La inexistència de catedràtiques i quasi de professores en els instituts provocà que el decret de Romanones consolidara la discriminació per raó de gènere en els Claustres de Magisteri. Afortunadament, el ministre Bugallal restaurà les escoles normals el 1903.
A tota aquesta sèrie desdeveniments polítics i educatius, cal afegir-hi els avanços aconseguits per les dones en la seua incorporació a estudis secundaris i universitaris, que culminarien el 1910 amb la consecució del lliure accés a instituts i universitats. Igualment es produiria la seua incorporació, en règim de coeducació, a lEscuela Superior de Estudios de Magisterio (ESM),1 institució que va dignificar i professionalitzar la formació i les pràctiques educatives de successives generacions de professorat normalista i del cos de la inspecció, en especial la femenina, creada el 1913.
Una tasca educativa complementària de gran influència sobre les dones fou la creació de residències que permetien a les alumnes de Magisteri estudiar internes en domicilis aliens al familiar, una situació escassament assumida per les seues famílies, per a qui la custòdia de lhonra femenina continuava sent una de les prioritats.
La Institució Teresiana havia fundat diverses acadèmies-residències dedicades a lallotjament de les estudiants de Magisteri en ciutats com Oviedo (1911) i Jaén (1914). A Madrid shi obriria la Residencia Femenina Universitaria el 25/03/1914,2 amb la finalitat de proporcionar allotjament no sols a alumnes normalistes, també a universitàries, de batxillerat i altres estudis de grau secundari o superior, i estaria sota la direcció de Mariana Ruiz Vallecillo, inspectora que tindria amb posterioritat un paper determinant en leducació valenciana.
El model de les teresianes continuaria la seua extensió per nombroses províncies i gaudiria duna gran influència entre les alumnes de Magisteri, ja que lestada solia acompanyar-se de classes de repàs impartides per les pròpies professores normalistes.
El 1915 va obrir, també a Madrid, la Residencia de Señoritas, institucionista, dirigida per María de Maeztu, a la manera dels colleges anglesos. Hi assistirien alumnes valencianes, com Carmen Valero, Azucena Pérez Pont, les inspectores Ángela Sempere i María López Corts, i les futures professores de la Normal, Concepción Tarazaga i M. del Carmen Bataller Madramany.3
També des de les pròpies normals es crearien residències per a les seues estudiants, com les de Barcelona, Lleida4
A València, la situació pedagògica cal emmarcar-la dins dels forts enfrontaments entre conservadors catòlics i republicans blasquistes que caracteritzarien la societat i la política de tombants de segle.
Malgrat tot, o tal vegada com a conseqüència daquest debat polític i pedagògic, la normal femenina de València va iniciar una fase de modernitat pedagògica, de la qual són bons indicadors la composició del Claustre de professores amb unes docents excel·lents, la quantitat i qualitat dels materials didàctics, ladopció de metodologies innovadores i de criteris renovadors per a lavaluació de lalumnat, la preocupació per completar els programes destudi, la incorporació dexperiències de caràcter actiu, la promoció dorganismes circum-escolars i les aportacions al debat sobre la formació del Magisteri i el paper de les normals.5
Tot això dins de la més estricta ortodòxia catòlica i monàrquica, amb excepcions puntuals convenientment reprimides, tant amb caràcter punitiu com, en especial, preventiu.
Aquest conjunt de fets ens duu a qüestionar la idea general sobre lescassa formació de les mestres en aquesta època. Tant pels programes destudi com pels materials i la metodologia de les normalistes, es pot dir que entraven en una fase de modernitat.
Per això, quan el 12 dabril de 1931 les eleccions municipals comportaren la proclamació de la II República, la normal femenina de València tindria assentades les bases per a continuar sent un centre educatiu de referència en allò que concerneix a la formació de les mestres dones i, des daleshores, també dels mestres.
2.1 CATÒLICS I REPUBLICANS: EL DEBAT POLÍTIC I SOCIAL QUE REPERCUTÍ EN LA NORMAL
Per això, quan el 12 dabril de 1931 les eleccions municipals comportaren la proclamació de la II República, la normal femenina de València tindria assentades les bases per a continuar sent un centre educatiu de referència en allò que concerneix a la formació de les mestres dones i, des daleshores, també dels mestres.
2.1 CATÒLICS I REPUBLICANS: EL DEBAT POLÍTIC I SOCIAL QUE REPERCUTÍ EN LA NORMAL
A la València dels inicis del segle XX era molt present la influència de Blasco Ibáñez i del seu partit, el Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA) republicà, radical i anticlerical en la política valenciana. Donant continuïtat a la tradició republicana, el blasquisme provocà una autèntica sacsejada als sectors conservadors i catòlics, històricament hegemònics.
Enfront dels aires de llibertat que suposaven el que lAjuntament de València estiguera en mans de polítics republicans preocupats per la difusió de la cultura i leducació, els governs centrals tractaven dexercir un control cada vegada més absolut sobre les ideologies i els comportaments transgressors. El fet que els rectors foren nomenats pel Ministeri reforçava el seu paper censor favorable a les premisses governatives, com es demostrava en les seues decisions respecte als conflictes esdevinguts en la Normal, resolts amb sancions i retall de les llibertats de professorat i alumnat.
