En cap text coetani català apareix aquesta construcció direccional amb la preposició per a. Fet i fet, al mateix assentament del judici dels germans Calataiud, però en estil indirecte i referit al mateix incident, lescrivà sestima més corregir les paraules del testimoni i fer servir la preposició vers cap a, la forma normal del català del moment:
(4) Qui venien ves él (Clams) venien cap a ell.
Lús direccional de la preposició per a és inaudit en català. De fet, en lactualitat només té vitalitat en una part del val. alac. i clarament es tracta dun ús modern que no és de cap de les maneres hereu directe daquesta construcció medieval (vg. cap. 12, § 9.1).
Els dos germans, Joan i Ferrer, devien ser aragonesos o fills daragonesos atés el cognom indicador de la provinença familiar. Calataiud, a més a més, és una localitat situada molt a prop de Castella, de manera que és probable que shi parlara un aragonés bastant castellanitzat, on aquest ús direccional de la preposició per a era ja molt habitual, com ho era en castellà (i en gallegoportugués).
Aquest valor semàntic de la preposició per a forma part dels usos més primerencs que tenim testimoniats en el català del Regne de València. Un ús, però, que no tingué continuïtat en la varietat valenciana. La pressió de la llengua catalana majoritària, en què aquest valor era inexistent i les preposicions vers i a estaven fermament ancorades en les construccions direccionals, impedí lèxit del préstec que encara se sentia en boca daragonesos o fills daragonesos assentats al Regne de Valencià a finals del XIII. Hi hagué, doncs, un anivellament a favor del català en aquest significat.
Però es constaten altres usos no direccionals de la preposició per a que el català de València sí que anà assimilant. En efecte, aquests altres usos, que apareixen també de manera tímida i poc homogènia ja en els primers textos valencians, estaven fonamentalment relacionats amb la destinació i la finalitat; eren coneguts també en castellà i aragonés però no en la resta del català, en què altres preposicions (especialment a i per) ocupaven aquest espai semàntic. Determinades raons de caràcter gramatical adobaren el terreny a ladopció i leixamplament de la nova preposició per a en làmbit valencià. A poc a poc, aquesta preposició desplaça els usos anteriors i fins i tot comença a manifestar-se en textos descriptors no valencians.
Lesplendor de la literatura valenciana al segle XV mostra com làmbit de la destinació, pràcticament de manera completa ha estat ocupat per la nova preposició per a. Només shi resisteixen les construccions clarament finals, en què encara Joanot Martorell opta majoritàriament per la preposició per. Mirem aquests exemples del Tirant lo Blanc:
(1) Tenia la sua artelleria per a conrear lort.
(2) (Ells) feren venir [...] tot lo necessari per a curar-lo.
(3) Lo comte hermità era pujat en la alta muntanya per a cullir erbes.
(4) Anà a la sglésia per fer-li honor e fer-li molt gran sepultura.
Més tard, el valencià col·loquial desallotja la preposió per dels contextos finals i destinatius, com fa el castellà peninsular i opta per usar de manera generalitzada per a.
La història de la preposició per a il·lustra de manera nítida quina és la història del català del nou Regne de València. És evident que els moments inicials oferien una nova institució jurídica en la qual els cristians que shi desplaçaren parlaven el seu romanç i amb el seu romanç es devien entendre amb bastant facilitat. Els primers anys de convivència ja havien de conduir la població a decantar-se per una de les llengües, la més habitual al seu context. Per això fou el català el que predominà i foren els aragonesos els que normalment laprengueren i ladoptaren com a llengua de comunicació al nou territori, no sense deixar-hi petjades que, de vegades, foren efímeres i, altres vegades, hi anaren agafant carta de naturalesa fins a esdevenir un tret específic del nou català que estava en plena formació (i, fins i tot, estenent-se, parcialment això sí, a la resta del català).
També les relacions entre el català oriental i loccidental generaren la mateixa dinàmica, però molt menys abrupta, atés que les diferències eren òbviament menors. Shi afegiren petits influxos occitans o castellans que acabaren de donar-hi noves tonalitats lingüístiques. No cal dir que no tot el Regne de València tingué la mateixa proporció de repobladors dorigen divers. Tampoc no afectaren igualment tot el país les onades de repoblació que anaren afaiçonant el país i la personalitat del nou poble, sobretot després de lexpulsió dels moriscos a principis del XVII, o els influxos dels pobles veïns amb qui convivien i els relacionaven els valencians. Tot plegat conduí a conformar la diversitat dialectal que ara tenim en el territori.
No podem oblidar la situació que es produí a partir del segle XVI, en què cada territori de la Corona dAragó es girà desquena i generà dinàmiques i relacions no compartides que sovint abocaren a la gran diferenciació dialectal del català.
Malgrat totes aquestes avinenteses, el valencià és un parlar poc diferenciat de la resta del català. Més encara: no hi ha un canvi abrupte en la frontera amb el Principat. El territori tortosí fou repoblat clarament per catalans occidentals. Aquest predomini també tingué lloc a les comarques valencianes més septentrionals. Així doncs, el canvi entre els parlars de les valls més al nord de Lleida és gradual.
