ànimaànima loc. persona brava, feréstega. «lamenaçaren quatre o cinc ànimes de cànter, daquells més ventolers y braus (que tant sels dóna menjar el pa ací com en les Índies), que com se fera de regalar (...), de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (Rondalla, 37). Loc. NR al DECat, acc. NR. ànima loc. persona innocent, ingènua o curta denteniment. «y abia despachant en el taulell un paisà del notari de qui parlàbem, y que entén el valensià tant com yo el turc (...). El ànima de cànter que estaba en el taulell, y només ensomiaba en despachar Moles, cregué que seria algun mursià» (El Mole, 1837: I, 38). Loc. NR al DECat i ND. En EscLl. ànima de cànter persona falta de discreción y sensibilidad; ànima de càntir ingenu, indecís, curt denteniment (Tresor, I, 219; Pomares, 1997: 30; Verdaguer, 1999: 30); en castellà alma de cántaro persona ingenua, torpe y tonta (Luque et al., 2000: 28), buena persona (Carbonell Basset, 2000: 19), persona muy inocente y crédula (Buitrago, 2002: 682), i originàriament cernícalo, persona despreciable, insensible, incapaz de demostrar cualquier entusiasmo, caridad o sentimientos nobles (Calles i Bermejo (2001: 270-271). Metàfora degradant.
animalanimal m. persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment. «Eixe madur de Pep de Quelo, tan gran com hui y demà, ¿és més que un mama y un animal ben acabat de cap a peus?» (Rondalla, 25), «Ara va, ningú sespante / ni es té que remenejar / en contemplar que un corfoll / vullga també ser casat (...) / Jo, un animal, com vostés / hauran en mi contemplat» (Martí, 1996: 265), «La altra bolta, cap sagrat! / feren aquell basilisco / de plata tot. / Animal, / obelisco es diu» (Leon, 1789a: 5), «Tu eres un animal, / y és devades predicar-te» (Coloqui trilingüe, 2). Acc. NR al DECat. Metàfora animalitzadora i degradant. animalanimal loc. persona ruda, grollera. «Llàstima qu·al final se case / en eixe animal dalbarda, / llaurador de profesió / y femater de la casa» (Garcia Capilla, 1890a: 5). Loc. NR. animalanimal loc. persona ignorant, inculta. «Teatro has dit? (...) / Ni ensomiar-o (...). / Mi esposo é un animalo / de pota badata» (Escalante, III, 124). Loc. NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Metàfora. Cf. animal de bellota cerdo, estúpido, mala bestia (Luque et al., 2000: 35), grosero, ordinario (Soler García, 1993: 29). animalanimal loc. persona que demostra poc enteniment, poca solta. «¿Qué nosiones ni que letras / tienes tú para ponerte / conmigo, animal de séquia?» (Escalante, I, 635), «Aparta, animal de séquia, / que no aprofites pal cas» (Gallart, 1882: 25), «Lo qu·és tu, tonteria / és cuant te puga una dir: / tens el cap de... carabasa. / (...) Adiós, animal de séquia. / (...) Borinot!» (Millàs, 1914: 52). A Aiora animal de cieca aplicado al palurdo y muy tosco (Martínez Sevilla, 1976: 22). animalanimal loc. persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment. «Home, no sigues trompeta. / Deixa-mo dir, tros de carn. / El castell que dic se forma / (...) allà dalt del Micalet. / Mira, animal sense pap» (Leon, 1789a: 3). Locs. NR (4, 5).
animalada f. niciesa, bestiesa. «Per este estil seguia fent tots los dies animalaes» (Espardenya, 118). ND.
animalutx m. persona incivilitzada, grollera. «Te dixe més ert que un fus! (...) / Tel despare. / Animaluch!» (Escalante, II, 630), «Yo em pensaba que diries / a servir. / Animaluch» (Escalante i Feo, 1890: 41). NR. Derivat danimal, amb el sufix despectiu -utx (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 53). A Villena, animalucho persona grollera, ordinària (Soler García, 1993: 29).
animeta f. persona molt prima. «Uns busquen chica grosota; / atres la trien primeta. / Yo no la pretenc marmota, / ni meñs la vullc animeta» (Trobos, 3). Acc. NR al DECat ni al DIEC. En el DCVB (I, 695) només a Gandesa. Sinècdoque mitjançant la qual hom designa la persona per una de les seus parts, tot remarcant-ne la petitesa, a través del diminutiu.
