Tot i que no és objectiu daquest treball, cal fer esment dels parlars valencians castellans. Hi distingim dues zones: els parlars castellanoaragonesos que podríem situar a les comarques interiors de la zona central i septentrional del País Valencià, des de la Canal de Navarrés i la Foia de Bunyol fins a lAlt Millars i la localitat dOlocau, als Ports. I, en segon lloc, els parlars castellanomurcians (també amb una fortíssima empremta aragonesa), localitzats des de la Vall dAiora fins al Baix Segura, incloent-hi les localitats castellanoparlants que se situen a la vora del riu Vinalopó (des de Villena i Elda a Asp i Montfort). Tots plegats presenten un castellà farcit de catalanismes i daragonesismes sovint compartits amb el valencià. El castellà que es parla en aquestes comarques es pot considerar inserit en el concepte general de castellà oriental, que arriba fins Andalusia oriental i Múrcia, i abraça la meitat de la Manxa i Aragó. Aquest gran subdialecte del castellà deu molta de la seua fesomia a lantic aragonés, escampat envers el sud des del temps de les repoblacions cristianes i influït en menor o major mesura també pel català, amb el qual fita a ponent.
Shan fet força estudis, especialment lèxics, que posen de manifest aquesta realitat dialectal. Nesmentem algun a mode dexemple, amb una tria lèxica que pot resultar il·lustrativa de les coincidències.
Al nord del país, a lAlt Millars, Alba (1986) considera aragonesismes com ara enrunar, fiemo, latonero lledoner, vendemar, zuro; o catalanismes: a fosques, abotinflar, aclarir, becada, bisbe tipus dembotit, bolqueros, cheperut, clafir, comboyar, conversa, destorbar, drecera, en acabando, ensucrar, espígol, fesol, forcall, garrofera, llanda, llebre, malea, manegueta, mangraner, pésol, plegar, presquillero bresquiller.
Més al sud, a la comarca de Sogorb, Xèrica (Doménech, 2005) fa servir aragonesismes: aladro, aspro, rolde; valencianismes: adalla, aguamoll, albarchina, albercoquero, amagar, amprar, bachoca, baf, bazcollá, boño, capolar, corriola, devantal, endeñar, escullero, espolsar, foguer, fresquilla bresquilla, guix, llanda, novensano, oraje, pésol, picota pigota, picher, prou, pulput, rata pená, recés, repelgar, rujiar, sulsida, taca; i altres mots que lautor considera aragonesovalencians: algez, ansa, bromera, capolar, chínchol, esvarar, garrofa, mangrana, mocarse, regle, sargantena, tremolar, trena, zuro.
A les comarques centrals, a la localitat de Xiva, per exemple (López, 1995), sarrepleguen molts catalanismes o formes compartides amb laragonés (o el castellà oriental): achocar, adobar, ajeta aixeta, albercoque, arrujar arruixar, badar, bajoca, baladre, bleda, bolquero bolquer, branca, bresquilla, cadernera, carabasa, carchofa, clocha, codoñ, corbella, chulaíno teuladí, dasa dacsa, destralica, esbararse, escullero escudeller, espenta, espolsar, flasá flassada, granera, grellas graelles, mangrana, pésol, picher, pulput, rajola, reboste, rentar, rogle, sucar, tramuso.
A la comarca dels Serrans, la presència de catalanismes i aragonesismes és molt important. Llatas (1996), quant al lèxic, hi recull: abercoque, aclucar, aguaitar, algés algeps, ameráse, badallá, bambolla, baladre, calbisón, camallá, corbella, corriola, desfisio, durullón, empeltar, empomar, flama, fotudo, galtá, garrofera, higa de flor figaflor, bacora, jada aixada, laminero llaminer, lladre, llesca, malfainero, musol de lull, pachel pagell, pansa, rebolicar, rescabalar, tavayola estovalles, tremolra, verderol, entre molts altres.
