45. La vicepresidenta de la mesa era Carmen Rojo, directora de lEN Central de Mestres dones, i la secretària, Concepción Saiz, professora de la mateixa Normal. En R. M. De Labra: El Congreso Pedagógico Hispano-portuguésamericano de 1892, Madrid, Librería de la viuda de Hernando, 1893, p. 24.
46.Las Provincias, 25 de març de 1898.
47. Recordem que fins a juny de 1881 no seria obligatori en tot lEstat el pla de tres anys (dos delemental i un de superior) que shavia seguit des dels seus inicis a València. En moltes Normals la carrera es reduïa a dos cursos, un per cada grau.
48. Les mestres descola privada que volien assistir com a alumnes a les classes, havien de pagar en el moment dinscriures 30 reals, a més de presentar el títol i un certificat de bona conducta; les descoles públiques no pagaven drets de matrícula, però havien dacompanyar a la sol·licitud lautorització per a assistir a classes. Les que no desitjaven obtenir títol, havien de pagar 10 reals per cada assignatura a la qual assistien, a més de ser presentades en lestabliment pel pare, tutor o persona que feia el pagament, juntament amb la fe de baptisme per a acreditar que tenien 15 anys complerts i un certificat de bona conducta.
49. Veure taula 7. En roig a la tercera columna de la taula.
50. Veure taula 7. En roig a la quarta columna. Ombrejades en carabassa, les que aprovaren la revàlida en setembre del 1869.
51. Veure taula 7. Ombrejades en verd en la quarta columna.
52. Amalia Andrea Baeza Castelló, Manuela Bertoliu, Clara Burgalat, María Ferrer Bonifaci, Concepción Galvien Merseguer, Ángela Garí Borrull, Vicenta Gómez Monleón, Salvadora Hurtado Gimeno, Rosa Izquierdo, Matilde León Policarpio, María Mellado, Concepción Morant Viciano, Elvira Muñoz Carceller, Josefa Pastor i Josefa Ribelles.
53. Al mes de desembre hi va haver una segona convocatòria de revàlida, a la qual es van presentar tres aspirants, i la van superar les tres: Josefa Lizardi, Ana María i Antonia Zaragozá Simó, AUV, Magisteri, núm. 45, València, 21 de desembre de 1867.
54. AUV, Magisteri, núm. 190, València, 27 de juny de 1867.
55. Ombrejades en roig a la quinta columna de la taula.
56. Amb un * a la quinta columna de la taula.
57. En aquests moments podem afirmar que ni a larxiu de la Universitat, ni al de la Diputació Provincial, ni al de la Generalitat, ni al general de lAdministració, ni al del Ministeri dEducació, no shi troben arxivats, ja que els primers que hem localitzat són ja majoritàriament de principis del segle XX.
58. «Informe de Josefa Ágreda», AUV, Arxiu General, caixa 983/584/31, València, 29 de novembre de 1879.
59. «Escuela Normal de Maestras de la provincia de Valencia. Reglamento general de dicho establecimiento», AUV, Ensenyament Primari, caixa 125/1, València.
60. AUV, Magisteri, caixa 190/24, València, 27/03/1868.
61. AUV, Ensenyament Primari, caixa 982, València, 1897.
62. T. Rabazas Romero: «El currículum femenino de las maestras a través de los libros de texto (1938-1970)», dins S. San Román (dir.): La maestra en el proceso de cambio social de transición democràtica: espacios históricos generacionales, Madrid, Instituto de la Mujer, 2001, p. 129.
63. «Escuela Normal de Maestras de la provincia de Valencia. Reglamento general de dicho establecimiento», AUV, Ensenyament Primari, caixa 125/1, València.
64. Cal exceptuar el curs inaugural, on María Orberà va exercir les dues funcions de manera interina. A partir del curs següent sempre hi hauria una regent i una segona mestra.
65. «Nomenament ajudant de Normal. Pàrvuls», AHMV, Llibre dactes de lAjuntament de València, núm. 237, València, Sessió 8 dabril de 1867.
66.Diario Mercantil, 06/10/1867, p. 2.
2. CONSERVADORISME IDEOLÒGIC I MODERNITAT PEDAGÒGICA ALS INICIS DEL SEGLE XX (1901-1931)
12. Excursió dalumnes de lEscola Normal de València al castell de Sagunt acompanyades de les professores María i Josefa Carbonell i Ángela Carnicer. 1917. Font: cortesia de Palmira Calvo Sanchis.
TEMPS DE CLAROBSCURS. El segle XX, el segle dels menuts, segons la pedagoga Ellen Key, siniciava amb avanços en la construcció del sistema educatiu i retrocessos en els plans de formació del magisteri.
Finalitzada la Regència de María Cristina dHabsburg, i proclamat rei Alfons XIII (1902), els successius governs liberals i conservadors anirien teixint i desteixint una complexa xarxa de lleis que dificultarien lestabilitat dun imprescindible procés de modernització educativa.