Els enfrontaments ideològics sestengueren entre el conjunt de la població, i la normal femenina no en seria aliena, fins el punt que la premsa valenciana es faria ressò de diferents episodis que hi succeïren, fidel reflex de les divergències profundes existents entre els elements catòlics i els republicans, i de les quals serien protagonistes les seues directores.
El segle XIX havia finalitzat i el XX començava amb la direcció de la Normal en mans de la xativina Matilde Ridocci (RO 14/07/1900). Dona polifacètica, especialista en ciències, combinà etapes de docència en escoles de xiquetes amb daltres a lEscola Normal i seria una de les professores que escriviren un manual o llibre de text destinat tant a les seues alumnes com a les de les escoles primàries. A més, fou una pintora meritòria.
De la seua etapa de directora destacaríem el seu afany per mantenir la neutralitat de lescola dins del permanent conflicte entre catòlics i blasquistes, malgrat ser confessionalment catòlica i presidenta de la Congregación Mariana del Magisterio Valentino (CMMV).
Dos serien els conflictes més destacats a què shagué denfrontar. El primer, el juny de 1901, quan el professor de Religió, Rafael Oliver Clarí, la feu partícip en tant que directora de la Normal, de lescàndol que havia suposat que un periòdic recollira la notícia de «doctrinas antirreligiosas explicadas en esta Normal por la profesora de Pedagogía».6 Una acusació certament exagerada si tenim en compte que Magdalena García-Pego Aracil, professora a qui es feia referència, no es distingí per cap actuació de caràcter liberal.
Més rellevant fou el que es va produir a causa de la implicació de la professora de francès Estefanía Bonfort en la recollida de signatures en contra de lexpulsió dels jesuïtes de França. La professora coaccionà les alumnes amb lamenaça de suspendre lassignatura i no ho comunicà a la directora, la qual fou denunciada públicament pel diari blasquista El Pueblo7 com a col·laboradora en la infracció. La redacció de la notícia és una bona mostra del provocador estil literari del periòdic:
Ha llegado a nuestros oídos una denuncia que, de ser cierta, demuestra el colmo de la poca vergüenza a que llega la gente reaccionaria.
Se nos ha dicho que la profesora de la Normal doña Estefanía Monfort [sic] obliga a las alumnas que van a examinarse a firmar antes la exposición para que no sean expulsados los jesuitas, so pena de darles la nota de suspensas.
Algunas de las alumnas que tienen ideas liberales parece han protestado de la imposición de dicha maestra y se han negado a firmar.
Si el hecho es cierto, y así lo creemos, habrá que considerar responsable a la directora de la Normal, contra la que romperemos con toda la rudeza que sea menester.
A los escandalosos abusos que en aquel centro se han registrado, a las inmoralidades y chanchullos que allí se cometen en todas las oposiciones, sólo falta que sea convertido en sitio de propaganda de los jesuitas y de propaganda obligatoria con coacciones y amenazas.
Si la directora de la Normal no pone remedio severo e inmediato a lo que denunciamos, hablaremos de otro modo.
¿A la vejez viruelas, y después del vicio la beatería loyolesca?8
La directora va impulsar una investigació interna, que es va resoldre amb rapidesa i, en lacta del Claustre9 en què es va retre compte dels resultats, manifestava que, malgrat ser ella també catòlica, havia amonestat la professora per la doble falta dexercir coacció sobre les alumnes i per actuar desquena a la direcció. El diari El Pueblo va recollir amb satisfacció el resultat de la investigació i escrigué:
La directora de la Normal de Maestras ha comprobado la certeza de la denuncia que hicimos contra la profesora de dicha escuela, señora Bonfort, por haberse dedicado a recoger firmas a favor de la no expulsión de los jesuitas.
La Sra. Bonfort se excusó hipócritamente con el pretexto de que no tenía intención de hacer cosa mala, etc.
Para hacer constar lo sucedido, y después de ser oídas las alumnas, extendiose un acta en la que la Sra. Ridocci amonesta a los profesores y profesoras para que se abstengan de ocuparse en recoger firmas de exposiciones, tarea impropia de un centro docente que no puede inmiscuirse en cuestiones políticas ni religiosas.
La Sra. Bonfort pudo dedicarse a la indigna tarea de ser instrumento de los jesuitas, porque la directora estaba ausente.
Con la imparcialidad que nos caracteriza y enterados ya de todo lo ocurrido, aplaudimos esta vez la conducta de la Sra. Ridocci, que ha sido correcta y seria como cumple a la importancia del cargo que desempeña.10
El conflicte religiós no desapareixeria, però. Lavanç del laïcisme tan volgut pel blasquisme, provocà que, anys més tard, el rector José María Machí Burguete recordara lobligatorietat de cursar religió per a obtenir el títol de mestra, de manera que remeté una circular a la directora on feia constar que «en los estudios de Bachillerato es voluntario cursar o no Religión, pero en Magisterio es obligatorio aprobarla, por lo que las alumnas procedentes de los Institutos, además de Pedagogía y Prácticas de enseñanza deberán aprobar, para revalidarse de maestra las respectivas asignaturas de Religión».11