El valencià esdevingué, al cap i a la fi, un territori on el català adquirí una espècie de renovellament per barreja de trets, interns i externs. Una varietat que, fonèticament, sadscriví des de bell principi a les varietats occidentals de la llengua però que incorporà trets, sobretot lèxics, també de loriental i de laragonés. Una espècie de síntesi dels parlars de la Corona dAragó, amb predominança del català.
Aquest estat formal de la llengua, vacil·lant i inestable, no anà acom-panyat inicialment duna consciència identitària diferenciada. Va ser més tard, cap a mitjan segle XIV, quan la realitat institucional, jurídica i política començà a donar ales a un particularisme identitari valencià, nou i complementari, inclusiu, que no entrava en contradicció amb la identitat catalana i aragonesa que shi combinà (Baydal, 2016: 174). Aquesta nova identitat es va veure reforçada per uns trets lingüístics que no eren desconeguts als territoris dorigen, però que sorganitzaren al Regne de València en una combinació nova.
No es manifestaren gaire als documents literaris o informatius del Regne de València, això sí. Sobretot perquè aquesta documentació responia fidelment al model lingüístic proposat per la Cancelleria Reial (Ferrando, 1980: 97). Una llengua poc fragmentada dialectalment, un influx aragonés discret i una pressió important del model estàndard donaren lloc a una nova varietat del català també poc diferenciada, almenys en contextos formals.
La consciència que la llengua dels valencians és el resultat duna fusió es manifesta clarament en les paraules dEiximenis: «aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn». Aquesta degué ser la percepció quan parlaven els valencians; no tant en llegir documents formals. Ací els trets específics són puntuals i només es manifesten de manera més evident en textos que reflecteixen loralitat, com en alguns fragments de processos judicials. És a partir de la segona meitat del XIV quan els textos formals valencians comencen a mostrar de manera més profusa trets específics. La presa de consciència dels valencians de la seua personalitat política i jurídica potser els empenyé a no defugir els girs lingüístics propis. Antoni Ferrando (1980: 100) afirma que «el criteri normatiu prevalgué sobre les tendències localistes en tota mena de documents literaris o informatius valencians fins al 1460 aproximadament».
És rellevant observar que tant en textos literaris com en textos científics i jurídics es mantenen les formes estàndard proposades per la Cancelleria. Açò, però, es trenca parcialment en els Sermons de sant Vicent Ferrer, perquè el to i el registre del text són més col·loquials i això justifica la presència més abundant de trets específics del valencià que shi reflecteix. Tot i això, són trets menors que només són detectats per ulls entesos.
En canvi, textos com ara el Tirant lo Blanc o lEspill sí que presenten, segons Antoni Ferrando, per primera vegada un trencament conscient de la koiné cancelleresca amb una clara finalitat estètica. Hi afloren, doncs, trets propis del valencià que ja shi havien condicionat, ja siga procedents de variants consolidades i estabilitzades des dels inicis o bé daltres que shavien incorporat més recentment, sobretot a través de les noves onades de població. Malgrat tot, la necessitat de manifestar el particularisme dona com a resultat un català viu i amb trets diferents dels habituals en els textos més canònics, però que no trenca de cap manera la unitat geogràfica i històrica que el català havia presentat fins llavors.
2. CARACTERITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL VALENCIÀ ANTIC
Tots els estudis que han caracteritzat els textos valencians medievals indiquen poques diferències lingüístiques respecte daltres documents escrits en català provinents de la resta de territoris. La dificultat de filiació dialectal dels textos anònims daquesta època fins al segle XV, nés una prova definitiva. Certament, el particularisme onomàstic que Antoni Ferrando (1980) situa cap a finals del segle XIV i Vicent Baydal (2016: 132) avança a mitjan segle XIV no està fonamentat en les particularitats lingüístiques que segur que un observador no especialment avesat ja hi podia captar. La varietat dialectal sorgida, afirma Ferrando, després de successius anivellaments lingüístics simultanis en quasi tot el marc geogràfic del Regne de València, només contribuí, donats uns determinats condicionaments històrics, a reforçar el particularisme onomàstic.
Des del punt de vista fonètic, Ferrando destaca determinats trets que ja al segle XV es podien associar a la varietat valenciana:
a) Llançar, jaure, traure, nàixer, maravella, nadar. En català oriental encara oscil·len aquestes formes amb les que tenen la vocal e (llençar, jeure, etc.) i fins i tot hi ha algun cas amb e en valencià (treu en Ausiàs March, per exemple). En valencià actual estan esteses en general les formes amb a.
b) La palatalització de la [s] seguida de [k]: mereixca, naixca, ixca, sobretot en contextos verbals. Actualment té força extensió en valencià, tot i que no és general. En val. merid. se sent sovint: moixca, caixcar, etc. En català oriental i en nord-occidental, tot i que amb menys freqüència, també sen fan trobadissos alguns exemples en els segles XIV: paexca, punexcan, puxca, restituexcau, etc.