Més a linterior, el Racó dAdemús (Gargallo, 2004) presenta aragonesismes en menor mesura, com ara capolar, melsa, plegar i valencianismes de lestil de pugal poal, porputa puput, closar cloure la porta, pusnear (es)purnejar, raín raïm sense madurar, gavia mena de gàbia, entre altres.
Zamora (1985: 215) situa al costat de la zona castellana de clara influència aragonesa la zona arcaïtzant de la Canal de Navarrés (Anna, Énguera, Navarrés). Hi recull formes aragoneses, juntament amb daltres clarament castellanes i de catalanismes evidents. Entre els primers, güeyo ull, fiemo (i hiemo) fem, her fer, potser juerza, juerte, jui (< fui vaig ser), però també formes castellanes com ara güerto, güeso, yerro, yerba, hoja, hijo; luna, leña, lobo, lomo, gente, yerno, enero. Entre les formes procedents del valencià veí trobem: foc, grogo groc, llevantar, llonganiza, llaboreta, plorar, plegar, closar cloure, clau (i llave), chemecar gemegar, chelar gelar, bezones, zucre. Shi conserva la distinció entre s sorda i s sonora, procedents tant de z antiga (dize) com de ç antiga (plaça); és sonora la s de mots com ara dize, crianzo mal educat, plaza, cabeza, bezones, zucre. També es manté la diferència entre b oclusiva i v fricativa: bever. Pel que fa a la morfosintaxi, usen el perfet perifràstic (va venir, sen va dir sen va anar), la forma tú amb preposició (con tú, pa tú) i el pronom adverbial ende (amosende, amonosende anem-nos-en, end a dher nha de fer). Tot i això, lautor reconeix que els darrers anys (i ja en fa més de vint de lestudi), lanivellament lingüístic havia afeblit fortament tota aquesta fenomenologia.
A les comarques centrals, a la localitat de Xiva, per exemple (López, 1995), sarrepleguen molts catalanismes o formes compartides amb laragonés (o el castellà oriental): achocar, adobar, ajeta aixeta, albercoque, arrujar arruixar, badar, bajoca, baladre, bleda, bolquero bolquer, branca, bresquilla, cadernera, carabasa, carchofa, clocha, codoñ, corbella, chulaíno teuladí, dasa dacsa, destralica, esbararse, escullero escudeller, espenta, espolsar, flasá flassada, granera, grellas graelles, mangrana, pésol, picher, pulput, rajola, reboste, rentar, rogle, sucar, tramuso.
A la comarca dels Serrans, la presència de catalanismes i aragonesismes és molt important. Llatas (1996), quant al lèxic, hi recull: abercoque, aclucar, aguaitar, algés algeps, ameráse, badallá, bambolla, baladre, calbisón, camallá, corbella, corriola, desfisio, durullón, empeltar, empomar, flama, fotudo, galtá, garrofera, higa de flor figaflor, bacora, jada aixada, laminero llaminer, lladre, llesca, malfainero, musol de lull, pachel pagell, pansa, rebolicar, rescabalar, tavayola estovalles, tremolra, verderol, entre molts altres.
Més a linterior, el Racó dAdemús (Gargallo, 2004) presenta aragonesismes en menor mesura, com ara capolar, melsa, plegar i valencianismes de lestil de pugal poal, porputa puput, closar cloure la porta, pusnear (es)purnejar, raín raïm sense madurar, gavia mena de gàbia, entre altres.
Zamora (1985: 215) situa al costat de la zona castellana de clara influència aragonesa la zona arcaïtzant de la Canal de Navarrés (Anna, Énguera, Navarrés). Hi recull formes aragoneses, juntament amb daltres clarament castellanes i de catalanismes evidents. Entre els primers, güeyo ull, fiemo (i hiemo) fem, her fer, potser juerza, juerte, jui (< fui vaig ser), però també formes castellanes com ara güerto, güeso, yerro, yerba, hoja, hijo; luna, leña, lobo, lomo, gente, yerno, enero. Entre les formes procedents del valencià veí trobem: foc, grogo groc, llevantar, llonganiza, llaboreta, plorar, plegar, closar cloure, clau (i llave), chemecar gemegar, chelar gelar, bezones, zucre. Shi conserva la distinció entre s sorda i s sonora, procedents tant de z antiga (dize) com de ç antiga (plaça); és sonora la s de mots com ara dize, crianzo mal educat, plaza, cabeza, bezones, zucre. També es manté la diferència entre b oclusiva i v fricativa: bever. Pel que fa a la morfosintaxi, usen el perfet perifràstic (va venir, sen va dir sen va anar), la forma tú amb preposició (con tú, pa tú) i el pronom adverbial ende (amosende, amonosende anem-nos-en, end a dher nha de fer). Tot i això, lautor reconeix que els darrers anys (i ja en fa més de vint de lestudi), lanivellament lingüístic havia afeblit fortament tota aquesta fenomenologia.
