ampomar empomar.
amuntonadoramuntonador / amuntonador adj. i m. i f. exagerador, persona que ho abulta o exagera tot. «¡Esto es hiel!... / (...) ¡Agua, por Dios! / (...) Vostés me fan quedar llecha, / perquè esta pobra siñora / és una amuntonaora» (Escalante, I, 162), «Tu (...) / aquí no em faràs callar, / perquè me sobra raó. / (...) Cadéu!, la muntonaora!» (Sainets il·licitans, 234). Acc. NR. Metàfora. Figura en MGad.
amuntonar / amuntonar intr exagerar, inflar. «Seremònia! y acabant / se llepen els morros!... Cristo! / Tu cuant vols amuntonar...» (Escalante, I, 361), «Duya un duro. / Tres. / Siñor, / quin modo damontonar» (Escalante, II, 388). Acc. NR. Figura en MGad. Cf. «Visanteta... / No dormia en atra part? / Parla mirant-me a la cara,/ perquè plou sobre banyat, / i jo sé per a hon va laigua, / que estic alerta. / Massa tamontones. / Què passà anit? Parla clar (apremiant)» (Alberola, 1927).
anaranar prnl. tenir diarrea. «malicià (...) que li volien tocar la retaguàrdia y, encara que se nanava com a merda de lladre, pren y en dos brincos ya sha possat a veure vindre» (Rondalla, 30). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. Intensificat amb la comparació com a merda de lladre. També sen diu jocosament anar-sen de copes: «en un dolor de ventre que el fasa anar-sen de copes» (El Mole, 1837: II, 360). anaranar loc. mig gastat. «Eu, que eres prou rompedor! / Pos la setmana passà / ten llevares un parell! [despardenyes] / Pos ja el tinc a mig anar» (Sainets il·licitans, 105). Cf. anarsen corrompres, llançar-se a pedre (Sancho Cremades, 1995: 134). anar (el trespol de lAlbufera) loc. anar a mal viatge. «Que sen vacha a emblanquinar / el trespol de lAlbufera» (Escalante, I, 137), «Ya tha dit vint-i-sinc voltes / que per a chendre el teu bras / no és del meu gust. Te hu ha dit? / Home, vacha a emblanquinar» (ibid., 305). Metàfora jocosa. anaranaranar loc. anar a mal viatge. «Dons vaigen a escaparrar!» (Ros, 1763: 4), «Si a cas algun ballador / os embia a demanar, / si hau de seguir mon parer, / que sen vacha a escaparrar» (Ros, 1748: 3). anar loc. envellir. «Yo molt bé, y vosté, so Pere. / Yo ya men vaig cap arrere, / val ya molt poc ma presona» (Millàs, 1871). Locs. NR. Metàfora.
anatomia / anatomia / anatomia loc. matar. «y si se acostava / algun llop y les vaques mirava, / en algun revés [el toro] / el tirava de camp a través, / y si el reprenia / lacorava, y de ell fea anatomia» (Chiste de un lleñeter, 2), «Pués si no li pare al Tort / un quite, em fa la otomia. / Mire, que aplegà a raspar-me» (Escalante, III, 204), «Aguardat, pués, mahomista, / que tinc dentà la corbella, / y et vach a fer latomia, / com feren en Visantet» (Bañs, 6). Loc. NR. Hipèrbole que emfasitza la idea de la mort. Cf. fer una automia fer alguna cosa que se nix de la normalitat, a Elx (Segura, 2003: 170).
ancendre encendre.
ancisam encisam.
andalúvioandalúvio m. gresca, avalot. «Pos ya són enemics els tres pilots, y ya se mou un andalúbio entre ells que·l dimoni que·ls entenga y que·ls aguante» (El Mole, 1837: III, 23). Variant formal vulgar de diluvi, amb -o final per influència del castellà diluvio. La forma andaluvi figura en Esc., EscLl. i MGad. Metàfora fonamentada en els semes dagitació i desordre associats a un fenomen atmosfèric tan calamitós com aquest. andalúvio m. gran quantitat dalguna cosa. «Què diu eixe dimoni de correu? / Diu un andalúbio de coses» (El Mole, 1840-41: I, 93). Mot NR. Metàfora intensificadora.
andana f. càrrec elevat, important. «Yo miraré molt qui pucha a landana ministerial» (El Mole, 1840-41: I, 214). Acc. NR. Metàfora. Pròpiament landana és el pis més alt de la barraca valenciana (cf. DCVB, I, 667). La metàfora aporta unes notes humorístiques i de proximitat ambiental, en relacionar el ministeri amb la vivenda característica dels llauradors valencians.
