El traductor creia haver fet un gran treball, que com va assenyalar, giudico tale che per lei il nome della Maestà Vostra venga assicurato delleternità. Dedicada a Felip III, en la seua redacció Gaci elimina tots aquells elements que més clarament es podien identificar amb la relació cronològica de lexpulsió, però prenent al mateix temps certs principis teològics, ètics i polítics recollits pel dominic Fonseca per a justificar-la, encara que des duna perspectiva que introdueix un cert to maquiavèl·lic. Més pròxim al format de la Defensio Fidei de Bleda, el Ragionamento adoptava les característiques duna apologia pura, desposseïda de tot element de crònica i centrada a provar la raó i pietat de la decisió presa per Felip III. Com en les obres de Fonseca i Bleda, la traïció sinstrumentalitza també ací com el detonant just del desterrament, expedient pres per a evitar la destrucció de la República.
Anys després, en la seua Corónica, Jaume Bleda va recollir un comentari de Fonseca sobre el poc ofici que havia tingut Gaci en la traducció de la Justa expulsión, argumentant que la seua manca dels coneixements sobre la realitat morisca el privava del judici necessari per a escometre aquella empresa, opinió que es justifica en algunes de les idees introduïdes en el Ragionamento.72 La veritat és que Gaci va demostrar moures amb bastant poc encert en afirmacions com ara pretendre que els moriscos acabassen per aculturar i reduir Berberia a la fe catòlica. La idea del morisc com a missioner de Crist a Àfrica entrava directament en contradicció amb el nucli fonamental sobre el qual shavien assentat i assentarien la resta dapologies, açò és, la manca dassimilació i la contínua resistència dels moriscos a abandonar els seus usos i costums. Més enllà de tot açò, lafirmació de Gaci obria el debat de la vertadera conversió dels expulsats, demostrant una certa manca dexperiència respecte a la resta dapologistes de lexpulsió.
Però la veritat és que lobjectiu últim de litalià radicava més a oferir un escrit laudatori de la persona del rei que no a justificar les seues decisions. El tractament de lexpulsió sorgeix així en part com una excusa apropiada sobre la qual articular la veritable apologia que es pretén, açò és, la de mostrar a Felip III com un monarca universal, un rei insuperable a qui Déu ha concedit el govern del món. Aquest principi queda, si és possible, millor demostrat en la segona composició que Gaci va incloure en lenquadernació del manuscrit, eliminada del present volum, i que porta com a títol Ragionamento di Cosimo Gaci dintorno allessortare la Maestà Sua alla pace co Principi dItalia, e alla guerra con gli indefeli. En aquest nou escrit la identificació de Felip III com a príncep italià i universal és més evident, però la veritat és que, malgrat la seua més que declarada intencionalitat, Cosimo Gaci no va aconseguir la publicació del Ragionamento, bé per la seua curta extensió, bé perquè la seua justificació no estigués ben travada, bé perquè tal vegada Fonseca utilitzàs les seues influències per a frustrar la seua impressió. Siga com siga aquesta obra va quedar en loblit, i sen distribuïren només algunes còpies manuscrites entre un cercle, daltra banda, reduïdíssim. En tot cas, el final que va tenir el manuscrit de Gaci no li resta ni una mica de valor ja que constitueix, duna banda, el darrer i desconegut escrit daquest autor, duna altra, demostra linterès i projecció exterior del procés de desterrament i, sobretot i per damunt daltres consideracions, afegeix un nou títol a la literatura apologètica de lexpulsió dels moriscos.
Però la veritat és que lobjectiu últim de litalià radicava més a oferir un escrit laudatori de la persona del rei que no a justificar les seues decisions. El tractament de lexpulsió sorgeix així en part com una excusa apropiada sobre la qual articular la veritable apologia que es pretén, açò és, la de mostrar a Felip III com un monarca universal, un rei insuperable a qui Déu ha concedit el govern del món. Aquest principi queda, si és possible, millor demostrat en la segona composició que Gaci va incloure en lenquadernació del manuscrit, eliminada del present volum, i que porta com a títol Ragionamento di Cosimo Gaci dintorno allessortare la Maestà Sua alla pace co Principi dItalia, e alla guerra con gli indefeli. En aquest nou escrit la identificació de Felip III com a príncep italià i universal és més evident, però la veritat és que, malgrat la seua més que declarada intencionalitat, Cosimo Gaci no va aconseguir la publicació del Ragionamento, bé per la seua curta extensió, bé perquè la seua justificació no estigués ben travada, bé perquè tal vegada Fonseca utilitzàs les seues influències per a frustrar la seua impressió. Siga com siga aquesta obra va quedar en loblit, i sen distribuïren només algunes còpies manuscrites entre un cercle, daltra banda, reduïdíssim. En tot cas, el final que va tenir el manuscrit de Gaci no li resta ni una mica de valor ja que constitueix, duna banda, el darrer i desconegut escrit daquest autor, duna altra, demostra linterès i projecció exterior del procés de desterrament i, sobretot i per damunt daltres consideracions, afegeix un nou títol a la literatura apologètica de lexpulsió dels moriscos.