Anna Bolena f. dona coqueta i adúltera. «Don Lucas Corso; un empleat, / home de molt bona pasta..., / però ella, una ana bolena. / Qui? / Sa muller. Si em posara / yo a contar...» (Escalante, II, 655). NR. A Múrcia, anaboleno, -na embustero, enredador, bellaco (García Soriano, 1932: 8). Antonomàsia per similitud de trets de comportament amb la reina Anna Bolena, executada sota acusació dadulteri pel seu marit Enric VIII dAnglaterra (cf. García Gallarín, 1997: 27; Luque et al., 2000: 33). Cf. «esta mujer, que es peor / que Alabolena» (Escalante, III, 177).
anous,anous, (a una dona) loc. desflorar-la. «a penes me viu ja mosso, / un grandíssim salvatjot / quiere que yo la festege / i li trenque les anous. / Pués ha pegat que volia / casar-se en mi el diablot» (Martí, 1996: 92). Loc. NR. Metàfora. Analogia amb el trencament de la corfa dura de la nou per tal dassolir el fruit comestible del seu interior.
antares,antares, loc. divagar, allunyarse de lafer que es tracta, desviar-se dun assumpte. «A tos mos sopla un poc el airet del Parnaso, Sueco, però deixem-se estar de anar per les antares, y tornem al solc» (Donsaina, 3). Loc. NR. Metàfora procedent de làmbit agrícola.
antiparres f. pl. ulleres. «Era un home ni vell ni chove, entreverat; bigots, chotera y patilles, cadeneta de or, sombrero blanc, antiparres, ulls vius, veu grosa, aire descarat» (El Mole, 1837: I, 12), «Què hauré fet les antiparres? / Yo sinse ulleres...» (Roig, 1874: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB. Metàfora amb connotacions humorístiques i burlesques (cf. DECat, VI, 267); lús dantiparras gafas sembla més modern en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 45).
antares,antares, loc. divagar, allunyarse de lafer que es tracta, desviar-se dun assumpte. «A tos mos sopla un poc el airet del Parnaso, Sueco, però deixem-se estar de anar per les antares, y tornem al solc» (Donsaina, 3). Loc. NR. Metàfora procedent de làmbit agrícola.
antiparres f. pl. ulleres. «Era un home ni vell ni chove, entreverat; bigots, chotera y patilles, cadeneta de or, sombrero blanc, antiparres, ulls vius, veu grosa, aire descarat» (El Mole, 1837: I, 12), «Què hauré fet les antiparres? / Yo sinse ulleres...» (Roig, 1874: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB. Metàfora amb connotacions humorístiques i burlesques (cf. DECat, VI, 267); lús dantiparras gafas sembla més modern en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 45).
antòbina f. objecte inútil. «Dins dasí durà el gabió (por la sombrerera). / Pos esta antobina...Che..! (desplegando el pardessú) / Si pareix un talecó. / Y que no em cauria bé, / si me la plantara yo» (Balader: 1871a, 23). Mot NR. Pel sentit i la forma, sembla una variant dandròmina, per una mena dequivalència acústica.
