(La vella de cal Mata-rucs l)
No em digui res, però estic convençuda que ha tingut tractes amb el diable. Don li ve el fill, si no? Sí, ja sé que tots els homenots del poble shan ajaçat amb ella, a lèpoca de gana, quan es quedà òrfena, abans que treballés a lestat major..., però vostè ha vist els ulls de la criatura? I els diners, don els ha tret? Corre la brama que semportà el bagul dels soldats, quan la guerra. Però jo mensumo alguna cosa més. Creguim que lhe vista recollir argelaga pel secà, i un dia que jo duia romaní i me lhavia de trobar al pas perquè ja venia de lera i ella hi anava, em va desviar la mirada i ni em saludà: li feia por. Li dic que és una bruixa, mossèn, i no men desdic... Jo les ensumo duna hora lluny. I els noguers que té plantats al seu hort? Diuen que el seu germà Pere els esporga, els abona i els té mil miraments com si li fossin fills... Ja sen pot riure!, com es nota que no ha viscut els meus vuitanta anys i que no coneix les fesomies dels seus feligresos... No, no mho prenc de cap manera, és que em fa ràbia que lorfeneta vingui a missa, ella que és un niu de podridura! Fixis, però, que mai no vindrà a combregar: sasseu cap al fons, a la penombra de la capella, vora el quadre del Sant Jordi ennegrit... I sha fixat en els rosaris que duu? Són de fusta davellaner... Encara vol més proves per negar-li lentrada a lesglésia?... Sí, rigui-sen, apa!... Aquest any la collita ens ha anat malament, i no ho dic perquè a casa en patim també les conseqüències, però juraria que tot és culpa della: deu haver fet algun dels seus encanteris per congelar les flors... Però adonis que quasi tots els arbres del seu hort, què dic?, tots!, shan salvat... És clar que ho paga com cal! Ha vist el seu fill, senyor rector? Dallò més anèmic i esquifit i amb el moc pengimpenjam! Un fàstic, creguim... I fins per la pell sembla fill del diable... Jesús, què he dit!
BIOGRAFIA 1
Rasques la crosta dels ajocadors, treus el vernís de merda que engalana el galliner, buides els ponedors de plomes enganxades i sucs solidificats que cap coltell no sap netejar. La teva mare, després de fer-te plegar el patufet, et sotmet al martiri dendreçar el galliner. Tensinistra, talment drapaire de naixement, en lart de treure palades, rítmic el pols, neguitós lalè. Palades de fem cap a lhort, on sobresurt un turonet, bressol de mosques i pudor. Tòtil, el gos de cua escapçada que et vas trobar abandonat, sencarrega de regirar-ho tot i sendú amb les dents els trossos més compactes: els espargirà per lhort, on ha instaurat un cementiri dossos i carns mig desfetes. El polsim de palla i caca seca us envolta: se tenganxa al nas i a la gola i només penses a remullar-te al riu. Un cop sec de palada i ensopegues una cosota grisosa: enganxada al terra de ciment, una rata podrida et fa venir basca. És pèl i podridura. Segurament ha menjat la metzina que va barrejar la teva mare amb panís, als racons ombrívols del celler, una de les moltes rates que festegen el galliner i arrabassen a les gallines la teca, sobretot en els tiberis que fan amb les deixalles del peix de riu: carpes, madrilles, anguiles... El peix el duu el sergent de la guàrdia civil que tant veus per casa i que de vegades es tanca amb la teva mare: els sents que parlen i que juguen... Tu ets lencarregat de treure el cap, els budells i les arestes. Les gallines en fan festa major. Ben cert: potser és una daquestes repodrides rates que sents a la nit mentre la teva mare, al segon pis, es rebolca amb el sergent... Té un resum de cap aixafat, tan sols un esquinç desquelet i uns borrons grisos esgarrifosos. Vols cridar, però la por et fa un nus a la gola, penses que les rates de la claveguera, en processó penitencial, voldran venjar la seva germana. I amb tot, goses barrejar el manyoc de pell i os amb la palla i la merda i tot ho llences al cim del turonet de podridura de lhort, desenganyant el gos perquè no la mossegui i es mori dinfecció. La cobreixes nerviós, vinga tirar-li palades de fem a tall de fosser, i en la teva imaginació enfebrida per aventures dherois de patufet, set dibuixa que ets tu el colgat i alhora ets tu qui et cobreixes amb llesques de femta... i creus que en sortiràs triomfador, potser. Per què «potser»? No guanyen sempre, els herois? Una llumeneta et fa entreveure un potser... Vinga fem i ara terra sobre la rata, aixafant-la a cops de pala, que no sen vegi ni un borralló de pèl. Hi plantes després patates dheura i ho regues: és un intent de fer créixer una mica de vida damunt de la mort, un intent que prou et saps fracassat dantuvi: es cremarà la futura herba per tanta fortor i ni tan sols neixirà un pam de verdor. Però sacabarà de podrir el cos de la teva rata, i tu també et podriràs mentre corres esgarrifat cap a la teva cambra, després de regar amb zotal el terra i les parets del galliner. Et refugiaràs, tenlairaràs, tamagaràs en els patufets fent dheroi. I no saps per què, però la rata et representa el pecat reencarnat i tespanta; tot seguit se tapareixen els dimonis que et volen prendre el patufet, dimoniets amb fesomia de rata que tarrabassarien si no fos per la teva heroïcitat el vestidet de la primera comunió, blanc i pur, que fa olor tot i ser enfonyat a larmari. Olor desglésia, de neguit, de protecció. Et malpenses, però, que ni el vestit blanc no espantarà la rata grisa que jeu sota la femta. Confessat.
