Limorti (2009: 228) mostra com la toponímia derivada dantropònims i gentilicis de la banda murciana de parla catalana reflecteix la procedència dels repobladors: al nord la casa dels Monoveros, la llometa Poveda i la Torre del Rico i al sud els Escandells, el racó dels Navarros i els Martines, a partir de llinatges novelders.
Podem dir, per tant, que lhibridisme lingüístic a les Valls del Vinalopó és antic i constant, els límits entre cultures és fluctuant i que lestabliment dels actuals valencians en aquestes latituds és modern. Daquesta manera, la idiosincràsia de la comarca estudiada, amb una història tan recent, justifica, si més no, una certa indefinició identitària que caracteritza la major part dels habitants.
No obstant això, la regió del Carxe a penes presenta trets diferencials que loposen a la resta de la comarca veïna. Si de cas, destaquem una castellanització més cridanera, tant en fonètica com en lèxic, a la banda administrativament murciana, i també a la mateixa zona lateral el manteniment de solucions lingüístiques obsoletes o desaparegudes de la parla habitual de la comarca contigua: ditxaus, metxe, txent en lloc de dijaus, metge (o me[Ʒ]e), gent; betacisme quasi generalitzat i aspiracions freqüents (éh que) enfront de la distinció de /b/ i /v/ entre les generacions mitjanes i majors de la banda administrativament valenciana i absència daspiracions (llevat dels Fondons i Petrer); sem i seu (també als Fondons) per som i sou; més enllà i més enrere per més pallà i més parrere; quant al lèxic, pereter, ixent, quesso corresponen a la perera (peretera al Pinós), el llevant i el formatge de laltre costat. Els castellanismes entre els valencians del terme meridional de Favanella són més abundants: acelga, ceressa, correos, espada; le dic; si jo fuera / tu fueres / ell fuera.
Dins daquesta zona tan estiregassada i tan poc cohesionada, les oposicions internes són sempre paral·leles a lalternança geolingüística que presenta la comarca sencera de les Valls del Vinalopó, dacord amb la procedència dels habitants. El centre i nord de la regió anomenada del Carxe comparteixen amb el Pinós i Monòver la reduplicació pronominal en posâ-nen i fê-nen per posâ-ne i fê-ne propi del sud; i en lèxic cape-llana totestiu, mallerenga, cisera (Carxe nord i el Pinós), esgarrifar, forrell (el Carxe i el Pinós; forrellat a Monòver), juete joguet, perpissa cueta, cuereta, unet sambori. Destaca com a solució local pròpia del Carxe dolent per malalt (només al llogaret del nord), un paral·lelisme llampant amb el tortosí. Coincidint amb la resta de les valls, els articles es i us (es hòmens, es dones / us hòmens, us dones) aprofiten tant per al masculí com per al femení.
La zona meridional coincideix amb Novelda: màniga, brenar, vremar, sony son, arranyar arrapar, terrat teulada, monya nina, forment, tomello.
Per acabar de perfilar el valencià de la zona del Carxe i, per extensió, el de les Valls del Vinalopó caldria deixar constància de la gran quantitat de mots compartits amb el castellà de les terres murcianes veïnes. No sempre és fàcil desbrinar quina ha estat la llengua de partida, però, amb independència daixò, el que més sobta és la sensació de continuum que sura a partir dels exemples arreplegats: aporrejar-se/aporrearse, arrempuixar/arrempujar espentar, baldosa/baldosa vorera, blanura/blandura boira, olisquejar/olisquear xafardejar, rodete/rodete castanya de cabells, roví/robín rovell, taratinya/tarataña teranyina, xino/chino porc, xupalandero/chuparandero caragol avellanenc, zagal/zagal xic, etc.
