Recordamos que, al subir el Directorio Militar al poder, la Normal de Valencia como las demás de España recibió una Circular del Gobierno para que formulasen profesorado y alumnado indicaciones acerca de las mejoras urgentes que precisaran realizar. Ignoramos si la invitación tuvo respuesta adecuada, pero si hubiese dependido de nosotros la contestación hubiera sido tan lacónica como concreta y expresiva:
Señores gobernantes: no son obras de reforma las que se imponen en esta Normal; hay que hacer de nueva planta un edificio para Normal de maestros y maestras tan espléndido como el que «les han hecho a los dominicos» en el ensanche de Colón y con una torre más gallarda que el anciano Micalet a modo de faro de la cultura que es, en definitiva, lo que prevalecerá.30
Les infraestructures, per tant, foren un problema pendent i sense resoldre durant un segle, que podia resumir-se en una impactant frase que la definia a la perfecció i que dona títol a aquest epígraf: «Local insano más propio para desván que para escuela».31
2.3 CAP A LA UNIFICACIÓ DEL CURRÍCULUM
Des de començaments del segle XX el debat sobre la necessitat de lexistència de les normals i sobre els avantatges econòmics i pedagògics dincloure els estudis de Magisteri en els instituts donaria peu a una successió de plans destudi que significarien un caos per a lorganització i formació dels futurs i les futures mestres.
El primer ministre dInstrucció Pública i Belles Arts, Antonio García Álix, mantingué la formació del Magisteri en les normals, que continuaren dividides en masculines i femenines, i, acabat de fundar el Ministeri, promulgà mitjançant el RD de 06/07/1900, un pla que seria conegut pel seu nom (Plan García Álix) i que reestructurava els estudis en quatre cursos, dos de grau elemental i dos més de superior, i unificava el currículum masculí i el femení, tot i que conservava la costura i leconomia domèstica per a les alumnes, enfront de lagricultura en el cas dels barons. Aquest pla començaria a posar-se en pràctica en el curs 1900-1901, és a dir, loctubre de 1900. Entre les seues principals aportacions poden citar-se les següents:
Las materias pedagógicas se impartieron en los cuatros cursos.
Se introducía, por primera vez, la Historia de la Pedagogía como materia independiente.
Se incorpora la Legislación escolar, en la que se estudiaban las instituciones escolares de España y el extranjero.
Se intentó que, en el grado superior, la Historia se convirtiera en Historia de la Civilización.
Se procuró que el profesorado pusiera el acento en lo práctico, utilizando métodos intuitivos.32
Larribada dÁlvaro de Figueroa, comte de Romanones, al Ministeri i la promulgació del RD 17/08/1901, que atribuïa la competència en la formació de mestres homes i dones als instituts generals i tècnics en els quals shaurien dimpartir els estudis de Batxillerat, Magisteri, elementals dAgricultura, Comerç i Belles Arts, faria que desaparegueren aquelles normals que impartien el grau elemental. A més, es contemplava la permanència duna Escola Superior de Mestres en les capçaleres de districte universitari, en la qual simpartiria el grau superior.
En el mateix RD es donà a conèixer un nou pla destudis, el denominat Pla Romanones, que regiria a partir del curs 1901-1902 (a València començaria a impartir-se en el 1902-1903) i que constava de tres cursos per al grau elemental i dos per al superior, cursats els tres primers en els instituts. Shavia daprovar un examen dingrés en linstitut i una revàlida en acabar, tant els de grau elemental com els de superior.
Després del breu pas pel ministeri del conservador Manuel Allendesalazar y Muñoz, el seu successor, Gabino Bugallal, també dideologia conservadora, contemplà la restauració de les escoles normals. El nou pla, que duria el seu nom, es va establir mitjançant RD el 24/09/1903 i tornava a organitzar els estudis en quatre anys: dos per al grau elemental i dos més per al superior.
Es feia evident la preocupació per la qualitat de la formació que simpartia en les normals, encara que la circumscrivia al nivell superior. Tot plegat implicava que, al continuar reduïda a dos cursos la formació del grau elemental, el que cursaven les mestres que serien destinades a les escoles de les poblacions menudes, el nivell dinstrucció de la majoria de les alumnes no es veuria elevat.
Els requisits per a laccés als estudis eren superar un examen que constava dun exercici escrit, un doral i un de pràctic. Al finalitzar, havien de superar la revàlida corresponent.
Aquest pla de 1903 ha estat qualificat declèctic i criticat per lescàs pes de les assignatures pedagògiques i la seua orientació enciclopedista, per impartir uns continguts que «además de ser un complemento de la instrucción primaría, iban a cumplir otras funciones sociales entre las que destacaba la de asentamiento definitivo del sistema liberal burgués, mediante un programa uniforme de estudio para el conocimiento de la lengua, la historia, la Geografía y la cultura nacional, elementos, en definitiva, informadores de la esencia del Estado».33
Malgrat les evidents deficiències, cal fer esment que sintroduïen disciplines de caràcter experimental, que simbolitzaven la difusió dels pressupostos positivistes reclamats pels institucionistes, i que es feien pràctiques en els quatre cursos. Així mateix, contemplava la possibilitat que lalumnat que tinguera superades totes les assignatures de Batxillerat poguera obtenir el de mestre elemental si aprovava les de Pedagogia i realitzava un període de pràctiques en lannexa. Un precedent del Pla Batxiller que trobarem en la postguerra franquista.
