En el curs 1877-1878, després de la marxa de Matilde Ridocci i la seua reincorporació a una escola de xiquetes, es produiria el nomenament de Dolores Vicent Fenollera com a segona mestra interina. Aquesta professora havia format part de les primeres alumnes matriculades en la Normal, on va aconseguir els títols delemental i superior, i va ser membre de la primera promoció dambdues.
6. Matilde Ridocci. Font: llibre Nociones de física, química e historia natural para las Escuelas Normales. Col·lecció particular.
Semblant cas fou el de Josefa Carbonell Sánchez, que en el curs 1880-1881 accediria a la Normal com a professora auxiliar interina de Labors, després dhaver-ne estat alumna.
Avançat el segle, serà en el curs 1884-1885 quan es produirà un augment important de dones en el Claustre, ja que a les tres pioneres se nhi afegiren dues més, mentre romangué María Orberá com a regent de lEscola Pràctica Annexa a la Normal.
TAULA 5 Claustre 1884-1885
NomCategoria/càrrecFont: Elaboració pròpia, AUV, Educació Primària, caixa núm. 125.
Font: Elaboració pròpia, AUV, Educació Primària, caixa núm. 125.
El desembre de 1898 saprova una nova categorització del professorat descoles normals:
Professorat numerari: requeria estar en possessió del títol de grau normal de mestre, que sols sobtenia en lEN Central de Madrid, on shavia de superar una oposició per a obtenir la categoria. Podia ser de Ciències, de Lletres o de Labors.
Professorat supernumerari: era lencarregat de suplir les baixes dels numeraris, i, per tant, en corresponien un mínim de tres a cada normal.
Professorat especial: sencarregaven de les assignatures de Dibuix i Cal·ligrafia, Francès i Música. Eren catedràtics o professors dinstitut i compaginaven les tasques docents en ambdós centres.
Professorat eclesiàstic: el seu nomenament lefectuava la jerarquia eclesiàstica de la diòcesi corresponent.
Regent: encarregada de lescola annexa de pràctiques. Solia impartir alguna assignatura com lectura i escriptura. Era nomenada pel rector de la Universitat.
Aquestes noves categories es poden observar a lúltim Claustre del segle, presidit per Josefa Ágreda que moriria en lexercici del càrrec el març de 1900, i que comptaria amb tres numeràries més, tres professores i dues supernumeràries. La regent de lAnnexa seguia sent María Orberá Carrión.
TAULA 6 Claustre 1899-1900
NomCategoria/càrrecFont: Elaboració pròpia basada en informació trobada a diversos documents de lAUV.
El quadre de professores havia augmentat i shavia consolidat de manera espectacular en els trenta anys transcorreguts des de la inauguració. Des de les dues primeres professores una delles regent de lAnnexa, que, de manera precària, havien començat, shavia anat ampliant, gradualment però de forma constant fins un total d11, és a dir, 10 professores més lencarregada de lAnnexa. Delles, 4 eren numeràries, 2 supernumeràries, 1 auxiliar i 3 especials (de Francès, de Música i Cant, i de Cal·ligrafia i Dibuix), que responien a les necessitats duna normal que es caracteritzaria per la seua estabilitat, gràcies a un professorat majoritàriament procedent o vinculat a lescola, on gaudiria duna llarga permanència.41
Les professores, més enllà de la tasca docent, foren escriptores de textos pedagògics i/o literaris. Aquesta faceta fou coneguda mundialment de manera que, a lExposició Universal de Chicago de 1893, on shavia edificat un pavelló de dones per ressaltar les seues aportacions i conquestes,42 shi trobava una col·lecció de llibres escrits per dones de tot el món, i entre els seleccionats, inclosos en laportació espanyola, estaven els de María Orberá, Matilde Ridocci i María Carbonell. A saber:
a) María Carbonell Sánchez: Los pequeños defectos.
b) María Orberá Carrión: La joven bien educada, Lecciones de historia general de España, Mes de mayo consagrado por las hijas de María a su Purísima Madre, Nociones de historia de España (1878), Nociones de historia de España (1882) i traducció de Blanchard Los peligros de la infancia.
c) Matilde Ridocci: Nociones de higiene privada general al alcance de los niños, Nociones de higiene privada general para las Escuelas Normales.43
7. La joven bien educada, de María Orberá. Font: Biblioteca Valenciana.
Cal destacar que les directores de les normals serien les primeres dones que, en una època en què no tenien encara lliure accés a la Universitat, formarien part dels seus òrgans directius. Una circular de 1869 (21/09/1869) resolia que les directores de les EN establertes en capitals on hi haguera universitats, formaren part del consell universitari. I el 1896 es feia extensiu a les directores de normals el dret de formar part dels consells universitaris en harmonia amb el que disposava larticle 269 de la llei (RO 08/07/1896).
Aquest important reconeixement de lautoritat de les docents i la seua presència, per dret propi, entre les autoritats en làmbit acadèmic es completaria amb altres ordres, com la que reconeixia que corresponia a les directores de les normals de dones la presidència de tots els actes oficials que shi celebraren, així com la dels tribunals dexàmens i proves de curs (01/09/1876). Ordres que anaren configurant no de manera gratuïta ni paternalista, sinó fruit de les reivindicacions i les protestes de les normalistes, una igualtat entre el cos docent masculí i femení, més destacada que en altres nivells, en els quals les diferències eren acusades, com el cas de lEnsenyament Primari.
