La major part del lèxic o de solucions fonètiques són compartides amb la resta de parlars septentrionals, sobretot de linterior, però proliferen els mots de caràcter fronterer del tipus: palaura paraula, soriejar tafanejar i vertat veritat, per una banda, que són propis dels Ports i lAlt Maestrat i sorollar-se moures, menejar-se, sagal i nus, que reapareixen per les terres del Vinalopó, en lloc de nugo o nuc.
3.2 Si vullguérau, aniríam. La morfologia verbal a Suera i a Tales
Suera i Tales, tot i pertànyer oficialment a la Plana Baixa, es troben a les estribacions de la serra dEspadà i presenten un relleu ben muntanyenc. Fiten per linterior amb Aiòder, Vilamalur i Fanzara, que a les hores dara encara mantenen un castellà impregnat de molts aragonesismes. El valencià de Suera i Tales presenta unes característiques ben originals que li atorguen un aspecte singular. El fenomen més destacable dambdós pobles afecta la fonètica i la morfologia alhora: es tracta del morfema verbal [a] en compte del general [e] que apareix en posició àtona en casos com ara fes lo que vullgas, quan ixcas, que dorgan, la véam, pujavan, aurias la porta obries, si estigueras, si tingueran, aniríau, faríam. A diferència dalguns parlars ribagorçans, on també apareixen aquestes formes, en morfologia nominal es manté la [e]: l[e]s don[e]s i no las donas. Pel que fa als verbs, la marca [a], presa de laragonés o del castellà, afecta els presents de subjuntiu de la 2a i 3a conjugació (vullgan, sencan), tots els imperfets dindicatiu (ancetàvam, juàvau, díam, tanrias), els condicionals (parlarias, dirian, patiríau) i pel que fa als imperfets de subjuntiu a Suera només els de la 2a i 3a conjugació (hagueras, diguérau; però si jo anara / tu anares / ell anare / anàrem / anàreu / anaren), mentre que a Tales no nhi ha excepcions (si tu anaras / si ell anara / anàram / anàrau / anaran).
A banda daquest tret que per si sol ja peculiaritza aquests parlars, observem que Suera presenta un valencià més amerat de localismes, aragonesismes o castellanismes que Tales: quaranta i esguitar pel general coranta i esquitar; anar a gatos de grapes, palaura, presquilla (presquet nés un tipus) préssec, tomac (a Tales tomata). Comparteix amb Aín i Tales, i sovint amb Artana i Onda, aixollim sutja (aixullim a Tales), alcornoc surera, berena entrepà, botilla botija, cosquelles cosquerelles; i només amb Aín bimbral pedrís, brancal, culebra serp, espinilla, gurió (taularà a Tales), enganyapastor (cueta (blanca) a Tales i Onda), tomillo.
3.3 Torís: un parlar marginal ben a prop de València
La vall dels Alcalans ocupa la part septentrional del ponent de la comarca de la Ribera Alta, entre la serra del Cavalló i la dAlèdua, i és travessada pel riu Magre, que fa de nexe dunió entre els set pobles que la componen: Torís, a linterior, Real de Montroi, Montroi i Montserrat en un primer graó cap al sud-est, i més avall el Marquesat de Llombai, amb Llombai, Catadau i Alfarb. Finalment, Carlet és leixida natural a la plana de la Ribera. Hi ha, per tant, quatre zones ben diferenciades en un espai geogràfic de gairebé trenta quilòmetres.
Des del punt de vista lingüístic sobserva, dentrada, una gradació entre Torís, envoltat de pobles castellanoparlants (Alboraig, Godelleta, Bunyol, Xiva, Xest, Macastre, Dosaigües), i pertanyent sorprenentment al partit judicial de Requena, i la part baixa de la vall i Carlet, que estan totalment abocats a la resta de pobles valencians de la Ribera i que formen part del partit judicial de Picassent.