TRETS TEMÀTICS
Tot i que cadascun dels sis documents que ací es recullen és el reflex dels interessos i capacitats personals de cada autor, existeixen en ells trets temàtics comuns que ens permeten realitzar algunes reflexions generals al conjunt daquesta edició, sent el primer dells la consciència que una majoria dells té de les seues pròpies limitacions. Enfront dels grans discursos de lexpulsió i lofici emprat per altres autors, els escriptors daquests relats declaren, menys en el cas de Maximilià Cerdà de Tallada i Juan Ripol, lescàs enginy amb què han compost els seus treballs. Antonio del Corral adverteix que la força de la veritat és lúnica causa que lha animat i mogut «para que, con tan corto talento y flaco caudal como el mío, determinase en defensa de ella escribir esta breve relación», mentre que Juan Méndez de Vasconcelos assenyala que el seu poema èpic sha «forjado de la pobreza de mi ingenio» i, igual que del Corral, després dhaver robat el temps per a això a les seues ocupacions habituals. Els dos soldats busquen laprovació del seu treball en el mèrit de no ser escriptors avesats però almenys sí voluntariosos, el mateix que Vicent Pérez de Culla, qui diu que «no dexa de tener algo de temeridad intentar sacar a luz los partos de mi entendimiento, en tiempos que la Poesía goza tan superior estado, que no admite medianía alguna, pues todo lo que no es valiente, todo brillante, ni se admite, ni se estima».
Però encara que la lectura posterior daquestes obres pogués corroborar al lector el que sha dit pels seus autors, identificar aquests passatges com un mer exercici dautocrítica seria un error. Les acusacions que es dirigeixen i la humilitat que assumeixen en definir-se tots com a escriptors mancats dhabilitat, amaguen en realitat una autoafirmació personal, construïda sobre la base del sacrifici que han estat disposats a córrer en benefici de la veritat, de la memòria i, sobretot, per lobligació que sentén tenen envers el rei. En efecte aquests autors es mostren decidits pel zel que en ells desperta el servei de la Corona. Vicent Pérez de Culla assenyala que «obligaciones alentaron la flaqueza de mi talento, no obstante el conocimiento que de mí propio tengo», i Cosimo Gaci sescuda en què amb el seu discurs la ciutat de Roma podrà «con più agevolezza haverne aperta la via al giuditio e accompagnarla con lapplauso di quelle lodi, che saprà fare meglio di me, e che la debilezza del mio ingegno conformi alla sua grandezza non sà ritrovare». Lexpulsió dels moriscos valencians ha estat un gran esdeveniment, però abans que res ha estat una victòria del rei que lha duta a terme, és a dir, Felip III.
Juan Méndez de Vasconcelos utilitza un bon nombre de passatges de la Liga deshecha per a exaltar els grans fets de la família del duc de Medina Sidonia, protector de lobra. Antonio del Corral no deixarà mai de lloar lofici dAgustín Mexía, i ladmiració de Pérez de Culla per Simeón Zapata és manifesta. Però per damunt de lafalac sempre a causa dels mecenes, patrons i amics que han col·laborat a traure a la llum aquestes edicions, subjau lencomi cap a la figura reial. Cosimo Gaci planteja al llarg de tot el seu treball i des de la dedicatòria, labsolut protagonisme de Felip III, la glòria «non è duna sola vittoria, ma dunimpresa nella quale si contingono molte vittorie; poichè nello scacciamento de Moreschi tante volte è rimasa ella vittoriosa, quanti per mezzo delle loro malvagità poteva rimaner vinta».
Al començament daquest estudi sha assenyalat com Felip III va buscar en lexpulsió dels moriscos la forja de la seua identitat i la del seu regnat a través de la instrumentalització del procés de desterrament dacord amb la tradicional política religiosa de la Casa dÀustria cap a les diferents formes dinfidelitat i heretgia. En aquest sentit, lestudi del treball dels autors apologètics es demostra fonamental, ja que ens mostra el moment en què comença a construir-se aquesta nova identitat simbòlica del poder del monarca. Felip III es presentarà ara com lelegit, la persona a qui la divinitat tenia reservada la més alta glòria entre els homes:
Sucédele Felipe, gran Monarca,
Tercero en nombre, sin primero y solo,
Cuya fuerça, y poder ciñe y abarca
A quanto alumbra con su rayo Apolo.
Del diluvio presente ha sido el arca,
Reparo cierto del Morisco dolo,
Puerto seguro, que en tormenta grave
Por Dios repara la Christiana nave.
Con clara fama de inmortal memoria,
Su nombre quedará alto y sublime,
Ganando con valor palma y vitoria,
A aquellos que la dura tierra oprime.
El triunfo ha de llevar, la honra y gloria,
Que en el futuro tiempo más se estime,
Pues de España destierra al Moro rudo,
Que sus abuelos, ni su padre pudo.
Fragments semblants a aquest de Méndez de Vasconcelos poden trobar-se en Antonio del Corral o Pérez de Culla, però encara que de manera diferent, tots assenyalen un mateix principi. Mitjançant el sacrifici i grandesa de lexpulsió, Felip III hauria aconseguit emular i fins i tot superar els seus avantpassats, no sols per la gran victòria collida, sinó per haver executat una decisió que altres grans monarques no shavien atrevit a prendre. Segons recull Luis Sánchez en la Vida y muerte de doña Margarita, lèxit en lexpulsió dels moriscos va ser atribuït, des dun primer moment, a la mediació de sant Jaume, motiu pel qual es faria un jubileu pleníssim el 1611 i fins i tot es plantejaria la possibilitat que la família reial al complet peregrinàs fins a Sant Jaume de Compostel·la per a donar les gràcies a lapòstol.73 Però aquesta atribució no era ni de bon tros gratuïta, sinó la pedra de toc de tota una nova construcció propagandística al voltant del monarca. Després della, el concepte nacional de «reconquesta» era la clau.