Aquesta obra conta eixa història de «mestres de mestres» al llarg del temps, de persones que batallen «amb vells problemes» i ho fan «afrontant nous reptes en la seua tasca», la tasca de formar la ciutadania del segle XXI, que és una tasca èpica com ho ha estat la història de lEscola Normal Femenina de València.
INTRODUCCIÓ
«Ningú no neix dona: shi torna» deia Simone de Beauvoir. En la formació de les identitats femenines, variables en cada cultura i època, intervenen múltiples factors que afecten les característiques biològiques, psicològiques i socials de cada persona. És per això que, en una societat patriarcal, latribució de determinades característiques a les dones, pròpies de la considerada identitat natural femenina, intrínsecament relacionada amb el rol maternal, conduirà a la necessitat de formar-les de manera que seguesquen i perpetuen els rols femenins.
En aquest context de dialèctica constant entre la qüestionada necessitat dinstrucció i la imprescindible educació que permeta transmetre i reproduir normes, valors i conductes, gaudeixen dun protagonisme especial les encarregades de proporcionar-la: mares, institutrius i mestres.
Juntament amb les mares, inqüestionables primeres educadores, van sorgir les mestres analfabetes, les cuidadores, totes elles continuadores dun paper maternal tan identificat amb la feminitat que es considerava innecessària una preparació específica per a desenvolupar-lo.1 Tan sols havien de reproduir amb les seues alumnes el paper de cuidadores tradicionalment femení.
A lEstat espanyol, quan es demanà una preparació més específica per a lofici de mestra, només sels exigí, igual que al mestre, un temps daprenentatge pràctic en una escola. Era un model de caràcter gremial, sense cap necessitat dinstitucions ni currículums propis, un aprenentatge mitjançant la imitació del model i la reproducció de les seues pràctiques educatives, que es consolidaria al segle XVII, quan lHermandad de San Casiano sencarregà dels exàmens de les futures mestres, i deixà la seua capacitació en mans dinstitucions privades.
Avançat el segle XVIII serien organismes relacionats amb moviments il·lustrats, defensors en bona mesura de lextensió de leducació a les dones, i en particular les Reales Sociedades Económicas de Amigos del País (RSEAP), els que crearien o protegirien centres de caràcter educatiu, encarregats de facilitar la formació de mestres.
No seria fins a inicis del segle XIX quan lEstat començà a crear les que serien les primeres escoles normals masculines. El seu desenvolupament estava estretament vinculat amb tres factors: lorganització dels sistemes educatius nacionals, lextensió de lescolarització elemental i la importància que satorgava a leducació com un assumpte dinterès per al progrés nacional.
En aquest marc il·lustrat i regeneracionista es produïren assajos de creació dinstitucions docents que perseguien una finalitat formadora ja des de 1834. Però la primera normal no sinauguraria fins el 8 de març de 1839 a Madrid, fruit de limpuls del metge liberal Pablo Montesino. A partir de 1841, sestendrien per tot lEstat i, a València, shi crearia en 1845 la normal masculina.
Caldria esperar un període de liberalisme moderat perquè es promulgara la Llei dInstrucció Pública de 9 de setembre de 1857 Llei Moyano, que establia els requisits per a ser mestres de primer ensenyament.
En el seu article 71 shi feia esment de la necessitat de formació de les mestres en establiments afins als masculins, és a dir, en les escoles normals de mestres dones:
Primero. Haber estudiado con la debida extensión en Escuela normal las materias que abraza la primera enseñanza de niñas, elemental o superior, según el título a que se aspire.
Segundo. Estar instruida en principios de Educación y Métodos de enseñanza.
También se admitirán a las Maestras los estudios privados, siempre que acrediten dos años de práctica en alguna Escuela modelo.
Però també establia una clara jerarquització entre les normals masculines i les femenines, que seguia els principis del pensament patriarcal, ja que, mentre obligava a la creació de les primeres, solament recomanava la de les femenines, en una clara priorització de lescolarització masculina sobre la femenina. Larticle 114 textualment deia «El Gobierno procurará2 que se establezcan Escuelas normales de Maestras para mejorar la instrucción de las niñas».
Malgrat la manca dobligatorietat, algunes normals ja shavien creat abans de la llei a Navarra (1841), Logronyo (1851), Badajoz (1855), Àvila i Saragossa (1856). Un any després de la seua promulgació, el 1858, nhi havia un total de 23, a les quals cal afegir lEscuela Normal Central del Reino de Maestras a Madrid, encarregada de formar professores normalistes.
Però lobligació del seu sosteniment per part de les diputacions no es va produir fins el 1868 i, mentrestant, sense institució docent pròpia, les futures mestres havien dexaminar-se en la normal masculina de la província, després de fer per lliure els seus estudis. I és que, fins i tot després de promulgada la Llei Moyano, una RO de 11/02/1858 disposava que no calia acreditar estudis previs per a aspirar al títol de mestra.