Llums i ombres que es produïren de manera gairebé simultània. Entre les llums, cal fer esment de la creació del Ministeri dInstrucció Pública i Belles Arts (18/04/1900), que es va separar de Foment i es va dotar duna entitat pròpia, i el fet que el conservador Antonio García Álix, que seria el primer docupar el càrrec, va proposar una interessant reforma de les normals. Entre les ombres, no pot oblidar-se que el seu successor, el liberal comte de Romanones, va intentar suprimir-les i incloure els estudis de Magisteri en els instituts. Paradoxalment, el mateix Romanones havia aconseguit que els mestres i les mestres passaren a ser funcionaris que cobraven de lEstat, i que aquest es fera càrrec del material escolar, fins aleshores responsabilitat dels ajuntaments (1901).
Transformacions pedagògiques clau en aquests moments serien la creació de lEscuela Moderna (1901) per Francesc Ferrer Guàrdia i la gran difusió del seu model racionalista, antiautoritari i coeducatiu de sexes i classes socials, la millora organitzativa que suposà la graduació de lensenyament (1905), la introducció de metodologies pedagògiques renovadores Montessori, Decroly, Freinet, la creació de la Liga de la Educación Nueva (1929) i lextensió dels centres docents de la Institución Libre de Enseñanza, i de les Escuelas del Ave María manjonianes. Progressos i renovació pedagògica propiciats, des de lEstat, mitjançant la creació de la DG de Primer Ensenyament (1914) al cap de la qual estava linstitucionista alacantí Rafael Altamira, que va promoure la creació descoles i directrius pedagògiques innovadores.
La instauració de la dictadura, conseqüència del colp destat del 12 de setembre de 1923, dut a terme pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, va donar pas a una etapa de la nostra història educativa caracteritzada per les contradiccions.
Quantitativament, suposà un avanç per al sistema educatiu. En làmbit de les infraestructures, es construïren i sinauguraren esplèndids edificis, tant menudes escoles en els pobles, com grandiosos grups escolars, amb les corresponents seccions, que estengueren la novetat de la graduació de lensenyament per poblacions de mida mitjana i gran. Digual manera, es crearen escoles dadults que aconseguirien un descens important de lanalfabetisme, es potencià la incorporació de les dones als instituts i les universitats, i es donà suport a lextensió de la renovació educativa, tant en metodologies com en la creació dinstitucions circum-escolars: colònies, robers, mutualitats escolars, cantines
La instauració de la dictadura, conseqüència del colp destat del 12 de setembre de 1923, dut a terme pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, va donar pas a una etapa de la nostra història educativa caracteritzada per les contradiccions.
Quantitativament, suposà un avanç per al sistema educatiu. En làmbit de les infraestructures, es construïren i sinauguraren esplèndids edificis, tant menudes escoles en els pobles, com grandiosos grups escolars, amb les corresponents seccions, que estengueren la novetat de la graduació de lensenyament per poblacions de mida mitjana i gran. Digual manera, es crearen escoles dadults que aconseguirien un descens important de lanalfabetisme, es potencià la incorporació de les dones als instituts i les universitats, i es donà suport a lextensió de la renovació educativa, tant en metodologies com en la creació dinstitucions circum-escolars: colònies, robers, mutualitats escolars, cantines
Enfront daquesta evolució positiva, cal recordar la promulgació de la RO de 13/10/1925 sobre propagandes antipatriòtiques i antisocials, que, amb la seua prohibició de la llibertat de càtedra, suposaria un important element sancionador del professorat, de tots els nivells, de caràcter lliurepensador i/o nacionalista, que seria castigat de manera desproporcionada.
Per a les escoles normals, les primeres dècades del segle XX representarien una de les etapes més difícils de tota la seua història, atès que entre 1900 i 1903 saprovaren i saplicaren tres plans destudi diferents que seguien el criteri variable dels titulars del recentment creat ministeri: el García Álix (1900), el Romanones (1901) i el Bugallal (1903).
Cadascun dells reestructurava completament els estudis: suprimia normals, les tornava a crear, augmentaven o minvaven els anys necessaris per a aconseguir el títol elemental o superior
Sense dubtar de les bones intencions dels polítics, podem afirmar que els estudis es ressentiren i posaren a prova les capacitats dorganització del professorat normalista i dels instituts. Sols amb laprovació del pla de 1914, que unificava el currículum masculí i el femení i proporcionava una formació cultural als estudiants de Magisteri, sinicià el camí cap a una millor capacitació professional, que assoliria el seu cim en letapa republicana.
Entre la nombrosa legislació daquest període, destaquen les conseqüències del decret de 17/08/1901 pel qual satribuïa la competència en la formació de mestres als instituts densenyament secundari, denominats institutos generales y técnicos, en els quals sintegraven les escoles normals, mentre que es contemplava una escola superior de mestres en les seus de districte universitari. Segons aquest decret, haurien dexercir la seua càtedra normalista els professors de lInstituto General y Técnico de dibuix, francès i cal·ligrafia.
Aquesta disposició, en el cas de la normal femenina, faria que els catedràtics delegaren en professores auxiliars, que serien, en realitat, les que impartirien lassignatura, situació que ens remet a la paradoxa de lautoritat masculina mantinguda per uns catedràtics dinstitut que, si bé no impartien classe, firmaven les actes i eren els «propietaris» de la càtedra, mentre professores auxiliars, a les quals sels renovava contracte any rere any, eren les que impartien la docència.