Una mostra daquestes reivindicacions són les sol·licituds de diverses mestres al president de la comissió provincial densenyament de la Diputació de Valencia per a ocupar les places de professores auxiliars de la Normal, amb largument que
debieran desempeñarse exclusivamente por profesoras y no por profesores como ha venido sucediendo hasta ahora, sosteniendo además que á ellas y no a los maestros les corresponden en razón y justícia todos los destinos de las mencionadas Escuelas Normales de Maestras, y que al privarlas de ellos hoy, no solo se les usurpa un derecho tan natural como justo sino que afirman además que con ello se debilita el estímulo tan necesario a todas las profesiones.44
Cal destacar que les directores de les normals serien les primeres dones que, en una època en què no tenien encara lliure accés a la Universitat, formarien part dels seus òrgans directius. Una circular de 1869 (21/09/1869) resolia que les directores de les EN establertes en capitals on hi haguera universitats, formaren part del consell universitari. I el 1896 es feia extensiu a les directores de normals el dret de formar part dels consells universitaris en harmonia amb el que disposava larticle 269 de la llei (RO 08/07/1896).
Aquest important reconeixement de lautoritat de les docents i la seua presència, per dret propi, entre les autoritats en làmbit acadèmic es completaria amb altres ordres, com la que reconeixia que corresponia a les directores de les normals de dones la presidència de tots els actes oficials que shi celebraren, així com la dels tribunals dexàmens i proves de curs (01/09/1876). Ordres que anaren configurant no de manera gratuïta ni paternalista, sinó fruit de les reivindicacions i les protestes de les normalistes, una igualtat entre el cos docent masculí i femení, més destacada que en altres nivells, en els quals les diferències eren acusades, com el cas de lEnsenyament Primari.
Una mostra daquestes reivindicacions són les sol·licituds de diverses mestres al president de la comissió provincial densenyament de la Diputació de Valencia per a ocupar les places de professores auxiliars de la Normal, amb largument que
debieran desempeñarse exclusivamente por profesoras y no por profesores como ha venido sucediendo hasta ahora, sosteniendo además que á ellas y no a los maestros les corresponden en razón y justícia todos los destinos de las mencionadas Escuelas Normales de Maestras, y que al privarlas de ellos hoy, no solo se les usurpa un derecho tan natural como justo sino que afirman además que con ello se debilita el estímulo tan necesario a todas las profesiones.44
Estretament relacionat amb la seua presència en làmbit públic i lassumpció de la seua autoritat docent es troba el seu protagonisme en conferències, assemblees i congressos pedagògics destinats a la formació contínua de mestres, homes i dones i professorat normalista. Destaquem que no limitaven la docència a les dones, sinó que la seua audiència estava formada per persones sense segregació de sexes, encara que bona part de les seues exposicions tractaren sobre un tema de màxima actualitat en la societat noucentista i en el qual eren especialistes: leducació de les dones.
En lAsamblea Pedagógica Regional celebrada a València, entre el 28 i el 31 de juliol de 1886, promoguda per lAsociación de Maestros de Primera Enseñanza de Valencia, shi tractaren, entre altres temes, el de la reforma de les escoles normals per a poder aconseguir un ensenyament més pràctic i el de leducació de les xiquetes. Hi intervindrien les mestres María Carbonell (futura professora normalista) i Encarnación Cabanes, les quals, sota el lema «Vicios de que adolece la educación e instrucción primaria en las actuales escuelas de niñas y reformas que deben introducirse para armonizar la enseñanza de dichas escuelas con las necesidades del hogar doméstico y con la cultura propia de las que están llamadas a ser madres de familia», defenien un canvi en el currículum escolar de manera que les xiquetes dedicaren més temps a labors útils que a les dornament, una postura que es veuria generalitzada en anys posteriors. També exposaren la necessitat de millorar la instrucció de les xiquetes, duna manera més científica i útil, amb la incorporació de coneixements dhigiene, pedagogia i fisiologia, sempre com un mitjà perquè les mares educaren millor els seus fills. Aquest aspecte fou criticat per alguns mestres, que consideraven innecessària qualsevol formació científica, sobretot perquè podia allunyar-les de la seua funció maternal.
La reorganització de les normals seria tema considerat prioritari en lAsamblea Pedagógica de Castellón, Valencia, Alicante, Murcia, Albacete y Teruel, que tingué lloc el maig de 1895 en el Paranimf de la Universitat de València i en la qual participaren mestres i normalistes. I no oblidem que en el simbòlic congrés Hispano-Portugués-Americano de 1892, on es debatria al voltant de la situació de leducació de les dones, hi participaren mestres i normalistes valencianes. Allí també shi va debatre el caràcter i lorganització de les escoles normals i de les pràctiques i María Carbonell formaria part, com a secretària quarta, de la mesa efectiva de la Secció 1, «Bases capitales para un buen sistema de educación primaria y medios prácticos de desenvolverla», presidida per José María Pontes, professor de les escoles de lAsociación para la Enseñanza de la Mujer.45