Com és de suposar, el parlar de Torís sens presenta com un valencià fronterer, impregnat de castellanismes (quasi)exclusius a la comarca (balsa, càrcel, cebà, llegar, modronyo, tabic, unya; tenen molta més extensió avispa, lenteja i peca; en morfologia hi ha sel done, dona-se-la per lil done, dona-li-la i sescampen les formes escolta-me, mira-te per escoltam i mirat), molts dels quals shan adaptat al sistema (anrepuixar (< arrempujar), buixerugo (< abejarugo), cosquelles, estropall, musgany (< musgaño musaranya)); amb una presència abundant daragonesismes (ababol rosella, borrega ovella, brullo brull, mató, (pujar) al cordero al be, gomanilla canell, lúdriga llúdria, martinico cuereta, roixio rosada, sinse); i una proliferació considerable de localismes, entre els quals destaquen dijaus, au, bau. Són ben vius els mots abans, prunejar (< espurnejar) i forment.
Des del punt de vista lingüístic sobserva, dentrada, una gradació entre Torís, envoltat de pobles castellanoparlants (Alboraig, Godelleta, Bunyol, Xiva, Xest, Macastre, Dosaigües), i pertanyent sorprenentment al partit judicial de Requena, i la part baixa de la vall i Carlet, que estan totalment abocats a la resta de pobles valencians de la Ribera i que formen part del partit judicial de Picassent.
Com és de suposar, el parlar de Torís sens presenta com un valencià fronterer, impregnat de castellanismes (quasi)exclusius a la comarca (balsa, càrcel, cebà, llegar, modronyo, tabic, unya; tenen molta més extensió avispa, lenteja i peca; en morfologia hi ha sel done, dona-se-la per lil done, dona-li-la i sescampen les formes escolta-me, mira-te per escoltam i mirat), molts dels quals shan adaptat al sistema (anrepuixar (< arrempujar), buixerugo (< abejarugo), cosquelles, estropall, musgany (< musgaño musaranya)); amb una presència abundant daragonesismes (ababol rosella, borrega ovella, brullo brull, mató, (pujar) al cordero al be, gomanilla canell, lúdriga llúdria, martinico cuereta, roixio rosada, sinse); i una proliferació considerable de localismes, entre els quals destaquen dijaus, au, bau. Són ben vius els mots abans, prunejar (< espurnejar) i forment.
Montserrat, Montroi i Real de Montroi redueixen dràsticament els castellanismes torisans (només localitzem avispa a Montserrat i en morfologia se la done per li la done als tres pobles) i els aragonesismes, tot i que encara sentim gomanilla, brullo i sinse; ababoll per a la mata de la rosella només a Montserrat.
3.4 El canyut: un valencià a les portes de Castella
Entre la Canyada i Villena no hi ha cap accident orogràfic que obstaculitze la lliure circulació i la distància que uneix els dos pobles és només de cinc quilòmetres. No obstant això, lany 1244 shi va fixar la frontera que separava Castella i València, que formava part de la Corona dAragó, la qual shi va mantenir estable durant centúries i per consegüent va repercutir en lavenir històric dels dos nuclis de població. Més avant, una vegada units ambdós regnes, i després de diverses reformes en lorganització territorial, el 1836 Villena passa de la província dAlbacete a la dAlacant. Ara bé, tot i els trasbalsos en els límits administratius i la procedència diversa dels repobladors, la Canyada ha mantingut tradicionalment uns vincles ben estrets amb la ciutat veïna: no podia ser duna altra manera, si tenim en compte la proximitat i lhegemonia que ha exercit Villena amb els pobles dels voltants, que tenen un menor pes demogràfic. Però és, sens dubte, el sentiment de pertinença a una comunitat lingüística o a una altra el que ha condicionat i ha oposat alhora la identitat col·lectiva i lelement constitutiu de la personalitat i idiosincràsia de cadascun dels dos llocs.
