Amb tot, es palesa que hi ha un bon feix de coincidències, de trets comuns, de tots aquests parlars fronterers entre si. El fet que són àrees laterals els manté més resistents a les innovacions propagades pels centres difusors llunyans i els permet de conservar mots percebuts com a arcaismes en altres indrets, alhora que els fa més permeables a la influència del castellà veí o de laragonés agònic, que en el seu moment desplendor hi va deixar petjada.
Ara bé, es constata que a la banda de migjorn proliferen els parlars diferencials, potser perquè la frontera és, si de cas, una mica més permeable, perquè els moviments de població eren i són més freqüents, per factors de repoblació o per altres motius que sens escapen. El ben cert és que al centre del país a penes hi ha parlars dissemblants; potser perquè les comarques que envolten València ja són de per si frontereres.
2. CARACTERITZACIÓ DELS PARLARS VALENCIANS DE FRONTERA
Des duna perspectiva fonètica, les coincidències entre parlars laterals valencians es limiten al pas del diftong /ɔ/ a [a] (plau, dijaus, nau), la diftongació de la /ε/ del català occidental a [ja] (piau, tiarra, goviarn, viard, tiandre) i una major tendència a lensordiment de sibilants, especialment la palatal africada sonora ([]ent, fe[]e).
La dissimilació que afecta el diftong /ɔ/ que obri la vocal tònica de nord a sud, la localitzem a la Mata, la Todolella i el Portell, a la comarca dels Ports; a la zona central reapareix a Torís i a Sumacàrcer i pren volada en terres meridionals, concretament a la banda ponentina de lAlcoià (la Vall de Biar, amb la Canyada, el Campet i Beneixama, a més de Castalla i Onil), a tots els pobles de la comarca de les Valls del Vinalopó i a la localitat de Guardamar. Excepcionalment reapareix al Cabanyal i a altres barris de la ciutat de València com ara a la Creu Coberta,1 a més de Mutxamel i el Campello, que tenen en comú el fet destar a prop de grans ciutats o formar-ne part. Aquest tret pot fer-nos suggerir la hipòtesi que el castellà hi tinga una incidència indirecta, pel fet que en aquesta llengua no apareix aquell diftong (vg. cap. 11, § 1.7).
La diftongació de la /ε/ només es produeix a la Mata, el Portell, Cinctorres i a la Canyada (lAlcoià), tot i que reapareix en un grapat de localitats del Matarranya, dins dels límits administratius de la província de Terol, concretament a Aiguaviva, Bellmunt, la Canyada de Beric, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, la Torre de Vilella i Valljunquera. El primer lingüista a donar-ne notícia va ser Hadwiger (1905), que va detectar el mateix fenomen a la població dAiguaviva. No se nha explicat ben bé lorigen, que ha oscil·lat entre considerar-lo influència del caste-llà, de laragonés o ser fruit duna tendència endògena. Menéndez Pidal, Rafel, Ferrando i Guirau (1999), Colomina (1985) i Beltran (2015) han descrit i analitzat en profunditat el fenomen (vg. cap. 11, § 1.5).
Lensordiment parcial de les sibilants, en concret el que afecta lafricada palatal sonora, sha estés pel Carxe, Petrer, Aín, Suera, Tales, Onda, Eslida, Artana, Betxí i el Forcall. A Vilafranca txolivert, txoguet, txinoll, retxirar, però ma[Ʒ]or, pu[Ʒ]ar, espente[Ʒ]ar i mi[Ʒ]a.
A banda daquests trets, destaca un hàbit articulatori propi de Vistabella i en regressió a Atzeneta, pres de laragonés veí, que transforma moltes paraules esdrúixoles en planes, com ara en llastima, manega, alfabega, girgola, platano a tots dos pobles i llagrima només a Atzeneta.