Per esmorzar, una xocolata amb melindros has parat compte de no tacar-te el vestit, com bé tha assenyalat tot el sant dia la teva mare, després la missa i... la primera comunió! Els teus pares et feien descorta. A ell no li devia costar gaire: ja està acostumat a fer parella per dur gent a la presó; a estones timaginaves lligat amb manilles camí del jutjat... Quins nervis! Eres un sac de nervis, com diu la teva mare sempre que et revoltes. Un àpat sorollós, al migdia: thas ben emborratxat i than hagut de dur al llit, on has vomitat... Tha sabut molt de greu, quan thas alçat. El teu recent pare, fredament, tha clavat un parell de mastegots i se nha anat de casa per no tornar fins al vespre... Has plorat, com mai, a la falda de la teva mare. Heu mirat tots dos la televisió, tots dos ploraners, tots dos estàtics. Quan tha dut al llit i tha fet resar la pregària a làngel de la guarda, tu lhas sentida tant, la teva mare, que tha calgut preguntar-li la renglera dinterrogants que duies al damunt tots aquests dies: per què et creixen pèls més avall del melic? Tenies por que et renyés amb la teva primera pregunta, però sha limitat a dir-te que ja ho sabries més endavant, que de moment no thavies dexplorar lentrecuix. Però canviaries totes les joguines per no haver preguntat de seguida què era allò del bagul que els teus companys thavien dit, mentre jugaves, amb una rialleta sorneguera que tempipava molt, sobretot quan et van dir que la teva mare et contestaria. Hauries estripat tots els teus cromos i patufets per no veure els efectes de la teva pregunta a la cara de la mare. Se li han encès les galtes i els ulls li han rebotat de la cara. Tha pegat, més fort que el pare, i el soroll de la bufetada sha barrejat amb el cop sec que el teu pare ha donat en entrar, amb la porta, ebri com sempre, després de repassar-se els quatre cafès del poble. Tha cridat, la mare, que no li preguntessis més cosotes i que demà mateix parlaria amb el senyor rector. No has aclucat lull en tota la nit: a les palpentes se tapareixen rates i més rates que roseguen baguls plens de bitllets.
Fins i tot li dol de matar jueus amb el carrau! Vet aquí la frase més insistent que la teva mare adreça al mossèn quan li va a parlar de la teva vocació. Ho sents? Li diu que tu testimes els jueus perquè, quan els teus companys escolans fan girar amb delit el carrau, per Setmana Santa, intentant despargir la boira que sha fet a lesglésia amb els sorolls que simbolitzen la mort del Crist, tu restes sangglaçat i somiques. Li repeteix més de deu vegades que des de petitet ja tha agradat de resar, ben agenollat vora la catifa, el crucifix que et beneeix el capçal del llit, que el dia que el bisbe et va confirmar li vas dir a la teva mare, cada mitja hora durant tota la tarda, que volies servir el Senyor, que volies dir missa. Se nenorgulleix que fossis lúnic a la classe, paraules del senyor mestre!, que no et vas riure del desgraciat acudit duna canalla quan va contestar irònicament un dia que no se sabia la lliçó: «Estan repetits!», va dir assenyalant el retrat del Sant Pare i el crucifix. El senyor mestre el va treure fora, per una setmana... Però tu ara ets el sant del poble: el fill de lOrfeneta qui ho havia de dir! no fa les cafrades dels altres nens. I mentre la mare es desfà en lloances, el teu pare et ressegueix les galtes tot descarregant-se de la fúria que duu al damunt, de la ràbia dentada de pegar un fill que no és seu, que se lha trobat amb la dona. No sap ni per què shi ha casat. Bé, ho sap, però no sen vol acusar. Quan loncle deixà la teva mare sola, la casa shavia tornat un niu de gent: lOrfeneta shavia llançat a fer de dispesera i tenia rellogats per donar i per vendre, amb la mala fama que això comportava. Es rumorejava que mig poble shi havia ajaçat. Això del sergent, del teu pare de retruc, va ser la culminació dels malparlaments. No shaurien casat, ho saben prou bé, si no els haguessin vist nus a lera una nit de juny... Mossèn els ho va aconsellar. I la teva mare ho va tapar com pogué, intentà desesperadament dofegar rumors i malparlaments. Però la notícia sesbombà com foc al rostoll. Quedà, però, una zona del seu secret estotjada i recòndita, compartida per molt poca gent... El fill que naixeria no seria fill dun sergent de la guàrdia civil, pare legal teu, sinó del tinent del bagul... Per què et penses que la teva mare et fa de tant en tant moixaines al cap i et diu «perdonam»? No lentens i penses que vol que no li guardis ressentiment perquè tha renyat. I el teu pare pare? sap que, en el fons, no té dret a pegar-te perquè no ets fill seu ni ho seràs mai, i això lexcita i li pinta dodi els ulls... «Ja ho mirarem», assegura el senyor rector a la teva mare, i lacomiada. Ella, tota esperançada, et consola quan et veu amb les galtes inflades mentre mira adolorida i poruga el qui et fa de pare; després et promet que lany vinent, si et portes bé, podràs anar al seminari. Til·lusiones, et consoles..., però no saps res del que passa al teu voltant. No entens aquests fils de reflexió, encara, Marc.