andanada f. dita graciosa i enginyosa. «sempre ha hagut y hi aurà hòmens digers y divertits, que (...) en certs moments sencontren inspirats y solten una dotoria o andanada que fa riure» (Tipos, 123), «Que dija de mare, tres fills, tres clechs! Se referix esta jarrà o modisme al bovo o bova que, havent vist ja en el carafalet a tres germans vestits en la hopa negra y a punt de penjar-los en la forca, figurant-se que eren capellans, soltà eixa andanà, que féu riure a tots en un acte tan trist com aquell» (ibid., 336). Acc. NR. També reprensión, reconvención agria y severa, sobretot en la frase soltar-li a u una andanada (EscLl., MGad.); igualment, en castellà andanada reprensión, reconvención (DCECH, I, 260). Metàfora fonamentada en la idea de llançar; disparar, canonades o paraules, emfasitzant-ne el caràcter notori i lefecte colpidor que produeixen.
anderdar enredrar.
anderdar enredrar.
andorsar endorsar.
andròminaandròmina f. idea forassenyada, pensament fora de lloc. «Tot lo barbull y laberinto de ma casa és per eixe folleto de giqueta, que, contra la mehua voluntat y son profit, se vol casar en un perdut y un homenet de mala mort (...), y no hi a qui la traga desa andròmina» (Rondalla, 21). Acc. NR. A la Codonyera, andròmines pensaments fora de lloc (Quintana, 1976-80: 104). andròmina f. mentida, engany. «Chaume: Vosté em digué qu·era amic / del tio Càrpio... (Uy! Dimoni! / me s·ascapat, pués deu ser / mentira). / Carpio: Quines andròmines?... / (...) Estic atònit!» (Escalante, II, 305). Acc. NR al DIEC, 1a doc. andròmina f. embull, acció intricada. «Quina andròmina serà / lo que hui mha dit que fasa? / Que en estar a michan festa, / men vinguera fent el maula, / y en cautela dende el meu al seu hortet mempasara» (Balader, 1883: 8). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Sembla ser un deonomàstic dAndròmeda, el mite de la qual, pel seu caràcter fantàstic, es va prendre com a prototipus del relat meravellós, fabulós, increïble i absurd, i, com veiem, per extensió de les idees i accions de característiques semblants o assimilables. En castellà i portugués andrómina embuste, enredo con que se pretende alucinar (cf. DCVB, I, 672-673; DECat, I, 309-310; García Gallarín, 1997: 63). Per a Casanova (2003a: 193), es tracta duna creació castellana que després sha vulgaritzat en tota la Península.
anella f. membre viril. «que sempre que oixca lanella / òbriga prompte el postic» (Bernat i Baldoví, 1845a: 44). Acc. NR. Metàfora funcional que relaciona lanella i el postic que sha dobrir (vulva).
ànet,ànet, loc. comportar-se de manera ridícula, fer ximpleries. «En molta marsialitat / porten uns casaquinets / de un pam de roba, y fent lànet / per les plases y carrers, / per iglésies y tertúlies, / van sempre (...) / Y tot asò fent figures, / doblant-se de chenollets, / caent-se a una part, y a atra, / sostenint-se en un chunquet; / figureta de bengala» (Leon, 1787a: 6). Loc. NR al DECat, acc. NR. A la Marina Baixa fer lànec fer el burro, fer lase (Colomina, 1991: 94). En castellà pato figuradament tonto, i patoso persona muy torpe, de escasa habilidad, sobre todo en los movimientos físicos (Sanmartín, 1998a: 462; Luque et al., 2000: 346), dit també pato mareado (Carbonell Basset, 2000: 548). Metàfora degradant, fonamentada en els moviments maldestres dels ànecs.
angarjolar engarjolar.
àngelàngelàngel. loc. fer el beneit de conveniència. «(Vecham, aixina fent lànchel, / si em fas desta tia un arma)» (Balader, 1885: 111), «Bona ocasió se presenta; / està a soles la parà. / Vach a vore si fent lànchel, / puc els menuts afanar» (Escalante i Feo, 1887: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Cf. àngel ingenu, innocent (Sánchez et al., 1991: 13). La bondat excessiva, simbolitzada per làngel, està molt pròxima de la beneiteria. Cf. «Que sha quedat com un tonto, / fet un ànchel de cornisa» (Donsaina, 53), ser una chica un àngel de cornisa (Alberola, 1928: 264). àngelàngel loc. fer el betzol, fer beneiteries. «Que suau armonia / de campanes! Sent rasgo / del cel, fet àngel bobo / estic de imaginar-ho» (Fiestas reales, 1802: 13), «Cuant de fer lànchel bobo / ya te cansares, / al costat meu vingueres / y tasentares» (Escalante, I, 23), «Li ha estat amostrant... / Què? / Lànchel. / Si faré yo lànchel bobo? / Siñor Chuan, no se canse / en amostrar-li anchelets» (ibid., 65). Loc. NR. En MGad., àngel bobo persona sandia, atontada, bobalicona, alelada o papanatas, en al·lusió, segons aquest lexicògraf, a un personatge de la processó del Corpus de València. Cf. bobo com un anchelot (1855, ap. Ribelles Comín, 1979: 48).
