les capses de cigars estiguessin ordenades segons les teories den Marconi sobre la manera com els embalatges estimulaven «la part feliç del cervell humà». Encara sentretenia amb els còmics, els llegia amb compte, com si manipulés dinamita, però el que ara exercia més força datracció eren les revistes dactualitat. Va caure sota linflux voluptuós de la revista Life. Un gran camió blanc en deixava una pila cada dijous; lElwood va acabar coneixent-ne el soroll de frens. Després dhaver ordenat les devolucions i col·locat les novetats, sarraulia a lescala de mà per seguir les darreres excursions de la revista als racons més desconeguts dAmèrica.
Coneixia la lluita dels negres que es produïa a Frenchtown, on acabava el seu barri i començava la llei blanca. Els reportatges fotogràfics de Life el transportaven a les primeres línies, als boicots dautobús de Baton Rouge, a les segudes de les cafeteries de Greensboro, on joves no gaire més grans que ell sapuntaven al moviment. Els pegaven amb barrots de ferro, els ruixaven amb mànegues, mestresses de casa blanques molt enfadades els escopien i la càmera els congelava en escenes de noble resistència. Els petits detalls eren una meravella: les corbates dels joves que es mantenien ben rectes, com fletxes negres enmig de lespiral de violència, les corbes dels pentinats perfectes de les noies, que contrastaven amb els quadrats de les pancartes. Glamurós, segons com, fins i tot quan els regalimava sang per la cara. Joves cavallers que lluitaven contra dracs. LElwood era estret despatlles, prim com un colom i patia per les ulleres, que eren cares, somiava que les hi partien amb porres, palanques o bats de beisbol, però igualment ell shi volia afegir. No tenia altra opció.
Durant les estones de calma fullejava revistes. Els torns que feia a can Marconi li proporcionaven models de lhome que volia ser i lallunyaven del tipus de noi de Frenchtown que no era. Làvia feia temps que li havia prohibit voltar amb els nois del barri, a qui considerava uns ganduls amb ganes de brega. La tabaqueria, com la cuina de lhotel, era terreny segur. La Harriet leducava amb severitat, tothom ho sabia, i els altres pares del seu tram de Brevard Street contribuïen a aïllar-lo posant-lo dexemple. Quan els nens amb qui jugava a indis i cowboys de tant en tant lempaitaven pel carrer o li llançaven pedres, no ho feien tant per malícia com per ressentiment.
Els veïns del seu edifici sempre passaven per can Marconi, i els dos mons se solapaven. Una tarda va dringar la campaneta de sobre la porta i va entrar la senyora Thomas.
Hola, senyora Thomas la va saludar lElwood. Tenim taronjada fresca.
Doncs potser sí que nagafaré, El va contestar ella. Coneixedora de lúltima moda, aquella tarda la senyora Thomas duia un vestit groc de pics que shavia fet ella mateixa copiant-lo dun reportatge sobre lAudrey Hepburn. Era molt conscient que poques dones del barri el podien portar amb tanta seguretat, i quan es quedava quieta costava no sospitar que posava, tot esperant que es disparessin els flaixos.
La senyora Thomas havia estat la millor amiga de lEvelyn Curtis quan eren jovenetes. Un dels primers records de lElwood era estar assegut a la falda de la seva mare un dia calorós mentre elles jugaven al gin rummy. Ell es regirava per veure les cartes de la mare, que li deia que sestigués quiet, que feia massa calor. Quan ella es va aixecar per anar al vàter de fora, la senyora Thomas li va deixar fer uns glopets de taronjada damagat. La llengua carabassa els va delatar i lEvelyn, desmenjada, els va renyar mentre reien. LElwood recordava aquell dia amb afecte.
La senyora Thomas va obrir el moneder per pagar els dos refrescos i la Jet daquella setmana.
Ja tens temps de fer els deures?
Sí, senyora.
No el faig treballar gaire va dir el senyor Marconi.
