La regulació pública estudia les possibilitats del sector públic de millorar la configuració concreta del mercat que pateix aquesta deficiència i les formes de fer-ho. De tota manera, en aquest punt sí que cal destacar que la deficiència no està tant en el reduït nombre dempreses que pot haver-hi en un mercat, com en lexistència de barreres reals a lentrada de noves empreses. Si aquestes no existeixen, un mercat amb poques empreses o fins i tot amb una de sola, pot tenir preus de competència perfecta i lempresa instal·lada minimitzar costos evitant la ineficiència en els seus processos productius, pressionada per lamenaça den-trada de noves empreses.
Finalment, cal destacar que en el món real no sempre és fàcil decidir si es produeix la imperfecció dabsència de competència real en un mercat. Quan saltem del model teòric al món real, ens adonem que aquesta imperfecció depèn moltes vegades de lescala o de làmbit del mercat considerat. Allò que pot ser considerat com un mercat competitiu en làmbit de la Unió Europea, pot esdevenir una situació oligopolística o monopolística en mercats regionals o locals dins el mateix mercat constituït per la Unió Europea.
1b) Monopolis naturals.
En aquest cas, la deficiència rau en el fet que alguns processos productius exhibeixen costos marginals i mitjans decreixents, a causa de lexistència duns costos variables per unitat de producte insignificants en relació amb els costos fixos requerits per la infraestructura necessària per al subministrament daquests productes. Les empreses de distribució daigua, gas, electricitat, telefonia o fer-rocarrils, estan entre els exemples històrics daquest cas.
El cas dels monopolis naturals es tractarà amb més detall en el capítol 3. El que ens interessa destacar ara és que lorigen de la deficiència del mercat és tècnic, lligat a processos productius i que no depèn duna mala configuració particular dun mercat, com en el cas anterior. Així, doncs, més que duna imperfecció com en el cas 1a), es tracta duna limitació del mercat. En qualsevol cas, establert el monopoli de manera «natural», les conseqüències sobre leficiència són sem-blants al cas anterior, quant a laugment dels preus sobre els costos marginals i la reducció de loutput dequilibri amb la consegüent reducció del benestar.
2) Efectes externs
En aquest cas es trenca un supòsit bàsic en el model teòric del funciona-ment dels mercats, com és que les decisions de consum i producció només tenen efectes sobre els decisors mateixos. La conseqüència és que ja no hi coincidiran les magnituds socials i privades, siguen aquestes benestar per als consumidors o beneficis per a les empreses. Sense aprofundir en una qüestió que tractarem en el capítol 3, interessa destacar ara que ací hi haurà una assignació subòptima respecte a leficiència paretiana, ja siga per excés o per defecte en loutput dequilibri. La catalogació daquesta deficiència depèn don sentén que rau lanomalia del mer-cat. Per a alguns autors, entre altres Pigou (1920), la raó es troba en labsència dun mercat per a intercanviar part de les conseqüències duna decisió de producció o consum. És per això que el decisor consumidor o productor no interioritza no fa seues totes les conseqüències de la seua decisió. En la mesura que pensem que aquesta inexistència del mercat està motivada per raons tècniques, la institució del mercat mostra ací una limitació.
Per a uns altres autors (Coase, 1960), el mercat no funciona bé perquè no estan definits els drets de propietat sobre la totalitat dels recursos. Per tant, en aquest cas, es tracta duna imperfecció del mercat que es pot solucionar.
3) Béns públics
La deficiència del mercat, en aquest cas, produeix una provisió inferior a lòptima o fins i tot una nul·la provisió, en el cas de certs béns o serveis, tot i haver-hi una valoració social positiva daquests béns per part dels ciutadans. La raó de la deficiència no rau en cap imperfecció dun mercat concret, sinó en les característiques intrínseques daquests béns, que estudiarem en el capítol 4. De moment, convé recordar que en el model teòric, les empreses, per una banda, produeixen aquells béns pels quals poden cobrar un preu a tots els usuaris o con-sumidors i que, per laltra, aquests consumidors pagaran per aquells béns solament si saben que, si no ho fan, no podran gaudir dels béns a què assignen una valoració subjectiva utilitat marginal igual o superior al preu que sels demana. Si aquest supòsit elemental sincompleix, no es podrà assolir leficiència paretiana.
El problema és, doncs, de nou, deficiència assignativa i es tracta duna clara limitació del mercat per a la provisió daquests béns. Queda oberta la qüestió, en aquest com en altres casos, de si el sector públic pot corregir aquest problema deficiència i de si aquesta és lúnica forma de fer-ho.
4) Necessitats tutelars
Es tracta duna de les situacions de deficient assignació de recursos més polèmica des que la va introduir en la literatura econòmica R.A. Musgrave (1959). La ineficiència es troba ací en un dels supòsits més bàsics del principi de Pareto que hem estudiat en el primer apartat daquest capítol. En el model teòric del mercat que garanteix leficiència paretiana, se suposa que lindividu és el millor jutge del seu propi benestar. Si aquest supòsit no es dóna en la realitat, el mercat pot produir uns resultats aparentment eficients i, tanmateix, poden aparèixer di-vergències entre el funcionament del mercat i les demandes ciutadanes. És a dir, fins i tot en mercats ideals com els que presenta el model teòric, hi ha béns que es consumiran per excés o per defecte, i això perquè els ciutadans no semblen, en aquests casos, els millors jutges del seu propi benestar. Així, doncs, ens trobem de nou davant una clara limitació del mercat. És a dir, els supòsits de comportament humà implícits en el model teòric del mercat són incorrectes i seria excessiu, fins i tot per als més acèrrims defensors de la institució del mercat, dir que es tracta duna imperfecció per no adequar-se el comportament humà real a allò que està implícit en el seu model. Aprofundim en aquest concepte en el capítol 4.