angrunsar engrunsar.
anguilaanguila f. faixa. «una faixa, anguila» (Casanova, Martínez, 1995: 203). En el llenguatge dels pillos valencians. En largot francés anguille ceinture (Colin, Mével, 1990: 12); en la germania castellana anguila de cabo el látigo (Hernández, Sanz, 2003: 49). Creació metafòrica fonamentada en la forma llarga i estreta daquest peix. anguila f. penis. «Què pretén eixe bambau / en la escopeta en la mà / de una chica tan templà / donant-li un collvert o blau? / Més val que la deixe en pau / y no pase avant la broma, / pués sinse permís de Roma, / cuant la Cuaresma desfila, / la que sopar vol anguila / no pot menchar res de ploma» (Carreres, 1909: 63), «Peixca poch el tio Lila, / però encara j·a qui abona / que, per lo manco, a la dona / sempre li porta un·anguila» (Niu, 37). Metàfora formal. anguila f. pl. diners. «Entre les contribusions / que sempre van aumentant, / y dempués lachuntament / en los drets monesipals, / mos van a traure un reñó. / Y un home es queda mirant / com se li van esmuñint / les anguiles del cabàs» (Ovara, 1879a: 5), «hi agué en Castella (...) / un tipo inocent de potecar, / que, com tenia obert lalmari / dels pots y ungüents que diu que feha, / una dona del vehinat qu·heu vea / tots los dies li feha la sisa, / mentres se nanava ell a misa (...), / y no mirant que dins del sarnajo / li quedaven ja poques anguiles» (Troços, 140). Metàfora fonamentada en la facilitat que hom atribueix a les anguiles per a esmunyir-se, la qual recorda la rapidesa amb què es gasten els diners. Cf. relliscar (o fugir) com una anguila, esmunyir-se com languila (cf. DCVB, I, 692; MGad.; Pomares, 1997: 30), i anguila persona esmunyedissa (Pomares, 1997: 30). anguila f. còlera. «si lo de Eixàtiva fóra languila, com así entren tots els dies tres trens en chent daquella siutat, ya haguérem sentit les picaes» (La moma, núm. 1, p. 6), «Que te diga / de què sha mort, y voràs. / De la epidèmia, del còlera. / (...) El dia manco pensat, / si no morim de languila, / morirem envenenats» (Escalante i Feo, 1891: 3). Accs. NR. Referència metafòrica a la malaltia del còlera, o al microbi que la provoca. anguila loc. parlar (raonar) duna cosa que interessa, dun tema dinterés. «Entrava de rondon a fer-li de lullet y a parlar-li de languila» (Rondalla, 13), «Yo per parlar de la anguila / tot mo deixe abandonat; / sense dormir estaria / parlant de asò tot un any» (Civera, 1820: 26), «Pos anem a que estan raonant de languila tres, o cuatre, o huit, y el u vol contradir als atres perquè no pensa com ells» (El Mole, 1837: III, 23). Loc. NR.
anguilada f. moviment corporal, generalment grotesc. «Cuant un lechuguino saluda a una madameta, no sé com, en la anguilà que fa en tot lo cos, no li lleva les barres en una cabotà» (El Mole, 1837: I, 104), «Al que no sàpia fer anguilaes pa saludar y arrimar coses en aire, ficar-lo en una bota de vi ransi» (ibid., 105), «ho farem més pronte que ell pegarà tres voltes y dos anguilaes» (El Mole, 1840: I, 270). Mot NR. Metàfora. Languila és un peix caracteritzat per la seua facilitat i rapidesa de moviments. El diminutiu anguileta designava un pas de dansa practicat a València al segle XIX, segurament per relació a un determinat tipus de moviment que recordava el de les anguiles (cf. Tipos dauca, 237). En un sainet, Toni, gelós, diu a Pepeta «que cuant ve algú de Gandia, / vas sempre fent mil monaes, / calean-te com languila» (Salelles, 1864a: 31).