Formar mestres dones professionals i autònomes, o reduir-les als aspectes més tradicionals, fomentar o no la seua capacitació de manera simultània a la seua presència en els àmbits públics i de poder social, seria la constant duna història interminable, en la qual, encara, estem immerses.
I les encarregades daconseguir-ho serien les mestres de mestres, denominació que, de manera sintètica, defineix les dones que, en el transcurs de lesdevenir històric, han dedicat la seua vida personal i professional a formar futures mestres. Normalistes, professores de lEscuela del Magisterio, professores de lEscuela Universitaria de Formación del Profesorado de Educación General Básica (EUFPEGB), professores de la Facultat de Magisteri Diferents noms han designat aquelles docents que han compartit lobjectiu comú densenyar a ensenyar a altres dones, per tal deducar xiquetes, adolescents i joves.
En les pàgines següents intentarem una aproximació a levolució de la normal de dones de València, una institució docent que ha complit cent cinquanta anys. Tractarem de recuperar els noms de les seues professores, les dificultats que han hagut de superar, els moments il·lusionants i, dissortadament, els de derrota dels pressupostos i les activitats renovadores.
Perquè, com diu Carmen García Colmenares:
A través de indicios, fragmentos y encrucijadas vitales podremos conocer sus trayectorias, cómo gestionaban los conflictos, las resistencias que utilizaron frente a los mecanismos de exclusión. Nos ayudarán a entender, por ejemplo, las situaciones actuales que se derivan del asociacionismo y las trampas de la falta de estructuras. Se trata a [sic] analizar historias de vidas interconectadas desde la perspectiva del sujeto autodesignado, aunando tiempo histórico y biográfico.5
I aquesta història de dones tindrà també altres protagonistes: les alumnes. Les pioneres a atrevir-se a cursar una carrera que, amb el temps, serà una de les més feminitzades. Dones que, de manera majoritària, després del seu pas per la Normal, seran mestres que treballaran en les poblacions valencianes, en escoles públiques, graduades i unitàries, rurals i urbanes, i educaran generacions de xiquetes membres duna societat a la qual contribuiran a fer avançar o retrocedir. Mestres que seran voluntàriament o involuntària, protagonistes dels esdeveniments històrics dels dos darrers segles, la memòria de les quals cal recuperar perquè sense elles no es poden comprendre les dinàmiques educatives ni socials de la nostra societat.
No hem volgut competir amb Clio a lhora de redactar aquesta història, sinó convertir-nos en les seues portaveus. Com diria Joan Wallach Scott, volem «no incorporar senzillament les dones a un cos existent dhistòries: volem canviar la forma com les històries havien de ser contades. Clio és la nostra inspiració, però també volem ser ella: volem inspirar a altres a que documenten la memòria que estem desvelant».6
1. Segons Sonsoles San Román, cal distingir entre el model de mestra analfabeta reproductora de lideal de mestressa, per al qual no cal lensenyamentaprenentatge de la lectura ni de lescriptura, el de mestra maternal que intenta posar fi a lanalfabetisme perquè es considera la mare com regeneradora social i el de mestra racional-intuitiva que posseeix una formació qualificada dacord amb les noves demandes socials i la concepció de la importància de la infància. Aquest model derivarà en el professionalitzador de la II República mentre que el franquisme recuperarà el maternal. Veure S. San Román: Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización en España, Barcelona, Ariel, 2011.
2. El destacat és nostre.
3. Citat per M. Menor Currás i J. Rogero Anaya: La formación del profesorado escolar: peones o profesionales (1970-2015), Madrid, La Muralla, 2016, p. 44.
4. M. E. Guibert Navaz: Historia de la Escuela Normal de Navarra (1831-1931), Pamplona, Institución Príncipe de Viana, 1983, pp. 81-111.
5. C. García Colmenares: «¿Dónde están las pedagogas feministas, dónde se han ido? Una mirada a la docencia universitaria en clave genealògica», Con la A, 29: Educación y género, 2014, p. 18.
6. J. W. Scott: La fantasia de la història feminista, València, Institució Alfons el Magnànim, 2018, p. 42.
1. ELS DIFÍCILS INICIS I LA CONSOLIDACIÓ DE LA NORMAL (1867-1900)
1. Porta dentrada a la Casa de la enseñanza, utilitzada per a accedir a lEscola Normal femenina entre 1867 i 1932. Font: col·lecció particular.
TEMPS CONVULSOS. Els darrers quaranta anys del segle XIX van conèixer la caiguda de la dinastia borbònica, després del regnat dIsabel II, lúnica dona en el tron en més de quatre-cents anys, i la seua restauració en la figura del seu fill Alfons XII. Entre ambdós monarques, una revolució, la Gloriosa (1868), un rei italià, Amadeu, i una república, la primera, amb quatre presidents pertanyents a les elits intel·lectuals: Figueras, Pi i Margall, Castelar i el futur fundador de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), Nicolás Salmerón.
En aquest context sociopolític, al costat de lapogeu del republicanisme i del moviment obrer es va fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) el 1879 i la Unión General de Trabajadores (UGT) el 1888, les reivindicacions de les dones començaren a visibilitzar-se i lassociacionisme femení de caràcter laic i progressista saniria obrint pas lentament.