anyany loc. un temps remot indeterminat. «Allà per lañ de les tàperes, / època molt ilustrà, / (...) predicaba un pare nostre / un sermó» (Llombart, 1877: 155). Loc. NR al DECat ni al DIEC; ND. Per a altres expressions sinònimes, vegeu el DCVB (I, 730). any loc. estar gros. «Sentes. / Este volum me fatiga. / Sí qu·està de molt bon añ» (Escalante, I, 107). També en castellà (Buitrago, 2002: 312-313). Cf. tindre cara de bon any estar gros (Alberola, 1928: 280). any loc. tenir-ne. «en setanta añs que porta a la esquena!» (Bernat i Baldoví, 1862: 9). Locs. NR.
apagallums m. nas (?) «Ay els nasos! Latre dia (...) una numerosa caterva de moñicots (...) li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia, a un indivíduo (...) Me sabran vostés dir, en vista dasò, quina diferènsia troben entre esta tan sivilisada siutat y un poblachon de mala mort, a hon enchamay els seus habitants hachen vist els apagallums a les persones?» (Pare Mulet, 8). Acc. NR. Cf. nas dapagallums nas molt gros i girat cap avall (DCVB, I, 739), «un nas com un apagador de ciris» (Espardenya, 110), tindre nas de apagaciris (Alberola, 1928: 351). Metàfora formal de caràcter humorístic. En castellà apagavelas narizudo (Luque et al., 2000: 37), en aragonés nariz de apagavelas la que es grande y aguileña (Pardo Asso, 1938: 251), nariz muy grande (Garcés, 2002: 242).
apandarapandar tr. furtar, robar. «En totes les iglésies / me ahuxaben els escolans, / perquè els apandaba els siris / cuant estaben descuidats» (Nelo el Tripero, 192). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. apandar tr. guanyar, obtenir treballant. «el liló... / cuant te lendús de parranda, / tots els caragols que apanda [treballant de sereno] / sels gasta en tu de rondó» (Arnal, 1877: 17). apandar tr. atrapar, agafar, algú. «Home, vacha y fiques flare, / que lo qu·és com a dimoni / me pense que no mapandes. / Tot suat...! Pa lo que vals...» (Escalante, II, 564). Accs. NR (2, 3). El mot apandar hurtar; pillar, atrapar figura en Esc., EscLl. i MGad. També en largot castellà apandar coger; hurtar, robar (Besses, 1905: 23; Seco, 1970: 283; DCECH, IV, 369; Sanmartín, 1998a: 47; Ruíz, 2001: 31), i en aragonés procurar la posesión de algo (Pardo Asso, 1938: 33; Andolz, 1977: 19).
apandillar tr. traure, obtenir diners valentse denganys. «Dallí dos o tres dies em tornà a traure set quinsets y mich (...), per a... no men recorde quina atra màquina. (...) Lo sert és que hasta despús-air a michdia em tenia apandillaes onse pesetes y micha, donant-me sempre molt bones esperanses» (Donsaina, 103). Mot NR. Segurament és un manlleu del castellà, on apandillar és un derivat de pandilla, procedent probablement de pando curvo, torcido (cf. DCECH, II, 975; IV, 367-368). Per extensió semàntica, el verb apandillar, en principi propi de largot del joc de cartes, passa a designar lengany i el frau en un àmbit dús més ampli. A més, hem de tenir en compte el verb apandar furtar, recollir i apropiar-se dalguna cosa, derivat també de pando. En castellà antic pandilla ja designava lengaño o trampa de cualquier tipo que sea (Alonso Hernández, 1977: 578).
apanyarapanyar prnl. embriagar-se. «Com estaríeu! / Molt bé. / No se propasà ningú. / Un poc apañats, y a lúltim / tots parlàbem en franchut» (Escalante i Feo, 1897a: 41). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. apanyar loc. la navalla. «Eixos hòmens són palletes / per a mi (...). / Y si tire mà als bolsillos, / y trac la que tot u apaña, / desapareixen (...) / eixa cuadrilla de pillos!» (Miquel, 1888: 8). Loc. NR. Expressió encobridora i irònica. Cf. apañar robar, apañador el que apaña, roba (Chamorro, 2002: 97).