Ara bé, entre aquests interlocutors catalanoparlants, sembla que predominaren els dorigen occidental, tot i que també se sap que el component catalanooriental fou molt copiós. Cal ser conscient, però, que gran part de les diferències entre aquestes varietats del català no estaven ben establides encara en el segle XIII. Tot sembla indicar que hi havia una ferma unitat fonètica, morfològica i lèxica en el català de llavors (Ferrando i Nicolás, 2011: 73). Els trets fonamentals del català (compartits després per totes les grans varietats geogràfiques) ja estan assolits en aquest segle i abraçaven generalment tot el català de la Catalunya Vella. Vegem-ho.
Tot i que estava consolidada ja des de feia més dun segle en català oriental la neutralització de les vocals a i e en posició pretònica: paraula > p[ǝ]raula, ferir > f[ǝ]rir, no shavia produït encara aquest fenomen en posició posttònica: es pronunciaven igual en tot el territori catalanoparlant, per exemple, els mots canten i portes. En segon lloc, també feia més dun segle que el català oriental havia experimentat un canvi important: la vocal tònica e tancada shavia centralitzat en una vocal neutra [ǝ] (com lactual del mallorquí) mentre que en català occidental no es produí aquest fenomen.
Aquests canvis, importants des del punt de vista dialectal, són poc rellevants des del punt de vista de la fonètica perceptiva. És probable que els catalans de llavors associaren aquests canvis a petites diferències daccent, que afectaven poc o gens la intel·ligibilitat de les paraules. De fet, el català occidental també experimentà fenòmens fonètics que aproximaven els dos dialectes. Malgrat que els mots començats per es-, en-, em- o eix-, es pronunciaven de manera diferenciada pels catalanooccidentals: [e]scola enfront de [ǝ]scola, [e]ntendre al costat de [ǝ]ntendre, el contacte fonosintàctic freqüent amb altres mots sobretot de semàntica gramatical, laescola o haentés, es tendí a resoldre amb leliminació de la e inicial: la·scola, ha·ntés. Tot plegat produeix una espècie de neutralització pretònica parcial de les vocals a i e, que aproxima les varietats orientals i occidentals del català en aquest aspecte.
Els altres trets fonètics que afecten el català oriental són posteriors i no generals en aquesta varietat. El tancament de o àtona en u es deu iniciar al segle XIV i, parcialment, també és propi del català occidental (cunill, cusir, numés...). La palatalització/despalatalització dels grups geminats [ll] i [ʎʎ] no està relacionada amb la divisió oriental/occidental del català. La palatalització afecta el català de la Catalunya Vella, en un eix nord-sud: ame[ll]a i espa[ll]a esdevenen ame[ʎʎ]a i espa[ʎʎ]a; mentre que la despalatalització afecta tortosí i valencià però també baleàric: els etimològics ba[ʎʎ]e i ve[ʎʎ]ar esdevenen ba[ll]e i ve[ll]ar. La simplificació dels grups consonàntics finals comença a tenir vigència en el segle XV: sent > sen, llamp > llam, però no és un fenomen exclusiu del català oriental, ni de bon tros. En definitiva, entre català oriental i català occidental no hi havia grans diferències fonètiques.
Aquests canvis, importants des del punt de vista dialectal, són poc rellevants des del punt de vista de la fonètica perceptiva. És probable que els catalans de llavors associaren aquests canvis a petites diferències daccent, que afectaven poc o gens la intel·ligibilitat de les paraules. De fet, el català occidental també experimentà fenòmens fonètics que aproximaven els dos dialectes. Malgrat que els mots començats per es-, en-, em- o eix-, es pronunciaven de manera diferenciada pels catalanooccidentals: [e]scola enfront de [ǝ]scola, [e]ntendre al costat de [ǝ]ntendre, el contacte fonosintàctic freqüent amb altres mots sobretot de semàntica gramatical, laescola o haentés, es tendí a resoldre amb leliminació de la e inicial: la·scola, ha·ntés. Tot plegat produeix una espècie de neutralització pretònica parcial de les vocals a i e, que aproxima les varietats orientals i occidentals del català en aquest aspecte.
Els altres trets fonètics que afecten el català oriental són posteriors i no generals en aquesta varietat. El tancament de o àtona en u es deu iniciar al segle XIV i, parcialment, també és propi del català occidental (cunill, cusir, numés...). La palatalització/despalatalització dels grups geminats [ll] i [ʎʎ] no està relacionada amb la divisió oriental/occidental del català. La palatalització afecta el català de la Catalunya Vella, en un eix nord-sud: ame[ll]a i espa[ll]a esdevenen ame[ʎʎ]a i espa[ʎʎ]a; mentre que la despalatalització afecta tortosí i valencià però també baleàric: els etimològics ba[ʎʎ]e i ve[ʎʎ]ar esdevenen ba[ll]e i ve[ll]ar. La simplificació dels grups consonàntics finals comença a tenir vigència en el segle XV: sent > sen, llamp > llam, però no és un fenomen exclusiu del català oriental, ni de bon tros. En definitiva, entre català oriental i català occidental no hi havia grans diferències fonètiques.