Figures aïllades però amb autoritat advertien sobre les limitacions socials i culturals imposades a les dones. El seu accés a espais públics els permetia denunciar les discriminacions existents, de caràcter laboral i educatiu.
Concepción Arenal va ser nomenada Visitadora de prisiones, un dels primers càrrecs en ladministració ocupat per dones, i seria autora de La mujer del porvenir (1869), La mujer de su casa (1883) i Estado actual de la mujer en España (1884), textos bàsics en els inicis del nostre feminisme. Deia:
El médico, como hombre, ¿tiene derecho a ejercer su profesión? ¿Se le autoriza para ejercerla en virtud de su sexo, o de su ciencia? ¿Qué se pensaría del que, sin haber estudiado quisiera recetar u operar, y dijese al enfermo: «Yo no sé medicina, ni cirugía, pero le curaré a usted porque soy hombre»? Se pensaría en enviarle a un manicomio; y si el hombre, no por serlo, sino por lo que sabe, puede ejercer una profesión, a la mujer que sepa lo mismo que él ¿no le asistirá igual derecho?1
Per la seua part, Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) i Emilia Pardo Bazán foren escriptores de reconegut prestigi. La Pardo Bazán, presidenta de la secció literària de lAteneu de Madrid, creà una Biblioteca de la Mujer (1892), fou membre del Consell dInstrucció Pública, i el rei Alfons XIII la designà per a ocupar la càtedra de Literatura Contemporània de Llengües Neollatines de la Universitat Central (1916). És per ser dona que hagué de renunciar a la càtedra pel boicot de lalumnat i no arribà mai a ser membre de la Real Academia Española (RAE). Seues són les paraules següents: «No se puede, en rigor, la educación actual de la mujer llamarse tal educación, sinó doma, pues se propone por fin la obediència, la pasividad y la sumisión».2
A les acaballes del segle, en 1892, el Congreso Pedagógico Hispano-portugués-americano va dedicar una de les seues seccions a leducació de les dones, en la qual participaren de manera activa moltes de les que tenien un protagonisme en làmbit pedagògic o cultural. Entre les conclusions aprovades hi trobem:
1. El Congreso reconoce y declara que la mujer tiene los mismos derechos que el hombre para desenvolver y cultivar, en bien propio y de la especie, todas sus facultades, así físicas como intelectuales.
2. Siendo así ¿debe darse á la mujer una educación igual en dirección é intensidad á la del hombre?
3. ¿Debe facilitarse ampliamente á la mujer cultura necesaria para el desempeño de todas las profesiones?
4. En caso contrario, ¿se le reconoce el derecho para el ejercicio de la enseñanza en todos sus grados, á partir de la Escuela de párvulos?
11. [] ¿conviene empezar el sistema de la coeducación de los dos sexos en la Escuela primaria, ampliando el número de Escuelas mixtas?3
Van ser anys en què es produí la incorporació de les primeres dones als instituts. Malgrat tenir limitat laccés als estudis de secundària i superiors, perquè era obligatori sol·licitar la gràcia dels respectius directors o rectors per a matricular-se, les pioneres van obrir camí.
En el Lluís Vives de València, Manuela Solís i M. Amelia Perales, filles, respectivament, del director i del cap destudis de la normal masculina, van ser les primeres batxilleres el 1882. Manuela Solís continuaria els estudis en la Universitat, on va obtenir la llicenciatura en Medicina el 1889 juntament amb Concepción Aleixandre, les dues primeres titulades en la nostra Universitat.
En aquests mateixos anys, el 1883, es va crear, per linflux institucionista, lAsociación para la Enseñanza de la Mujer (AEM), gràcies a la RSEAP de València impulsora també de lEscuela de Comercio, que en el curs 1888-89 va donar pas a la Institución para la Enseñanza de la Mujer, dirigida per linstitucionista Aniceto Sela.
Tots aquests esdeveniments tindrien el seu reflex en la creació i posterior història de la Normal femenina de València, un centre que, més enllà de la seua finalitat declarada de formació de mestres, deu la seua importància a ser una de les escasses i pioneres institucions públiques i seglars dedicades a leducació de les dones.
En una província amb un índex danalfabetisme de la població femenina del 86,75 % el 1877,4 no hi ha dubtes que crear escoles de xiquetes, fer que les regiren mestres competents i aconseguir que hi assistiren les alumnes era un repte pendent per als poders públics, si es desitjava que les dones milloraren la societat en el seu paper de mares primeres educadores.
I seria entre la burgesia del XIX, una classe urbana i en ascens, on cobraria una nova dimensió el concepte utilitari o utilitarista de leducació de les dones, que els permetria assumir un nou paper social més enllà de lángel del hogar: el de la dona il·lustrada, entès com el de la mestressa de casa i mare competent. La seua formació es feia imprescindible, i dací la creació i lèxit de la normal femenina.
1.1«LA NECESIDAD ES EVIDENTE, LA POSIBILIDAD MANIFIESTA»: LA UNIVERSITAT IMPULSA LA CREACIÓ DE LA NORMAL
A València la preparació de les mestres es realitzava de manera particular, normalment per professores de col·legis, com és el cas del Colegio Valentino, on, el 1848, impartia classes Isabel Coll i Cardona «de manera gratuita a cuatro adultas en carrera de maestras».5