En morfologia les coincidències més llampants són, per una banda la presència de laugmentatiu -on en una part de la comarca dels Ports (hem arreplegat pevon, farton, panxon, mamellon a Cinctorres) i a les Valls del Vinalopó (grandon, alton, forton, amplon, llargon, tardon a Monòver i, en general, als pobles veïns); i per una altra, la penetració de la combinació de pronoms febles de tercera persona propis del castellà: sel, se la per lil, li la a Torís, Montroi, Real de Montroi, Montserrat, el Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó. A les comarques meridionals també hi ha shu / se hu per li hu, mentre que al centre del país li hu es manté enfront de sel i se la. També comparteixen els parlars fronterers la preposició híbrida seguns per segons (Suera, Aín, les Valls del Vinalopó).
En lèxic, la llista és molt més llarga i ben sovint es tracta de trets valencians compartits pels pobles de la franja més ponentina del català de València, aragonesismes o castellanismes exclusius.
Destriem, en primer lloc, alguns vocables valencians que, per raons diverses, són compartits per aquests parlars fronterers:
albre (al nord a Benafigos, Cinctorres, Herbers, Morella, Palanques, el Portell, Sorita, Villores i Vilafranca; al sud sescampa des de la franja fronterera que va des de la Font de la Figuera, Moixent i Vallada fins al Carxe, passant per Banyeres, Alcoi, Biar, Castalla, Petrer, Monòver i el Pinós).
fald(r)iquera butxaca (Vilafranca, la Romana, lAlguenya, el Fondó dels Frares, Elx, Alacant).
follí (vg. mapa núm. 40).
lleute llevat, rent (els Ports amb Vilafranca i Ares). Lleudo (Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada) sha creat a partir del verb castellà leudar fermentar amb llevat.
maçana/mançana (vg. mapa núm. 48).
moceguello i altres derivats de MŪRE CAECU rata penada: amorzígol (Ontinyent [també almorzígol]), borreguillo (el Carxe, Monòver, el Pinós), mocegaló (Castalla), moceguello (Crevillent, Moixent, Vallada), moceguillo (Elx, Santa Pola), monaguillo (Guardamar), monesillo (la Font de la Figuera), morreguillo (Petrer), morzígol (Fontanars, la Safra [Villena]), muceguello (Aielo de Malferit, Alfarrasí), muciego (Banyeres, la Canyada), muixego (Alfafara, Bocairent), murciego (Beneixama, el Campet), murciguello (lOlleria [també muciguello]).
noguera (Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada, Castalla, el Fondó dels Frares, la Font de la Figuera, Ibi, els Martines, la Mata, Petrer, el Portell, la Todolella, Vilafranca), anoguera (Aín, Banyeres de Mariola, Onil, la Font de la Figuera) / anauera (les Valls del Vinalopó). En valencià general predomina el gènere masculí: anouer, anoguer, anoer, (a)nanoer.
nus (vg. mapa núm. 37).
palaura (Artana, Atzeneta del Maestrat, Benassal, Castell de Cabres, Castellfort, Cinctorres, Costur, Guardamar, Llucena, la Mata, la Pobla de Benifassà, el Portell, Ribesalbes, la Serra den Galceran, Sorita, Suera, les Useres, Vilafranca, Vistabella). És possible que la metàtesi haja estat afavorida per la pressió del castellà palabra.
rana (Algar de Palància, Ares, Benassal, el Carxe, Castellfort, Cinctorres, Crevillent, el Forcall, Guardamar, la Mata, Palanques, el Pinós, la Pobla de Benifassà, el Portell, Ribesalbes, Sorita, Suera, la Todolella, Vilafranca, Villores, Vistabella, Xodos) / renoc (Sumacàrcer, el Fondó dels Frares, Barba-roja) / renoca (la Romana).
refredar-se (refredat) (els Ports, les Valls del Vinalopó, el Baix Vinalopó, lAlacantí i la Foia de Castalla). Solució minoritària en valencià, on predomina absolutament co(n)stipar-se i co(n)stipat.
sessós farfallós (Montserrat, Real de Montroi) / sessiós (Sumacàrcer, Torís) / sersellós, sessellós, sarsellós, sarsallós a les Valls del Vinalopó i al Baix Vinalopó (cirlo [θírlo]: Vilafranca).
sorollar-se moures, menejar-se (Benassal, Castellfort, Cinctorres, Llucena, Monòver, la Pobla de Benifassà, Sorita, la Todolella, Vilafranca, Vistabella; també se sent al Baix Maestrat); sorolló espenta, sacsó (lAlcora) / sorellar-se (les Useres).