TAULA 9 Comparativa Pla 1903 i Pla 1914
Font: Gaceta de Madrid 26/09/1903 i 02/09/1914.
En la Normal femenina de València sintentaria completar amb diverses matèries les insuficiències detectades en cada pla per a oferir una millor formació. Així, el 1905, es va decidir continuar impartint els treballs manuals que havien desaparegut del pla de 1902, encara que sí que figuraven en el de Romanones:
por iniciativa del Claustro de profesoras de la Normal de Maestras de Valencia y organizado por la señora directora, darán principio las clases gratuitas de trabajo manual educativos el día 16 del corriente, continuando los sábados y jueves sucesivos. La encargada de dar estas prácticas es la auxiliar gratuita de la escuela doña María Cantero, la que advierte a sus dignas compañeras de las escuelas de Valencia que deseen asistir a estas clases, lo soliciten verbalmente o por escrito a la directora Matilde Ridocci. Tejido y trenzado; Industria de los sombreros, plegado, Modelado; el cubo; el cilindro, el cono; el plano; la forma elíptica; Relieve orográfico; recortado, cartonería. En el cartel de anuncios de la Normal se pondrá el material que deben llevar a clase las alumnas y maestras y á donde podrán adquirirlo. Después de cada lección, quedarán como propiedad de la escuela dos de las obras mejor hechas que llevarán el nombre de las autoras.34
El març de 1910 es va decidir «implantar cuando sea factible, los ejercicios de Gimnástica rítmica como parte práctica de la clase de Música».35
LEducació Física sí que es contemplava i també el Francès, encara que els testimonis de les antigues alumnes remarquen la manca de condicions higièniques i despai per a practicar la gimnàstica, així com la no existència duniforme adequat i, fins i tot, lobligació de fer els exercicis amb calces per a no transgredir normes morals, establertes per la directora, Emilia Ranz.
El setembre de 1910 sincorporà lensenyament voluntari desperanto, una llengua en aquells moments en plena expansió. La proposta dimpartir-la va partir del Grupo Esperantista, que va designar com a professora Josepa Cucó Esteve.36 La mateixa professora continuaria la seua docència en el curs 1911-1912 i, segurament, en 1912-1913, encara que es feia constar loposició de les professores Dolores Vicent i Josefa Carbonell «por considerar muy recargadas de trabajo a las alumnas y temerosas de que aflojen en las clases obligatorias».37
En 1914 el Pla Bergamín (RD 30/08/1914) va fer desaparèixer els dos graus elemental i superior, a lunificar-los en un únic títol de Magisteri. La seua vigència fins el 1931 el converteix en un dels plans més longeus en la nostra història educativa. Requeria, per a accedir-hi, tenir 14 anys complits i superar una prova daccés; incloïa pràctiques en els dos darrers cursos i conservava les oposicions per a seleccionar els futurs funcionaris.
Aquest pla intentava millorar la formació científica i cultural de tot el Magisteri, en ampliar la carrera i innovar les matèries. La seua principal deficiència fou continuar apostant per una formació de caràcter més cultural que professional, és a dir, perllongar el seu paral·lelisme amb els estudis de Batxillerat en lloc daprofundir en lensenyament de metodologies. En destacaríem la incorporació de leducació física al currículum comú, encara que la igualtat de matèries no afectava les considerades de formació femenina, al continuar les alumnes cursant i examinant-se de costura i economia domèstica.
Simpartirien classes complementàries de mecanografia i taquigrafia en lannexa a la Normal, de les quals sencarregarien Dolores Sevilla, nomenada per lAjuntament, i Antonia López Marzal, professora especial interina de mecanografia, taquigrafia i comptabilitat.
El valencià continuà i continuaria sent una assignatura pendent. Malgrat lorigen valencià de la majoria del Claustre i del coneixement de la llengua que tenien professores com María Carbonell, María Orberá o Manuel Polo y Peyrolón, no consta cap demanda de la seua incorporació ni de la necessitat del seu aprenentatge en els documents oficials de lescola.
Cal ressenyar, però, que no era una preocupació aliena als seus membres, ja que el diputat carlista amb fortes arrels pel valencià Polo y Peyrolón, en la sessió del Congrés de Diputats del 14/08/1896 havia intervingut
exigiendo como requisito indispensable para desempeñar en propiedad escuela de niños ó niñas donde haya dialecto especial, el conocimiento de la lengua del país; que no se admita á oposición á los que desconozcan dicho dialecto ó lengua; y que en las Escuelas normales respectivas se pongan cátedras, no solamente de gramática castellana, sino también de gramática del dialecto regional.