Ja en el si de la varietat murciana del castellà, podem esmentar el cas de Villena (Soler, 2005), amb mots com ara abercoque, acachar, algez algeps, angunia, ansa, argunzar engrunsar, rojío rosada, azurarse assurar-se, bacora, bajoca, bonítol, ca casa, camal, crilla creïlla, dalla, esbarar o esfarar esvarar, endeñarse, menchar, gobanilla ca-nell, llus lluç, melsa, melí melic, morceguillo rata penada, a orri, puncha, reblir, rustir.
Del parlar de Saix, seguint Chico i Herrero (2015), destaquem: albercoque, bacoreta, bajoca, baladre, dalla, morciguillo, panocha, somera, tramuso, sacristana sargantana. En el camp dels ornitònims (Fidel, Bataller, Tormo, Beltran i Segura-Llopes, 2014) el llistat sincrementa no només a Saix, sinó també a Elda i a Salines: cabezote capsot, carganera (Elda) / cagarnera (Saix, Salines), gafarrón, merla, pulput (Saix) / apuput (Sa-lines), verderol; també hi ha pichac a Salines. Daltres mots de caràcter general als tres pobles esmentats són: camal, garrofero, olivera, polsaguera.
Segura-Llopes (2003) testimonia a Asp i Montfort: boño o bon bony, jamorear o samorear eixamorar, rujío, robín, sargantana, trejilla tragella, triarse (la llet), musol de lull, dité vitet, bitxo, comullo caramull, brisuelo fesol, gallón galló, agustín llagostí, lisón llicsó, limaque, panderola, voltacampanas tocacampanes, monesillo o mociguillo rata penada, al be, apunchonao ajupit, arrapar, pichaque, bumerón borinot, cabesote capsot, crilla creïlla, desapillar desllepissar, farfalloso.
Finalment, a lextrem sud, Oriola (Guillén, 1999) té una nòmina de catalanismes, sobretot lèxics, molt i molt quantiosa: fito a fito, a farraso alfarràs, abotinflarse, acorar, adevinalla, arbellón albelló, argesón algepsó, arrapar, arresesar arrecerar, bambolla, bardomera del larag. bardo, fang, blea, bochaca, bonítol, burumball, cael cadell, insecte, camal, capaso, capolar, a coscós a coix-coix, creella creïlla, cucarse, cherol rejol, dalla, donsel donzell, planta, emboriar, escullar escudellar, eslanguir, estriar triar, fenás, fita, frisuelo, gafarrón, gargamel, garrofero, gemecar, ladriola o vedriola, lisón llicsó, lladre, llampar, llanda, lloca, manifasero, marful marfull, insecte, ovedao vedat, glotis, parputa puput, pellorfa, pésol, peúco, piñuelo pinyol, plantaje plantatge, pota de les cavalleries, pruna, reolín redolí, reblir, robinarse rovellar-se, rosar rossejar, rujío rosada, rustir, sájena jàssena, salagustín llagostí, senia, sofre, sostre, sucha sutja. Segura-Llopes (2003) afig, de la zona fronterera del Baix Segura: culliverde collverd, rumbir bromir, cabesote capsot, carpón carpó, cranco, crilla o queraïlla, brisuelo fesol, trajilla tragella, tramusón mussol de lull, bitete (o guité, guitete, dité) vitet, bitxo.