3.6 Crevillent i Guardamar: el darrer bastió de lantic oriolà
Crevillent és la ciutat valenciana més poblada del sud; amb quasi 30.000 habitants, la llengua manté una salut destacable i es transmet generalment de pares a fills, tot i els primers símptomes dabandó. Els oriünds daquesta població, que a les hores dara ha esdevingut una mena dillot lingüístic, pel fet que al nord la ciutat dElx es troba molt caste-llanitzada, pel ponent hi ha la serra de Crevillent i pel sud Albatera i, en general, la comarca castellanoparlant del Baix Segura, sautoidentifiquen més que en altres llocs amb lexpressió ser del poble. Una comunitat de parlants amb dinàmica pròpia i amb poc de contacte amb altres valencians (si de cas, només amb els habitants del Camp dElx) ha generat un parlar força característic, únic i amb molta personalitat.
Des del punt de vista fonètic, el parlar de Crevillent destaca per ser el poble, juntament amb Guardamar, que perd més dd intervocàliques: anyaî afegir, forâ foradar, meî mesurar, mua, neboa, olviâ oblidar, queâ quedar, via; és també lúnic poble de la comarca que perd la r final: parlâ, mucaô mocador, calô; hi sovinteja la palatalització de la s implosiva seguida doclusiva sorda: moixca, repixcar (< repiscar pessigar); és lúnic poble del sud de la línia Biar-Busot, juntament amb Agost, que manté decreixent el diftong /ú/ en búit, cúina, cúit; i com a tota la comarca sòbra, còbra i armòsa mantenen el timbre de la vocal tònica obert, a diferència del valencià veí del nord més amunt dElx.
Quant a la morfologia, destaca el manteniment de larticle personal (el Vicent, la Teresa); la vitalitat dels possessius àtons (mun germà, ma cosina, mun cunyat, ma filla); els infinitius nàixer, créixer i conéixer prenen a tota la comarca les formes naixtre, creixtre i coneixtre; la 1a persona del present dindicatiu dels verbs de la 1a conjugació prenen generalment una c analògica: escóltec, méngec, càntec i sestén a casos com ara séc per sé i, fins i tot, parlarec per parlaré; vevem, veveu, ve-vent i vevia, amb v antihiàtica, equivalen a veem, veeu, veent, veia; el participi rigut ha substituït el valencià rist; la perífrasi dobligació en present dindicatiu pren la forma de 1a persona tinga que fê he de fer; bastant, nincà, dintre, sinse (que modernament se substitueix pel castellà sin) i el pronom de cortesia usté equivalen al valencià general prou, encara, dins, sense i vosté. Els números dotze, tretze i setze esdevenen generalment doize, treize i seize; el diminutiu -ico és bastant productiu: â(ra) mateixico, xiquico xicotet; shi desconeix el castellanisme antes i al seu lloc sutilitza ans, enans o denans.
Quant al lèxic, els localismes proliferen, tot i que sovint hi participen els pobles de la resta de la comarca: ababol rosella, afondre afonar, barraquero pit-roig, corona de pipes gira-sol, culebra serp, formigó formiga, gibat geperut, guixarra cigala, moceguello rata penada, mou(re)-se alçar-se de dormir, obrador [obraó] obrer, paleta, pasme esglai, ramar nadar, roviny rovell (del ferro), terrat teulada, toro bou, tramussol mussol, urçol, úrgano llueret, xapina petxina. Mantenen plena vigència els noms genuïns ase i somera, que han desaparegut de la major part dels parlars valencians. A mode dillot reapareix abaejo, garró i pemintó enfront de bacallar, turmell i pebrera dels pobles veïns. Albacora i alcarxofa avantposen larticle àrab al-. Entregue per sencer és característic de tota la comarca. Dadaptacions del castellà o del murcià veí nhi ha moltes: arranyar arrapar, botijo [] botija, canció cançó, espà espasa, estropall fregall, golp colp, milagre miracle, repixco pessic, roixio rosada, siment llavor; i de castellanismes que no han passat cap filtre, sen troben un bon grapat, alguns exclusius: (a)llegar, berenjena (que conviu en algunes famílies amb el genuí albargenya), cangrejo, correos, demassiao massa (que conviu amb de més), habitxuela, llevar dur, portar, pulpo, sacar, trença i unya entre daltres.