5) Informació imperfecta
Un altre dels supòsits clau en el model teòric del mercat és el dinformació perfecta i sense costos per a tots els participants en el mercat. Tanmateix, en el món real la informació té un cost en termes de temps i altres recursos, de manera que els ciutadans, consumidors i productors, prenen les seues decisions amb un nivell dinformació que és lluny de ser perfecte. Si comparem els resultats dels mercats reals amb els del mercat ideal o teòric, apareixeran divergències que podrien anomenar-se imperfeccions del mercat. Tanmateix, es tracta dunes imperfeccions difícils de solucionar. Més aviat han estat els economistes els que han suavitzat part del seus supòsits per a anar adequant-los al món real en què, per exemple, la informació no és gratuïta, sinó que té un preu ja siga de mercat o un preu ombra i, per tant, es pot incorporar aquesta variable al model teòric, que ens donarà així nous òptims paretians, prenent ara en compte el cost de la informació.
6) Absència de mercats per al valor dopció
Aquest és un altre clar exemple de limitació del mercat com a institució assignadora de recursos, per la incapacitat doferir als ciutadans la possibilitat dexpressar preferències, no per béns en concret, sinó per tenir lopció de consu-mir-los en un moment donat. La inexistència o absència de mercats per al valor dopció dun bé fa que puguen desaparèixer del mercat béns pels quals sí que hi ha una demanda, però que no sexpressa en les decisions de compra habituals, ja que es tracta de béns sobre els quals lindividu el que desitja és tenir lopció de fer-los servir en circumstàncies esporàdiques o fins i tot extraordinàries. Seria el cas de serveis com els de bombers o protecció civil. Si això és així, el mercat té un problema deficiència. No es maximitza el benestar, en no haver pogut expressar totes les preferències dels ciutadans per labsència de mercats per al valor dopció que els ciutadans assignen a certs béns.
7) La tirania de les petites decisions
Aquesta deficiència de mercat, tractada especialment per Kahn (1966), apunta a la que potser és la característica més distintiva del mercat com a ins-titució assignadora de recursos: la seua naturalesa descentralitzada. El mercat és el resultat duna multitud de petites decisions per part dels que hi participen, consumidors i productors, i això és especialment cert si es donen els supòsits del model de mercat idealment competitiu.
Ara bé, no es pot assegurar que el resultat global de petites decisions indivi-duals preses en mercats perfectament competitius, on cada participant maximitza la seua utilitat o el seu benefici i on, per tant, res no es produeix si no és per a ser venut als consumidors, ens mene a un resultat final global desitjat pels ciutadans. El resultat final a què porta el funcionament dels mercats, a través dincomptables decisions, tot suposant que siguen perfectament eficients i que assolisquen òptims eficients en el sentit de Pareto, no necessàriament ens porta a una situació desitjada pels ciutadans. Un dels exemples que posa Kahn és el resultat final a què, després daproximadament un segle, ens ha portat la indústria de lautomòbil. Què hauria passat si, en comptes darribar on som a través de milions de petites almenys pel que fa a la majoria de ciutadans decisions, hagueren plantejat als qui vivien fa més de cent anys la decisió de tenir o no automòbils, com una proposició gran, de tot o res, informant-los tant dels beneficis com dels costos?
La divergència sorgeix entre el resultat del mercat, tot i ser perfectament competitiu, i les preferències ciutadanes que, a primera vista, semblen haver-se equivocat elles mateixes, perquè el resultat global en perspectiva històrica dun mecanisme descentralitzat com el mercat on es prenen moltes petites decisions, no necessàriament ha de coincidir amb el que shauria assolit mitjançant la votació duna gran decisió col·lectiva.
Som, doncs, davant una deficiència que afecta la satisfacció de preferèn-cies ciutadanes, si nexceptuem una perspectiva temporal que excedeix labast del mercat. Es tractaria, per tant, duna limitació del mercat com a institució en què la perspectiva temporal en què es prenen les seues decisions divergeix de la perspectiva temporal adequada per a la decisió rellevant en el nostre exemple, tenir automòbil o no tenir-ne.
8) Distribució de la renda i la riquesa
El mercat pot assolir lòptim de Pareto i, tanmateix, els ciutadans poden sentir-se descontents amb la distribució de la renda i la riquesa que genera el mercat. En definitiva, el mercat pot portar a la societat, donada la situació de partida, a un punt com el 5 en el gràfic 2.3, que és un òptim paretià, però que no és el màxim de benestar social assolible. La deficiència que mostra ara el mercat no fa referència a lassignació, com en els casos anteriors, sinó a la distribució del benestar.
El mercat mostra ací una clara limitació per a aconseguir el millor punt entre tots els que són òptims globals de Pareto. És clarament una institució per a lassignació, però no per a la redistribució de la renda i el benestar. És clar que la preferència col·lectiva per un punt entre els que estan sobre la corba de possibilitats dutilitat global en el gràfic 2.3, es puga manifestar a través duna altra institució, com és ara el sector públic.