Morfològicament, tampoc no es constaten encara els canvis que posteriorment marcaren clarament sobretot el català del Principat i la resta: jo porto, jo creixo, que ell doni, que elles haguessin, que tu haguessis. Tots compartien formes uniformes: jo port, jo cresc, que ell don, que elles haguessen, que tu haguesses, etc. Només un tret verbal sembla que se nix daquesta uniformitat: la variació entre els incoatius en -esc- i en -isc-: partesc/partisc. Tot i això, les formes amb -esc- són majoritàries en els textos de tots els blocs dialectals (Pérez Saldanya, 1998: 109). Segons aquest autor, la presència de formes amb la vocal temàtica -i- en determinades persones gramaticals (departiscats, punisquats, corregiscam, etc.), en part condicionades pel context fonètic i per latracció de la tercera conjugació, pogueren servir com a model analògic que sestengué a la resta de persones només en català occidental, mentre que en català oriental es mantingueren fermes les formes amb e. Aquest canvi analògic es percep als textos a partir del segle XIV i de manera parcial. És probable, doncs, que no fora un fenomen que, en el moment de la repoblació inicial, distingira les varietats del català.
Per altra banda, altres trets morfosintàctics com ara larticle (lo, los reduït contextualment: que·l, de·ls), els demostratius (aquest i, en menor mesura, est), els possessius (mon, ma, etc.); els pronoms febles me, te, se, ne també condicionats fonèticament: ella·m dona, no·t poses; o lorde pronominal la li o la hi (però no encara li la, etc.), entre altres, eren unitaris i no fou fins dècades després que es produí la divergència dialectal.
Finalment, el lèxic és un terreny més esmunyedís perquè es tracta dun subsistema més variable i influenciable. Els mots corren i sabandonen amb una certa facilitat atenent a factors de caire social (avanços tecnològics, activitat comercial, centres de poder, emotivitat, etc.) i no se solen lligar tan fermament amb fenòmens lingüístics de caire més intern, com ara els fonètics o els morfològics. De fet, les grans diferències lèxiques es produeixen molt més tard, quan la situació política, jurídica i social posa desquena els regnes de lantiga Confederació Catalanoaragonesa: vermell-roig, llavar-rentar, tarda-vesprada-(cap)vesprehorabaixa, llevar-treure, mirall-espill, sortir-eixir, creïlla-patata-trumfa, noi-xic, etc. En realitat, aquestes opcions no solen mantenir leix oriental i occidental sinó que sajusten més aïna a les particions polítiques i relacions socials, i encara i així tampoc no són exactes: vermell també és occidental i roig no és alié a loriental, sortir es manté en valencià i eixir encara es diu en català oriental, etc.
Per altra banda, ja sabem que el contingent aragonés (i navarrés) de la repoblació del Regne de València fou elevat. Segons sembla, la presència aragonesa en els segles XIII-XIV va ser entorn del 20-30% a les ciutats de València o dAlcoi (Rubio i Vela, 1997; Diéguez, 2001; Colomina i Ponsoda, 1995) i prop del 50% a la vila de Cocentaina (Ponsoda, 1996). Guinot (1999: 259 i 260) estima que els aragonesos devien ser, en els primers anys de la conquesta i del poblament del Regne de València, vora el 30% arreu del territori, amb una proporció dun 10% daragonesos pirinencs i un 20% daragonesos meridionals; de Morvedre en avall la xifra devia anar del 30% al 40%. A linterior (lAlt Palància, lAlt Millars, els Serrans), on encara perviuen ara parlars castellanoaragonesos, les localitats estudiades mostren que la procedència aragonesa era aclaparadora (80-90% de la població) a ledat mitjana.
Així, laragonés va romandre allà on el percentatge de pobladors daquell origen fou majoritari; en la resta del territori del nou Regne de València, la situació de contacte de llengües es va resoldre amb la integració lingüística dels aragonesos. I shi ha dafegir la immigració aragonesa cap al País Valencià que no sha interromput des del segle XIII ençà (Martines, 2009).
Linflux de lantiga llengua navarroaragonesa devia ser destacable al nou regne i també en la llengua que finalment sestablí com a pròpia de València, i en la qual sintegraren tots aquests no-catalanoparlants. I encara que els repobladors castellans foren més aviat ocasionals, laragonés, sobretot el meridional, estava força influït per aquesta llengua, de manera que, de retruc, el castellà també produí un cert impacte en els parlants cristians instal·lats a València.
Un exemple interessant daquest procés dintegració ens el dona la història de la preposició per a (Segura-Llopes, 2009). Aquesta preposició no és pròpia del català més antic. Els primers documents escrits en català fins a mitjan segle XIII no recullen cap ús de la preposició per a. Tot sembla indicar, doncs, que no hi existia fins a finals daquest segle. En canvi, ja des de bastants anys en arrere, la preposició por a o per a (després modificades en par a/para) eren ben comunes en gallegoportugués, en castellà i, un xic menys esteses, també en aragonés. El català en el seu lloc optava per fer-ne servir daltres, sobretot la preposició a:1
(1) Va gitar I pex qui pogués bastar a vianda de tot I dia a Honorat. (Diàlegs, 1250-1299 [1340]) ...que pogués bastar per a vianda de tot un dia.
(2) E que oració sia necessària a resebre lE. Sant és demostrat en lo Libre de Saviesa. (Vides de Sants R., finals del XIII) I que loració siga necessària per a rebre lEsperit Sant.
Els primers documents en què apareix aquesta preposició composta se situen al Regne de València trenta o quaranta anys després de la primera repoblació cristiana. Shi presenta de manera ocasional, en usos gens sistemàtics, amb una gramàtica vacil·lant i, sobretot, en boca de parlants relacionats amb Aragó. I és molt rellevant tenir en compte que en els textos coetanis daltres zones del català, la preposició per a encara no hi existeix.
Per exemple, dos germans de lhorta de València, Joan i Ferrer de Calataiud, són acusats dassassinat i jutjats lany 1288. El Llibre de la Cort del Justícia de València narreplega el procediment judicial. Lescrivà anota les paraules textuals que féu servir un dels germans:
(3) Germà, fugam, que aquels hòmens venen per a nós, que·ns volen fer mal! Venen cap a nosaltres.