De manera paradoxal, la funció de caràcter professional, de formar en lofici de mestre i capacitar per a exercir la docència en les escoles, no seria ni lúnica ni la prioritària de les normals, ja que, de manera simultània, complien una funció díndole cultural, tant o més rellevant que lestrictament professional. Un important percentatge dalumnes, que tan sols desitjaven lampliació o adquisició de coneixements, sense cap intenció dobtenir la titulació de mestres o dexercir amb posterioritat la professió, es matrículaven i cursaven assignatures aïllades, opció que es formalitzaria en la figura de lalumne lliure o oient. Manuel Bartolomé Cossío reconeixia que la normal era «casi el único centro oficial que se le ofrece, ya simplemente para ampliar su cultura, ya para procurarse una profesión retribuida».3
En el cas de les dones, a aquestes dues finalitats, comunes a les normals masculines, se nafegia una tercera: la capacitació per a ser mares i mestresses. A la dona, primera educadora, en paraules de Rousseau i Pestalozzi, se li facilitaria laccés a coneixements dhigiene, costura, puericultura, economia domèstica, que li permetrien ser un exemple de mare i esposa, i serien aquestes assignatures algunes de les que més alumnat tindrien matriculat en lopció lliure o doients.
Una funció de formació maternal distintiva que safegiria a la cultural i professional i, amb lexcepció de letapa republicana, seria gairebé tan important com la de la capacitació professional, fet que provocà un augment considerable de la matrícula de les normals femenines.
La triple finalitat comportaria lexistència duna formació diversificada, que seria explicitada en els reglaments. La normal de Navarra, per exemple, soferia com un centre on es pogueren «formar maestras instruidas y capaces de dirigir las escuelas de instrucción primaria de toda la provincia», però també facilitava lassistència a «las jóvenes que, aun sin dedicarse al Magisterio, busquen una educación que las prepare para ser fieles esposas y buenas madres de familia», és a dir, era un centre tant de formació de señoritas com de preparació per a mestres.4
Per altra banda, cal dir que, des de la seua creació, i, en bona mesura fins als temps actuals, les normals van haver de lluitar contra lestigma de ser considerades «Universitat dels pobres» en encertada qualificació de Teresa González, és a dir, centres de segona categoria, privats de recursos i de consideració social. A diferència dels instituts, destinats a preparar els fills de la burgesia futurs universitaris, membres de les elits polítiques i econòmiques designats per a ocupar el poder, les normals formarien el Magisteri, que sencarregaria dinstruir i educar els xiquets i xiquetes de les classes treballadores, dels habitants de les zones rurals, en definitiva, la gent sense recursos econòmics.
La predilecció dels poders públics pels centres de secundària es veuria reflectida en els millors sous del seu professorat, la cura per les condicions de les infraestructures, i el currículum més complet. Els centres de formació del Magisteri creixerien com uns instituts de segon ordre, i desapareixerien, fins i tot, en determinades èpoques, pel fet de considerar escassa la necessitat de la seua existència. Reduïdes a impartir un currículum cultural paral·lel al dels instituts però de menor categoria, al qual sincorporaven escasses matèries de caràcter professionalitzador didàctiques, metodologies, pedagogia, la lluita per dignificar la seua existència ha estat una de les constants de la seua vida.
La predilecció dels poders públics pels centres de secundària es veuria reflectida en els millors sous del seu professorat, la cura per les condicions de les infraestructures, i el currículum més complet. Els centres de formació del Magisteri creixerien com uns instituts de segon ordre, i desapareixerien, fins i tot, en determinades èpoques, pel fet de considerar escassa la necessitat de la seua existència. Reduïdes a impartir un currículum cultural paral·lel al dels instituts però de menor categoria, al qual sincorporaven escasses matèries de caràcter professionalitzador didàctiques, metodologies, pedagogia, la lluita per dignificar la seua existència ha estat una de les constants de la seua vida.
Aquest fet, però, va afavorir lextensió de les normals femenines, que tingueren una major expansió que les masculines, degut a la tardana incorporació de les dones als estudis de batxillerat no es va produir de manera massiva fins els anys 60-70 del segle XX. Un creixement que es veuria beneficiat també per la generalització de les escoles de xiquetes, amb la necessitat de la formació de mestres dones que hi estigueren al front; per lexclusivitat dexercir dones mestres en les escoles de pàrvuls, i fins i tot en les unitàries, i pels avanços pedagògics que advertien que calia una preparació adequada per a les mestres, més enllà de la suposada intuïció femenina.
La tortuosa història dunes institucions docents que avançaven o retrocedien segons els governs liberals o conservadors en el poder és encara més evident en el cas de les femenines, perquè depenien igualment de la consideració de la importància de leducació de les dones, tema prioritari per als liberals i accessori per als conservadors.