c) El tancament de la e precedida de palatal: giner, lligir, ginoll, fenomen, però, que també afecta el català oriental (Girona, Perpinyà pels més antics Gerona, Perpenyà).
d) Obertures de la e pretònica: llauger, sancer, jagant, formes que, òbviament, també apareixen en textos orientals. Cal ser conscient que una part del valencià és més refractari a aquest canvi, com ara una part del val. alac.
e) Obertura de la e àtona provinent sobretot duna e oberta: llançol, tarròs, Micalet, Viçantet, etc.
f) Nasalització de loclusiva dental en mots com ara rellonge o llonja, tot i que en els textos valencians dels segles XIV i XV es manté fermament la forma etimològica sense nasal.
e) Obertura de la e àtona provinent sobretot duna e oberta: llançol, tarròs, Micalet, Viçantet, etc.
f) Nasalització de loclusiva dental en mots com ara rellonge o llonja, tot i que en els textos valencians dels segles XIV i XV es manté fermament la forma etimològica sense nasal.
g) Omissió de la l en el mot altre/s, nosaltres: atre, nosatres, fenomen no solament distintiu del valencià, atés que els texts antics mostren la reducció en totes les varietats del català.
h) El manteniment de la e etimològica en mots com ara fenoll, renyó, redó, genoll, que en català oriental sassimilen en fonoll, ronyó, rodó, jonoll, tot i que els textos mostren una alternança entre la forma etimològica i lassimilada.
Des del punt de vista morfosintàctic, Ferrando remarca diversos aspectes:
a) Predomini de les formes -ea en comptes de -esa de mots amb el sufix llatí -ITIA: pobrea, tristea, bellea.
b) Augment de la freqüència de lús dels demostratius no reforçats: est, esta, estos, estes.
c) Predilecció per la forma femenina no concordada dos (en comptes de dues).
d) Generalització de lús del morfema -e per a la primera persona del present dindicatiu de tots els verbs de la primera conjugació (jo porte, jo done, jo espere, etc.).
e) Augment de freqüència de les formes incoatives en -isc-.
f) A finals del XV, apareixen els primers casos en què sha produït el salt del tipus cantara a la pròtasi de les condicionals i, doncs, als contextos propis de subjuntiu amb el valor general de plusquamperfet de subjuntiu (= hagués cantat). Sembla que, en la varietat oriental del català, el tipus cantara havia arribat més prompte al valor cantaria que en la varietat valenciana, on el valor hauria cantat es manté més ferm. Aquest fet és crucial per a explicar la desaparició daquesta forma fora del valencià (Segura-Llopes, 2015).
g) El canvi de la preposició ab, que esdevé en.
h) Casos esporàdics de complement directe personal amb la preposició a.
Finalment, quant al lèxic, creiem que Antoni Ferrando lencerta quan considera que laflorament de lèxic específic als textos valencians del XV no és ben bé un fenomen sobtat del procés dhispanització lèxica explicat per Colón (1978) sinó, més aïna, una «incorporació substancial a la llengua literària de lexemes històricament predominants en el dialecte catalanooccidental o, més concretament, en el valencià, en detriment dels seus equivalents més habituals en la regió de Barcelona-Girona». A més a més, continua, aquesta tendència es reforça amb «la incorporació dun relatiu nombre de castellanismes o aragonesismes, considerats com modernismes de la llengua», juntament amb nous arabismes.
Entre els elements lèxics que han romàs com a propis duna part o de tota la varietat valenciana, destaquem: cego, robo, tento, coixo, bonico, boda, despedir, bando, baldraga, colmena, alforrar, xara, caduf, dula, xop; es relacionen amb el català occidental: tos, novençà, entropessar, xic, plegar, torcar, coceguelles, bellota, llegó, tramús, gronsar. Al Llibre de Cort i Justícia de Cocentaina, del segle XIII, trobem ítems lèxics propis del valencià actual com ara: acaçar, algeps, marjal, carrasca, tella, corder, furt, almàssera, frontera de la casa, barandat, blavura, entre altres.
En conclusió, els esdeveniments històrics expliquen clarament lorigen de la varietat valenciana del català i justifiquen gran part de les formes lingüístiques que encara ara la caracteritzen. Tot plegat conduí a una diferenciació molt poc rellevant entre els diferents territoris que parlaven català fins al segle XV. Aquesta diferenciació subtil i gradual, malgrat les condicions sociopolítiques hostils que simposaren a partir del segle XVI, ha arribat fins a lactualitat. La descripció lingüística que fem en aquest llibre de la varietat valenciana és obstinadament clara en aquest sentit.
Per altra banda, el particularisme valencià, sociològic i també onomàstic, ha estat alimentat al llarg de ledat contemporània per poders que, sovint, només tenen la intenció oculta de fer-lo desaparéixer. Aquesta estratègia ha anat acompanyada duna tàctica específica molt destructiva: focalitzar tendenciosament sobre les diferències (per altra banda i com és lògic, no sempre fàcils de delimitar). Tot plegat ha conduït la població valenciana a presentar tot un ventall gradual de posicionaments respecte de la seua pròpia identitat: des de la negació de la valencianitat, passant pel secessionisme, el regionalisme i el nacionalisme més o menys catalanista o catalanòfil.