La característica del parlar canyut que més estranyesa crea als veïns immediats és la pronúncia diftongada de la [ɛ] tònica siat, mial, cotompial i diviandres, que es trasllada a la posició àtona en fid[ja]uet, p[ja]dré, p[ja]uet, t[ja]leta, v[ja]rdet, v[ja]rdor. Modernament c[ja]ro, conf[ja]ti, corr[ja]us, crit[ja]ri i pr[ja]mit, per castellanisme, entre els jóvens esdevenen c[é]ro, conf[é]ti, corr[é]os, crit[é]ri i pr[é]mi, de la mateixa manera que la /ɛ/ es tanca generalment en [e] en [é]xit, com[é]dia, aut[é]ntic, t[é]nis, C[é]uta i esdevé [a] en ny[á]rvit, estr[a]la, mis[á]ria, [a]lda, [a]lx i j[á]nit); el tancament de tota o oberta ([ó]li, h[ó]me, aix[ó]), que arrossega casos com carx[ó]f[o], gr[ó]g[o] o asc[ó]l[o] en comptes de carxofa, groga i escola, per lefecte de lharmonia vocàlica; lobertura de la /e/ i /o/ tònica travada per consonant (v[ɛ]ll, Mared[ɛ]u, neb[ɔ]t, cigr[ɔ]ns) i entre la població menor de seixanta anys lobertura, a imitació del castellà de Villena, que diu d[ɔ], tr[ɛ], hombr[ɛ](s) perr[ɔ](s), de les mateixes vocals en posició travada àtona final (l[ɛ]s dón[ɛ]s, hóm[ɛ]ns, mira-l[ɛ]s, posa[ɛ]s, núg[ɔ]l, pàmp[ɔ]l); i una major presència de caste-llanismes en relació als pobles veïns (assul, barrenyo, berenjena, quesso, unya; tot i que possiblement ampujar és lúnic aparentment privatiu).
3.5 La regió meridional del Carxe: una altra franja de ponent
Lexpulsió dels moriscos lany 1609 implicà una reestructuració de la població de les Valls del Vinalopó. Petrer i Monòver foren creats novament per pobladors sobretot de la Foia de Castalla i, en general, els autòctons es barrejaren amb gent valenciana daltres comarques i amb castellans procedents de linterior. És en aquest moment, o potser encara una mica abans, quan comença la substitució lingüística als pobles dAsp i Montfort, que es consolida, juntament amb Elda i les Salines a mitjan segle XVIII (Montoya, 1990). A finals daquesta centúria i a les primeries del XIX, larribada daspers a una part del terme del Fondó de les Neus la Canalosa i el Fondó de les Basses és determinant en la posterior castellanització daquests llogarets, que, malgrat tot encara hui en dia conserven una part de la població autòctona.
Lexpulsió dels moriscos lany 1609 implicà una reestructuració de la població de les Valls del Vinalopó. Petrer i Monòver foren creats novament per pobladors sobretot de la Foia de Castalla i, en general, els autòctons es barrejaren amb gent valenciana daltres comarques i amb castellans procedents de linterior. És en aquest moment, o potser encara una mica abans, quan comença la substitució lingüística als pobles dAsp i Montfort, que es consolida, juntament amb Elda i les Salines a mitjan segle XVIII (Montoya, 1990). A finals daquesta centúria i a les primeries del XIX, larribada daspers a una part del terme del Fondó de les Neus la Canalosa i el Fondó de les Basses és determinant en la posterior castellanització daquests llogarets, que, malgrat tot encara hui en dia conserven una part de la població autòctona.
Els monovers també sestengueren ràpidament primer cap a terres ponentines del terme del Pinós i posteriorment, a la recerca de més camps de conreu, colonitzaren la regió del Carxe, que comprén aproximadament el llogaret homònim (oficialment Raspay), al terme de Iecla, i els de la Torre del Rico, la Canyada del Trigo i els Escandells, a la banda de Jumella. Els novelders, per la seua banda, sescampaven cap a la Romana, lAlguenya, el Fondó dels Frares, els llogarets del terme de Favanella de parla catalana la Canyada de lAlenya o els Martines i lOmbria de la Sarsa i a la zona sud-est del terme de Jumella.