Hmm va fer la senyora Thomas. El to era suspicaç. Les dones de Frenchtown recordaven la tabaqueria de quan tenia mala fama i consideraven litalià còmplice de molta misèria domèstica. Tu continua fent el que et toca fer, El.
Va agafar el canvi i lElwood la va observar mentre sortia. La seva mare els havia abandonat a tots dos; potser enviava postals a la seva amiga des dun lloc o altre, encara que a ell es descuidés descriure-li. Potser un dia la senyora Thomas nhi donaria notícies.
El senyor Marconi venia la Jet, és clar, i lEbony. LElwood el va convèncer perquè tingués el Crisis i el Chicago Defender i altres diaris per a negres. Làvia i les seves amigues hi estaven subscrites i ell trobava estrany que a la botiga no en venguessin.
Tens raó va dir el senyor Marconi. Es va pessigar el llavi. Diria que abans els teníem. No sé pas què va passar.
Molt bé va contestar lElwood.
Si bé feia temps que el senyor Marconi havia deixat dinteressar-se pels costums dels clients habituals, lElwood recordava què feia entrar cadascú a la botiga. El seu predecessor, en Vincent, de tant en tant animava la cosa amb algun acudit verd, però no es podia dir que tingués iniciativa. LElwood en tenia a manta i feia memòria al senyor Marconi de quin proveïdor de tabac els havia portat de menys en lúltim lliurament, i quins caramels calia deixar de demanar. A lamo li costava diferenciar les senyores de color de Frenchtown totes li feien mala cara i lElwood era un bon ambaixador. Sel mirava quan es perdia en les seves revistes i intentava entendre què feia que es comportés daquella manera. La seva àvia era una dona ferma, això era evident. El noi era intel·ligent i pencaire, i un motiu dorgull per a la seva raça. Però en les coses més simples podia ser força obtús. No sabia quan deixar-ho estar i retirar-se. Com amb allò de lull de vellut.
Els nanos pispaven caramels, tant era de quin color tenien la pell. El senyor Marconi mateix, de jovenet esbojarrat, havia fet les mil i una. Perds petits percentatges aquí i allà, però això ja entra en els costos generals; avui els nens roben una xocolatina, però tant ells com els amics es gasten els diners a la botiga durant anys. Ells i els seus pares. Si els fas fora per una minúcia sacaba sabent, sobretot en un barri com aquell, en què tothom ficava el nas en les coses dels altres, i llavors els pares deixen de venir per vergonya. Permetre que les criatures robessin era quasi una inversió, tal com ell ho veia.
El temps que va passar a la tabaqueria va fer que lElwood canviés la manera de veure-ho. Abans dentrar a treballar a can Marconi, els seus amics presumien dels botins de caramels, es petaven de riure i feien unes insolents bombolles roses de Bazooka quan ja eren a prou distància de la botiga. LElwood no ho feia, allò, però no lhavia molestat mai. Quan el senyor Marconi el va contractar, li va explicar lactitud que adoptava davant dels llargs de dits, així com on era lescombra i quins dies arribaven els lliuraments grans. Amb els mesos, lElwood va veure desaparèixer molts caramels a les butxaques dels nois. Nois que coneixia. Que potser li picaven lullet si veien que se nadonava. Durant un any no va dir res. Però el dia que en Larry i en Willie van arreplegar tot de caramels de llimona quan el senyor Marconi es va ajupir darrere el taulell, no ho va poder evitar.
Torneu-ho.
Els nois es van quedar parats. En Larry i en Willie coneixien lElwood de tota la vida. De petits havien jugat a bales i a tocar i parar, però allò es va acabar quan en Larry va calar foc al descampat de Dade Street i en Willie va repetir curs dos cops. La Harriet els va esborrar de la llista damics permesos. Feia generacions que les tres famílies vivien a Frenchtown. Làvia den Larry estava en un grup de lesglésia amb la Harriet, i el pare den Willie havia estat amic dinfantesa del pare de lElwood, en Percy. Havien anat junts a lexèrcit. El pare den Willie es passava els dies al porxo a la cadira de rodes, fumant en pipa, i sempre saludava lElwood quan passava.