Com apuntàvem en els apartats anteriors daquest llibre, les dades que ací aportem revelen que, a pesar de tot, la divisió dialectal no ha atés del tot les vicissituds sociopolítiques i històriques que acabem de descriure i, doncs, no estableix fronteres definides amb la resta de territoris on es parla català.
1. Aquests exemples són extrets del Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA) i del Corpus Informatitzat per a la Gramàtica del Català Antic (CIGCA).
3
EL VALENCIÀ DE FRONTERA. EL CASTELLÀ I LARAGONÉS
1. ELS PARLARS DE FRONTERA
Els parlars marginals han suscitat des de sempre la curiositat i linterés dels filòlegs. Les àrees laterals mantenen millor que enlloc diver-sos trets genuïns arraconats en altres zones dialectals més innovadores; alhora, presenten solucions que tenen continuïtat amb els territoris veïns que pertanyen a un altre domini lingüístic. Ara bé, tot i que ben sovint aquesta sensació de continuïtat és subtil, la coincidència de solucions del repertori lingüístic a una banda i altra dels dominis del català i el castellà crea una certa consciència de graduabilitat. Això possibilita que els parlants es puguen identificar fins a cert punt com a membres a la mateixa subcomunitat de parla, malgrat que facen servir llengües diverses.
Els parlars marginals han suscitat des de sempre la curiositat i linterés dels filòlegs. Les àrees laterals mantenen millor que enlloc diver-sos trets genuïns arraconats en altres zones dialectals més innovadores; alhora, presenten solucions que tenen continuïtat amb els territoris veïns que pertanyen a un altre domini lingüístic. Ara bé, tot i que ben sovint aquesta sensació de continuïtat és subtil, la coincidència de solucions del repertori lingüístic a una banda i altra dels dominis del català i el castellà crea una certa consciència de graduabilitat. Això possibilita que els parlants es puguen identificar fins a cert punt com a membres a la mateixa subcomunitat de parla, malgrat que facen servir llengües diverses.
No obstant això, globalment, cal ser conscients que són pocs els fenòmens lingüístics afectats i, en general, no hem trobat parlars que es puguen considerar purament de transició. A la banda valenciana, només una part mínima del lèxic bàsic i de la morfologia, i més modernament de la fonètica, no són propis del català. El castellà limítrof també està bastant impregnat de catalanismes, especialment de caràcter lèxic.
Hi ha dues causes que expliquen aquesta situació de permeabilitat del valencià de frontera. Duna banda, hi ha les relacions dadstrat, això és, dinflux mutu entre les dues llengües després dhaver conviscut du-rant segles en la mateixa zona geogràfica. Òbviament aquest factor és ben determinant. Més encara quan es produeixen certs moviments de població, com ara després de lexpulsió dels moriscos, de les repoblacions després de mortaldats per pestes o de la fundació de noves poblacions. Aquests desplaçaments afectaren localitats catalanoparlants i, fins i tot, aconseguiren canviar de llengua pobles sencers. Lògicament hi deixarien petjades de català en les noves poblacions castellanoparlants. És clar que shi posa en joc bàsicament el castellà, però hi juga un paper rellevant laragonés, almenys de manera indirecta. Com sabem, laragonés sestengué en ledat mitjana a tot lAragó i més al sud, les comarques xurres de la zona valenciana central i alguns punts de Múrcia. Tot i que aquestes poblacions aragonesoparlants entraren en declivi, hi deixaren recialles rellevants que també es convertiren en adstrat per al valencià fronterer.
Per altra banda, hi ha un segon fenomen que explica la caracterització del valencià en general, una mena de substrat, no ben bé definit de manera canònica. El substrat sentén que és el rastre que deixa en una llengua una altra que ha estat substituïda com a conseqüència duna conquesta o duna colonització. La llengua desapareguda deixa determinats trets en la llengua supervivent. En el cas del valencià, el navarroaragonés (i molt parcialment el castellà o loccità) participà, juntament amb el català, en graus diversos en la repoblació de tot el país i, doncs, deixà, com he vist, una petjada general en el català que acabà parlant-se en la major part del Regne de València. Aquesta empremta inicial afectà tot el valencià, de manera heterogènia segons les comarques i no sembla que fou especialment diferent al territori actual de frontera.
La distribució geogràfica de les comarques valencianoparlants al centre del país, des de la Plana Baixa a la Ribera, que dibuixen la franja més estreta de tot el territori, aproxima les zones frontereres a la línia de la costa. Suera o Torís, per exemple, presenten un parlar amb característiques extremes i es troben a poc més de trenta quilòmetres de Castelló i de València respectivament. A la banda septentrional i meridional el valencià penetra bastant més a dins. Resseguint tota la línia fronterera sobserva que, ben sovint, el terme municipal de molts pobles que delimiten els confins ponentins de la llengua, com ara Vilafranca, Vistabella, Suera, Torís, Casinos, Sumacàrcer, la Font de la Figuera, el Pinós, el Carxe o Guardamar formen una recolzada que penetra dins les comarques de parla castellana. Aquest caràcter marginal determina, sens dubte, la seua varietat lingüística, que es desmarca sensiblement de la resta del valencià veí, tot i que participen de la major part dels trets diferenciadors de la subvarietat dialectal pròpia.