Laragonés, com sabem, té una incidència important en tot el valencià. Veny (1978: 100) explica les concomitàncies del valencià, com a dialecte consecutiu, amb laragonès. Quan una unitat lèxica (o una variant fonètica) es troba en valencià i en aragonès, pot ocórrer: a) que el mot es trobe en valencià i en aragonès actuals: cas de grill(o) llagost/ grill(o) cantador grill; b) que el mot es trobe en valencià actual i en aragonès antic: sinse sense, llanda llauna, carcallada cop de rialla; c) que el mot es trobe en valencià antic i en aragonès actual: lolo avi.
Aquestes coincidències són atribuïbles a les colonitzacions daragonesos i, especialment, als seus aveïnaments en terres valencianes, segle rere segle, després de la conquesta de Jaume I; això, deixant a part els contactes ramaders i comercials. Lempremta aragonesa en valencià és antiga i constant. A banda de la condició dadstrat, lentrada de lèxic aragonés es deu, en gran part, a larribada de pastors transhumants. Tenen molta extensió en valencià abadejo, algeps, assegador, barandat, bonico, bresquilla, carcallada, carrasca, catxirulo, clotxa, corder(o), esgarrar o esguellar, esvarar o esllissar, fardatxo o sarvatxo, gaiato, gemecar, llanda, meló daigua, moceguello (i variants), palometa, pos, rabosa, roixio/reixiu, romer(o), safanòria, sinse, xafardejar (per a més informació vg. Martines, 2002).
Aquestes coincidències són atribuïbles a les colonitzacions daragonesos i, especialment, als seus aveïnaments en terres valencianes, segle rere segle, després de la conquesta de Jaume I; això, deixant a part els contactes ramaders i comercials. Lempremta aragonesa en valencià és antiga i constant. A banda de la condició dadstrat, lentrada de lèxic aragonés es deu, en gran part, a larribada de pastors transhumants. Tenen molta extensió en valencià abadejo, algeps, assegador, barandat, bonico, bresquilla, carcallada, carrasca, catxirulo, clotxa, corder(o), esgarrar o esguellar, esvarar o esllissar, fardatxo o sarvatxo, gaiato, gemecar, llanda, meló daigua, moceguello (i variants), palometa, pos, rabosa, roixio/reixiu, romer(o), safanòria, sinse, xafardejar (per a més informació vg. Martines, 2002).
Al llarg de la frontera lingüística els aragonesismes augmenten considerablement, amb la particularitat que molts dells se senten de nord a sud, amb intermitències:
ababol rosella (Crevillent (en [ó]); Torís (en [ɔ])) i ababòll (Montserrat).
afondar-se afonar-se (Llíria).
borrega ovella (Guardamar, Llíria, Torís).
garranxa (Cinctorres, la Mata, el Portell), aplicat als bancals llargs i estrets (< arag. garrincha penjador), a partir de garra, que se sent als Ports, amb el mateix significat.
enganyapastor(s) cueta (lAlcora, Alfara dAlgímia, Algar de Palància, Benassal, Borriol, Casinos, Cinctorres, Costur, Forcall, Herbers, Llíria, la Mata, Olocau, Palanques, el Portell, Sant Joan de Moró, Sorita, Suera, la Todolella, les Useres, Vilafamés, Vilafranca, Vistabella; gallapastora a Ribesalbes). El considerem aragonesisme no des del punt de vista formal, perquè a la resta del català aquest mateix ornitònim saplica a altres espècies docells, sinó per laccepció: a gairebé tot lAragó, la cueta és coneguda per engañapastor.