A la comarca del Baix Segura, coneguda popularment també com a Horta dOriola o com la Baixura als pobles valencians de terra endins, només hi ha actualment dos nuclis de població catalanoparlants: el llogaret oriolà de Barba-roja i el poble de Guardamar, el primer dels quals està situat geogràficament a la comarca de les Valls del Vinalopó, al corredor natural que formen la serra de Crevillent i la de lAlgaiat.
Segons sembla, Guardamar és una vila de nova planta, bastida al segle XIII amb la conquesta cristiana. És, doncs, una plaça eminentment de població cristiana; si hi hagué o no una minoria àrab devia ser en tot cas en una proporció baixa i no hi tingué repercussions lingüístiques el decret dexpulsió dels moriscos. És indubtable el seu valor estratègic: fins al segle XVIII era lúnic assentament costaner important del Baix Segura. No obstant això, a la resta de la comarca, en aquesta època el català degué desaparéixer per complet, perquè linterior sí que va ser repoblat per murcians a partir de 1609. Només sen quedà fora el poble de Guardamar, amb lexcepció del camp. És lúnic lloc que no es véu afectat per lavanç del castellà de ponent a llevant riu Segura avall, que no arribà a la mar. La relació pesquera amb els pobles del nord i la llunyania dOriola, a banda de posseir una població més estable per lescassedat de moriscos, en foren els motius determinants.
Amb tot el que shi ha exposat, és de suposar que el parlar de Guardamar presente, de manera més acusada que en altres indrets fronterers, característiques pròpies dels parlars marginals. Siga pels castellanismes, o més aïna murcianismes, pels arcaismes o pels localismes, la llengua dels guardamarencs és vista pels veïns com un valencià ple de peculiaritats, amb un caràcter marcadament diferencial. En fonètica, Guardamar transforma el diftong /ɔw/ en [a] de manera general (au, bau, nau), ensordeix els al·lòfons sonors dels fonemes /s/ i // que apareixen en fonosintaxi (do[s] hòmens, pe[] i carn); els plurals en -ts perden lelement dental (posà[s] < posa[ts]); es manté caïra enfront del valencià veí caria, mentre que només sentim palaura pel general paraula. En morfologia destaca la presència dels articles les i unes per als dos gèneres (les gossos, les xiques / unes gossos, unes xics); el verb ser en present adopta les formes sic, eres, és, sem, seu, són; me murc (del verb morir), jo vulc, que ell vulga; presenta plena vitalitat el pretèrit perfet simple, com al Camp dElx: me naní, vingué, diguí, fon; vine-ten, anem-nos-en, compra-ten esdevenen vin-te-nin, ané-mo-nin, compra-te-nin. Quant al lèxic, destaquen els localismes següents: afonir afonar, aidar ajudar, ancanària carxofa (encarnella a Elx i a Santa Pola), borrega ovella, (pujar a) cacot o a carcasselles al be, cassidrany capsot botxí, fardatxina sargantana, galillo gola, maití matí, marranxinxa ortiga, oir sentir, pereto bony, venemar veremar; comparteix amb Crevillent toro i amb Elx i el seu camp perluc llot (allà esperluc). Els castellanismes exclusius són ben cridaners: almendra, cerca, cutxara, detràs, encima, garbanço, nunca, quesso, sin sense, tarde, que equival tant a ladverbi tard com al substantiu vesprada; i en moltes ocasions sadapten al sistema: anzol ham, avasijo veixell, begerugo abellerol, capull, empuixar, llàmpara, llàtigo, lletrer, pendents arracades, pica piga, quadrella, refaix, reló rellotge, repixco pessic, roixio rosada, sangrisola sangonera, tenaja gerra.